Categoria: Història

Fita i roca del Saní

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

Fa molt temps que vàrem escriure que la creu de Parròquia, que separa el Brull d’Aiguafreda, apareixia en un document de principis del segle XVIII. En aquest document es parla d’una disputa sobre els límits d’ambdues parròquies, entre altres per uns horts del mas Saní.

Ara, resseguint un camí que passa pel costat de la casa del Saní ens va cridar l’atenció la pedra que veieu a la fotografia:

En la primera visita, dalt de la pedra, vàrem poder veure un parell de recipients clarament picats a la roca. En tornar-hi per fer-ne una documentació més a fons ens hem trobat amb la sorpresa que a la roca hi ha gravades algunes creus i tallades unes cassoletes, tal com es veu en la següent foto:

A poc metres de la roca es troba una fita de terme, formada per tres pedres de gresos vermellosos. El fet que estigui a prop d’aquesta fita ens ha fet recordar uns documents que Jean Abelanet havia publicat en el llibre Les roches gravées nord catalanes. Copiem i traduïm el que en diu:

“un text datat el 24 de setembre de 1425 esmenta totes les roques, accidents del terreny, senyals artificials, que delimiten el territori de la parròquia de Jújols [Conflent]. El text indica diverses vegades roques amb creus, aïllades o en grups,  i cúpules (escuedelles, osca): “al Quer Rodon ha una creu y una scudella”…, “una roca que y ha moltas creus”; “lo pla de Campanya que y ha una llosa ab quatre escudellas, una osca amb quatre oscas, etc.”, en resum, una vintena de roques amb creus i osques”.“

En un apèndix documental, a més a més, Abelanet recull una butlla del papa Sergi IV (de l’any 1011) en què es fan servir creus per delimitar l’alou del monestir de Sant Miquel de Cuixà.

La pedra que acabem de trobar, remarca -una vegada més- el que ja havia dit Abelanet: que existeix una clara associació entre creus i cupuliformes.

D’aquesta pedra en seguirem parlant!

 

 

Molí de Sant Aniol

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

L’any 1903 la Ilustració Catalana començava la publicació d’una de les millors obres literàries de Marià Vayreda, La punyalada. L’any següent, quan el seu autor acabava de morir, es va publicar en forma de novel·la, amb un pròleg de J. Franquesa i Gomis.

En aquesta obra, Vayreda comença parlant de l’aplec de l’ermita de Sant Aniol, a l’Alta Garrotxa. Un cop acabada la missa, ens diu Vayreda, “y després de cantats pels francesos els goigs del Sant Patró, la porta comensà a gitar glopades de gent capbaxa y mormolanta que, escampantse per la petita plassa, s’agrupava en rodones ò enfilava camí avall en direcció del molí.” I després

“Com fugint del vehinatge de la parroquia, tota la gentada s’anà aplegant cap al planell del molí, hont en un santiamen s’hi instalaren també les parades de jochs y de futeses comestibles, a les que s’abocaren alguns jugant y bevent, mentres que altres, cercant les ombres, se dedicaren a fer el repàs, y tan bon punt satisfetes les primeres necessitats, se trobà’l planell de nou ple de gent, fent rotllos y comentant encara’l sermó del Rector.”

Aquest planell, i les restes del molí es troben poc abans d’arribar a Sant Aniol, remuntant l’espectacular riu que li dona nom. En una de les portes es troba un grafit, gravat al guix, que diu: “La punyalada. Respecteu-lo. Benvinguts”:

Al costat del molí fariner, hi ha una molina (una serradora de fusta accionada per l’aigua, que encara conserva alguns dels seus elements):

Al costat del molí es troba la gran explanada de què parla la novel·la i, en el seu extrem nord, un precari refugi tallat dins de la roca travertina, que podria correspondre a un antic eremitori vinculat a l’ermita de Sant Aniol.

Eremitori de Sant Aniol

 

Rosa Vila, corredora de muntanya

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

Rosa Vila va ser una corredora de muntanya de la qual només sabem que va estar activa l’any 1919. El 25 de maig d’aquell any tenia lloc una cursa que anava de Llinars fins a Mataró. Era una cursa de 18,5 quilòmetres, on es competia en dues categories: corredors i excursionistes.

Rosa Vila, 1919 (imatge tractada amb IA)

La Rosa hi va prendre part i el seu equip va fer un temps d’una hora i trenta-cinc minuts i en arribar va rebre una forta ovació.

