Segons diu la Wikipedia, també s’anomenava el Mener de l’Or. Es troba a l’oest de l’estany Blau, el que està per sota de l’Estany Gran o de les Truites, a la vall de Carançà. La seva escombrera és visible en les fotos aèries.
Mina de la Roca Endorada o Mener de l’Or (Carançà)
Tot i això, la mina no té gaire més d’un metre de recorregut. De fet, es tracta d’una zona en què el gneis entra en contacte amb una gran veta de quars. I és aquí on segons es diu es buscava or, tot i que a simple visa semblaria més aviat una explotació de ferro no reeixida. Val a dir que en alguns llocs, barrejat amb el quars apareix un mineral de color verd, segurament malaquita (sobretot a la carena dels Racons).
La seva altitud (a 2.200 metres) i la llunyania de la vall (quatre hores de camí) segurament varen jugar en contra de l’explotació més intensiva de la veta.
A uns tres o quatre quilòmetres de Calaceit (Terol), enmig d’uns camps d’ametllers, s’aixeca la Roca Caballera que, segons la tradició oral, tindria a la seva part inferior un altar on els templers s’haurien reunit i fet missa. Com a prova s’esmenten unes creus que encara es veuen sobre la superfície d’aquest altar.
El suposat altar dels templers
Així mateix, una sèrie de forats a la part superior han dut alguns estudiosos a pensar que es podria tractar d’un calendari solar. Ho podeu veure aquí. També es parla de rituals i sacrificis que farien rajar la sang de les ofrenes fins a la gran cassoleta central (font).
Cassoletes rituals
Jo no tinc ni idea de què podia haver estat. L’única cosa que sé és que algunes de les representacions que s’han fet de la roca, no responen a la realitat. I, per tant, les interpretacions deuen ser igualment poc fiables.
A Maçanet de Cabrenys, a prop del coll de Sant Martí, hi ha les Piques de Sant Martí, on segons la llegenda el cavall del sant havia begut aigua sense poder-se-la acabar. Enric Moreu-Rey deia que en temps de sequera la gent hi pujava en processó per eixugar-la amb draps nets, perquè sabien que si feien això plovia abans de tornar de la processó. En canvi, si un profà la netejava, es produïen tempestes i calamitats.
Segons la llegenda, un estiu sec dos segadors passaren per allí, mig morts de cansament i assedegats. Es varen aturar el peu d’aquest roc pensant trobar-hi aigua, però la font era eixuta. Per això varen demanar l’ajut del més enllà.
En resposta, se’ls va presentar sant Martí muntant dalt del seu cavall blanc. Amb la seva espasa va colpejar la roca viva i dels forats en va brollar una aigua clara i fresca. Després s’hi va abeurar el cavall, que hauria deixat les ferradures marcades a la roca (font).
A l’actual municipi de Sant Esteve de la Sarga (Pallars) havia existit un nucli rural format per una església (avui Sant Salvador de la Serra) i diverses cases, de les quals encara se n’endevina una mitja dotzena, algunes reconvertides en corrals. Escampades per les rodalies hi ha diverses tombes antropomorfes tallades a la roca.
Tot i que actualment forma part d’un despoblat, l’any 1075 el senyor d’Estorm deixava en herència al seu fill el lloc de Vilamolera. L’església també correspondria al segle XII.
Però el que a mi me n’interessa més és el centre d’extracció de moles que segurament va donar lloc al nom de l’indret (vegeu-lo). Ja fa anys que Marta Sancho va escriure que s’hi veien desenes de negatius de rodes de molí d’un metre de diàmetre. Podria tractar-se de moles de molins hidràulics, suposava Sancho.
El cas és que a nosaltres les moles que hem trobat en aquell lloc ens han resultat més petites, d’uns 45 cm de diàmetre. Correspondrien, segurament, a molins rotatoris manuals.
A més a més, hi hauria dos o tres llocs en què se n’haurien extret, situats no massa lluny del ja conegut centre de Vilamolera.
El torrent de Baumadestral (Tavertet-Santa Maria de Corcó) presenta diversos “molins” dedicats a l’esmolat d’eines de tall, instruments que Quirze Pares anomenava tornalls.
El que aquí presentem es troba al salt de Roques Codines, d’uns 4 metres de caiguda. Just a sobre del salt, una línia d’ancoratges marxa per la riba esquerra (en total s’observen 4 forats dins de llit del torrent i 9 en el rec, distribuïts en una sola línia). Aquesta línia d’ancoratges acaba en un petit pany de pedra (1,5 m) que segurament era part del canal i després desapareix. Aquí hi ha 4 parells d’ancoratges més petits que dibuixen el recorregut, ja pendent, de l’aigua. En aquest lloc hi havia d’haver hagut un canalització de fusta per salvar el torrent de Baumadestral, perquè a l’altre costat, en una gran pedra, trobem excavat el canal per on queia l’aigua. Té una amplada de 65 cm i fa com un tobogan de 2,5 m de llargada. La llargada de tot aquest canal és de 20 metres.
