Vilaclara

A Vilaclara (Moià) es troben dues coses interessants.

La primera és un gran edifici o conjunt d’edificis, dels quals resta com a molt un metre de la part inferior. Presenta grans murs de 80 cm de gruix fets amb gres vermell relligat amb fang. El que semblaria un edifici dividit en 4 espais fa unes mides totals de 16 x 14 m. Hi ha també un espai que semblaria delimitar una era de 16,30 m x 18 m.

La segona cosa d’interès és la seva necròpolis. Es tracta d’un conjunt de tombes individuals d’estructura rectangular d’1 x 0,60 m aproximadament, de les que es conserven algunes de les lloses laterals. En són visibles unes cinc, tot i que possiblement n’hi hagi més.
També s’hi troba una cista o caixa megalítica amb la llosa de coberta (de 2 metres de longitud per 1,20 metres d’ample i 0,30 metres de gruix, amb reguerons i cassoletes d’origen antròpic) tombada i desplaçada del seu lloc original, la pròpia cista, que es troba uns dos metres a l’oest i de la qual són observables la llosa de la capçalera i tres lloses laterals.

Vegeu-ne una foto de fa uns anys.

Els abellers de Josep (Siall)

Siall és un petit poble del Pallars Jussà, no massa lluny del castell de Llordà. Es tracta d’un terreny sec, però elevat (el poble es troba a 1.100 metres sobre el mar).

Al sud del poble hi ha -segons el mapa del Cartogràfic- dos llocs anomenats l’Abeller i un tercer (que es troba enmig dels dos) que es diu Abeller de Josep.

A l’Abeller de Josep hi ha dos abellers en molt bon estat. De fet, algun d’ells encara funciona, fet que ha impedit que ens hi acostéssim massa.

Abeller de Josep 1

El primer està format per tres parets (dues laterals i la de fons) fetes amb pedra i fang, d’uns 40 cm de gruix. Com es veu a la fotografia, està cobert per una teulada feta de lloses, inclinada cap a fora (a l’interior fa 1,70 m d’altura mentre a la part descoberta fa 1,30 m). Les lloses s’aguanten per una coberta de fusta que es recolzen a les bigues principals.

Fa tres metres d’amplada i té una profunditat de 105 cm. El sostre de lloses sobresurt més que les parets i evita d’aquesta manera el seu deteriorament.

Al seu interior hi ha set arnes, dues d’elles de tronc buit. Aquestes presenten les inicials JS gravades. Les altres cinc són fetes d’un material que sembla que són serments de vinya o vímets (en tot cas, no són de canya). Aquestes darreres estan cobertes amb una capa de fang i bonyigues de vaca, de les quals n’hi ha unes quantes sobre de cada arna, que suposem que es feien servir per fer el fum en el moment de crestar la mel.

Les arnes, amb les bonyigues a sobre

Les arnes fan aproximadament 75 cm d’altura i uns 30 o 40 cm de diàmetre. No cal dir que són arnes verticals. Al costat de les arnes hi ha diverses garrafes d’aigua que ens indiquen que les abelles necessitaven beure i que se’ls proporcionava aquest element. Les dues arnes que em vaig atrevir a moure, per sota eren obertes.

Els fornots

Allà on s’ajunten la Segarra, l’Anoia i el Bages, es troben una sèrie de cavitats arrodonides, excavades a la paret de la pedra sorrenca i que per la seva aparença reben el nom popular de fornots.

Hi ha hagut dues grans línies d’interpretació: per una banda, la que els considera com a coves sepulcrals prehistòriques (per tant equiparables als dólmens) i la que considera que eren eremitoris medievals, propis d’alguns ermitans. També hi ha qui els ha vinculat amb el món pastoril i no falten els estudis que els consideren d’origen natural.

En alguns d’ells els elements antròpics com les marques de picapedrer són ben clares i això donaria peu a pensar que són cavitats contruïdes de manera artificial. Altres, en canvi, no presenten cap evidència que permeti pensar que varen ser construïts artificialment.

De fet, quan es va excavar el cas del Roc Foradat de cal Pepa, els seus autors varen concloure que “la hipòtesi sobre aquests jaciments que presenten cavitats excavades a la roca i que alguns autors relacionen amb eremitoris rurals, després de la intervenció arqueològica que s’ha portat a terme ha quedat descartada, si més no en referència a la zona que s’ha pogut excavar.” (font)

Si us interessa el tema, en trobareu molt bona informació aquí.

