Gravat en una borda de l’Alt Urgell

En una borda d’Estamariu (Alt Urgell), a punt de caure, encara es pot veure una porta de fusta amb uns gravats.

Els grafits en qüestió em recorden algunes de les coses que ens proposa en Jordi Casamajor (per exemple a la Colomina de Civís) o en el llibre que ha publicat amb el David Gálvez (magnífic, per cert).

La imatge de l’esquerra em recorda una dona, i si és així, és clar que està embarassada. Per la seva part, a la dreta es veu un home, home…

Potser val la pena dir que en la borda en qüestió apareix una pedra amb un any gravat, possiblement el de la seva construcció (1818). De fet, totes les bordes de la zona que tenen alguna data fan constar que són de la primera meitat del segle XIX.

Porta de la borda amb els dos gravats

Rellotge de sol al Sant Dubte d’Ivorra

Diu la llegenda, que al segle XI  el vi que simbolitzava la sang de Crist es va convertir en sang davant del dubte del rector (llegenda). L’any 1663 es va inaugurar el santuari que avui podem veure (que és una ampliació del primitiu), tot i que la façana barroca és de 1762, tal com donen fe unes plaques amb inscripcions que hi ha a la portada.

Al costat de l’edifici religiós encara es pot veure un cos molt imponent, on antigament s’acollien els pelegrins que arribaven al santuari.

Imatge del santuari (font: Wikipedia)

A la façana barroca es pot veure una creu a mig gravar en un dels laterals de la porta, segurament el record d’algun visitant.

Creu a la porta del Sant Dubte d’Ivorra

I en la façana sud, es troba un rellotge de sol amb només quatre hores, que no se sap de quina època pot ser:

Rellotge de sol al Sant Dubte

 

 

 

Pica amb rosassa

És gairebé segur que les rosasses hexapèteles tenien una finalitat apotropaica, de manera que servien per protegir les persones i els seus béns. Si més no, us podeu mirar el llibre del Matthew Champion.

Rosassa hexapètala

Al museu del monestir de l’Estany es conserva una rosassa hexafòlia tallada dins d’una pica d’aigua beneïda, emplaçament que no podria ser més revelador. Recordem que un document del bisbe Benet de Tocco (1510-1585) establia que “Los faels podran pendrer ab vasos de la aygua benehida pera aspergirla als malalts, casas, camps, vinyas, y altres coses, y pera tenirla en los aposentos, y aspergirse amb ella moltes vegades” (Gelabertó, 2005, p. 267).

Pica d’aigua beneïda amb rosassa al seu interior. Museu de Santa Maria de l’Estany

A més d’això, els capitells del monestir parlen en diferents casos del diable (Massons i Rabassa, 2003), però creiem que en els de l’ala sud –que se suposa que són els més moderns, ja que es proposa una datació de finals del segle XIII o principis del XIV−, més enllà dels motius decoratius caldria veure-hi una mena de catàleg de figures apotropaiques (a la part interior).

Capitell amb rosassa al claustre de l’Estany

De tota manera, d’aquest tema en parlarem amb més detall un altre dia.

 

 

 

Balma de Barons

La Balma de Barons forma part del Mapa de Patrimoni de Capolat (Berguedà). Es troba sota la masia del mateix nom, en ple pendent i no presenta massa interès, a no ser per un gravats que es troben a l’extrem oriental de la cavitat.

Tal com diu el Mapa de Patrimoni, es tracta d’un conjunt de línies verticals i horitzontals que es van entrecreuant, formant una quadrícula. De moment no en podem dir res més, només que no semblen ser massa antics. Els gravats es repeteixen en un panell situat a sobre d’aquest que es veu en la imatge.

Gravat principal de la balma de Barons

Gravats a la Bovera

Guimerà (l’Urgell) es mereix una visita,  i les seves rodalies, un parell:

Església de Santa Maria de Guimerà

Una de les coses que es poden visitar és el santuari de la Bovera, un magnífic exemple d’arquitectura barroca amb passat romànic. A la paret de llevant es troben dues peces que formaven part d’un rellotge de sol, que sembla que al segle XVIII ja els feien nosa.

Rellotge de sol, a l’ermita de la Bovera

Segons se sap, l’edifici original era del segle XII, tot i que actualment pràcticament no en queda res. La seva història es pot seguir aquí.

Fa anys, Joan Duch va escriure unes pàgines parlant del nus de Salomó que s’havia trobat a la part romànica de l’edifici (aquí). A més d’això, a la façana sud trobem una creu, possiblement record d’una visita, i un gravat que té la forma de dos ocells. La pregunta és si podia ser de cronologia medieval. I la resposta és que no ho sabem.

Creu en la façana sud

 

Ocells gravats a la portalada de la casa de l’ermità

 

Gravats de Sant Vicenç de Planoles

L’església de Planoles se cita per primer cop l’any 1141, tot i que hi ha referències del poble de dos segles abans.

Sant Vicenç de Planoles

El temple -dedicat a sant Vicenç- és d’estil romànic, segurament del segle XII, construït amb una sola nau. Posteriorment es va afegir una segona nau, fet que va fer que desaparegués l’espai del porxo. A l’actual porta encara es conserva, tot i que situada al terra, la llinda de la porta de l’església del segle XVIII. En ella es llegeix una cosa semblant a “Sant Vicenç, ora pro novis” i la data de 1742. Segurament aquesta llinda es va situar en aquest lloc en la restauració del segle XX que va permetre recuperar el porxo.

A la paret de la banda oest es conserven alguns gravats, molt petits i dissimulats que, com la majoria dels que hi ha a la banda sud o al costat de l’absis, resulten indesxifrables: ratlles molt fines i sense formes concretes, algunes coses que semblen signatures i una possible data del segle XVII.

