Rellotge de sol al Sant Dubte d’Ivorra

Diu la llegenda, que al segle XI  el vi que simbolitzava la sang de Crist es va convertir en sang davant del dubte del rector (llegenda). L’any 1663 es va inaugurar el santuari que avui podem veure (que és una ampliació del primitiu), tot i que la façana barroca és de 1762, tal com donen fe unes plaques amb inscripcions que hi ha a la portada.

Al costat de l’edifici religiós encara es pot veure un cos molt imponent, on antigament s’acollien els pelegrins que arribaven al santuari.

Imatge del santuari (font: Wikipedia)

A la façana barroca es pot veure una creu a mig gravar en un dels laterals de la porta, segurament el record d’algun visitant.

Creu a la porta del Sant Dubte d’Ivorra

I en la façana sud, es troba un rellotge de sol amb només quatre hores, que no se sap de quina època pot ser:

Rellotge de sol al Sant Dubte

 

 

 

Balma de cal Sabata

La balma de cal Sabata es troba a Montmajor (Berguedà) i està inclosa en el Mapa de Patrimoni d’aquest municipi i a l’Invarque.

Balma de cal Sabata. Vista dels encaixos

Segons aquestes fonts, a l’interior de la cavitat es poden observar cinc forats de pal o encaixos de biga quadrats i molt ben conservats, excavats en les parets de roca.

També s’hi troba un recipient cilíndric (1,40 m de diàmetre i 1,70 m de fondària) que comunica amb dos forats que té a la base. Es tracta d’una tina, amb la seva boixa i els encaixos per al brescat. També s’hi veuen restes de parets molt arrasades. Teòricament hi havia d’haver un gravat que recordava “un enginy per fer oli de ginebre”, però tot i buscar-lo, no l’hem trobat.

Tina a la balma de cal Sabata

En aquesta balma es va trobar ceràmica del Bronze final, però les estructures són -gairebé segur- de cronologia medieval (i la ceràmica em sembla que ningú sap on para). Com a mínim així qualifiquen la tina els germans Coromines en el seu llibre sobre les tines del Berguedà. Segurament caldria posar tot el conjunt en relació amb la torre-castell de Montmajor, que es troba a poca distància i dalt del turó.

El que sembla que ningú havia vist abans és una estructura rectangular (90×65 cm), rebaixada, que semblaria correspondre a una base de trepig del raïm i, per la seva posició, segurament era una premsa de vi, el braç de palanca de la qual sembla que es recolzaria a la paret. La base, com acostuma a passar en algunes tines de la zona occidental de Catalunya o ja en terres aragoneses, en comptes de ser plana tenia un petit toll en forma de cassoleta, que facilitava la recollida del most.

Base de premsa de cal Sabata

 

 

 

Pica amb rosassa

És gairebé segur que les rosasses hexapèteles tenien una finalitat apotropaica, de manera que servien per protegir les persones i els seus béns. Si més no, us podeu mirar el llibre del Matthew Champion.

Rosassa hexapètala

Al museu del monestir de l’Estany es conserva una rosassa hexafòlia tallada dins d’una pica d’aigua beneïda, emplaçament que no podria ser més revelador. Recordem que un document del bisbe Benet de Tocco (1510-1585) establia que “Los faels podran pendrer ab vasos de la aygua benehida pera aspergirla als malalts, casas, camps, vinyas, y altres coses, y pera tenirla en los aposentos, y aspergirse amb ella moltes vegades” (Gelabertó, 2005, p. 267).

Pica d’aigua beneïda amb rosassa al seu interior. Museu de Santa Maria de l’Estany

A més d’això, els capitells del monestir parlen en diferents casos del diable (Massons i Rabassa, 2003), però creiem que en els de l’ala sud –que se suposa que són els més moderns, ja que es proposa una datació de finals del segle XIII o principis del XIV−, més enllà dels motius decoratius caldria veure-hi una mena de catàleg de figures apotropaiques (a la part interior).

Capitell amb rosassa al claustre de l’Estany

De tota manera, d’aquest tema en parlarem amb més detall un altre dia.

