Arran d’una excursió que vaig fer des del Collet de les Barraques fins al Puig de Dòrria, intentant seguir la línia de delimitació entre Queralbs i Planoles, vaig tenir la sort de trobar uns gravats i una inscripció prou curiosa.
Els gravats que he trobat segurament corresponen a marelles per jugar (una mena de tres en ratlla), tot i que en un cas he trobat quatre marelles juntes, com si fos un únic tauler. També vaig trobar una figura humana, que us mostro:
Gravat antropomòrfic
No massa lluny d’allà, entre les pedres que formaven part d’un paravent o que en tot cas hi estaven molt a prop, hi havia aquest altre gravat, que podria ser que fos un mapa, però que en tot cas no el sé interpretar:
I finalment, hi havia un text gravat en una roca, amb lletra molt clara i que està a punt de complir 200 anys. Qui seria el Joan Martí que aquell dia era en aquell lloc?
L’any 2012 vaig publicar una nota sobre la demarcació entre els límits de Sant Martí de Centelles i Castellcir. Arran del darrer descobriment al Brull i de la suposició que aquestes creus i cassoletes podrien correspondre a una manera d’indicar alguns límits, he tornat a visitar el lloc. Sort del GPS i de la fotografia que en el seu moment en vaig fer, perquè -quinze anys més tard- la cosa se sembla com un ou amb una castanya. I si no, jutgeu-ho vosaltres mateixos i mateixes:
Les creus fa quinze anysLes “creus” el mes de maig de 2026
El conjunt de les “creus” està tan alterat que fins i tot sembla que no siguin creus. Només han passat quinze anys i l’erosió ha treballat de valent… i alguns o algunes pretenen que encara avui dia poguem trobar creus d’època prehistòrica…. En fi, un altre dia en parlarem…
En la imatge següent he fet una superposició del mapa de l’ICGC amb el del Cadastre. El punt vermell són la cassoleta i les “creus”, la línia blava vertical, l’actual límit municipal, i la línia negra de la dreta, que fa un colze molt sobtat, hauria de correspondre als límits de propietats.
Mapes superposats
Com es veu en aquesta imatge, la cassoleta i les creus tant podrien estar marcant una separació municipal, com una separació de propietats. De fet, segons el mapa del Cadastre, les finques se separen per un penya-segat, just a la punta del qual es trobaria la cassoleta i les creus que ens interessen.
En la delimitació municipal de 1889 el límit es fa passar pel turó de Puigoriol, venint de l’obaga del mateix nom i anant després a l’estalviada de Barnils. Actualment, tots aquests topònims queden una mica més a l’est d’on es troben les creus. O sigui, que ni per una banda ni per l’altra coincideix amb la delimitació municipal actual ni amb la de finals del segle XIX.
Això em porta a pensar que era una delimitació de propietats, justament on aquestes es troben i el límit fa un colze de 90 graus. En un altre lloc ja he parlat de la utilització a l’edat mitjana de creus i cassoletes per indicar alguns límits (en aquest cas parroquials, però segurament es feia servir la mateixa tècnica per delimitat propietats). Això no vol dir que pugui explicar totes les cassoletes del món, que segurament tenen orígens diversos, però ajuda a entendre’n una part.
Temps enrere vaig presentar en aquest espai el fortí liberal de Gósol. Ara us presento un article que s’ha publicat a la revista l’Erol. En el darrer número de l’any passat hi ha algunes precisions més, però de moment no em consta que existeixi versió digital (i en paper encara no el tinc).
Fa temps, seguint informacions d’altres investigadors, vaig donar a conèixer l’existència d’un altre fortí liberal a Rajadell (vegeu).
Amb aquest nom em refereixo a una pedra que es troba en el terme de Port de la Selva (aquí), que té una sèrie de creus, cassoletes i reguerons gravats en la seva superfície, i que crec que és inèdita.
Deixo la pedra per si algú més capacitat que jo la vol estudiar. De manera que només aporto algunes imatges de la mateixa:
Com a dades interessants diré que no massa lluny hi ha l’anomenat dolmen de la Pallera (on heu de deixar el cotxe si hi voleu anar) i una mica més enllà el dolmen de Mores Altes I (més informació): aquest darrer amb una coberta plena de gravats molt semblants als que hem vist (diria que aquí no hi ha creus):
A vegades s’han buscat mostres de trogloditisme en llocs molt allunyats de casa nostra. En un altre lloc crec que vaig demostrar la importància història d’aquesta mena de construccions a casa nostra. En les properes tres entrades espero demostrar, amb vídeos, que aquest no és l’únic cas:
A la sortida de l’Alzina d’Alinya, anant per la pista que porta a Ossera, més o menys per on el mapa diu que es troben els Agols, hi ha un arner arrambat a la paret calcària.
