Etiqueta: Indrets

La paret de Fontilles

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

Fontilles és un sanatori situat a la Vall de Laguar (Marina Alta). Va ser creat pel jesuïta Carles Ferri l’any 1909, per confinar dins del seu recinte els malalts de lepra.

Estàtua dedicada al pare Ferri, fundador de l’establiment

Des de lluny encara es divisa la muralla de la que està envoltat, de 3.513 metres, que es va començar a construir el 1923, perquè els pobles del voltant volien tenir  confinats els malalts. La muralla es va acabar en 1930.

Edifici de l’hospital

 

De lluny, encara es veu perfectament el mur que protegia els veïns d’una possible infecció. I, com es veu a la fotografia superior, presentava de tant en tant una mena de torres rodones amb dues finestres espitllerades per poder vigilar els interns.

Sot de la Maçana

Publicat el by Francesc Roma Casanovas
Parador als peus del turó d’en Rec

Les aigües que baixen pel sot de la Maçana provenen de l’extrem sud del pla de la Calma, concretament del pla de la Llacuna. Es tracta d’una extensa zona, pendent i molt arbrada, solcada per diversos camins carboners. Les places carboneres són innombrables i hi hem evidenciat la presència de quatre grans paradors d’antigues barraques de carboners. L’espai està solcat per antics murs de pedra on discorrien els camins principals, de bast, i on s’assentaven tant les carboneres com les barraques dels seus estadants.

Salta-Tions

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

Es tracta d’un altre lloc on es llençava la fusta en les èpoques en què no existien els camins que pugen a la Rovira de Cerdans i al Fabregar des del Pou. Segons Pere Rovira, a Salta-Tions es duien amb carros els arbres que es tallaven als boscos de la part de dalt i a baix eren carregats. Es troba en el punt 41º 45’ 804 – 002º 12’ 044 – 880.

Una funció semblant s’atribueix a la Tiradora, situada al sud de Barraca Xau (41º 47’ 481 – 002º 12’ 178 – 960). Malgrat tot, avui dia algunes persones creuen que aquest topònim fa referència a una forta pujada que hi ha a la pista.

Les Beurades

Publicat el by Francesc Roma Casanovas
Les Beurades
Les Beurades

En diferents parts del curs del torrent de l’Espluga es documenta la presència d’unes preses que retenien els sediments que podien arrossegar les aigües. En alguns indrets reben el nom de restells. Això evitava la pèrdua dels sòls.

Quan aquest fet no tenia lloc, apareixen zones en què el sòcol de roca mare aflora a la superfície i això és especialment rellevant en aquells indrets en què el pendent és important. Un d’aquests indrets es troba al sud de Barnils, entre la masia i la font Fullosa (41º 45’ 042 – 002º 11’ 146 – 770).

En aquest punt, en un espai d’aproximadament un centenar de metes es troben set petits gorgs on la poca aigua que circula pel torrent en període estival es conserva. Aquest fet li dóna unes característiques paisatgístiques força interessants, però a més a més, converteix l’indret en un dels abeuradors naturals per als animals de la zona. Aquest fet era aprofitat antigament per fer una cabana al costat dels tolls i esperar-hi, amagats, que els animals de ploma anessin a beure, per després caçar-los.

El Gorg Negre

Publicat el by Francesc Roma Casanovas
El Gorg Negre
El Gorg Negre tal com el veié J. Renart (1920)

Situat en el torrent de Vall-llossera, a prop de la seva confluència amb el Congost (41º 48’ 001 – 002º 14’ 066 – 478), els gorgs Blau i Negre varen ser indrets de reconegut interès turístic durant el segle XX. Ja a mitjan segle XIX, el diccionari de Pascual Madoz (1845) parlava del Gorg Negre i en deia:

“Este barranco y olla profunda, formada por el agua del riachuelo, que se desprende de alta cascada, es notable por su aspecto pintoresco, y por la vejetacion diferente de la general, nada notable de término”.[1]

El 26 de setembre de 1920, l’artista Joaquim Renart, que estiuejava a Centelles, hi va fer una excursió i va escriure:

“El Gorg Negre sembla a posta per a un conte de fades o per a una rondalla d’Apeles (sic) Mestres. Un salt d’aigua caient per entre dues muntanyes de pedra calcària, escarpades i majestuoses,  i l’aigua anant a morir en un gran estany on ningú no pot apropar-se i l’emmarcament del qual el forma una accidentada i gran catifa de verdor. Ça i enllà de la catifa, grossos pedrams caiguts de la cinglera moblen el mirador de Gorg Negre”[2]

El llibre de Carles Albesa Postals del Montseny/2 reprodueix una postal d’aquest indret i ens consta que no és l’única que es va fer.

Després de tota aquesta informació, l’estat actual de l’indret només ens pot dur a una reflexió sobre la cobdícia i la desídia humanes…

[1] Articles sobre el Principat de Catalunya, Andorra i zona de parla catalana del Regne d’Aragó al “Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar” de Pascual Madoz. Barcelona, Curial, 1985. Vol. I, p. 436-437.

[2] Renart, Joaquim, Centelles. Sabadell, Editorial Ausa, [1990] , p. 8 i 10.

Barraca de les Giragonses

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

Les Giragonses es troben en el curs mig del torrent del Purgatori, poc abans que aquest s’ajunti amb el sot del Bellit. El mapa de l’editorial Alpina indica el camí que resseguia el torrent per la riba dreta fins a ca la Tona, avui dia força brut però transitable.