La cursa era organitzada per la Secció d’Esports de Muntanya del Centre Excursionista de Catalunya, que va crear un premi especial per a la Rosa, la qual va rebre una altra “xardorosa ovació” en l’acte de lliurament de premis. En aquest acte es deia que la Rosa era la primera noia que prenia part en aquestes proves dins d’equips excursionistes, “juntant la seva bella feminitat a una prova esportiva.”

La Rosa també va participar en una cursa de dos dies a través del Montseny, organitzada per l’Agrupació Atlètica Excursionista, els dies 8 i 9 de juny de 1919 i la revista Stadium deia que ho havia fet “en forma esplèndida” i que havia arribat al final de les dues etapes “en envidiable estado de frescura y buen humor” (La Veu de Catalunya, 28 de juny de 1919).

En aquesta cursa, la Rosa formava equip amb Eliseu Morales i un tal Rodríguez. Morales va participar en altres curses (vegeu-lo a la portada del llibre de Joan M. Vives Teixidó) i va ser un practicant de jiu-jitsu (era deixeble del campió d’Espanya), tal com recull La Veu de Catalunya del 23 de juny de 1919. Aquesta publicació deia que Rosa Vila havia donat un bell exemple de resistència física i entusiasme per l’esport. A part del premi que li corresponia, l’entitat que organitzava la prova (l’Agrupació Atlètica Excursionista) la va obsequiar amb un ram de flors.

Eliseu Morales, Rosa Vila i Maria Vila (que suposem que era la seva germana) varen participar en una cursa entre Palautordera i Mataró organitzada també pel CEC. Quan La Publicidad del 27 de novembre de 1919 comenta la notícia, remarca la presència “de varias simpáticas y encantadoras jóvenes, lo cual da idea de la parte activa que toma el elemento femenino en nuestras manifestaciones deportistas.”

Malauradament, de moment, no en sabem res més.

Eliseu Morales, Rosa Vila i Rodríguez a la cursa Llinars-Mataró (imatge tractada amb IA procedent de la revista Stadium, 1919)

Organització Defensiva del Pirineu

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

L’Organització Defensiva del Pirineu, també anomenada Línia P, va ser un intent de l’exèrcit franquista d’aïllar el nostre país de la resta del món. El projecte tenia prevista la construcció d’un total d’unes cinc mil vuit-centes estructures a Catalunya, però només se’n varen dur a la pràctica la meitat.

Aquestes estructures, anomenades sovint búnquers, es divideixen en emplaçaments de metralladores, fusells, metralladores antiaèries, morters, refugis i observatoris. Diuen els experts que no es varen armar ni es varen utilitzar mai, tot i que sabem que algunes d’elles varen ser reconvertides en parts de les Gran Guàrdies, sobre les que parlarem en un altre moment.

El procés de fortificació del Pirineu no comença l’any 1944, quan s’aprova la instrucció militar que havia de donar coherència al conjunt, sinó que ja es troba el mateix any 1939 o 1940 (sobre aquesta darrera cronologia vegeu el cas de Molló).

Després de mesos d’investigar aquest tema, podeu consultar un treball molt complet amb els resultats que n’he obtingut (si en voleu una edició digital us sortirà gratuït, però si la voleu en paper, haureu de pagar)

Font de les Monges

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

L’Atlante español, un llibre de Bernat Espinalt (aquí, pàgina 132-135) publicat l’any 1783, parlant de Tiana i de la cartoixa de Montalegre, diu que a un quart d’hora de la Conreria, cap a ponent, hi ha la font de les Monges, “una fuente muy antigua, de agua buena, y abundante“.

Font de les Monges (extret de Wikipèdia)

Avui dia és un lloc abandonat i vandalitzat, però que té una història molt rica, que podeu seguir en aquest vídeo:

A part de la mateixa font, l’indret té associades dues llegendes, que podeu trobar aquí i aquí.

A part de tots aquests llocs que en parlen, també apareix en el mapa de patrimoni de la Diputació de Barcelona. De manera que no cal dir-ne res més!

Cementiri dels Empestats

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

L’any 1870 hi hagué una epidèmia de febre groga a la ciutat de Barcelona, centrada sobretot en el barri de la Barceloneta. Arran dels fets, la Junta de Sanitat va decretar l’allunyament dels vaixells del port (se sospitava que el focus havia estat un barco que venia de Cuba). Fins a 11.000 persones abandonaren el barri per voluntat pròpia, però el 22 de setembre es va ordenar el desallotjament forçós de tot el barri: la memòria d’aquest brot parla del desocupo del barri.

