Creu del Monjo

En l’antic camí que sortia de Tregurà i remuntava a certa altura el torrent del Pontiró, poc abans de travessar el de Merdanç, es troba una creu metàl·lica que fa uns 40 cm d’altura i uns 30 d’amplada. Està clavada sobre una roca plana i els seus extrems acaben en punta. Segons el mapa de l’Alpina, es diu la creu del Monjo.

En els braços horitzontals, encara es pot llegir una inscripció que diu: “Año (?) 1942 Mu(e)rto el dia 29 de julio.” I verticalment hi diu “Juan Crispina” (potser diu Cristina, però en tot cas sembla que hi hagi una pe).

Creu del Monjo

 

Balma de les Heures

L’any 1938, Salvador Vilaseca i el doctor Enric Fossas, de Sant Quirze de Besora, varen visitar aquesta balma de Perafita, perquè el darrer hi havia trobat algunes peces de ceràmica. En el transcurs de l’exploració varen trobar-hi també “numerosos grabados esquemáticos distribuídos en distintos lugares de la cueva y pertenecientes, al menos, a tres técnicas distintas”.

Balma de les Heures

L’any 1943, els dos hi tornarien acompanyats dels professors Almagro i Pericot, i va ser llavors que es varen adonar de la importància de fer un estudi dels gravats, “entre los que se aprecian figuras humanas muy estilizadas“.

De tota manera, en el número 5 de la revista Ampurias, només es feia un resum de la peça de ceràmica que hi havien trobat. Es tracta, segons es deia, de peces de la primera edat del ferro. L’article conté, a més a més, el dibuix de dos punxons d’os, però dins del text no se’n fa cap referència (?).

L’any 2008, en la revisió del Mapa de Patrimoni de la Diputació de Barcelona, es deia que els gravats no havien estat localitzats posteriorment…

En diferents panys de la paret, es poden observar els gravats, molts d’ells tan fins que passarien desapercebuts a qualsevol observador.

S’hi veuen moltes ratlles molt primes, que no hi ha cap dubte que són artificials i que representaven alguna cosa. El que sembla que s’ha perdut són les figures humanes estilitzades que esmenta Vilaseca. Hi ha algunes imatges molt recents, algunes amb dates dels anys setanta, una persona que es beu una gerra de cervesa i un dibuix (segurament anterior) amb una inscripció que diu “Rinosauro”. També el nom d’un tal Enrique, que espero que no fos el metge que va descobrir l’indret.

Val la pena destacar una creu d’uns 15 cm d’altura, amb un peu triangular i feta per percussió. Just a sota hi ha tres solcs del mateix origen i tècnica, que no semblen tenir cap forma específica.

També crida l’atenció un conjunt de tres signes: un podria correspondre a la planta d’un peu, i els altres dos són cercles travessats per un eix vertical i amb una creu a la part de sobre. Potser eren representacions solars, o potser antropomorfes. El peu està buit per dins i conserva al seu interior unes línies fines, fet que segurament ens indica que era anterior al gravat de línies primes que ocupa tot el pany de paret.

Gravats a la Balma de les Heures

També s’hi troben algunes figures geomètriques, com quadrats, i alguna creu més petita que la que he citat anteriorment. Per la seva execució tècnica, val la pena esmentar una mena de cor i una línia corba fetes amb incisions molt petites (1-2 mm), en forma de punts. No es pot descartar que altres punts també estiguin sols enmig dels altres dibuixos.

Puntejat a la balma de les Heures

 

Sant Julià del Congost

Sant Julià del Congost era… Bé, de fet, Sant Julià no era res, amb prou feines quatre rocs coberts de vegetació. Però després de la restauració sembla que comença a ser alguna cosa.

Sabem que la capella es documenta l’any 1007, quan estava unida al terme del castell de Sant Esteve (que després seria el castell dels Centelles) i que al segle XVIII el rector de Valldeneu, en una consueta, parlava de l’església de Sant Julià “considerada per la gent com l’antiga església parroquial, tot i que ell no n’està convençut.”

l’any 1719 l’edifici ja era un munt de runes entre les quals es podia veure algun enterrament.

En podeu trobar més informació, aquí.

 

 

Orri de Tonet

L’orri de Tonet es troba en terme de Saurí, enmig d’un espai actualment de difícil accés. Es tracta d’un petit espai tancat en part per un mur natural i en part per una tanca de pedra.

Orri de Tonet

Aprofitant una petita cavitat natural que va ser eixamplada es troba un refugi molt baix però suficient per estirar-se i resguardar-se dues persones.

Refugi de l’Orri de Tonet

De l’antiguitat d’aquest orri en dona fe un gravat segurament medieval que trobem en una de les seves parets. Com es veu en la imatge, s’hi veu un cavaller dalt d’un cavall, amb una llança. El gravat, tot i estar parcialment cobert per una pàtina de líquens, encara es veu magníficament, i segur que no és el més modest de la zona (que com sabem n’és ben rica).

Gravat medieval de l’orri de Tonet

A part d’aquest gravat, en una antiga pedrera que es troba més al sud, apareixen altres petits grafits (segurament la pedrera se’n va carregar més d’un). En destaco un que semblaria un calvari, amb tres creus (la tercera molt poc perfilada). Si fossin calvaris, no costa adonar-se que els crucificats tenen els peus separats, fet que em sembla que correspon a les talles romàniques, però no ha a les gòtiques. Potser això ens podria servir de pista cronològica, juntament amb el fet que Sant Esteve de Menaurí, ja documentat al segle X (font), no es troba massa lluny del lloc.

