Els fornots

Allà on s’ajunten la Segarra, l’Anoia i el Bages, es troben una sèrie de cavitats arrodonides, excavades a la paret de la pedra sorrenca i que per la seva aparença reben el nom popular de fornots.

Hi ha hagut dues grans línies d’interpretació: per una banda, la que els considera com a coves sepulcrals prehistòriques (per tant equiparables als dólmens) i la que considera que eren eremitoris medievals, propis d’alguns ermitans. També hi ha qui els ha vinculat amb el món pastoril i no falten els estudis que els consideren d’origen natural.

En alguns d’ells els elements antròpics com les marques de picapedrer són ben clares i això donaria peu a pensar que són cavitats contruïdes de manera artificial. Altres, en canvi, no presenten cap evidència que permeti pensar que varen ser construïts artificialment.

De fet, quan es va excavar el cas del Roc Foradat de cal Pepa, els seus autors varen concloure que “la hipòtesi sobre aquests jaciments que presenten cavitats excavades a la roca i que alguns autors relacionen amb eremitoris rurals, després de la intervenció arqueològica que s’ha portat a terme ha quedat descartada, si més no en referència a la zona que s’ha pogut excavar.” (font)

Si us interessa el tema, en trobareu molt bona informació aquí.

Forns de la Taquilla

El turó de la Taquilla, a Tagamanent, conté diversos elements clarament prehistòrics (cassoletes, gravats, creus…), alguns d’ells recollits per Francesc Casanellas aquí, i que ben segur que formaran part del seu proper llibre.

Entre aquestes restes hi ha dues coses que semblen força més modernes. La primera és una estructura circular, en lleuger pendent, que podria correspondre a un forn, possiblement d’oli de ginebre. Com es veu en la foto següent, tot plegat acaba abocant a una entalladura on es devia recollir el producte de les cuites.

Forn 1

Fa no massa anys, les grans pedres que es troben al costat d’aquest forn es varen considerar com a possibles lloses d’un dolmen, però com que es va descartar aquesta funció se l’anomenava paradolmen. Avui creiem saber que només servia per contenir la calor i assegurar el funcionament del forn.

No massa lluny d’aquest primer forn, apareix una estructura semblant, tot i que una mica més gran. En aquest cas, però, el producte de la cuita es recollia mitjançant una regata corbada que acaba conduint a una altra entalladura de forma rectangular. Aquí no es conserven les pedres laterals.

Forn 2

Segurament, aquests forns no es poden deslligar de la presència en aquesta zona de la Mora de diversos ginebres (de fet, crec que són càdecs), que aquí han adquirit una gran envergadura i que es mostren retallats en les seves branques més baixes.

Un càdec a prop de la Codina

 

 

 

Escrit a la Castanya

Arribant a les mines del Remei (la Castanya, el Brull, Osona), en una roca a prop del camí, es troben una sèrie d’escrits, la majoria tatxats. Hi ha dos noms, però, que encara es poden llegir: Modesto i Ramon.

L’escrit que més crida l’atenció és un que diu “Bibi ba (sic) Franco y al fasisma y arriba es Panya justa“.

El gravat de les mines

És evident que qui va escriure aquesta nota no sabia massa de lletra, que era un simpatitzant feixista i que segurament es va escriure durant la Guera Civil (1936-1939). Aquest darrer fet planteja dues possibilitats: que es tractés d’alguns dels miners de les mines del Remei (a sobre hi ha les restes dels barracons on s’estaven) o bé que fossin emboscats, amagats al bosc per no anar al front (en una història que hem intentat resseguir aquí).

L’any 1938, el general Yagüe, al final de la Batalla de l’Ebre va dir: “¡Americanos! Estamos haciendo una España justa, una España de caballeros y de héroes, de labradores, de artesanos y de soldados; la España de Carlos V y la de Felipe II. Americanos. Hermanos de América. Desde mi puesto de mando, os envío mi corazón y os saludo“. Mireu-lo:

 

 

La Farmàcia dels Moros

Amb aquest nom tan políticament incorrecte, en el quilòmetre 4,8 de la carretera LP-7041, al nord-est d’Aitona, es troba l’anomenada Farmàcia dels Moros.

El jaciment consisteix en un seguit de cavitats de diferents formes i mides tallades a la paret, en diferents indrets. Possiblement la cultura popular es va imaginar que eren els prestatges d’una farmàcia, tot i que és força probable que es tractés dels encaixos de les bigues dels habitatges del poblet d’origen andalusí de Gebut, que s’hauria abandonat al segle XVIII.

La Farmàcia dels Moros

Una mica més al sud, dalt del turó, s’aixequen les restes del castell de Gebut. Segons la Wikipedia, les restes que hi ha tenen planta trapezoïdal. Els seus murs són fets amb grans carreus de pedra sorrenca, irregulars i sense elaborar. A l’interior hi ha restes de possibles sitges i torres cantoneres. Al sud-est de la fortificació hi ha restes de murs de diversos habitatges.

Per les característiques constructives de la fortificació es pensa que sorgí en consolidar-se la línia del Segre, amb posterioritat a la “refundació” de Madia Larida, a les darreries del s. IX.

Turó del castell de Gebut

Una mica més al sud es troba el poblat ibèric de Gebut, tancat per una reixa i sense indicació de quan es pot visitar.