Baixant cap a Aiguafreda, el camí passa pel costat de les restes de cal Tretxo (vegeu pàgina 361), que segurament només corresponen a una cabana. Després es passa per uns antics horts amb els murs que els protegien de les torrentades, fins que arriba al nord dels castanyers de Puig-agut. Aquí el camí s’eixampla clarament, perquè passa per sobre d’una carbonera de 8 m x 4 m (41º 45’ 858 – 002º 16’ 981 – 520). En aquest punt s’inicia un camí que fent ziga-zagues s’enfila a trobar la carena del Bellit (més o menys a la vinya del Bellit). Aquí també es troba un torrent que davalla en sentit nord-sud que presenta la peculiaritat d’haver estat conduït mitjançant uns murs que en delimiten el curs. Petites feixes indiquen la presència de vinyes dècades o segles enrere.

Una mica més avall, a la banda de muntanya del camí, trobem un espai per guardar eines (41º 45’ 869 – 002º 16’ 944 – 511) que fa 50 cm x 40 cm. Tot plegat indica una utilització agrària del lloc, idea que es reforça una mica més avall (41º 45’ 885 – 002º 16’ 871 – 499) on es troben les restes d’una cabana.

Aquesta cabana  fa 3,80 m de llarg per 1 m d’ample i està completament ensorrada. Estava encastada al marge i per sobre seu passava un camí molt ben traçat i empedrat. Podem afirmar que es tracta d’una cabana perquè a la banda nord-oest hi ha una fornícula de 40 cm d’ample per 30 cm d’altura i 85 cm de profunditat, que sens dubte servia per guardar eines de certa longitud, com aixades o magalls. Sembla que aquesta cabana hauria fet, com a mínim, 1,20 m d’altura.

La coberta era feta per aproximació de filades i les lloses granítiques (i algunes de roca sorrenca) que la cobrien encara es troben a l’interior de les restes de la barraca. Tenia l’entrada al sud, sobre el mateix camí, i la porta feia 90 cm.

Les Peces del Cabo

Publicat el by Francesc Roma Casanovas
Instal·lació artística
Instal·lació artística a les peces del Cabo

Es troben entre can Garriga del Solei i l’ermita de Sant Antoni de Centelles, al nord de la pedrera d’en Cavaler. Un camí que ve del castell d’Esparreguera hi passa pel mig. Just abans d’arribar-hi, al costat del camí, a la baga del Fitó, es troben les restes d’una barraca de planta quadrada (41º 47’ 898 – 002º 14’ 505 – 572). Les seves mides són de 2,40 m de llargada per 1,50 m d’amplada; la porta es trobava a l’oest i feia 70 cm. Els murs són fets de pedra seca i fan 60 cm de gruix; se’n conserven un parell de pams d’altura. Es troba enganxada al marge que limita el camí.

Una mica més al sud, a l’extrem oriental del camp (41º 47’ 836 – 002º 14’ 453 – 566) hi ha les restes d’una altra barraca una mica més petita però encara coberta. Les dimensions interiors són d’1,90 m de llarg per 90 cm d’ample. La porta també es troba a la banda oest. Actualment l’edifici fa 90 cm d’altura, fet que fa pensar en una reconstrucció posterior a un enderrocament. De fet, el masover del Castell ens diu que va ser ell qui la va cobrir amb una lona per poder-s’hi refugiar.

Més a l’oest es troben les restes d’una altra cabana (41º 47’ 850 – 002º 14’ 353 – 556) de 3,5 m d’ample per 4 m de llarg, i murs de 55 cm de gruix. Se suposa que la porta es trobava a la banda oest. Pràcticament només se’n conserven les primeres filades.

Una mica més a l’oest apareix una altra estructura difícil de classificar (41º 47’ 846 – 002º 14’ 310 – 551). Un petit corriol segueix cap a llevant fins arribar a la riera del Fitó mentre creua pendents terrassats.

Per sobre del camí s’ha trobat un altra estructura, possiblement corresponent a un fons de barraca (41º 47’ 852 – 002º 14’ 506 – 584) i les restes d’un camí delimitat per murs (41º 47’ 862 – 002º 14’ 558 – 590, just a sota d’una línia elèctrica). Aquest camí fa 2,10 m d’ample per 70 cm de gruix i es conserven uns 70 cm d’altura. Està construït en pedra seca.

Enmig d’aquest espai agrari, també s’hi ha construït un objecte no identificat que segurament correspon a una obra artística feta amb pedra seca i fusta (41º 47’ 860 – 002º 14’ 491 – 578).

Els Tres Roures

Publicat el by Francesc Roma Casanovas
Els Tres Roures
Els Tres Roures

A l’oest de can Jordà s’estén una gran roureda que continua a l’altra banda de la carretera. A l’angle sud-est hi ha tres grans exemplars de roure, el més gran dels quals arriba als 4 m de diàmetre a la part baixa (41º 49’ 530 – 002º 11’ 104 – 917).

Tot i l’espectacularitat d’aquests tres exemplars, l’important és el conjunt, que està força ben conservat i permet tenir una visió força didàctica del que seria una roureda ben gestionada.

A tocar dels roures hi ha una estructura que no hem pogut identificar (41º 49’ 554 – 002º 11’ 104 – 921).

Punta dels Diners

Publicat el by Francesc Roma Casanovas
Punta dels diners
Els nummulits de la Punta dels diners

Petita punta que es troba sobre l’Ullar (41º 42’ 774 – 002º 12’ 580 – 697), que fa una petita balma al seu peu, just al costat de l’anomenat pla dels Cèntims. Segons Garcia-Pey (2009; 69), és tracta d’una “Zona de sobre l’Ullà on fa un cingleret que forma un pla ple de pedres que a la gent els havia recordat les monedes de deu cèntims, de pesseta”. De fet, es tracta de fòssils, segurament nummulites.

De fet, el nom de nummulit sembla que deriva d’una forma diminutiva del llatí nummuhus, que volia dir moneda petita. Com a curiositat, diguem que els nummulits eren éssers unicel·lulars.