No us perdeu el reportatge que el NO-DO va emetre el 16 d’abril de 1951, sobre el treball al pou de glaç d’Avencó.
(a mi no em funciona amb el Mozilla)
(notícia extreta del butlletí electrònic setmanal de l’Ajuntament d’Aiguafreda)
Autor: Francesc Roma Casanovas
El glaç i el molí d’Avencó a finals del segle XVII
El 2 de setembre de 1682, Eulàlia Font i Avancó, dona d’un notari de Manresa, com a hereva de mas Avencó, arrendava per un any a Benet Escat, moliner de Tagamanent, el molí fariner de l’Avencó, amb les seves basses. Ella li deixava els arreus que hi havia al molí, amb la promesa que l’arrendatari els tornaria en bon estat al final del contracte. Aquest contracte presenta un gran interès, perquè en ell s’estableix:
“Item que si a cas la resclosa de dit molí se espatlla vos dit Banet Escat la tingau de adobar no haventhi de posar mes de sis jornals de manobra, y si mes jornals se hauran de menester tots los demes tinga de fer jo dicta Eulària Font y Avanco. Item que en cas que sia menester fer tota de nou la resclosa vos dit Escat no hajau de posar mes que dits sis jornals aixi com si fos espatllada ferse lo demes per compa (sic) mia dicta Eularia Font i Avanco. Item que tingau obligació vos dit Escat de tenir escurat el rech de dit moli y tenirli en condret dit temps durant y a la fi dell deixarlo ben escurat a us de bon moliner. Item que vos dit Escat tingau obligació de escurar la mitat de la bassa y durant dit temps haja de fer llosar los tallants de dit molí a vostros gastos y despesass. Item que al temps de empouar lo glas pugan los empouadors empoar de la bassa de dit moli sens contradictio alguna de vos dit Escat y pugan detenir la Aiga sera menester pera empoar ans de arribar a la de dit molí.”
L’arrendatària també es reserva el dret que li molin tot el que necessiti per al gasto de casa seva i de la seva família. Perquè l’arrendatari hi pugui viure, li deixa la Cambra Nova del mas Avencó, junt amb tota l’hospederia de casa. El preu d’aquest arrendament era de 40 lliures (20 per la mare de déu de setembre i les altres 20 per pasqua de resurrecció).
D’altra banda, el 7 de setembre de 1682 Pau Picanyol, pagès de Moià, va signar una àpoca (factura) al botiguer Ambrós Febrer de Centelles per valor de poc més de 29 lliures per la feina de “embollar in puteum glacieri dicti masi Avanco” i 27 lliures més per “depuar (sic) lo glas en dit pou” i cobrir de gleva el pou, tasques a les quals havia dedicat tres mesos i 22 dies.
Quirze Parés i el pantà de Sau
Quirze Parés i Ganyet (1909-1993) ha passat a la història, com aquell qui diu, de puntetes. De puntetes i com ell volia, discretament. Però potser ja va sent hora que, sigui on sigui, l’emprenyem una mica i el traguem de l’anonimat. Estiuejant durant dècades a Centelles, gairebé ningú s’ha recordat mai de la seva figura (o si se n’han recordat, ho han dissimulat molt bé). Hi va rodar pel·lícules, amb la implicació de molts veïns i veïnes, en va fer un documental i va escriure un text sobre el rodatge d’una pel·lícula que ha quedat inèdit. Oh, déu meu!, per ser centellenc s’ha de ser de Centelles! I Quirze Parés era nascut a Sant Boi i vivia a Barcelona.
En fi, potser per això, sembla que a Quirze Parés se l’hagin estimat més al Collsacabra, terreny de moltes de les seves estades de recerca, de moltes embardissades buscant balmes, molins, ruïnes i ruïnetes… Malgrat tot, i sense saber-ho, Quirze Parés s’ha convertit en un referent per a alguns de nosaltres. Què no donaríem, alguns, per compartir alguna de les seves embardissades i poder fruir de la seva prosa decimonònica i rimbombant, altrament dita infumable?
