Roca gravada de Fórnols

A Campome (Pirineus Orientals), a una escapadeta de Prada de Conflent, tenen, segons la Wikipèdia, “un conjunt de gravats del final del Paleolític Superior (del Magdalenià)”.

L’excepcionalitat del jaciment -segueix la Wikipèdia- consisteix en el fet de trobar-se a l’aire lliure i no en una cova, ja que tot i que al món no són estranys els casos d’art rupestre a l’aire lliure, a Europa occidental són molt escassos (i pràcticament circumscrits a la península Ibèrica i zones pròximes).

En aquest cas, s’hi poden veure 22 motius geomètrics (ziga-zagues, angles, retícules…) i animals, entre els quals un possible cabusset, cabres i isards. Us asseguro, però, que si no la busqueu expressament hi passareu pel costat i no hi veureu res.

Aquesta roca va ser descoberta per Jean Abélanet, l’any 1983, quan era el conservador del museu de Tautavel.

A les rodalies hi ha altres roques gravades amb cupuliformes i creus. De fet, al peu mateix de la roca hi ha una cassoleta.

Les fotos que segueixen són de la Wikipèdia:

Extrret del llibre “Roches ornées, roches dressées“.

Saber-ne més i veure’n alguns esquemes: aquí.

 

 

 

 

 

La pleta de Cap de Porc (Ripollès)

El Gibell de Queralbs és un document on es descriuen les zones de pastura comunals d’aquest poble del Ripollès. Es tracta d’una còpia de finals del segle XIX, que no sabem de quin moment podia ser l’original.

La desena partició que fa de les pastures comunals s’anomenava Deveseta de Cap de Porc. Aquest topònim encara apareix avui dia en els mapes de l’ICGC.

El document parla sovint del Jassal de Cap de Port, fet que fa pensar en una possible construcció. La imatge aèria suggereix l’existència d’un possible tancat, i un cop al lloc, aquest es verifica, tot i que actualment estigui molt malmès.

Restes de la pleta de Cap de Porc

El lloc es complementa amb un estrany cercle en forma de túmul, que no sembla massa antic, i les restes d’una cabana adossada a un gran bloc.

Restes de cabana a Coll de Porc

 

El conjunt es troba en una zona de prats, molt pendents, això sí.

Segurament s’hi accedia des de la confluència entre el riu de Noucreus i el de Noufonts. Just en aquest lloc, la gent de l’ICAC hi va fer un estudi de la torbera (que dona una cronologia dels segles IX-XI) i d’un antic espai ramader que datava del segle XI (disponible a l’arqueortuta 4).

 

 

 

 

El Solei del Vinyet

Pujant cap al Clot de la Mora (Tagamanent), per la pista que hi arriba des de la riera d’Avencó, passem pel costat d’un lloc anomenat els Castanyers del Rector.

Aquest lloc antigament s’anomenava el Solei del Vinyet, i com ja us podeu imaginar, hi havia una o diverses vinyes. Documentalment sabem que aquesta vinya més tard es va convertir en castanyerars.[1]

L’any 1673, Bartomeu Codina cedeix a Josep Codina unes peces de terra i li dóna permís per “(…) ut domun edificity in ea (…)”, és a dir, per construir-hi una casa. La documentació de l’època assenyala que aquestes terres estaven sota el domini del comte de Centelles i que el torrent també es deia del Llançar (“torrente dicto del Llansar ho del Vinyet”; “a circio cum torrente del llansar”).[2]

El 1674 Jaume Clot estableix a Josep Codina del mas Brull de Sant Martí d’Aiguafreda una vinya al Solei del Vinyet, a rabassa morta. És la vinya de Aspra, en la qual, com en altres de la zona, s’explota la vinya i es planten alhora cereals, com deixa veure clarament el fet que en aquest cas es pactés que en Codina tindria franca la palla que en tragués.[4] El mateix any s’estableix una altra vinya a un bracer de Sant Martí del Brull.

En aquest lloc ja fa temps que hi tenia localitzades tres barraques. Però amb motiu d’inventariar-les per a la Wikipedra (codis 22051, 22052 i 22053) hi he tornat.