Vista general de l’arner de l’Alzina d’Alinyà
S’hi distingeixen tres zones ben clares. Les dues primeres corresponen a dos arners, que estan un a continuació de l’altre (de fet, comparteixen una paret lateal). Les arnes són de fusta, i algunes caixes, però també hi ha una arna de tronc d’arbre.
A la banda de ponent hi ha alguna altra arna, aquest cop sense sostre i protegida per la paret natural i un bloc per sobre de la caixa.
En el número 17 de la revista Ker vaig publicar un article sobre uns gravats de la Solana de la Cerdanya, entre els quals hi ha una figura d’un cavaller armat amb una llança i una dona que va a peu (pàgina 62).
En el seu moment vaig pensar que podria tractar-se de gravats ibèrics, però tornant al lloc he trobat una pedra, que anomeno dels Guerrers, on hi ha tres personatges masculins (el penis és molt clar), armats amb llances. Sota d’un dells es veu clarament la paraula “Niula”, de manera que sembla que respon a una cronologia medieval.
Roca dels Guerrers, part superior
De moment no he pogut desxifrar la inscripció que apareix a la part de sobre, que segurament ens aportaria molta informació sobre el que es vol representar. La visió d’aquesta imatge em suggereix una lluita entre dos grups (pobles?), separats per un frontera (dues línies verticals, potser un riu). Les llances que porten ambdós guerrers són desproporcionades, i el cap de l’únic que es veu, molt petit.
El guerrer de la nostra esquerra és evident que va ser esborrat a cops de roc, però per sort en veiem els peus, la llança i el penis, que ja ens serveixen per afirmar que es tracta d’un altre guerrer. Tot porta a pensar que seria un enemic del primer.
La pedra fa un metre de llarg, i a la part inferior hi ha un altre guerrer gravat. En aquest cas no li veiem el cap, que en principi hauria de quedar darrere d’una ballesta que sembla que porta en una mà. A l’altra mà, ens apareix clarament una llança. No es pot assegurar que ambdós gravats formessin part de la mateixa composició.
les marelles són una mena de gravats que recorden taulers per jugar al tres en ratlla. Al turó de Senyes (Pardines, Ripollès) n’hi ha una –junt a força altres gravats, tots a l’exterior− que té una disposició horitzontal, de manera que es podia fer servir per jugar, ja que la força de gravetat mantenia les peces del joc en el seu lloc (la podeu veure en el vídeo que hi ha al final).
Ara bé, en altres casos la seva disposició vertical impedeix aquesta interpretació, ja que no serveixen per jugar a cap joc (les fitxes caurien per atracció gravitatòria). És el cas de les dues marelles que hi ha gravades a l’entrada d’una de les cabanes de Camarasa (Noguera). El fet que estiguin gravades a les parets de la porta impossibilita qualsevol forma de joc amb elles.
Marella al Montsec
D’aquí que haguem de pensar en una altra interpretació.
Per fer-ho, en primer lloc diguem que Jean Abélanet pensa que podria ser que les marelles es poguessin considerar símbols solars (Abélanet, 1976, p. 175), i, en segon lloc, fem-nos ressò de les idees de Josemi Lorenzo Arribas (2021), per a qui es tractaria d’un símbol protector.
Segons aquest darrer autor, la hipòtesi lúdica que les interpreta com a taulers de joc es va descartar “en la primera ocasión en que se trató monográficamente de estas manifestaciones medievales en España en la década de los 80 del siglo XX”, tot i que posteriorment en moltes ocasions s’hagin continuat fent altres interpretacions en el mateix sentit.
Una vegada analitzada la qüestió Josemi Lorenzo arriba a la conclusió que és un element “profusament representat” durant l’edat mitjana, fins a pràcticament desaparèixer al segle XVI. Per això conclou que durant l’edat mitjana haurien tingut un sentit simbòlic i s’haurien convertit en ideogrames:
“Se representaron como elementos de protección, por lo que se les concedió cualidades apotropaicas, al igual que otros muchos signos e ideogramas. Por ello se ubicaron preferentemente en los sitios liminales de una construcción (galerías), los más frágiles (sus vanos y los tejados), así como en las cabeceras, cerca de las sagradas reliquias del altar” (Lorenzo Arribas, 2021, p. 136).
Buscant per aquests mons de déu, ha aparegut aquest gravat fet en la paret d’una ermita romànica propera a un castell de datació medieval.
Diria que és una majestat, perquè s’hi veu una cara i dues mans tancades dins de tres cercles (dos eren de color vermellós i l’altre potser no estava pintat). En tot cas, té una forma que recorda un arbre, i la part dels peus podia ser el tronc del mateix. Bona part del cos està fet amb traços semicirculars, fets amb un compàs o unes tissores.
A part d’això, no en sé res més. Alguna idea?
En tot cas, potser es veu millor amb una foto i quatre ratlles:
I finalment, hi havia un text gravat en una roca, amb lletra molt clara i que està a punt de complir 200 anys. Qui seria el Joan Martí que aquell dia era en aquell lloc?
Patrimoni Existencial 