Un gravat a Núria, potser l’únic?

A més de 2.500 metres d’altitud, sota una tartera, es troba una pedra curiosa, que sembla posada expressament sobre les altres.

“Taula” sobre la qual es troba el gravat

Una mirada detallada a la superfície i es pot veure que conté un gravat:

El gravat

De  moment, encara no sabem ni interpretar-lo ni datar-lo. Només que sembla encarat a llevant.

Aquesta mena de dibuix no és gaire habitual, però no massa lluny n’hi ha un altre exemple: aquí.

 

 

La Farmàcia dels Moros

Amb aquest nom tan políticament incorrecte, en el quilòmetre 4,8 de la carretera LP-7041, al nord-est d’Aitona, es troba l’anomenada Farmàcia dels Moros.

El jaciment consisteix en un seguit de cavitats de diferents formes i mides tallades a la paret, en diferents indrets. Possiblement la cultura popular es va imaginar que eren els prestatges d’una farmàcia, tot i que és força probable que es tractés dels encaixos de les bigues dels habitatges del poblet d’origen andalusí de Gebut, que s’hauria abandonat al segle XVIII.

La Farmàcia dels Moros

Una mica més al sud, dalt del turó, s’aixequen les restes del castell de Gebut. Segons la Wikipedia, les restes que hi ha tenen planta trapezoïdal. Els seus murs són fets amb grans carreus de pedra sorrenca, irregulars i sense elaborar. A l’interior hi ha restes de possibles sitges i torres cantoneres. Al sud-est de la fortificació hi ha restes de murs de diversos habitatges.

Per les característiques constructives de la fortificació es pensa que sorgí en consolidar-se la línia del Segre, amb posterioritat a la “refundació” de Madia Larida, a les darreries del s. IX.

Turó del castell de Gebut

Una mica més al sud es troba el poblat ibèric de Gebut, tancat per una reixa i sense indicació de quan es pot visitar.

Inscultura d’Aguilar de Segarra

A Aguilar de Segarra, a l’altre costat de l’Eix Transversal i de la via del ferrocarril, al nord del nucli que formen cal Ferrer i cal Maçana, en una bifurcació de pistes, de les quals la de la dreta puja a cal Palomes, hi ha una pedra que presenta quatre reguerons que convergeixen en un petit espai que podria ser una cassoleta, però que en tot cas està molt malmès.

Un dels reguerons conduiex directament a aquesta cassoleta, mentre els altres tres confluiexen en un únic abans d’arribar-hi, tal com es veu a la fotografia..

El petroglif

El conjunt es podria considerar la base d’un forn de ginebre, però el fet que estigui construït dalt d’una pedra solta fa difícil d’acceptar aquesta hipòtesi. Una altra possibilitat és que realment es tractés d’algun gravat prehistòric…

La pedra sobre la qual es troba la inscultura

Vull agrair al Joan M. que m’ensenyés aquesta pedra.

Mas a Aspa

A uns 800 metres al nord-oest d’Aspa (Segrià) hi ha un petit turonet amb les restes d’una aparent cabana de volta. De tota manera, les parets, fetes amb grans blocs ben escairats, relligats amb morter de terra i pedres petites (possiblement un part de calç), semblen indicar que es tractava d’alguna cosa més.

La fotografia següent ens mostra aquesta estructura, de la qual es veuen clarament dos cossos (gairebé segur que algú els ha “excavat”). El primer espai que es troba, que és el més visible, fa 6 metres x 2,60, però sembla que amb un segon (i potser més espais) cap al nord es podria arribar a un edifici de 10 m x 6 m (aquesta part no ha estat “excavada”). El conjunt recorda força la Grallera, a Torre-Serona i porta a pensar que no es tractés d’una torre o almúnia.

El mas d’Aspa

Una de les coses que crida l’atenció és que per la banda oriental del turó es troben sis graons tallats a la pedra, que semblen dibuixar una escala que va a parar justament a la separació entre els dos espais. Si realment es tracta d’una escala, tindria sentit la separació de tres metres que es troba a la banda sud, que sembla que dibuixen un petit fossat (és clar que es va treure pedra). Al poble, en un dels carrer de la part occidental, es pot veure una escala molt semblant a aquesta, també tallada a la pedra i avui dia inutilitzada.