Situació de les cabanes al Solei del Vinyet

La primera té planta quadrada i fa 2,50 m de costat. Com que els murs fan 60 cm, l’espai interior és aproximadament d’1,90 m de costat. Està feta, com les altres dues, amb pedres poc o gens desbastades, utilitzant una mica de fang o terra per relligar-les. També en els tres casos només se’n conserven els primers centímetres de les filades (en aquest cas, fins a 75 cm).

La segona cabana també es pot considerar pràcticament quadrada, donat que fa 2 x 2,25 m, amb una altura màxima, a la paret nord, on hi havia el marge, d’1,50 m. El gruix de la paret fa entre 60 i 80 cm, depenent de cada cas. La porta, situada al sud, feia 80 cm d’amplada i just pel davant hi passava un camí delimitat per un mur de pedra.

La cabana 3 està en pitjors condicions i en aquest cas no té una forma definida, tot i que tendeix a ser rodona. Fa 2,80 m de llargada per 1,70 d’amplada. Està orientada a ponent.


[1] La Móra, St. Cebrià, I/2. Vegeu també el censal de l’hereu Parera sobre una “pessa de terra que te dit parera al solei del vinyet que es demunt los castanyers de la rectoria y del clot”. ABEV, La Móra, St. Cebrià, I-L/1.

[2] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, R/2.

[4] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, R/2.

La Torre i la Bastona (Moià)

A l’extrem sud del serrat de la Torre, mirant a llevant, en terme de Moià, es troben les restes d’un antic mas. El que es pot veure correspon a les restes d’un mur a recer d’un petit penya-segat, encarades al sud-est. En algun lloc arriben a tenir un metre de gruix i estan fetes amb pedres poc treballades relligades amb fang.

Semblen dibuixar diversos espais que podrien correspondre a una casa o edifici. No sembla que puguin tenir un origen natural, i la proximitat al topònim “la Torre” fa pensar que es tractés d’un antic mas. El conjunt fa més de 12 x 17 m, tot i que està molt emboscat.

Els actuals propietaris de la Grossa ens confirmen l’existència d’aquest mas, el seu nom i el seu emplaçament.

A nivell documental sabem que en un capbreu de l’any 1500 que es conserva a l’arxiu municipal de Moià, Francesc de Vilatarçana, de Sant Vicenç de Calders, confessa tenir el Cortó de Sellers, àlies de la Torra (sic), constituït dins de la parròquia de Moià, amb 4 peces de terra. Totes aquestes terres limiten amb un mas anomenat la Torra,
A banda d’aquest fet, altres topònims actualment encara existents ens ajuden a identificar aquest mas com les restes que descrivim, per exemple el fet que una de les terres tingués a ponent els honors de la Bastona i a tramuntana el camí ral que va de Vic a Manresa.

Tot i que en el lloc on es creu que havia estat emplaçada la masia de la Bastona actualment no s’hi evidencia pràcticament res, només una acumulació de pedres i un petit fossat, els habitants de la Grossa ho han rebut per via familiar. Es diu que la mestressa de la Grossa havia nascut en aquest mas, al segle XIV.

El mas de la Bastona apareix encara en un capbreu de Santa Maria de Moià de l’any 1479, quan el declara Francesc de Vilatersana. També se’n parla en un capbreu de l’any 1500.

 

El poblat de Palomera (Saldes)

Segons Manuel Riu, a Palomera, hi hauria hagut un poblat documentat entre els anys 1040 i 1490, quan encara comptava amb tres cases habitades. La gràcia del lloc és que es troba dalt d’un penya-segat accessible només per un estret camí on amb prou feines hi passa una persona. A la part de dalt, hi ha una zona inclinada de 84 metres de llargada per 24 d’amplada (segons Riu) on hi havia hagut un únic carrer amb edificis a banda i banda.

Sembla que no hi hauria hagut església, ni al segle XIII. El mapa de patrimoni de la Diputació diu que es tracta d’un antic vilatge de pastors i camperols, que formava part de la parròquia de Saldes.

Originàriament formava part dels dominis dels comtes de Cerdanya, però caigué a mans dels Pinós i Mataplana.

