Categoria: Patrimoni

El búnquer que va posar nerviós el general Franco

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

L’any 1947, per sorpresa, el general Franco va visitar les obres de fortificació que s’estaven duent a terme a la collada de Toses (Ripollès-Cerdanya). Tal com va explicar posteriorment el comandant Aramburu Topete, Franco va quedar completament decebut amb el que va veure.

En una entrevista que es va publicar l’any 1996, Aramburu va explicar que el 28 de maig de 1947, Franco va anar a la Collada, però que no va visitar cap búnquer, només un observatori, tot i que la visita va durar tres hores. Tres anys abans (1944) Franco havia publicat un llibre que duia per títol ABC de la batalla defensiva i el que va veure no quadrava amb les seves idees. Total, que no es pogué estar de demanar a Aramburu si aquest havia llegit l’ABC, i com que la resposta va ser positiva, el dictador li va demanar si li semblava que les obres que estaven duent a terme s’adeien amb el que Franco havia exposat en el llibre. La resposta va ser un no rotund, però Aramburu es va defensar dient que l’Estat Major de l’Exèrcit els deia com havien de fer les obres.

Franco no es va tallar i va preguntar “Que hi ha García Valino per aquí? No? Doncs que em vingui a veure només d’arribar a Madrid'”. Valiño era el cap de l’Estat Major de l’Exèrcit espanyol des de 1939 i és de suposar que la seva visita al Caudillo no devia ser massa agradable.

Segons explica Josep Clara, en una nota del 3 d’abril de 1945, Valiño havia donat ordres “que en las obras de Fortificación se sigan las instrucciones dictadas por el EMC (Estat Major Central) y que no se tenga en cuenta el ABC de la batalla defensiva“.

A la collada de Toses i rodalies hi ha diferents “fortins” construïts durant els anys quaranta del segle passat, però només hi coneixem un observatori: el que podeu veure en aquest vídeo. És de suposar que va ser el que Franco va visitar l’any 1947.

Aquest observatori té la peculiaritat que és doble: després d’un llarg passadís subterrani, fet amb pedres i ciment, s’arriba a una bifurcació, just on hi ha unes escales que condueixen a l’exterior. A partir d’aquí es pot anar a la dreta o a l’esquerra, sempre en baixada, per arribar als punts de guaita, que estan enfocats cap a la carretera que va de Ribes a Puigcerdà, sempre però, a la banda cerdana.

Clots de pega dels Ports

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

Al Centre d’Interpretació del mas de Quiquet (Horta de Sant Joan, Terra Alta) hi ha una reproducció del que en aquella zona es deia un clot de pega o de quitrà, que es pot veure en la fotografia següent:

Forn de pega del mas del Quiquet

En aquests forns de pega es cremava la fusta interna dels pins negres (Pinus nigra), que conté una gran quantitat de reïna. El forn constava de dues part clarament diferenciades, dues cavitats que en aquest cas eren de mides molt diferents. En la primera hi hauria el forn pròpiament dit, que s’omplia d’estelles de fusta, disposades verticalment. Un cop ple, s’encenia per la part de dalt i la mateixa calor generada per la combustió de la fusta feia que la reïna anés sortint poc a poc fins arribar al fons del forn. Aquí,  mitjançant un canal, era conduïda a una segona cavitat, molt més petita, anomenada olla.

El que s’obtenia amb aquesta destil·lació era un producte anomenat quitrà o a vegades brea, procés que durava unes 24 hores.

El quitrà es feia servir fonamentalment per impermeabilitzar les embarcacions (calafatejar).

Però si el que es volia obtenir era pega, calia calar foc al quitrà i anar remenant-lo. Al cap de mitja hora s’apagava i es deixava reposar, de manera que en sortia un producte sòlid i negre, la pega.

Aquesta tenia aplicacions medicinals (d’aquí la paraula pegat, que avui dia ha estat substituïda per parxe), però servia per moltes altres coses: els pastors la feien servir per fer les fèrules dels animals que s’havien trencat alguna extremitat, servia per enganxar coses (d’aquí la paraula pegamento), i també per impermeabilitzar les botelles de vi (la bota de pell) o els bots.

De fet, fins a l’arribada del plàstic i altres derivats del petroli, la pega i el quitrà varen ser molt demandats.