Cova de mas Serè

Les arnes es posaven sovint en corrals com els que hem vist en els darrers dies, però sovint es ficaven en coves o balmes que tenien l’orientació correcta. En aquest cas hi trobem la cova de Mas Serè, al Penedès. La balma natural es va tancar amb una paret de pedra prou alta com per no poder ser escalada. Per fer el lloc més inexpugnable, es varen plantar vidres al cantell del mur, de manera que es feia molt difícil d’accedir-hi.  

Cova de Mas Serè, sota l’autopista

Corral d’abelles a la Juncosa del Montmell

Els corrals d’abelles es construïen en un lloc arrecerat, generalment força pendent i encarat a migdia o a sol naixent.

En el cas català acostumen a tenir forma rectangular, i una entrada molt petita (normalment s’hi ha d’entrar ajupit). En aquest cas fa uns 12 metres de llarg per gairebé 8 d’amplada. L’altura de les parets era de dos metres i mig o tres, per evitar l’entrada dels animals que podien perjudicar la mel o de les persones que la podien robar. No és estrany que a la part superior del mur hi hagués claus de cap per amunt o vidres per impedir-ne l’entrada.

Les arnes es col·locaven o en unes furnícules expresses (com les nou que es veuen en aquest cas) o bé en les bancades fetes expressament. En aquest cas sembla que hi havia les dues possibilitats. Sempre, però, es buscava que el sol naixent els toqués directament, de manera que les abelles comencessin la seva activitat ben d’hora ben d’hora.

Mas a Aspa

A uns 800 metres al nord-oest d’Aspa (Segrià) hi ha un petit turonet amb les restes d’una aparent cabana de volta. De tota manera, les parets, fetes amb grans blocs ben escairats, relligats amb morter de terra i pedres petites (possiblement un part de calç), semblen indicar que es tractava d’alguna cosa més.

La fotografia següent ens mostra aquesta estructura, de la qual es veuen clarament dos cossos (gairebé segur que algú els ha “excavat”). El primer espai que es troba, que és el més visible, fa 6 metres x 2,60, però sembla que amb un segon (i potser més espais) cap al nord es podria arribar a un edifici de 10 m x 6 m (aquesta part no ha estat “excavada”). El conjunt recorda força la Grallera, a Torre-Serona i porta a pensar que no es tractés d’una torre o almúnia.

El mas d’Aspa

Una de les coses que crida l’atenció és que per la banda oriental del turó es troben sis graons tallats a la pedra, que semblen dibuixar una escala que va a parar justament a la separació entre els dos espais. Si realment es tracta d’una escala, tindria sentit la separació de tres metres que es troba a la banda sud, que sembla que dibuixen un petit fossat (és clar que es va treure pedra). Al poble, en un dels carrer de la part occidental, es pot veure una escala molt semblant a aquesta, també tallada a la pedra i avui dia inutilitzada.

Escala d’accés a l’edifici

El conjunt es complementa amb una sèrie d’elements que estan a una cinquantena de metres de distància.

En primer lloc, hi trobem un espai de forma allargada d’una quinzena de metres de llarg, amb una entrada a la banda nord d’1,25 m d’amplada i una altra al sud d’1,80 metres. A les parets laterals, a banda i banda, trobem diferents encaixos, alguns d’un possible embigat i altres a nivell del terra. També un lloc que semblaria destinat a lligar-hi animals. A les dues entrades hi ha encaixos que semblen destinats a tancar l’interior (era potser un corral de bestiar?).

No massa lluny d’aquest tancat, continuant el mur de la part superior, apareix una cavitat rodona de 23 cm de diàmetre i 26 cm de fons, amb el fons pla. Semblaria un lloc per anclar-hi algun pal vertical, però no es veu quina relació pot tenir amb la resta.

En tercer lloc, a uns trenta metres al sud de l’edifici principal, dalt d’un cingle molt petit, es troba una mena d’abeurador (110 x 50 cm), amb uns 10 cm de profunditat i un sobreixidor en forma d’entalladura.

Abeurador (la regleta del centre fa 20 cm)

I finalment, completa el conjunt una tina i un fonyador. Aquest darrer fa 1,20 x 0,90 metres i té una profunditat de 35 cm (podria ser que hi haguessin els ancoratges d’una petita premsa de fusta). Al seu costat, a un metre i mig, es troba un gran dipòsit també buidat a la pedra que actualment fa 2,60 m de llargada per 1,50 d’amplada i una altura que arriba als 110 cm. Tota la roca s’ha desplaçat cap a la vall i això ha fet que el cup hagi perdut la seva paret lateral. Segons vàrem saber fa temps, és el Trull dels Moros, que el mapa de l’ICGC situa erròniament en una cabana de volta a l’altra banda del poble.

Mina de la Roca Endorada

Segons diu la Wikipedia, també s’anomenava el Mener de l’Or. Es troba a l’oest de l’estany Blau, el que està per sota de l’Estany Gran o de les Truites, a la vall de Carançà. La seva escombrera és visible en les fotos aèries.

Mina de la Roca Endorada o Mener de l’Or (Carançà)

Tot i això, la mina no té gaire més d’un metre de recorregut. De fet, es tracta d’una zona en què el gneis entra en contacte amb una gran veta de quars. I és aquí on segons es diu es buscava or, tot i que a simple visa semblaria més aviat una explotació de ferro no reeixida. Val a dir que en alguns llocs, barrejat amb el quars apareix un mineral de color verd, segurament malaquita (sobretot a la carena dels Racons).

La seva altitud (a 2.200 metres) i la llunyania de la vall (quatre hores de camí) segurament varen jugar en contra de l’explotació més intensiva de la veta.