Fa un parell d’anys que se’m va ocórrer mirar a la part del darrere d’una bota de vi… i hi vaig trobar un escrit i una imatge.
Castell gravat sobre la fusta d’una bota de vi
La imatge no deixa de ser curiosa, perquè ens ensenya una cosa que segurament era un castell, però en una vista molt estranya, ja que no respecta les regles de la perspectiva.
Però el més estrany és l’escrit que hi ha a sobre del castell, també sobre la bota:
Inscripció cuneiforme
La veritat és que encara hores d’ara no sabem ni què ni qui, i encara menys per què. Les expertes que ho han vist diuen que sembla autèntic cuneiforme, però escrit per algú que estava començant el seu procés d’aprenentatge. I tot a apunta cap a Montserrat.
Però a part d’això, res més. Qualsevol idea serà benvinguda.
Això de cal Faré es troba a Prats de Rei (Anoia), però en els mapes del Cartogràfic li diuen cal Ribera. L’eremitori amb el gravat es troba a un centenar de metres a ponent, en un marge molt brut.
Aquí podria haver-hi hagut un antic habitatge, tal com demostren alguns encaixos a les parets. El lloc forma part d’una sèrie d’indrets que hem anomenat fornots, sobre els quals ja vàrem parlar:
Aquests fornots continuen sent un misteri, perquè hi ha gent que considera que són antigues coves sepulcrals prehistòriques mentre altres els consideren eremitoris medievals. La presència del gravat amb la creu que mostrem a sota sembla donar la raó a aquesta interpretació, però, com dèiem, estem molt lluny de poder-ne donar una explicació en ferm (i podria ben ser que es tractés de més d’una realitat amb una forma semblant).
Avellanet és un poble del municipi de Montferrer i Castellbò, a l’Alt Urgell. Hi passareu sense voler si des d’Adrall pugeu cap al port del Cantó.
Sant Joan d’Avellanet, esmentat al segle XI
El poble està dominat per unes petites cingleres de roca, que segons el mapa serien una alternança de gresos i lutites de la formació Jújols. A la carena i en algunes roques eminents situades a llevant del poble, al voltant de les Agudes (1.558 m), s’hi troben algunes cassoletes.
En una exploració hem comptat fins a 10 llocs diferents. Aquestes inscultures van des del 7 fins als 19 cm de diàmetre, ja que la majoria són rodones o el·líptiques.
Algunes es presenten soles, mentre altres estan acompanyades. Un conjunt molt interessant es troba a les Roques Grosses (que estan indicades al mapa de l’ICGC, tot i que es troben una mica més al nord d’on indica aquest document), a 1.530 m sobre el nivell del mar.
Aquí hi ha des de cassoletes petites, concretament sis amb un diàmetre de 7 cm, i amb dues parelles unides per reguerons, fins a altres que són molt grans. Una de les cassoletes fa 13 cm de diàmetre i 9 de produnditat, però la més gran fa 16 cm de diàmetre i 12 de profunditat. El fet que totes es trobin sobre la mateixa roca sembla indicar que les cassoletes es varen fer en moments diferents i que podria ser que tinguessin finalitats també diferents.
Conjunt unit per reguerons a Roques Grosses
Aquestes cassoletes es troben relativament a prop del dolmen conegut com a Cabana del Moro d’Avellanet (que està ben situat en el mapa). Algunes teories vinculen tots dos fets i hem de dir que en la llosa que fa de coberta del dolmen hi apareix una cassoleta rodona de 12 cm de diàmetre (també hem de dir que fa la impressió de ser posterior, però només és una impressió).
La Collada es troba al sud-oest de Viliella (Lles de Cerdanya). Segons la “Guia dels monuments megalítics de la Cerdanya” (PAM, 2006) hi apareixen una cinquantena d’inscultures, entre les que s’esmenten les cassoletes, motius antropomorfs, cruciformes, esmoladors i reguerons. Diu la guia que serien de dos moments històrics diferents (neolític i edat dels metalls).
Cassoletes i reguerons a la Collada
A més a més, la mateixa guia diu que el lloc on es troben les inscultures sembla no tenir cap funció pràctica, ja que la pedra granítica no serveix per esmolar metall ni pedra. També diu que no correspon a una situació estratègica, aspecte que seria força discutible.
Però el que ho canvia tot és la presència d’algunes creus gravades al costat de tots els elements que hem esmentat:
Creus de la Collada
S’ha de tenir en compte, però, que aquestes creus no eren gaire visibles i que algunes d’elles estaven tapades per les herbes del lloc.