Nous gravats a la Solana de la Cerdanya

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

Això dels gravats depèn, entre moltes altres coses, de com vingui la llum en el moment de fer l’observació. I no fa massa que em vaig tornar a mirar una zona que tenia requetemirada de la Solana de la Cerdanya, i que vaig publicar aquí.

Resulta que hi vaig trobar unes “bailaoras” que Casamajor i Gálvez descriuen en el seu llibre (p. 61), però crec que n’he trobat dues inèdites (una per sobre i l’altra per sota de les que aquests autors descriuen).

Bailaora nova de trinca

No massa lluny, vaig trobar una sèrie de gravats que corresponen clarament a antropomorfs, com el que apareix a continuació:

Antropomorf a la Solana de la Cerdanya

D’aquí no massa temps miraré de publicar uns altres antropomorfs que he trobat amagats entre un munt de ratlles sense interpretació possible…

Arner a l’Alzina d’Alinyà

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

A la sortida de l’Alzina d’Alinya, anant per la pista que porta a Ossera, més o menys per on el mapa diu que es troben els Agols, hi ha un arner arrambat a la paret calcària.

Vista general de l’arner de l’Alzina d’Alinyà

S’hi distingeixen tres zones ben clares. Les dues primeres corresponen  a dos arners, que estan un a continuació de l’altre (de fet, comparteixen una paret lateal). Les arnes són de fusta, i algunes caixes, però també hi ha una arna de tronc d’arbre.

A la banda de ponent hi ha alguna altra arna, aquest cop sense sostre i protegida per la paret natural i un bloc per sobre de la caixa.

Cassoletes de la Creu del Mas de Bondia

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

Mas de Bondia és una vila closa espectacular del municipi segarrenc de Montornès de Segarra. De fet, només té un únic carrer al qual s’accedeix per una única entrada.

L’entrada, que es veu en la imatge que agafo en préstec de la Wikipedia, sembla l’accés a una masia, però en realitat és l’entrada al carrer del Portal, l’únic que formava la vila closa.

En aquesta imatge es veu una creu en primer terme i els elements que volem comentar es troben en la seva base. Es tracta d’un conjunt de cassoletes que semblarien prehistòriques, però a la base de la creu es troba gravada la data de 1950…

Cassoletes de la creu del Mas de Bondia
Base de la creu amb la data gravada

No sé si mai sabrem com és que una pedra amb cassoletes ha acabat fent de base d’una creu que teòricament es va erigir l’any 1950. Les cassoletes preexistien a la pedra que es va tallar? Es varen gravar després?  Si en sabeu alguna cosa, m’agradarà saber-la.

 

Cuneiforme a la Noguera

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

Fa un parell d’anys que se’m va ocórrer mirar a la part del darrere d’una bota de vi… i hi vaig trobar un escrit i una imatge.

Castell gravat sobre la fusta d’una bota de vi

La imatge no deixa de ser curiosa, perquè ens ensenya una cosa que segurament era un castell, però en una vista molt estranya, ja que no respecta les regles de la perspectiva.

Però el més estrany és l’escrit que hi ha a sobre del castell, també sobre la bota:

Inscripció cuneiforme

La veritat és que encara hores d’ara no sabem ni què ni qui, i encara menys per què. Les expertes que ho han vist diuen que sembla autèntic cuneiforme, però escrit per algú que estava començant el seu procés d’aprenentatge. I tot a apunta cap a Montserrat.

Però a part d’això, res més. Qualsevol idea serà benvinguda.

La creu gravada del cal Faré

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

Això de cal Faré es troba a Prats de Rei (Anoia), però en els mapes del Cartogràfic li diuen cal Ribera. L’eremitori amb el gravat es troba a un centenar de metres a ponent, en  un marge molt brut.

Aquí podria haver-hi hagut un antic habitatge, tal com demostren alguns encaixos a les parets. El lloc forma part d’una sèrie d’indrets que hem anomenat fornots, sobre els quals ja vàrem parlar:

Aquests fornots continuen sent un misteri, perquè hi ha gent que considera que són antigues coves sepulcrals prehistòriques mentre altres els consideren eremitoris medievals. La presència del gravat amb la creu que mostrem a sota sembla donar la raó a aquesta interpretació, però, com dèiem, estem molt lluny de poder-ne donar una explicació en ferm (i podria ben ser que es tractés de més d’una realitat amb una forma semblant).

