Francesc Roma i Casanovas
Molt a prop d’un dels refugis que hi ha en balmes del Brull, trobem aquest segon.
El refugi no fa més de 4 metres de llarg i uns altres tants d’amplada. Es troba sota un gran bloc de gres vermellós, que forma part d’una cinglera i es troba al costat d’un antic camí avui dia en desús.
En desconeixem la funció, tot i que sabem que al Brull hi havia una certa activitat apícola després de la Guerra i que no massa lluny, en la mateixa paret, se’n troben encara algunes mostres.
Amb aquest nom tan políticament incorrecte, en el quilòmetre 4,8 de la carretera LP-7041, al nord-est d’Aitona, es troba l’anomenada Farmàcia dels Moros.
El jaciment consisteix en un seguit de cavitats de diferents formes i mides tallades a la paret, en diferents indrets. Possiblement la cultura popular es va imaginar que eren els prestatges d’una farmàcia, tot i que és força probable que es tractés dels encaixos de les bigues dels habitatges del poblet d’origen andalusí de Gebut, que s’hauria abandonat al segle XVIII.
Una mica més al sud, dalt del turó, s’aixequen les restes del castell de Gebut. Segons la Wikipedia, les restes que hi ha tenen planta trapezoïdal. Els seus murs són fets amb grans carreus de pedra sorrenca, irregulars i sense elaborar. A l’interior hi ha restes de possibles sitges i torres cantoneres. Al sud-est de la fortificació hi ha restes de murs de diversos habitatges.
Per les característiques constructives de la fortificació es pensa que sorgí en consolidar-se la línia del Segre, amb posterioritat a la “refundació” de Madia Larida, a les darreries del s. IX.
Una mica més al sud es troba el poblat ibèric de Gebut, tancat per una reixa i sense indicació de quan es pot visitar.
Es troba a Vallromanes (Vallès Oriental) i segons l’Invarque, es tracta d’un gran bloc monolític buidat en el seu interior. Hi ha diversos treballs sobre aquest possible enterrament, després eremitori i finalment barraca de vinya, que podeu veure, junt amb fotos i topografies, a Espeleoíndex. Tot i que no forma part de la ruta prehistòrica de Céllecs i està molt a prop i en podria ser un element més.
Com es pot veure en la següent imatge, és clar que es va fer de manera artificial:
A les proximitats es troben algunes peces tallades a la roca, entre elles alguna possible cassoleta i a l’interior de la cova hi ha la creu que es veu a la imatge de sota.
A uns 25 metres a l’est es troba una roca amb més cassoletes i reguerons, i al seu peu “una bauma pràcticament buidada al seu interior.” Al costat de la boca, una gran llosa semblaria que fos la tapa del recinte mortuori.
L’Invarque no es mulla quant a la seva cronologia (“La cronologia d’aquestes estructures és desconeguda”, diu textualment), però ens informa que segons la bibliografia, en el vessant sud del turó de Can Nadal van aparèixer destrals de pedra, ganivets de sílex i puntes de sageta d’època calcolítica.
Segons Manuel Riu, a Palomera, hi hauria hagut un poblat documentat entre els anys 1040 i 1490, quan encara comptava amb tres cases habitades. La gràcia del lloc és que es troba dalt d’un penya-segat accessible només per un estret camí on amb prou feines hi passa una persona. A la part de dalt, hi ha una zona inclinada de 84 metres de llargada per 24 d’amplada (segons Riu) on hi havia hagut un únic carrer amb edificis a banda i banda.
Sembla que no hi hauria hagut església, ni al segle XIII. El mapa de patrimoni de la Diputació diu que es tracta d’un antic vilatge de pastors i camperols, que formava part de la parròquia de Saldes.
Originàriament formava part dels dominis dels comtes de Cerdanya, però caigué a mans dels Pinós i Mataplana.
L’any 1312, Saura de Pinós confirmà a la gent de la Rupe de Palomera totes les concessions que havia fet el seu marit, Pere Galceran de Pinós, que incloïen també el port d’Ensija, on podrien pasturar els seus ramats lliurement. També els establia la possibilitat de construir un molí al costat d’una font dita de Porcilga. A principis del segle XIV es concedida la castlania de la Roca, que estava tancada amb una porta.
El vilatge es va abandonar definitivament al segle XVI.
Es va excavar per primera vegada als anys setanta del segle passat, i s’hi van posar en evidència diverses cases. Una d’elles tenia uns 83 metres quadrats, el terra enllosat i un forn per coure pa. L’any 2006 es varen identificar un total de 27 habitatges i un carrer central.
El que no sembla que s’hagi excavat mai són les diverses balmes que hi ha en el laberíntic peu de cingle, que cal suposar que eren corrals per al bestiar. S’ha dit si hi cabrien un total de 5.000 ovelles, xifra que considero exagerada. El que està clar és que bona part tenien un tancament de pedra seca.
Trobareu l’article de Manuel Riu, aquí.
Al voltant de can Ximet i can Castellví, a les cingleres que els arreceren, apareixen tot un seguit de vestigis d’ocupació propis dels segles X-XV, amb zones d’habitació, de transformació de productes agraris i d’emmagatzematge d’aquesta producció.
Alguns edificis presenten murs fets amb opus spicatum i alguns encaixos a les parets, escales excavades a la roca, ancoratges de pilars de fusta o forats per encastar les bigues dels sostres (amb les seves regates per evitar els regalims). També s’hi troben diverses sitges i cisternes excavades a la roca.
Pel que fa als aspectes productius, cal esmentar la presència de dos antics molins de sang sobredimensionats pel que seria la producció de farina o oli per al consum d’una única casa. Algunes sitges servien per emmagatzemar alguns productes, segurament cereals.
Per saber-ne molt més.
En terme d’Aguilar de Segarra, però ja tocant a l’Anoia, hi ha un lloc conegut des de sempre amb el nom de les roques dels Moros. Actualment, però, li diuen el jaciment de Coromines, tot i que aquesta no és, ni de bon tros, la casa més propera, donat que es troba a ponent de cal Marietes.
En un petit marge, avui dia pràcticament invisible perquè es troba en el marge d’un camp ple de vegetació, es va construir un petit edifici d’uns 40 metres quadrats. Aprofitava en part la paret d’un balma, i amb alguns blocs de pedra i unes bigues repenjades a la paret s’hi va construir aquesta petita obra que no sembla que hagués estat habitada.
A la part de sobre, hi ha un parell de piques de decantació (o potser tines), la base de trepig i una premsa de vi, al costat d’un contrapès de la mateixa premsa. Tot plegat es podria remuntar al segle X, si no abans, segons les excavacions arqueològiques que s’hi varen fer.
A tocar d’aquest lloc hi ha un conjunt de 4 tombes i un forat més gran que es pensa que podria ser un carner. No massa més lluny, en direcció a cal Marietes, apareix una altra codina amb 7 tombes més excavades a la roca.
Patrimoni Existencial 