 

 

 

Espantabruixes vallesans

La paraula espantabruixes no figura al diccionari oficial de l’IEC ni en la majoria de diccionaris de català, però Jaume Lladó i Font ens diu que és un element que es troba en el vèrtex dels teulats i que també se li diu pardalera o cardadora de pardals.

Espantabruixes a Canovelles, prop de Sant Fèlix

Normalment està format per tres elements o fagments curvilinis de teula, un col·locat en posició horitzontal i els altres dos parteixen de la seva base en sentit oposat. D’aquesta manera, “el seu aspecte recorda la gola d’un animal amb la seva llengua, agressiva, al centre” (vegeu imatge a sobre).

Espantabruixes a l’església de Sant Andreu de Samalús

Jaume Lladó explica que n’hi ha una variant que està feta amb un sol fragment de teula plantat en el vèrtex del teulat que apunta cap a l’infinit. Té forma corbada cap amunt. N’hem trobat un coronant la façana de Sant Andreu de Samalús, que no sabem en quin moment es va construir. Sí que sabem, però, que a la llinda de la façana figura la data de 1580.

Com que la matèria primera amb què es fabricava eren les teules, no es trobarien espantabruixes en llocs on les teulades són fetes de lloses o de pissarra.

A Corró d’Amunt n’hem trobat un de triple en una masia propera a l’església, que a més té la peculiaritat que les obertures havien estat pintades de color blau, que era una altra de les estratègies per fer front a les bruixes.

En el llibre sobre el patrimoni històric de Santa Eulàlia de Ronçana n’apareixen diferents exemples d’aquest municipi.

Gravats en torres de la Llitera

Moltes torres o masies abandonades de la Llitera (Aragó) presenten algun tipus de gravat, i entre tots ells volem individualitzar els ganivets o navalles. Com a tals apareixen en la portada de l’ermita de la Mora (Quatrecorts), però també en una casa al costat del riu Sosa (aquí).

Aquesta mena de gravats es troben a les parets de les portes i dels pessebres d’aquestes cabanes, on es troba una important representació d’objectes tallants. De fet, n’hem trobat fins a 22 casos i l’interessant és que 20 d’ells estan representats mirant cap amunt. El fet d’estar apuntant el cel ens sembla que és un element ressaltable i que facilita la seva interpretació.

Sabem que els pastors del Pirineu tenien el costum de posar “en la puerta de sus casetas o “mallatas” los cuchillos y navajas, con el filo mirando al cielo, para ahuyentar la tormenta” (Pallaruelo, 1988, p. 180).

Igualment, Ramon Violant i Simorra (1989, p. 259) recull que a la comarca del Pallars, quan apareixia una tempesta, la mestressa de la casa obria la finestra i feia el senyal de la creu o “señala la amenazadora nube con la punta de un cuchillo para “cortar” la tempestad (Rialb)”.

Severino Pallaruelo (1984, p. 31) afirma que, en cas de tempesta, al Pirineu, els ganivets es posaven de punta:

Esta es una costumbre extendida por todo el Pirineo. Los cuchillos, las tijeras, las hoces o las guadañas se ponen con la punta o el filo mirando al cielo, como amenazando a las nubes para que no descarguen su temido vientre.

En muchos lugares he oído que los cuchillos y hoces han de ponerse cruzados. En Ainielle –en el desolado Sobrepuerto– creo que ponían los cuchillos de punta, junto a una escoba que también miraba al cielo” (Pallaruelo Campo, 1984, p. 31).

Claude Lecouteux ens indica que aquest ritual apareix en un conjur alemany de 1493. També sabem que al País Basc i Catalunya durant les tempestes es col·locaven la destral d’acer amb la part tallant cap amunt, al portal de la casa, esperant d’aquesta manera preservar l’edifici (Violant i Simorra, 1989, p. 259-260).

Per això creiem que aquests gravats tenien funcions protectores, de manera que aquests ganivets cuidarien la propietat durant els períodes en què els seus propietaris n’estaven absents.

Santa Magdalena de la Vall

Santa Magdalena de la Vall és una antiga església d’origen romànic del terme de Calonge de Segarra (Anoia). Avui dia està pràcticament enrunada i abandonada, però la seva construcció es pot datar al segle XII. Està adosada al mas Soler, que també està abandonat i enrunat.