El molí de Sors
El molí del Sors es troba a la sortida d’un curt engorjat molt atractiu, i a tocar del pont del molí del mateix nom, també dit d’en Gatús. Entre el pont, la raconada i el mateix molí, el lloc presenta un gran interès.
Pont de Gatús o del molí del Sors
Poc metres riu amunt del pont, es troba una antiga resclosa de pedra relligada amb morter, que recollia l’aigua del riu Gurri i la duia per un rec fins a la bassa del molí. A la riba dreta encara s’observa l’estallador que servia per tancar i obrir el pas de l’aigua. Uns metres més amunt hi havia hagut una altra resclosa, aquest cop feta amb materials més peribles de la qual només queden com a evidència alguns posts de fusta clavats al mig del torrent.
L’aigua recollida pel rec acabava anant a parar a una bassa mitjana, adossada al molí i a la resta de dependències de la masia. Aquí encara es conserva un cup impressionant, que acabava en una rampa. Malauradament no es conserva l’obrador, però sí que es pot accedir a l’interior del carcabà (amb un pas molt estret, però). A dintre trobem l’espai necessari i els canals que calien per fer anar dues moles, a més d’una entrada d’aigua que sembla que venia d’una presa que hi ha aigües avall del pont. L’edifici del molí i les dependències annexes estan tan coberts de vegetació que costa fins i tot de veure’ls.
Com ja s’ha dit, entre la sortida d’aigües del molí i el pont es troba una tercera reclosa feta amb posts de fusta clavats al llit del torrent que aguanten unes grans lloses de pedra travessades enmig del torrent. En principi, l’aigua sortia per la riba esquerra i suposem que, per un canal, anava a regar uns horts que hi havia hagut una mica més avall.
Un altre element prou interessant com per ressaltar-lo són un conjunt de deu forats, la majoria rodons però alguns de rectangulars, que es troben a la riba dreta, entre el pont i la resclosa de pedra. Pel que s’endevina, corresponien a un antic rec, segurament aguantat per posts de fusta que anaven clavats en aquests encaixos. Per la factura, sembla que seria la part més antiga de tot el conjunt. De tota manera, no sembla que fossin del segle X, i és una llàstima, perquè per aquella zona, en aquell moment hi havia d’haver hagut un molí.
Ho sabem perquè es conserva un document que diu que l’any 971 es va vendre un molí situat al riu Gurri en un lloc anomenat Terrades, en terme de Seva. Encara avui dia existeix un lloc anomenat pla de Terrades a la carena sud del molí. El preu d’aquella venda va ser de 40 sous. Era un molí que comptava amb cap-rec i rec i tot l’instrumental propi d’un molí que, com aquest, estava en funcionament. Segons el document, el molí tenia el riu a la seva banda d’orient, fet que desmunta la possibilitat que es tractés del molí del Sors, que té el riu a occident (a no ser que es referís al torrent de Gasala, que sí que li queda a llevant). De tota manera, encara que la resclosa i els forats que s’han comentat corresponguessin a un molí medieval (la resta no ho sembla) el casal del molí hauria de ser una mica més amunt d’on actualment es troba el molí de Sors.
Molí de Baix de Vallossera
L’any 953, algú que responia al nom de Sal·la va donar un alou que tenia en el lloc anomenat Vallossera de Seva a la basílica de Sant Pere de Vic. El lot consistia en unes cases amb corts, horts, terres, vinyes i tres molins. Un dels molins es trobava al riu Congost, però els altres dos no. El document indica que aquests molins tenien cap-rec, però no n’especifica cap altra element. Pel que sabem, seria molt improbable que tinguessin bassa i cup (aquests elements normalment no apareixen fins un parell de segles més tard).