Es va recomanar als grups més pudents que abandonessin la ciutat, però quedaven els més pobres, que s’havien quedat sense mitjans de subsistència. Aquests varen ser traslladats provisionalment i la Comissió de crisi va estudiar diferents localitzacions per dur-los. Finalment va proposar l’antic monestir de Montalegre, a la Conreria, en terme de Tiana. Les juntes de sanitat varen aprovar l’elecció i l’Ajuntament de  la ciutat va aprovar aquesta tria, de manera que es varen designar dos edificis per acollir les persones desplaçades: el convent de Montalegre i l’edifici de la Conreria

Segons la memòria de les actuacions, aquest refugi temporal va acollir 1.693 persones (94 eren reclusos repartits de manera molt diferent entre els dos edifici. El director mèdic era el doctor Pelegrí Giralt.

Els desplaçats hi varen estar fins al 10 de desembre de 1870. El quadre següent és extret de la memòria que es va escriure posteriorment, que era obra d’una comissió on trobem el doctor Robert.

Com veiem, entre totes les causes hi varen morir 75 persones, només 18 de les quals varen morir per la febre groga.

Aquestes persones varen ser enterrades en un petit cementiri que es troba a prop del coll de Montalegre (localització) en el que actualment es coneix com a Cementiri dels Empestats o del Còlera.

Es tracta d’una fosa comuna (a simple vista només es veu el mur perimetral i el monument que ho recorda) que es va haver de construir aquí perquè la gent del poble tenia por d’aquestes morts. A l’interior, hi ha un monument funerari amb una inscripció que recorda els fets, construït per l’Ajuntament de Barcelona:

La simbologia de la mort i del cos mèdic es fa doblement present en aquest monument, que tot i el temps que ha passat està força ben conservat.

Saber-ne més:

Imatges de silenci

Rondaller

Mapa de patrimoni de la Diputació de Barcelona.

 

Mina de la jaça dels Frares

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

Es troba als peus d’una cresta de material divers, al costat de la jaça dels Frares, o sigui, a l’oest del riu Freser, per sobre del refugi Manelic (Coma de Vaca), però on abunda el quars i per sobre de la tartera. Aparentment sembla un refugi o una barraca construïda aprofitant una cavitat natural, però les dades històriques ens indiquen que en aquest punt hi havia una mina de coure, material del que trobem restes a les rodalies.

Referències mineralògiques:  coure.

Referències històriques: s’ignoren.

Material fotogràfic:

Esperó amb la mina als peus (taca fosca)
Inici de la mina reconvertit en precari refugi

La Fàbrica de Dinamita

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

 

Fa uns quants anys, Lluís Bosch va escriure un article dedicat a parlar de la fàbrica de dinamita de Sant Fost de Campsentelles (aquí), que comercialment responia al nom de La Nueva Manresana.

Casa dels treballadors de la Fàbrica de Dinamita

L’any 1886 Vicenç Plantada, que exercia les funcions de veterinari a Mollet, va haver d’anar-hi per atendre un dels animals que havia resultat ferit a conseqüència d’una bolcada que havia tingut lloc mentre transportava un àcid.

Plantada parla de sis edificis: “lo charpanta” (un cobert fet de fusta?), el molí, un magatzem i dipòsit dels carros, un dipòsit de pasta, el lloc on s’omplien els cartutxos i finalment, a dalt de tot, la casa on residien els cinc dependents que treballaven a l’establiment i els seus animals.

Un dels edificis de la fàbrica

Aquesta fàbrica era propietat de dues persones de Barcelona, el senyors Tarruella i Berch. El molí de què parla  la documentació era un molí de sang (que feia anar un animal que girava entorn de la pastera), que està o havia estat en una casa de Mollet. Per evitar explosions, els productes que es molien eren barrejats amb aigua. Després la mescla es deixava assecar i es recollia, però amb uns instruments que no fossin metàl·lics per tal de no causar espurnes i possibles deflagracions.

La pólvora elaborada era duta a un magatzem que hi havia a Mollet i després als seus destinataris. Consta que els focs d’artifici que es varen fer amb motiu de l’exposició internacional de 1888.