Creu de cal Faré

 

Cassoletes d’Avellanet

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

Avellanet és un poble del municipi de Montferrer i Castellbò, a l’Alt Urgell. Hi passareu sense voler si des d’Adrall pugeu cap al port del Cantó.

Sant Joan d'Avellanet
Sant Joan d’Avellanet, esmentat al segle XI

El poble està dominat per unes petites cingleres de roca, que segons el mapa serien una alternança de gresos i lutites de la formació Jújols. A la carena i en algunes roques eminents situades a llevant del poble, al voltant de les Agudes (1.558 m), s’hi troben algunes cassoletes.

En una exploració hem comptat fins a 10 llocs diferents. Aquestes inscultures van des del 7 fins als 19 cm de diàmetre, ja que la majoria són rodones o el·líptiques.

Algunes es presenten soles, mentre altres estan acompanyades. Un conjunt molt interessant es troba a les Roques Grosses (que estan indicades al mapa de l’ICGC, tot i que es troben una mica més al nord d’on indica aquest document), a 1.530 m sobre el nivell del mar.

Aquí hi ha des de cassoletes petites, concretament sis amb un diàmetre de 7 cm, i amb dues parelles unides per reguerons, fins a altres que són molt grans. Una de les cassoletes fa 13 cm de diàmetre i 9 de produnditat, però la més gran fa 16 cm de diàmetre i 12 de profunditat. El fet que totes es trobin sobre la mateixa roca sembla indicar que les cassoletes es varen fer en moments diferents i que podria ser que tinguessin finalitats també diferents.

Conjunt unit per reguerons a Roques Grosses

 

 

 

 

 

 

 

Aquestes cassoletes es troben relativament a prop del dolmen conegut com a Cabana del Moro d’Avellanet (que està ben situat en el mapa). Algunes teories vinculen tots dos fets i hem de dir que en la llosa que fa de coberta del dolmen hi apareix una cassoleta rodona de 12 cm de diàmetre (també hem de dir que fa la impressió de ser posterior, però només és una impressió).

Cassoleta de la coberta del dolmen d’Avellanet

 

Inscripcions de la Collada

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

La Collada es troba al sud-oest de Viliella (Lles de Cerdanya). Segons la “Guia dels monuments megalítics de la Cerdanya” (PAM, 2006) hi apareixen una cinquantena d’inscultures, entre les que s’esmenten les cassoletes, motius antropomorfs, cruciformes, esmoladors i reguerons. Diu la guia que serien de dos moments històrics diferents (neolític i edat dels metalls).

Cassoletes i reguerons a la Collada

A més a més, la mateixa guia diu que el lloc on es troben les inscultures sembla no tenir cap funció pràctica, ja que la pedra granítica no serveix per esmolar metall ni pedra. També diu que no correspon a una situació estratègica, aspecte que seria força discutible.

Però el que ho canvia tot és la presència d’algunes creus gravades al costat de tots els elements que hem esmentat:

Creus de la Collada

S’ha de tenir en compte, però, que aquestes creus no eren gaire visibles i que algunes d’elles estaven tapades per les herbes del lloc.

La presència de creus en aquest roc sembla indicar alguna mena de límit, i tenint en compte la posició de la roca, segurament marcava la separació entre Lles i Viliella. És possible que en algun moment els límits (parroquials?) s’haguessin marcat amb altres indicadors, com ara les cassoletes (fet que sabem que passa en altres llocs).

Cassoletes de la Collada

 

 

 

Oli de ginebre

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

Fa un parell d’anys vaig publicar a la revista Agrocultura un article sobre la producció d’oli de Ginebre, que podeu trobar aquí o en aquest article: agrocultura.

Maqueta d’un forn d’oli de ginebre de Riba-roja

El tradicional oli de ginebre o de càdec ha tingut sempre, i encara té avui dia, moltes aplicacions, tant en productes per a la salut humana com animal. El fet que fos utilitzat com a producte per combatre la ronya de les ovelles en va fer un dels elements més presents del món ramader català.