Actualment, al torrent Vallossera només es coneix un molí, tot i que històricament se sap que n’hi havia arribat a haver fins a quatre de diferents. El molí que encara es veu, tot i que molt malmès, rep el nom de molí de Dalt i sembla que es va construir al segle XVIII. És probable que fos un dels molins esmentats al segle X, però tan reformat que no en quedi cap rastre.
Just a sota del molí hi ha les restes d’una resclosa que s’ha dit que seria del segle X, fet que tipològicament és impossible. Ho diem per la mida i les formes de les conyeres o ancoratges on es clavaven els pals que aguantaven la resclosa: n’hi ha 14 arrenglerats, de forma quadrada i d’uns 25 cm de costat (un de romboïdal és encara més gran). Aquesta presa recollia l’aigua que sortia del molí de Dalt i la duia, mitjançant un rec en part desaparegut, una cinquantena de metres aigües avall. Aquí hi devia haver hagut el molí de Baix.
Del molí de Baix de Vallossera se n’havia perdut la pista, tot i que alguns historiadors com Antoni Pladevall el situaven encertadament en aquest indret. El cert és que avui dia podem dir, no només on es trobava, sinó fins i tot fer-nos una idea de com havia estat.
Com en gairebé tots els molins, en aquest cas també s’aprecia que hi va haver modificacions i reformes que en varen canviar l’aparença fins al seu abandonament. En concret, sembla que es podria parlar d’unes restes que ben probablement correspondrien al molí del segle X i d’unes altres que segurament serien del segle XVIII o posteriors. Per fer-nos més entenedors, els descriurem com si fossin dos molins diferents i començant per les restes del segle XVIII.
La resclosa que hem comentat i el rec que en derivava duien l’aigua fins a sobre del petit salt que fa el torrent de Vallossera, a la seva riba esquerra. A la part de dalt del penya-segat es veu un mur de pedra relligada amb argamassa que fa uns 8 m de llarg i uns 50 cm d’amplada: és el que queda del tram final del rec. Enmig del rec, tapat per la vegetació, apareix el pou o cup, un forat de tall irregular, excavat a la roca que fa un diàmetre aproximat d’1,5 m i que té 4-5 m d’altura. No sembla que hagi estat obert a barrinades, però sí que es veu que la banda que dóna a la part de la paret es va obrar, de manera que no està totalment tallat a la roca. El rec continua un parell de metres més un cop passat el cup, suposem que per actuar com a sobreeixidor en cas que portés més aigua que la que calia per fer anar el molí.
A la part de sota, enmig de les bardisses, i tallat a la paret, encara s’evidencien les restes d’un edifici que tenia una teulada a dues aigües, perpendicular al rec. Per sota, hi ha diverses evidències de l’existència de dos pisos, un que correspondria al carcabà i l’altre a l’obrador. És possible que una excavació acurada donés més informació sobre aquest molí o sobre el seu predecessor (en superífice es veu una gran pedra treballada que podria correspondre a la porta d’entrada al molí).
Com ja hem dit, confós amb l’estructura d’aquest molí de factura moderna es troben les restes d’un molí molt més antic, qui sap si el que tenim documentat al segle X.
La primera evidència podria ser un forat rodó que hi ha al lloc on se situa la resclosa, confós i barrejat amb els que es varen tallar en un segon moment. Malauradament no tenim cap més element que permeti seguir el traçat d’aquest rec (que fins i tot podria haver començat una mica més avall).
Quan el rec arribava al lloc on es troba el penya-segat, trobem quatre forats de forma arrodonida tallats just a la part superior del marge, d’una mida aproximada de 10 cm, que ja fa més per a un molí medieval. Creiem que aquests quatre forats servien per aguantar una canal de fusta per on circulava l’aigua que cauria sobre una roda possiblement situada en posició vertical (ni la morfologia del lloc ni el document que s’ha comentat no parlen de bassa ni de cup). Aquests forats desapareixen quan comença la part que correspondria al molí del segle XVIII.