A sota del salt, a la riba de l’aigua, encara s’observen dos o tres forats excavats al terra, possiblement ancoratges per a la maquinària.
Uns cent metres més avall del riu hi ha les restes dels ancoratges d’una altra presa i, encara cent metres més avall, unes altres restes. En principi, d’aquestes estructures no en queda res a part dels ancoratges tallats a la roca, però és gairebé segur que eren rescloses, i no passeres.
Esquema del tornall de Roques Codines, al torrent de Baumadestal
Curiosament, l’Enciclopèdia Catalana defineix un tornall com una “Barrina i torn per a foradar els canons de les armes de foc, que, a les antigues manufactures, eren moguts per la força d’un salt d’aigua.”
Es tracta d’una casa, avui totalment enrunada, que es troba sota el cingle de les Queredes (per sobre del nivell de l’església de Sant Martí del Congost) (41º 47′ 274 – 002º 15′ 496 – 615).
Etimològicament, aquest topònim fa referència a una roca o penyal, segurament el caos que rodeja el lloc, provocat per la regressió del cingle.
Tot i la vegetació, que ha envaït el lloc, encara s’evidencien els límits de la construcció: es tractava d’un edifici no massa gran, que semblaria estar format per tres cambres. De tota manera, només una anàlisi arqueològica permetria tenir-ne més detalls. A la banda nord es conserven dos petits contraforts que es mantenen dempeus mentre els murs que aguantaven han acabat caient.
Uns vint metres al sud-est de la casa hi ha una petita mina, actualment molt abandonada tot i que encara se’n recull una mica d’aigua. La casa estava rodejada d’alguns camps i feixes que s’estenien cap al torrent de les Fontetes, de poca extensió i limitats per les grans roques que formen el lloc.
Al costat est de la casa, a un metre de la paret, apareix un petit refugi buidat sota d’un gran bloc. De tota manera, no sembla haver tingut cap ús especial, tant per la seva situació com per les seves característiques (és molt petit).
El roure és una masia situada sota la cinglera del Far, a ponent del santuari. Localització.
En una de les estances de la casa es conserva una tina de fusta que porta gravada la data de 1737, un clar testimoni de l’explotació del vi en aquesta zona.
Tina del Roure (Susqueda)
La casa val una passejada, sobretot si veniu des del cim de la cinglera i passeu per algun dels seus graus (el del Goleró és una molt bona opció). En un edifici annex hi ha les restes del que sembla que seria la base d’una premsa, i, al voltant de la casa, diversos estris tallats a la pedra.
Per sota, a tocar del llit del torrent de la riera de l’Om hi ha el molí del Roure, al qual podeu arribar remuntant el torrent.
A l’altre costat del torrent hi ha la masia de les Gleies, topònim que sembla que fa referència a l’antiga església de Sant Pere de Fornils, de la qual encara es pot veure l’absis enmig de la vegetació, al sud-est de la casa. Està documentada l’any 1269 i va ser abandonada cap al segle XIV-XV.
A llevant de l’església, per sota i a l’altra banda de la riera de l’Om, es troba el castell de Fornils. Aquest edifici està documentat des del segle XI, època a la qual pertany la majestuosa torre que encara resisteix el pas del temps.
Un estimbadero és un lloc per on es feia saltar o patinar la fusta que s’extreia dels boscos aprofitant els grans pendents i, normalment, els sòls de roca compacta. Al Racó de la Font n’hi havia dos. El del Marçó es troba just a sobre d’aquesta casa (41º 44’ 952 – 002º 11’ 480 – 843), una mica al nord de lloc dit Roca Pinyolenca (perquè el sòl està format de petites pedres arrodonides a manera de grava).
El segon es troba just a sobre de ca la Vídua, motiu pel qual se’l coneix amb aquest nom.
Rep aquest nom un gran pedra que es troba al nord del Pou, al costat del camí. Aprofitant la roca es va construir un petit refugi per al bestiar que feia servir el pastor del Pou. Es diu que un carnisser de Centelles, de reputació una mica bruta, utilitzava aquest indret per pelar les ovelles mortes que després venia com a carn fresca en el seu establiment.
Es troba al sud de Puigdolena, just en el lloc on ara hi ha una antena de telecomunicacions (41º 43’ 751 – 002º 10’ 442 – 730).
Avui dia només queden els fonaments del que fou una masia d’11 m x 9 m i murs de 60 cm de gruix fets amb fang i pedra, que es trobava en un ampli espai, assolellat i ventilat, convertit en feixes i terrasses. Les cantonades, especialment la sud-est que és la que millor es conserva, eren fetes amb grans blocs lleugerament treballats i lligats amb argamassa. És possible que al costat nord-est hi hagués hagut el forn del pa.
La primera referència que tenim d’aquesta masia ens duu a l’any 1777, quan se li deia “Agoita si Plou”. Més endavant es coneixia simplement com can Agoita, fins que al 1799 passà a anomenar-se mas Cucut, nom amb el qual encara avui dia es coneix.
Patrimoni Existencial 