Balma de les Heures

L’any 1938, Salvador Vilaseca i el doctor Enric Fossas, de Sant Quirze de Besora, varen visitar aquesta balma de Perafita, perquè el darrer hi havia trobat algunes peces de ceràmica. En el transcurs de l’exploració varen trobar-hi també “numerosos grabados esquemáticos distribuídos en distintos lugares de la cueva y pertenecientes, al menos, a tres técnicas distintas”.

Balma de les Heures

L’any 1943, els dos hi tornarien acompanyats dels professors Almagro i Pericot, i va ser llavors que es varen adonar de la importància de fer un estudi dels gravats, “entre los que se aprecian figuras humanas muy estilizadas“.

De tota manera, en el número 5 de la revista Ampurias, només es feia un resum de la peça de ceràmica que hi havien trobat. Es tracta, segons es deia, de peces de la primera edat del ferro. L’article conté, a més a més, el dibuix de dos punxons d’os, però dins del text no se’n fa cap referència (?).

L’any 2008, en la revisió del Mapa de Patrimoni de la Diputació de Barcelona, es deia que els gravats no havien estat localitzats posteriorment…

En diferents panys de la paret, es poden observar els gravats, molts d’ells tan fins que passarien desapercebuts a qualsevol observador.

S’hi veuen moltes ratlles molt primes, que no hi ha cap dubte que són artificials i que representaven alguna cosa. El que sembla que s’ha perdut són les figures humanes estilitzades que esmenta Vilaseca. Hi ha algunes imatges molt recents, algunes amb dates dels anys setanta, una persona que es beu una gerra de cervesa i un dibuix (segurament anterior) amb una inscripció que diu “Rinosauro”. També el nom d’un tal Enrique, que espero que no fos el metge que va descobrir l’indret.

Val la pena destacar una creu d’uns 15 cm d’altura, amb un peu triangular i feta per percussió. Just a sota hi ha tres solcs del mateix origen i tècnica, que no semblen tenir cap forma específica.

També crida l’atenció un conjunt de tres signes: un podria correspondre a la planta d’un peu, i els altres dos són cercles travessats per un eix vertical i amb una creu a la part de sobre. Potser eren representacions solars, o potser antropomorfes. El peu està buit per dins i conserva al seu interior unes línies fines, fet que segurament ens indica que era anterior al gravat de línies primes que ocupa tot el pany de paret.

Gravats a la Balma de les Heures

També s’hi troben algunes figures geomètriques, com quadrats, i alguna creu més petita que la que he citat anteriorment. Per la seva execució tècnica, val la pena esmentar una mena de cor i una línia corba fetes amb incisions molt petites (1-2 mm), en forma de punts. No es pot descartar que altres punts també estiguin sols enmig dels altres dibuixos.

Puntejat a la balma de les Heures

 

Cercle al Bellit

Al sud del Bellit (Tagamanent), més o menys on el mapa diu que hi ha el roure del Bellit, enmig d’una codina de gres vermell es troba una mena de semicercle de 3,40 m de diàmetre, picat a la pedra amb una eina metàl·lica.

El cercle del Bellit

És força clar que el cercle servia per apartar l’aigua que regalimava per la roca, però per protegir què?

Podria ser que hi hagués hagut una barraca, o potser un paller, tot i que no hi ha cap forat per al pal del paller. També podria ser que fos per resguardar algun buc d’abelles… En tot cas, un altre misteri més per resoldre.

Detall de la regata

Orri de Tonet

L’orri de Tonet es troba en terme de Saurí, enmig d’un espai actualment de difícil accés. Es tracta d’un petit espai tancat en part per un mur natural i en part per una tanca de pedra.

Orri de Tonet

Aprofitant una petita cavitat natural que va ser eixamplada es troba un refugi molt baix però suficient per estirar-se i resguardar-se dues persones.

Refugi de l’Orri de Tonet

De l’antiguitat d’aquest orri en dona fe un gravat segurament medieval que trobem en una de les seves parets. Com es veu en la imatge, s’hi veu un cavaller dalt d’un cavall, amb una llança. El gravat, tot i estar parcialment cobert per una pàtina de líquens, encara es veu magníficament, i segur que no és el més modest de la zona (que com sabem n’és ben rica).

Gravat medieval de l’orri de Tonet

A part d’aquest gravat, en una antiga pedrera que es troba més al sud, apareixen altres petits grafits (segurament la pedrera se’n va carregar més d’un). En destaco un que semblaria un calvari, amb tres creus (la tercera molt poc perfilada). Si fossin calvaris, no costa adonar-se que els crucificats tenen els peus separats, fet que em sembla que correspon a les talles romàniques, però no ha a les gòtiques. Potser això ens podria servir de pista cronològica, juntament amb el fet que Sant Esteve de Menaurí, ja documentat al segle X (font), no es troba massa lluny del lloc.

Calvari? (segons J. Abélanet seria una ballesta)

 

Aquí tenim el resultat del treball d’ordinador amb el famós cavaller:

El Lloser de Santa Bàrbara

Santa Bàrbara és un oratori en forma de pedró amb una fornícula que es troba a l’oest de Saurí, a la carena que puja cap a la serra d’Altars. És de planta quadrada i la imatge es troba mirant a la vall.

Pedró de Santa Bàrbara, amb el Montsent de Pallars al fons

A l’oest del pedró hi ha una trinxera que per la seva part inferior acaba en una tartera feta de lloses de pissarra. També hi ha les restes d’un parell de cabanes que se suposa que es feien servir en l’explotació de la pedrera o lloser.