La resta del molí medieval sembla que es trobaria una mica al sud d’on es va obrir el cup, concretament en un lloc on es troben tres forats quadrangulars tallats a la paret que sembla que servien per aguantar una primitiva teulada a dues vessants. Els forats són prou petits per pensar en una cronologia antiga (8×8, 10×11 i 13×15 cm i de poca profunditat). Just a sota d’un d’aquests forats hi ha un rebaix a la paret de forma rectangular (1 m x 28 cm) que no es pot assegurar a quina de les dues etapes correspon, però que en tot cas es va utilitzar al segle XVIII per empostissar-hi una columna feta amb maons de terra cuita.
En definitiva, el molí de Baix de Vallossera és un molí que es mereix un estudi més aprofundit i una excavació, perquè segurament ens podria aportar moltes pistes sobre com eren els molins de l’edat mitjana.
Esmoladors a la ruta dels molins
La Ruta dels Molins es troba entre els municipis de Calldetenes i Sant Julià de Vilatorna, seguint el curs de la riera de Sant Martí.
El recorregut pràcticament no presenta cap mena de dificultat i és planer i fresc. A més a més, a mig recorregut podeu visitar el molí de la Calvaria, que ha estat museïtzat (obren els festius i sota demanda, cal pagar per la visita).
És justament en aquest molí que s’ha reconstruït l’esmolador de ganivets que podeu veure en la següent imatge:
Aquesta eina aprofita el desguàs del carcabà del molí per fer girar una roda vertical (actualment metàl·lica) que, subjectada a un eix horitzontal, transmet el moviment de rotació a una pedra sorrenca vermella d’una trentena de centímetres de diàmetre.
Una mica més amunt, trobem el molí d’Altarriba, que encara està prou ben conservat. A l’interior es veu un joc de moles molt recent i les restes d’un sistema d’embarrats que servien per moure un altre esmolador, que actualment està completament trencat, però del qual es conserva una imatge de no fa massa anys.
Segons un cartell que hi ha en al mateix lloc, a l’interior de l’obrador hi havia un escairador, que no hem estat capaços de veure. Com que no es parla de l’esmolador, creiem que va ser una confusió i que en realitat es feia referència a aquest estri i no a un escairador.
Eina per esmolar. Molí d’Altarriba
Fitxa de l’Inventari de Patrimoni de la Generalitat.
Són aquests dos exemples d’una activitat sovint vinculada a la molineria, però també massa sovint oblidada.
Font de la Sala (Rupit)
“16+92. Joan Sala, prevere i canonge de la Seu de Vic em va fer” (i 300 anys més tard, encara raja).
Gran nevada al Collsacabra (1765)
L’any 1765, al Collsacabra, va ser eixut i el temps no va ser massa dolent. Això fins que va arribar el diumenge 21 d’abril, quan una nevada fora de temps va fer malbé arbres, sobretot fruiters, i la collita va ser molt dolenta.
Ho sabem pel dietari de Vicenç Quatrecases, sortosament editat per Rafel Ginebra. Aquell dia, l’amo de Quatrecases (Pruit, tocant a Falgars d’en Bas), va escriure:
“En lo any 1765, després de aver fet un temps si bé aparaxia molt bo, que los fruités avian aperellat y aver-i axut, lo dia 21 de abril se à posada una nevada que à fet molt mal, principalment per als fruytés, que per causa que éran remats ne à rencats, trencats molts, y per así la neu era cosa de tres pams y la anyada és estada curta de un tot.”