Escala d’accés a l’edifici

El conjunt es complementa amb una sèrie d’elements que estan a una cinquantena de metres de distància.

En primer lloc, hi trobem un espai de forma allargada d’una quinzena de metres de llarg, amb una entrada a la banda nord d’1,25 m d’amplada i una altra al sud d’1,80 metres. A les parets laterals, a banda i banda, trobem diferents encaixos, alguns d’un possible embigat i altres a nivell del terra. També un lloc que semblaria destinat a lligar-hi animals. A les dues entrades hi ha encaixos que semblen destinats a tancar l’interior (era potser un corral de bestiar?).

No massa lluny d’aquest tancat, continuant el mur de la part superior, apareix una cavitat rodona de 23 cm de diàmetre i 26 cm de fons, amb el fons pla. Semblaria un lloc per anclar-hi algun pal vertical, però no es veu quina relació pot tenir amb la resta.

En tercer lloc, a uns trenta metres al sud de l’edifici principal, dalt d’un cingle molt petit, es troba una mena d’abeurador (110 x 50 cm), amb uns 10 cm de profunditat i un sobreixidor en forma d’entalladura.

Abeurador (la regleta del centre fa 20 cm)

I finalment, completa el conjunt una tina i un fonyador. Aquest darrer fa 1,20 x 0,90 metres i té una profunditat de 35 cm (podria ser que hi haguessin els ancoratges d’una petita premsa de fusta). Al seu costat, a un metre i mig, es troba un gran dipòsit també buidat a la pedra que actualment fa 2,60 m de llargada per 1,50 d’amplada i una altura que arriba als 110 cm. Tota la roca s’ha desplaçat cap a la vall i això ha fet que el cup hagi perdut la seva paret lateral. Segons vàrem saber fa temps, és el Trull dels Moros, que el mapa de l’ICGC situa erròniament en una cabana de volta a l’altra banda del poble.

Mur amb arneres a Sant Ramon

A Sant Ramon, la Segarra, molt a prop de la carretera que porta a Tarroja, en el lloc anomenat Camí de Guissona, es troba un mur que serveix de marge a uns camps de secà, orientat al sud-oest. Si ens ha cridat l’atenció és per la presència de quatre fornícules que indubtablement havien servit per contenir unes tantes caixes d’abelles (una d’elles encara és al lloc).

El mur amb dues de les arneres

Detall de les arneres

 

Dues d’aquestes fornícules o arneres es veuen des de la carretera, mentre les altres dues queden amagades per la vegetació arbòria que creix al costat del marge.

Funcionament d’un forn de guix

A Albalate del Arzobispo, Teruel, a part d’una magnífica ruta amb tombes antropomorfes i cassoletes i reguerons, es trobem diversos forns de guix. La majoria estan en un estat molt precari, però n’hi ha un que es va preparar per encendre’l i sembla que no es va arribar a fer. Això ens permet veure com funcionava:

Com es veu en el vídeo, el forn no era altra cosa que una estructura de pedra seca, en forma de ferradura, oberta per un dels seus extrems i destapada. Al seu interior es col·locava la pedra de guix, de manera que (com en els forns de calç) es deixés una o dues cavitats on es feia el foc.

El guix necessitava una temperatura molt més baixa que la calç per coure’s. El que era l’estructura del forn simplement servia per conservar l’energia i evitar que aquesta es dispersés en l’ambient. La pedra que constituïa el forn era sorrenca (gres), que aguanta molt bé les altes temperatures.

Adjunto una fotografia d’un forn de guix tal com el va veure Claudio Gómez l’any 1942:

 

Gravat en una roca del Ripollès

No massa lluny del lloc on es troben els esmoladors que hem citat anteriorment, en una zona on hi ha diversos elements que recorden el passat ramader de la zona (barraques, cabanyes, corrals), apareix una pedra aïllada que en una de les seves cares presenta el següent gravat:

Gravat a Tregurà

Semblaria que es tractés d’un joc de taula (el tres en ratlla), però per les mides i sobretot pel fet que està posat en una paret vertical s’ha de descartar, ja que no s’hi aguantarien les fitxes.

En la mateixa roca, es troben alguns gravats molt més recents, amb noms (de 1951, sembla ser) i altres símbols indesxifrables. Tot i que són més visibles, sembla que serien més recents.