El lloser vist des de dalt

Vista de la trinxera

A la part superior de la pedrera trobem el nom gravat d’una persona, que podria ser que fos un dels picapedrers o el propietari o arrendatari de l’explotació. També hi ha un segon nom, més aviat les inicials, y el perfil d’una cara.

“Manuel de Janeta”

I, a la part del mig, tapat per la vegetació, apareix un nom que ens informa del nom del lloc: el Lloser de Santa Bàrbara.

Inscripció a la paret del lloser

 

 

 

 

 

Inscultures de Saltèguet

Saltèguet era un despoblat situat al municipi d’Alp (Cerdanya). El lloc va ser esmentat per primera vegada l’any 839 i sembla que encara existia al s XV. Avui dia hi ha més hipòtesis que certeses sobre el seu emplaçament.

No massa lluny d’un corral abandonat es troba una pedra d’aparença igual a tantes altres, però que va ser decorada amb diferents motius: en primer lloc, cassoletes fetes amb un percutor sobre una paret vertical (fet que els treu qualsevol interpretació utilitària), però també algunes ratlles rectilínies.

En un pany de paret, s’evidencien una vintena de cassoletes situades en un pla vertical, molt properes les unes a les altres. Estan fetes amb una técnica de puntejat i mesuren entre 4 i 6 cm de diàmetre. La profunditat, com a molt, arriba als dos centímetres.

A més de les cassoletes, hi ha algunes ratlles rectilínies, d’uns dos milímetres d’amplada i amb forma d’u. Algunes de les ratlles sembla que s’originen a les cassoletes (com si es tractés d’alguna mena de xupa-xup).

La roca sobre la que està feta és pissarra, i es troba en una carena.

Mola de Rocabruna

El mapa de l’Alpina indica un coll de les Moles, a la frontera, al sud-est del Montfalgar (just a sobre del coll d’Ares). Al sud del coll hi ha les antigues mines de les Ferreres, avui dia tancades. Per sota de la instal·lació minera, al llit del torrent, es troba una mola feta amb una pedra conglomerada vermellosa (segons el mapa geològic es tracta d’una zona formada per conglomerats, gresos, lutites i margues).

La mola sembla que no s’hagi fet servir, però té l’ull perforat (14 cm de diàmetre). El conjunt de la mola fa 90 cm de diàmetre i 35 de gruix.

De moment no s’ha trobat el lloc d’on va ser extreta. Només un escrit de Josep Berga diu que, anant de visita a les mines de Rocabruna, a la boca hi havia algun tros de mola, com les que havien trobat al coll de les Moles, que segons ell devien servir per moldre metall (cita)

La pleta de Cap de Porc (Ripollès)

El Gibell de Queralbs és un document on es descriuen les zones de pastura comunals d’aquest poble del Ripollès. Es tracta d’una còpia de finals del segle XIX, que no sabem de quin moment podia ser l’original.

La desena partició que fa de les pastures comunals s’anomenava Deveseta de Cap de Porc. Aquest topònim encara apareix avui dia en els mapes de l’ICGC.

El document parla sovint del Jassal de Cap de Port, fet que fa pensar en una possible construcció. La imatge aèria suggereix l’existència d’un possible tancat, i un cop al lloc, aquest es verifica, tot i que actualment estigui molt malmès.

Restes de la pleta de Cap de Porc

El lloc es complementa amb un estrany cercle en forma de túmul, que no sembla massa antic, i les restes d’una cabana adossada a un gran bloc.

Restes de cabana a Coll de Porc

 

El conjunt es troba en una zona de prats, molt pendents, això sí.

Segurament s’hi accedia des de la confluència entre el riu de Noucreus i el de Noufonts. Just en aquest lloc, la gent de l’ICAC hi va fer un estudi de la torbera (que dona una cronologia dels segles IX-XI) i d’un antic espai ramader que datava del segle XI (disponible a l’arqueortuta 4).

 

 

 

 

La Jaça dels Frares

A la Jaça dels Frares no s’hi acostuma a passar… El curs superior del Freser és un rosari d’estructures ramaderes i residencials de diferents èpoques, sobretot vinculades amb la producció ramadera. Són ben conegudes i divulgades les estructures de Coma de Vaca, que han estat objecte d’un curós treball de recerca arqueològica dut a terme per l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica.

Passat el gran orri que es troba a mig camí, s’arriba a un seguit de cabanes i tancats al costat d’un antic pluviòmetre. Més amunt hi ha els Aigols Podrits, un lloc que va ser estudiat pel ja esmentat ICAC. Però just a sobre del pluviòmetre (al nord-oest), uns 250 m per sobre hi ha una tartera que rep el nom de Jaça dels Frares. En el seu extrem nord, es troben dues barraques. La primera és ben visible des de qualsevol punt de la tartera, i la segona queda a uns trenta metres, però costa una mica més de veure.

Són dues barraques que es conserven completes, però no s’hi veu cap evidència d’estructura ramadera (?). Una mica més amunt, en direcció a una balma molt visible, hi ha les restes d’una tercera cabana, aquest cop completament ensorrada. I a la part superior, hi ha la balma, que també va ser protegida amb un petit muret. Tot plegat, amb una gran vista sobre el Gra de Fajol i el coll de la Marrana.

Al sud de les barraques, quan ja s’acaba la tartera, hi ha altres estructures arrodonides que no es pot precisar què eren, però que en tot cas no són naturals.

Si voleu saber-ne més coses, podeu mirar la pàgina de la wikipedra.