La presència de creus en aquest roc sembla indicar alguna mena de límit, i tenint en compte la posició de la roca, segurament marcava la separació entre Lles i Viliella. És possible que en algun moment els límits (parroquials?) s’haguessin marcat amb altres indicadors, com ara les cassoletes (fet que sabem que passa en altres llocs).
Fa un parell d’anys vaig publicar a la revista Agrocultura un article sobre la producció d’oli de Ginebre, que podeu trobar aquí o en aquest article: agrocultura.
Maqueta d’un forn d’oli de ginebre de Riba-roja
El tradicional oli de ginebre o de càdec ha tingut sempre, i encara té avui dia, moltes aplicacions, tant en productes per a la salut humana com animal. El fet que fos utilitzat com a producte per combatre la ronya de les ovelles en va fer un dels elements més presents del món ramader català.
L’any 2017 vaig acabar la redacció d’una monografia sobre les restes de molins medievals a la riera de Merlès, que fa de frontera entre el Berguedà i Osona. El text es va publicar dins del volum titulat Els caràcters del paisatge històric als països mediterranis, que correspon al volum VIII de la revista-llibre Territori i Societat: el paisatge històric. Història, arqueologia, documentació (2018) (pàg. 309-359), editat per la Universitat de Lleida i Pagès Editors.
Molí de Capdevila, a la riera de Merlès
A continuació teniu el text complet, tal com el vaig acabar, abans de tot el procés de publicació. Si no sou acadèmiques, en tindreu prou; i si ho sou, em sap greu, però us haureu de mirar la versió impresa. Sorry!
A Estamariu (Alt Urgell), sota la magnífica església dedicada a sant Vicenç, destaca un edifici de planta pràcticament quadrada i esvelt. El sostre és fet a dues aigües, però situades a diferent nivell. Només presenta una entrada en forma de porta a l’oest del conjunt. A diferència d’altres colomers de la zona, actualment està en ús i a l’interior s’hi veuen els forats típics a les parets perquè els coloms hi fessin el seu niu.
Entre els quilòmetres dos i tres de la C-233, en terme de Flix, a la banda de baix de la carretera i en el lloc que el mapa del Cartogràfic anomena Boca Bovera, hi ha una tina que fa 1,70 cm de diàmetre. El seu interior està cobert de sediments i escombraries, però encara se’n pot veure fins a un metre. El seu diàmetre està resseguit per l’encaix d’un brescat d’uns 10 cm d’amplada. A més hi ha dos encaixos més petits. No es veu la boixa, però segurament hi ha de ser, per la proximitat al marge.
Per sota de cal Miquelet, casa avui abandonada i en runes d’Abella de la Conca (Pallars Jussà) es troba un gran edifici amb aspecte de no ser construït en temps molt antic. El que més sobta és la presència d’un pou, situat en un marge d’un camp. Tot sembla indicar que l’aigua li arriba a partir d’un canal que té el seu origen a la resclosa del Forat d’Abella.
Sobta per la seva situació i perquè està just a sobre d’un gran edifici. A l’interior d’aquest hi ha diverses estances, però en una d’elles trobem una premsa d’oli fabricada l’any 1895 (segons diu la mateixa màquina), a Barcelona. Entre les runes s’intueix el corró que aixafava les olives i els arreus metàl·lics que feia servir un animal per fer-lo rodar. De tota manera, no hi ha cap dubte que era un molí d’oli mogut tant per la força de l’aigua com per la dels animals. També s’intueixen les piles de decantació de l’oli.
Aprofitant una sortida a la Llitera, vàrem anar a prop de Montsó, perquè hi havia unes estructures que podien correspondre a un corral d’abelles. I certament, el primer que vàrem trobar va ser una cabana excavada a la roca, a l’interior de la qual es veien deu arnes horitzontals i alguns altres instruments que suposem que eren propis d’un apicultor.
Arnes a l’interior de la cabana
Per accedir a la part superior de la mola rocosa, on hi ha algun dipòsit d’aigua per abeurar les abelles amb els seus reguerons per omplir-se, hi havia unes escales, avui dia molt desgastades.
Escales per accedir a la part superior. A l’esquerra, l’entrada a la cabana
Aljub per a les abelles
A la zona hi ha restes d’un possible mur, que suposem que tancava l’estructura, i una sèrie de negatius que corresponen a una antiga molera.
Negatius de les moles
Aquesta molera està en procés d’estudi, per poder quantificar les moles que s’hi varen extreure. De moment, però, sembla la més gran que hagi pogut veure.
Patrimoni Existencial 