No és aquest l’únic testimoni que ens ha quedat d’aquesta nevada, perquè al costat del molí del Soler, a l’entrada de Rupit, encara es pot veure una inscripció en una roca que diu:
“Diumenge a 21 de abril de 1765 caygué una navada de 13 palms de gruix“
Pel que sembla, aquesta nevada va ser extraordinària, motiu pel qual es va anotar la seva presència en el dietari i en la roca esmentats. També es veu que la seva intensitat va ser força desigual (un document parla de tres pams i l’altre de 13), fet que no és extraordinari perquè quan el 2 de febrer de 1603 varen caure quatre pams a Quatrecases, l’hereu va escriure que havia nevat durant quatre dies i quatre nits i que pertot hi havia quatre pams, però en moltes congestes s’arribava fins als nou pams. El terreny va estar nevat durant dos mesos, fet que va fer perdre molt bestiar.
Molí del Soler (Rupit). Fotografia de Josep Marimon i Vidal conservada a l’ANC
Tornalls de Baumadestral
El torrent de Baumadestral (Tavertet-Santa Maria de Corcó) presenta diversos “molins” dedicats a l’esmolat d’eines de tall, instruments que Quirze Pares anomenava tornalls.
El que aquí presentem es troba al salt de Roques Codines, d’uns 4 metres de caiguda. Just a sobre del salt, una línia d’ancoratges marxa per la riba esquerra (en total s’observen 4 forats dins de llit del torrent i 9 en el rec, distribuïts en una sola línia). Aquesta línia d’ancoratges acaba en un petit pany de pedra (1,5 m) que segurament era part del canal i després desapareix. Aquí hi ha 4 parells d’ancoratges més petits que dibuixen el recorregut, ja pendent, de l’aigua. En aquest lloc hi havia d’haver hagut un canalització de fusta per salvar el torrent de Baumadestral, perquè a l’altre costat, en una gran pedra, trobem excavat el canal per on queia l’aigua. Té una amplada de 65 cm i fa com un tobogan de 2,5 m de llargada. La llargada de tot aquest canal és de 20 metres.
A sota del salt, a la riba de l’aigua, encara s’observen dos o tres forats excavats al terra, possiblement ancoratges per a la maquinària.
Uns cent metres més avall del riu hi ha les restes dels ancoratges d’una altra presa i, encara cent metres més avall, unes altres restes. En principi, d’aquestes estructures no en queda res a part dels ancoratges tallats a la roca, però és gairebé segur que eren rescloses, i no passeres.
Curiosament, l’Enciclopèdia Catalana defineix un tornall com una “Barrina i torn per a foradar els canons de les armes de foc, que, a les antigues manufactures, eren moguts per la força d’un salt d’aigua.”
Els Casalets de la Parra
Gairebé al cim de la serra del Feu, a Santa Maria de Corcó, es troben les restes d’un corral que s’anomenava els Casalets de la Parra (42º 03′ 802 – 002º 22′ 522 – 914). La Parra és una masia que es troba una mica més d’un quilòmetre i mig al sud.
El corral es troba a escassos metres d’un camí ramader força conegut que resseguia la serra del Feu gairebé pel fil de la mateixa. En un mapa de l’any 1923 encara apareix dempeus i referenciat com a corral i és possible que s’utilitzés com a aturada en els processos de transhumància.
Just a tocar de la pista hi ha una petita bassa rectangular excavada a la roca, que segurament servia per abeurar el bestiar (avui dia és mig tapada per sediments). El corral queda lleugerament al nord, actualment amagat dins d’un bosc que sembla menjar-s’ho tot.
Deu fer un centenar de metres quadrats i tenia una part coberta amb un teulada de teula àrab. Segurament hi havia un empostissat per guardar herbei i per descansar els pastors, però el seu estat està actualment molt deteriorat. De fet, encara es conserva la porta de fusta amb un pany de ferro, fet que fa pensar en una estada també per a persones.
De tota manera, el més remarcable és la paret de tàpia amb què es va fer. Vegeu-ne més detalls, aquí. Per evitar els efectes de la humitat, la tàpia es va aixecar sobre un mur de potser un metre de pedra i fang.
La construcció amb tàpia queda ben explicada en l’article esmentat de la Wikipèdia, del qual prenem l’esquema de la seva construcció.
Patrimoni Existencial 