 

 

Esmoladors al Ripollès

Els “gravats” fusiformes o naviformes (amb forma de fus o de buc de vaixell) han rebut diferents cronologies i explicacions. S’ha dit que representen constel·lacions o que són marcadors de l’espai, resultat de pràctiques màgiques… fins i tot que són figures humanes molt esquemàtiques…

Esmolador 1

Fa temps que se’ls va considerar com a esmoladors de destrals de pedra (les anomenades pedres de llamp), hipòtesi que ha estat descartada. Al contrari, també s’ha considerat que aquelles eines servien per gravar aquestes “inscultures”. O sigui, que les destrals, d’efecte passaven a ser la causa del que s’ha vist.

També s’ha dit que són el resultat de l’extracció de pols de determinades pedres, de manera que seria utilitzada en algun ritual o pràctica sanitària que ignorem.

Sigui el que sigui, el cert és que n’apareixen tres en terme de Vilallonga de Ter, per sota de la pista que porta de Tregurà a Ribes de Freser.

En tots tres casos, s’hi evidencien dues coses:

  • Unes ratlles naviformes, de perfil en ve baixa, i uns quinze centímetres de llarg. En el primer cas són dos trassos paral·lels, i en el tercer quatre, mentre que en el segon n’apareixen quatre que convergeixen en un dels extrems.
  • Un espai o espais plans molt llisos i de textura suau, que correspon a la zona de fricció de les eines de tall.

Esmolador 2

Esmolador 3. En la fotografia s’aprecia clarament les formes rectilínies i la superfície d’abrasió (esmolador pròpiament dit)

Finalment, també s’ha de dir que en tots tres casos apareixen algun tipus de forat, que podria ser artificial (especialment en el cas número 1), però no es pot assegurar.

Pel que es pot observar, fins i tot es podria dubtar d’una cronologia massa reculada. En qualsevol cas, estan situats en llocs des dels que es podia atalaiar el bestiar que pasturava en un espai no precisament petit (però curiosament, a la zona on hi ha els esmoladors no hi ha cap barraca ni corral).

 

El Serrat de les Marques

Pedra oriental del Serrat de les Marques

Aquestes inscultures es troben al serrat de la Bassa (ICGC), tot i que sovint se li diu Serrat de les Marques. Es troben en terme de les Llosses (Ripollès), tot i estar molt properes a Alpens (Osona). Es tracta de dues pedres de gres, situades dalt d’un relleix de la carena. Si hi voleu anar, mireu-vos la descripció de l’Invarque o, millor encara, busqueu el serrat de les Marques al Wikiloc.

El nom no es pot dir que sigui gens original. I l’Invarque tampoc no és massa informatiu en relació a la seva datació, perquè li dona una cronologia molt àmplia (des de medieval fins a modern, o sigui, de l’any 400 fins a 1789) i segurament tardana (s’ha dit que algunes de les representacions són d’època neolítica).

S’ha dit també que podien ser marques de pastor, però el mateix Invarque ho desmenteix (“La seva relació amb fites geogràfiques relacionades amb marques de bestiar, com indica G. Cutrina, sembla dubtosa donada la gran diversitat de símbols representats”).

Des del meu punt de vista, no hi ha dubte de la cronologia prehistòrica de moltes de les figures.

Pedra oriental del Serrat de les Marques

Algunes semblen creus, que acaben amb rodones o triangles, però hi ha una figura que sembla una creu sense el pal de dalt, que hauria estat substituïda per una rodona. Els extrems dels braços apareixen bifurcats, com si fossin mans; i el peu és doble. És possible que correspongui a una creu antropomorfa com les que descriu Jean Abélanet (i si no, ja ens ho fareu saber). S’ha de dir, però, que el cap (rodó) és força dubtós.

Creu Antropomorfa

A la imatge de sota es veuen algunes creus antropomorfes (mireu sobretot les figures 14, 15 i 16), tal com les va dibuixar Jean Abélanet. S’ha de dir que es troben als Pirineus Orientals, concretament les indicades es troben al Roc de les Creus de Conat. Abélanet diu que al roc de les Creus es troben diferents casos de creus relacionades amb cercles.

Creus antropomorfes, segons J. Abélanet

Finalment, també sembla indubtable, que a la roca occidental apareixen diverses cassoletes.