L’any 1312, Saura de Pinós confirmà a la gent de la Rupe de Palomera totes les concessions que havia fet el seu marit, Pere Galceran de Pinós, que incloïen també el port d’Ensija, on podrien pasturar els seus ramats lliurement. També els establia la possibilitat de construir un molí al costat d’una font dita de Porcilga. A principis del segle XIV es concedida la castlania de la Roca, que estava tancada amb una porta.

El vilatge es va abandonar definitivament al segle XVI.

Es va excavar per primera vegada als anys setanta del segle passat, i s’hi van posar en evidència diverses cases. Una d’elles tenia uns 83 metres quadrats, el terra enllosat i un forn per coure pa. L’any 2006 es varen identificar un total de 27 habitatges i un carrer central.

El que no sembla que s’hagi excavat mai són les diverses balmes que hi ha en el laberíntic peu de cingle, que cal suposar que eren corrals per al bestiar. S’ha dit si hi cabrien un total de 5.000 ovelles, xifra que considero exagerada. El que està clar és que bona part tenien un tancament de pedra seca.

Trobareu l’article de Manuel Riu, aquí.

Les trumferes de Peguera

Al nord-oest del poble de Peguera (el Berguedà), just a la banda de darrere del penyal que arrecera el poble, hi ha una quinzena d’estructures semisubterrànies que servien per guardar les patates de llavor. N’hi he vist dues tipologies, i vistes des de lluny semblen grans talperes amb una entrada normalment a la banda de ponent.

El poble de Peguera

Tal com diu Ramon Soler, a l’hivern el conjunt quedava completament tancat i, per tant, soterrat. L’objectiu era evitar que els tubercles es glacessin.

L’agrònom Josep M. Soler i Coll, l’any 1944, va posar per escrit els motius del fracàs d’aquesta especialització: segons ell, els barcelonins estaven acostumats i satisfets amb les patates de l’Institut Beauvais —anomenades del bufé—, però va ser l’aparició d’un virus el que va arruinar aquest negoci a Gósol i Peguera.

Vista exterior de les trumferes de Peguera
Una trumfera ensorra permet veure com era el seu interior

Si en voleu saber més, podeu mirar això.

Corrals de la vall de Santa Fe

La vall de Santa Fe és avui dia coberta d’una impressionant fageda que amaga també alguns roures. Sabem que les fages eren aprofitades per alguns animals, fonamentalment ovelles i porcs, com a aliment, de manera que els animals eren duts a aquesta mena de boscos perquè poguessin pasturar.

L’any 1777 es va vendre a carta de gràcia un «empriu de glans, fages y hervas» a Santa Fe del Montseny, o sigui, tal com deia el propietari, «(…) la facultat que jo tinch y mos antecessors han tingut de empriuar eo fer pasturar las herbas glans y fage» en un espai concret:

«dins la rodalida seguent; es a saber comenssant desde pedra aritjosa fins al Roch de Corbera y de alli á la creu de las gargantas y de alli a hera de Gomás y de dita hera fins al llosat de murou aigua vessant al termenat ab los de Riells y de alli tirant als prats seguint lo torrent de Sauch fins á la Riera de Santafe y pujant per dita riera fins á arribar al moli derruit de sta fe y de alli pasant al turó del hort gran y de alli seguint las termas fins al camp den Pla y de alli á la riera de santa fe en los pas de Sant Marzal y de dit pas fins al primer torrent y de alli estant seguint las termas fins al camp den Espinal y de alli tirant al marve de la Rior (?) pujant serra amunt fins á las agudas, y de ditas agudas baixant per la serra avall de dita montaña fins arribar á encontrar lo camí de pedra aritjosa

És en aquest espai que hem trobat diverses restes que podrien correspondre a corrals de porcs. A prop del pla del Forn hi ha set estructures que tenen la característica comuna de ser petits tancats arredossats al costat de blocs de pedra, fets amb pedra seca de no massa altura. Actualment estan molt malmesos, però es pot observar que no fan més de 5 o 6 metres de diàmetre i que tenen forma arrodonida. Curiosament, a la zona del pla de Mulladius sembla que les restes que apareixen correspondrien a cabanes, que, de tota  manera, no tindrien cap relació amb les primeres construccions.