Sembla ser que aquesta fàbrica hauria entrat en funcionament l’any 1883 i va deixar de funcionar a principis del 1900. Durant aquest temps, Lluís Bosch documenta tres explosions amb víctimes a la fàbrica, els anys 1883, 1885 i 1896.

Avui dia són un munt de runes al costat de la font de la Dinamita:

Font de la Dinamita

Per saber-ne més. I aquí.

Observatori militar a Molló

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

El 27 de  maig de 1940 un capità de l’exèrcit espanyol, enginyer, signava un projecte de fortificació del coll d’Ares, al Ripollès. Era Vicente Martorell Otzet.

Vicente Martorell formava part de la Comandància d’Enginyers de la Quarta Regió Militar i el mes d’abril de 1939 va ser destinat al regiment de Fortificació número 3, que s’estava al castell de Sant Ferran, a Figueres, tot i que va signar el seu projecte  com a membre del regiment de Fortificació número 2, de Jaca, que en aquelles dates estava a Puigcerdà.

Emblema del cos d’Enginyers, gravat a prop de l’observatori

El seu projecte es justificava perquè els passos de Puigcerdà (tres dies més tard signaria un projecte de fortificació de la collada de Toses) i el coll d’Ares eren vitals en cas que una invasió des de França intentés passar pel coll del Portús però el trobés bloquejat militarment. Cal remarcar que el seu projecte es va fer fins i tot sabent que entre Prats de Molló i el coll d’Ares no hi havia carretera (sí que n’hi havia des del coll a Camprodon).

El projecte tenia un pressupost d’un milió de pessetes (el de la collada de Toses pujava per sobre dels 2,7 milions). Martorell va projectar actuar en dues zones, a llevant i ponent de Molló, i no exactament sobre la línia fronterera.

Entre les obres projectades i iniciades crida l’atenció un observatori doble, precedit d’un corredor molt llarg que comptava amb un quarto per a la central telefònica i una habitació per a dos oficials. El projecte incloïa llocs de comandament, assentaments per a metralladores (23), assentaments de morters (4), elements contra tancs (4) i 6 bateries d’artilleria.

La natura del terreny permetia construir les obres en caverna (excavades al terreny), modus operandi que permetia una major dissimulació i una protecció més gran sense haver de recórrer a grans capes de formigó.

Aquesta és la teoria, perquè no tots aquests elements es construïren. De fet, sobre el terreny veurem que els observatoris manquen de gairebé tota la part subterrània, i que només s’hauria començat a construir la galeria d’accés. El modus operandi es veu molt clarament en l’observatori de Santa Magdalena: una excavació subterrània que al cap de pocs metres sortia a l’exterior en forma de pou. Tot plegat hauria d’acabar sent formigonat, de manera que no es veiés la pedra natural, i els pous tornats a colgar.

Els emplaçaments de metralladores i fusells, que havien de ser dobles, adquireixen la forma de trinxeres.

Segons el llibre intervenció de pagaments de l’arxiu de l’Ajuntament de Molló, actualment conservat a l’Arxiu Comarcal del Ripollès, els dies 27 i 31 d’agost de 1940 es varen fer uns pagaments de jornals per “recoger utensilios y  materiales que dejaron la fuerza de Ingenieros destacados en este pueblo” i “para retirar de Santa Madalena herramientas abandonadas por los Ingenieros”. De fet, al costat del pedró de Santa Magdalena hi ha una excavació que correspon a una galeria d’un observatori (vídeo). D’altra banda, aquesta referència als enginyers confirma que el grafit i les inicials que es troben al collet de la Costa (foto) corresponen a aquest moment.

Vicente Martorell Otzet va ser un dels militars que es va sublevar en el cop d’estat del 18 de juliol de 1936:

Quan els alemanys varen ocupar França

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

Entre 1942 i 1944 tota França va ser ocupada per l’exèrcit alemany. Aquest va muntar una línia de defensa als Pirineus, perquè les tropes aliades havien ocupat el nord d’Àfrica. En aquest vídeo es poden veure algunes de les obres que varen fer a ponent del Portús.

Us deixo també una fotografia aèria de la zona, procedent del vol de 1945 (sèrie A del vol americà). Fixeu-vos que a dalt de tot hi ha una zona arrodonida amb un passadís d’entrada: es tracta d’unes trinxeres que es troben a cavall de la frontera (una part a la banda espanyola).

S’hi pot accedir per la pista que porta al fort de Bellaguarda.

Per posar en context aquestes restes, podeu consultar això.

Podeu trobar la imatge original aquí.