Forns de la Taquilla

El turó de la Taquilla, a Tagamanent, conté diversos elements clarament prehistòrics (cassoletes, gravats, creus…), alguns d’ells recollits per Francesc Casanellas aquí, i que ben segur que formaran part del seu proper llibre.

Entre aquestes restes hi ha dues coses que semblen força més modernes. La primera és una estructura circular, en lleuger pendent, que podria correspondre a un forn, possiblement d’oli de ginebre. Com es veu en la foto següent, tot plegat acaba abocant a una entalladura on es devia recollir el producte de les cuites.

Forn 1

Fa no massa anys, les grans pedres que es troben al costat d’aquest forn es varen considerar com a possibles lloses d’un dolmen, però com que es va descartar aquesta funció se l’anomenava paradolmen. Avui creiem saber que només servia per contenir la calor i assegurar el funcionament del forn.

No massa lluny d’aquest primer forn, apareix una estructura semblant, tot i que una mica més gran. En aquest cas, però, el producte de la cuita es recollia mitjançant una regata corbada que acaba conduint a una altra entalladura de forma rectangular. Aquí no es conserven les pedres laterals.

Forn 2

Segurament, aquests forns no es poden deslligar de la presència en aquesta zona de la Mora de diversos ginebres (de fet, crec que són càdecs), que aquí han adquirit una gran envergadura i que es mostren retallats en les seves branques més baixes.

Un càdec a prop de la Codina

 

 

 

Escrit a la Castanya

Arribant a les mines del Remei (la Castanya, el Brull, Osona), en una roca a prop del camí, es troben una sèrie d’escrits, la majoria tatxats. Hi ha dos noms, però, que encara es poden llegir: Modesto i Ramon.

L’escrit que més crida l’atenció és un que diu “Bibi ba (sic) Franco y al fasisma y arriba es Panya justa“.

El gravat de les mines

És evident que qui va escriure aquesta nota no sabia massa de lletra, que era un simpatitzant feixista i que segurament es va escriure durant la Guera Civil (1936-1939). Aquest darrer fet planteja dues possibilitats: que es tractés d’alguns dels miners de les mines del Remei (a sobre hi ha les restes dels barracons on s’estaven) o bé que fossin emboscats, amagats al bosc per no anar al front (en una història que hem intentat resseguir aquí).

L’any 1938, el general Yagüe, al final de la Batalla de l’Ebre va dir: “¡Americanos! Estamos haciendo una España justa, una España de caballeros y de héroes, de labradores, de artesanos y de soldados; la España de Carlos V y la de Felipe II. Americanos. Hermanos de América. Desde mi puesto de mando, os envío mi corazón y os saludo“. Mireu-lo:

 

 

La Farmàcia dels Moros

Amb aquest nom tan políticament incorrecte, en el quilòmetre 4,8 de la carretera LP-7041, al nord-est d’Aitona, es troba l’anomenada Farmàcia dels Moros.

El jaciment consisteix en un seguit de cavitats de diferents formes i mides tallades a la paret, en diferents indrets. Possiblement la cultura popular es va imaginar que eren els prestatges d’una farmàcia, tot i que és força probable que es tractés dels encaixos de les bigues dels habitatges del poblet d’origen andalusí de Gebut, que s’hauria abandonat al segle XVIII.

La Farmàcia dels Moros

Una mica més al sud, dalt del turó, s’aixequen les restes del castell de Gebut. Segons la Wikipedia, les restes que hi ha tenen planta trapezoïdal. Els seus murs són fets amb grans carreus de pedra sorrenca, irregulars i sense elaborar. A l’interior hi ha restes de possibles sitges i torres cantoneres. Al sud-est de la fortificació hi ha restes de murs de diversos habitatges.

Per les característiques constructives de la fortificació es pensa que sorgí en consolidar-se la línia del Segre, amb posterioritat a la “refundació” de Madia Larida, a les darreries del s. IX.

Turó del castell de Gebut

Una mica més al sud es troba el poblat ibèric de Gebut, tancat per una reixa i sense indicació de quan es pot visitar.

Cova de mas Serè

Les arnes es posaven sovint en corrals com els que hem vist en els darrers dies, però sovint es ficaven en coves o balmes que tenien l’orientació correcta. En aquest cas hi trobem la cova de Mas Serè, al Penedès. La balma natural es va tancar amb una paret de pedra prou alta com per no poder ser escalada. Per fer el lloc més inexpugnable, es varen plantar vidres al cantell del mur, de manera que es feia molt difícil d’accedir-hi.  

Cova de Mas Serè, sota l’autopista