El més interessant, però, sembla que són les dues creus que mostrem a continuació, totes dues a la banda de ponent. Fixeu-vos en la perfecció en relació a la seva mida (fan entre 2 i 4 cm!):

Gravats en torres de la Llitera

Moltes torres o masies abandonades de la Llitera (Aragó) presenten algun tipus de gravat, i entre tots ells volem individualitzar els ganivets o navalles. Com a tals apareixen en la portada de l’ermita de la Mora (Quatrecorts), però també en una casa al costat del riu Sosa (aquí).

Aquesta mena de gravats es troben a les parets de les portes i dels pessebres d’aquestes cabanes, on es troba una important representació d’objectes tallants. De fet, n’hem trobat fins a 22 casos i l’interessant és que 20 d’ells estan representats mirant cap amunt. El fet d’estar apuntant el cel ens sembla que és un element ressaltable i que facilita la seva interpretació.

Sabem que els pastors del Pirineu tenien el costum de posar “en la puerta de sus casetas o “mallatas” los cuchillos y navajas, con el filo mirando al cielo, para ahuyentar la tormenta” (Pallaruelo, 1988, p. 180).

Igualment, Ramon Violant i Simorra (1989, p. 259) recull que a la comarca del Pallars, quan apareixia una tempesta, la mestressa de la casa obria la finestra i feia el senyal de la creu o “señala la amenazadora nube con la punta de un cuchillo para “cortar” la tempestad (Rialb)”.

Severino Pallaruelo (1984, p. 31) afirma que, en cas de tempesta, al Pirineu, els ganivets es posaven de punta:

Esta es una costumbre extendida por todo el Pirineo. Los cuchillos, las tijeras, las hoces o las guadañas se ponen con la punta o el filo mirando al cielo, como amenazando a las nubes para que no descarguen su temido vientre.

En muchos lugares he oído que los cuchillos y hoces han de ponerse cruzados. En Ainielle –en el desolado Sobrepuerto– creo que ponían los cuchillos de punta, junto a una escoba que también miraba al cielo” (Pallaruelo Campo, 1984, p. 31).

Claude Lecouteux ens indica que aquest ritual apareix en un conjur alemany de 1493. També sabem que al País Basc i Catalunya durant les tempestes es col·locaven la destral d’acer amb la part tallant cap amunt, al portal de la casa, esperant d’aquesta manera preservar l’edifici (Violant i Simorra, 1989, p. 259-260).

Per això creiem que aquests gravats tenien funcions protectores, de manera que aquests ganivets cuidarien la propietat durant els períodes en què els seus propietaris n’estaven absents.

Santa Magdalena de la Vall

Santa Magdalena de la Vall és una antiga església d’origen romànic del terme de Calonge de Segarra (Anoia). Avui dia està pràcticament enrunada i abandonada, però la seva construcció es pot datar al segle XII. Està adosada al mas Soler, que també està abandonat i enrunat.

Quan es va fer el mapa de patrimoni del municipi, encara es podia parlar dels enguixats de l’interior de la nau i dels ornaments amb motllures barroques, que avui dia pràcticament han desaparegut. En queden uns murs que l’aigua de la pluja va anorreant sobre els quals podem veure la típica pintura blavosa.

Segons podem llegir, la capella era sufragània de Santa Fe de Calonge i està documentada des de l’any 1294, però sens dubte va ser aixecada abans.

Els gravats de Santa Magdalena

El que més crida l’atenció d’aquesta capella gairebé passa desapercebut: només entrar per la porta principal (a l’oest), a la nostra esquerra, trobem restes d’antics gravats. Alguns són clarament indesxifrables, però entre les restes de la paret ens ha semblat veure-hi aquestes dues persones (femenines les dues?) que apareixen en la imatge superior.

Donen la imatge original (tot i que tractada) i una interpretació de les línies principals. És possible que una visita a partir de migdia o a la tarda permeti interpretar alguna cosa més, si es porta una llum prou potent per projectar-la de manera rasant a la paret.

Gravats de Cava

Cava és un petit poble de l’Alt Urgell, que forma municipi amb Ansovell, i es troba a la cara nord de la serralada del Cadí.

Jordi Casamajor va descobrir aquests gravats fa uns quants anys i en va escriure un parell d’articles, tal com dèiem aquí. Després es va presentar una comunicació a les Cinquenes Jornades de Recerca de la Cerdanya (en podeu veure un resum en la comunicació que van presentar P. Campmajo i D. Crabol aquí -a les 7 hores i 43 minuts, aproximadament).

Però trobo a faltar algunes fotos sobre el lloc, de manera que he aprofitat per fer-ne una petita col·lecció, que de pas ens indiquen que no tot el que s’hi troba són gravats naviformes:

Gravats dels Cogullons

Dins de l’actual terme de Montblanc, els Cogullons era un dels pobles més alts de la Conca de Barberà. Entre el poble i el colletó d’en Serra es troba una (o tres, depèn de com es miri) placa de gres vermell, lleugerament inclinada i coberta per diferents signes.

Segons l’Invarque, hi hauria d’haver un antropomorf d’1 metre de llargada per 0’25 d’amplada (que no hem vist) i diverses ferradures i creus, algunes de les quals tindrien els braços acabats en mans, de manera que es validaria la hipòtesi que les creus prehistòriques podien ser representacions antropomorfes.

També s’hi veu una inscripció, que resulta ser ibèrica, formada per tres signes consecutius que segurament correspondria al nom d’un déu ibèric. Això faria pensar que es tractés d’un santuari rupestre