Quan es va fer el mapa de patrimoni del municipi, encara es podia parlar dels enguixats de l’interior de la nau i dels ornaments amb motllures barroques, que avui dia pràcticament han desaparegut. En queden uns murs que l’aigua de la pluja va anorreant sobre els quals podem veure la típica pintura blavosa.

Segons podem llegir, la capella era sufragània de Santa Fe de Calonge i està documentada des de l’any 1294, però sens dubte va ser aixecada abans.

Els gravats de Santa Magdalena

El que més crida l’atenció d’aquesta capella gairebé passa desapercebut: només entrar per la porta principal (a l’oest), a la nostra esquerra, trobem restes d’antics gravats. Alguns són clarament indesxifrables, però entre les restes de la paret ens ha semblat veure-hi aquestes dues persones (femenines les dues?) que apareixen en la imatge superior.

Donen la imatge original (tot i que tractada) i una interpretació de les línies principals. És possible que una visita a partir de migdia o a la tarda permeti interpretar alguna cosa més, si es porta una llum prou potent per projectar-la de manera rasant a la paret.

Grafits a la paret de l’església de Moià

La primera església de Moià va ser consagrada l’any 939, però entre els segles XVII i XVIII la vila va créixer i això va dur la ciutat a plantejar-se aixecar un temple nou. Diverses fonts coincideixen a afirmar que els primers treballs es van iniciar a l’any 1674.

Creu a la paret de l’església de Santa Maria de Moià

El primer arquitecte va ser Pere Torrents, però el cambril va ser construït l’any 1747 per Josep Morató i Soler. El campanar és una obra que es va construir entre 1684 i 1726.

Però al costat d’aquests noms reconeguts hi ha també una sèrie de persones anònimes que varen deixar l’empremta del seu pas a les parets exteriors del temple, concretament a la seva banda sud-est.

Es tracta de petits grafits, almenys una desena, que es troben en algunes de les pedres dels nivells inferiors. Són dibuixos de caire religiós, entre els quals destaquen les creus (hi ha qui també hi ha vist motius vegetals, triangles, crismons, semicercles, lletres etc., però nosaltres no tenim tanta imaginació).

Alguna d’aquestes creus, com la que veiem a l’esquerra, contenen una inscripció que ens informa del seu contingut: “Inri” (com a abreviatura de Iesvs Nazarenvs Rex Ivdaeorvm, o sigui, Jesús de Natzaret, rei dels jueus). No hi ha massa dubte que es tracta d’una creu votiva, segurament feta per algun fidel que es va acostar al temple.

En altres casos, les creus tenen la particularitat que ens recorden figures antropomorfes amb els braços oberts:

Creus gravades a l’església de Moià

De fet, si les trobessin en un altre lloc i sense la inscripció “Inri“, podríem pensar que es tracta d’imatges que representen persones. De fet, a l’aqüeducte de Passarell trobem una pedra amb un gravat que ens indica que es va edificar l’any 1750 (més o menys en el moment que s’estava treballant en l’església) i que presenta una creu amb una peana i els dos braços i la part superior acabats en formes bifurcades, que semblen suggerir mans o dits.

Inscripció a l’aqüeducte de Passarell

Gravats del turó de Senyes

A Pardines (Ripollès), sobre les runes de la casa de la Boixetera, hi ha un ampli coll que es diu coll de Senyes, i que acaba en un turó de 1.554 m d’altura al sud-oest. El turó ha estat en bona part convertit en prats de pastura i s’hi han extret algunes pedres en forma de lloses.

Gairebé dalt de tot, en les pedres que encara queden al lloc, es troben diferents gravats tots ells molt prims. Hi hem vist figures geomètriques i pràcticament indesxifrables, una dona, una marella o tauler de jocs, etc.

Tot i que resulta molt difícil, per no dir impossible, de trobar una cronologia, hi ha dues dates gravades que ens podrien donar una pista. Una d’elles és la de 1769 i l’altre semblaria ser de 1816, de manera que aquests gravats es poden considerar contemporanis