Calvari? (segons J. Abélanet seria una ballesta)

 

Aquí tenim el resultat del treball d’ordinador amb el famós cavaller:

Roca gravada de Fórnols

A Campome (Pirineus Orientals), a una escapadeta de Prada de Conflent, tenen, segons la Wikipèdia, “un conjunt de gravats del final del Paleolític Superior (del Magdalenià)”.

L’excepcionalitat del jaciment -segueix la Wikipèdia- consisteix en el fet de trobar-se a l’aire lliure i no en una cova, ja que tot i que al món no són estranys els casos d’art rupestre a l’aire lliure, a Europa occidental són molt escassos (i pràcticament circumscrits a la península Ibèrica i zones pròximes).

En aquest cas, s’hi poden veure 22 motius geomètrics (ziga-zagues, angles, retícules…) i animals, entre els quals un possible cabusset, cabres i isards. Us asseguro, però, que si no la busqueu expressament hi passareu pel costat i no hi veureu res.

Aquesta roca va ser descoberta per Jean Abélanet, l’any 1983, quan era el conservador del museu de Tautavel.

A les rodalies hi ha altres roques gravades amb cupuliformes i creus. De fet, al peu mateix de la roca hi ha una cassoleta.

Les fotos que segueixen són de la Wikipèdia:

Extrret del llibre “Roches ornées, roches dressées“.

Saber-ne més i veure’n alguns esquemes: aquí.

 

 

 

 

 

La pleta de Cap de Porc (Ripollès)

El Gibell de Queralbs és un document on es descriuen les zones de pastura comunals d’aquest poble del Ripollès. Es tracta d’una còpia de finals del segle XIX, que no sabem de quin moment podia ser l’original.

La desena partició que fa de les pastures comunals s’anomenava Deveseta de Cap de Porc. Aquest topònim encara apareix avui dia en els mapes de l’ICGC.

El document parla sovint del Jassal de Cap de Port, fet que fa pensar en una possible construcció. La imatge aèria suggereix l’existència d’un possible tancat, i un cop al lloc, aquest es verifica, tot i que actualment estigui molt malmès.

Restes de la pleta de Cap de Porc

El lloc es complementa amb un estrany cercle en forma de túmul, que no sembla massa antic, i les restes d’una cabana adossada a un gran bloc.

Restes de cabana a Coll de Porc

 

El conjunt es troba en una zona de prats, molt pendents, això sí.

Segurament s’hi accedia des de la confluència entre el riu de Noucreus i el de Noufonts. Just en aquest lloc, la gent de l’ICAC hi va fer un estudi de la torbera (que dona una cronologia dels segles IX-XI) i d’un antic espai ramader que datava del segle XI (disponible a l’arqueortuta 4).

 

 

 

 

El Solei del Vinyet

Pujant cap al Clot de la Mora (Tagamanent), per la pista que hi arriba des de la riera d’Avencó, passem pel costat d’un lloc anomenat els Castanyers del Rector.

Aquest lloc antigament s’anomenava el Solei del Vinyet, i com ja us podeu imaginar, hi havia una o diverses vinyes. Documentalment sabem que aquesta vinya més tard es va convertir en castanyerars.[1]

L’any 1673, Bartomeu Codina cedeix a Josep Codina unes peces de terra i li dóna permís per “(…) ut domun edificity in ea (…)”, és a dir, per construir-hi una casa. La documentació de l’època assenyala que aquestes terres estaven sota el domini del comte de Centelles i que el torrent també es deia del Llançar (“torrente dicto del Llansar ho del Vinyet”; “a circio cum torrente del llansar”).[2]

El 1674 Jaume Clot estableix a Josep Codina del mas Brull de Sant Martí d’Aiguafreda una vinya al Solei del Vinyet, a rabassa morta. És la vinya de Aspra, en la qual, com en altres de la zona, s’explota la vinya i es planten alhora cereals, com deixa veure clarament el fet que en aquest cas es pactés que en Codina tindria franca la palla que en tragués.[4] El mateix any s’estableix una altra vinya a un bracer de Sant Martí del Brull.

En aquest lloc ja fa temps que hi tenia localitzades tres barraques. Però amb motiu d’inventariar-les per a la Wikipedra (codis 22051, 22052 i 22053) hi he tornat.

Situació de les cabanes al Solei del Vinyet

La primera té planta quadrada i fa 2,50 m de costat. Com que els murs fan 60 cm, l’espai interior és aproximadament d’1,90 m de costat. Està feta, com les altres dues, amb pedres poc o gens desbastades, utilitzant una mica de fang o terra per relligar-les. També en els tres casos només se’n conserven els primers centímetres de les filades (en aquest cas, fins a 75 cm).

La segona cabana també es pot considerar pràcticament quadrada, donat que fa 2 x 2,25 m, amb una altura màxima, a la paret nord, on hi havia el marge, d’1,50 m. El gruix de la paret fa entre 60 i 80 cm, depenent de cada cas. La porta, situada al sud, feia 80 cm d’amplada i just pel davant hi passava un camí delimitat per un mur de pedra.

La cabana 3 està en pitjors condicions i en aquest cas no té una forma definida, tot i que tendeix a ser rodona. Fa 2,80 m de llargada per 1,70 d’amplada. Està orientada a ponent.


[1] La Móra, St. Cebrià, I/2. Vegeu també el censal de l’hereu Parera sobre una “pessa de terra que te dit parera al solei del vinyet que es demunt los castanyers de la rectoria y del clot”. ABEV, La Móra, St. Cebrià, I-L/1.

[2] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, R/2.

[4] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, R/2.