Aquesta comunicació vol donar a conèixer els gravats rupestres i les cassoletes que es troben a la zona composta per terrenys del Buntsandstein (gresos vermells) de l’antiga parròquia de la Móra (municipi de Tagamanent), una zona que s’estén entre 750 i 1.300 metres sobre el nivell del mar. El conjunt inclou un centenar de cassoletes, vuit gravats (quatre d’inèdits) i 23 creus de diverses formes i mides.
La comunicació intenta aportar algunes hipòtesis sobre el seu origen i cronologia, però l’important és la seva descripció i documentació.
Paraules clau:
Inscultura, cassoleta cupuliforme, gravat rupestre, Tagamanent
les marelles són una mena de gravats que recorden taulers per jugar al tres en ratlla. Al turó de Senyes (Pardines, Ripollès) n’hi ha una –junt a força altres gravats, tots a l’exterior− que té una disposició horitzontal, de manera que es podia fer servir per jugar, ja que la força de gravetat mantenia les peces del joc en el seu lloc (la podeu veure en el vídeo que hi ha al final).
Ara bé, en altres casos la seva disposició vertical impedeix aquesta interpretació, ja que no serveixen per jugar a cap joc (les fitxes caurien per atracció gravitatòria). És el cas de les dues marelles que hi ha gravades a l’entrada d’una de les cabanes de Camarasa (Noguera). El fet que estiguin gravades a les parets de la porta impossibilita qualsevol forma de joc amb elles.
Marella al Montsec
D’aquí que haguem de pensar en una altra interpretació.
Per fer-ho, en primer lloc diguem que Jean Abélanet pensa que podria ser que les marelles es poguessin considerar símbols solars (Abélanet, 1976, p. 175), i, en segon lloc, fem-nos ressò de les idees de Josemi Lorenzo Arribas (2021), per a qui es tractaria d’un símbol protector.
Segons aquest darrer autor, la hipòtesi lúdica que les interpreta com a taulers de joc es va descartar “en la primera ocasión en que se trató monográficamente de estas manifestaciones medievales en España en la década de los 80 del siglo XX”, tot i que posteriorment en moltes ocasions s’hagin continuat fent altres interpretacions en el mateix sentit.
Una vegada analitzada la qüestió Josemi Lorenzo arriba a la conclusió que és un element “profusament representat” durant l’edat mitjana, fins a pràcticament desaparèixer al segle XVI. Per això conclou que durant l’edat mitjana haurien tingut un sentit simbòlic i s’haurien convertit en ideogrames:
“Se representaron como elementos de protección, por lo que se les concedió cualidades apotropaicas, al igual que otros muchos signos e ideogramas. Por ello se ubicaron preferentemente en los sitios liminales de una construcción (galerías), los más frágiles (sus vanos y los tejados), así como en las cabeceras, cerca de las sagradas reliquias del altar” (Lorenzo Arribas, 2021, p. 136).
Buscant per aquests mons de déu, ha aparegut aquest gravat fet en la paret d’una ermita romànica propera a un castell de datació medieval.
Diria que és una majestat, perquè s’hi veu una cara i dues mans tancades dins de tres cercles (dos eren de color vermellós i l’altre potser no estava pintat). En tot cas, té una forma que recorda un arbre, i la part dels peus podia ser el tronc del mateix. Bona part del cos està fet amb traços semicirculars, fets amb un compàs o unes tissores.
A part d’això, no en sé res més. Alguna idea?
En tot cas, potser es veu millor amb una foto i quatre ratlles:
A la masia de Salgueda (Osona), en el lloc on havia estat la sala de la casa, trobem dues portes interiors que contenen unes llindes que ens donen una informació rellevant, ja que normalment no apareix en altres casos.
En una diu “1706 / ego / Mariano Salgueda / apono signum”, que cal traduir com que l’any esmentat el suposat amo de la casa va posar-hi un signe o senyal. Com es veu en la imatge de sota, el signe de què estem parlant correspon a una custòdia, la part superior de la qual, la que representa sagrada forma, semblaria un sol amb els seus raigs i l’interior conté una creu o rosassa de quatre braços, tot i que lleugerament inclinada.
En la segona llinda diu que el mateix any 1706 una altra persona anomenada Jaume Salgueda va fer gravar aquell escrit: “1706 / Jacobus Salgueda / me lesit anno supradicm”.
Les dues portes estan separades per un pilar en el que trobem una inscripció extraordinària: “Jacobus Rovira / magisteri domus / me lesit / die / octo me / nci marcii 1706 / vale”, o sigui que aquella inscripció la va fer un tal Jaume Rovira, mestre de cases o paleta, el 8 de març de 1706.
El conjunt de llindes de Salgueda (a part d’aquestes n’hi ha d’altres) mereixerien una acció de protecció per evitar la seva pèrdua i el seu deteriorament.
En una borda d’Estamariu (Alt Urgell), a punt de caure, encara es pot veure una porta de fusta amb uns gravats.
Els grafits en qüestió em recorden algunes de les coses que ens proposa en Jordi Casamajor (per exemple a la Colomina de Civís) o en el llibre que ha publicat amb el David Gálvez (magnífic, per cert).
La imatge de l’esquerra em recorda una dona, i si és així, és clar que està embarassada. Per la seva part, a la dreta es veu un home, home…
Potser val la pena dir que en la borda en qüestió apareix una pedra amb un any gravat, possiblement el de la seva construcció (1818). De fet, totes les bordes de la zona que tenen alguna data fan constar que són de la primera meitat del segle XIX.
Diu la llegenda, que al segle XI el vi que simbolitzava la sang de Crist es va convertir en sang davant del dubte del rector (llegenda). L’any 1663 es va inaugurar el santuari que avui podem veure (que és una ampliació del primitiu), tot i que la façana barroca és de 1762, tal com donen fe unes plaques amb inscripcions que hi ha a la portada.
Al costat de l’edifici religiós encara es pot veure un cos molt imponent, on antigament s’acollien els pelegrins que arribaven al santuari.
Imatge del santuari (font: Wikipedia)
A la façana barroca es pot veure una creu a mig gravar en un dels laterals de la porta, segurament el record d’algun visitant.
Creu a la porta del Sant Dubte d’Ivorra
I en la façana sud, es troba un rellotge de sol amb només quatre hores, que no se sap de quina època pot ser:
És gairebé segur que les rosasses hexapèteles tenien una finalitat apotropaica, de manera que servien per protegir les persones i els seus béns. Si més no, us podeu mirar el llibre del Matthew Champion.
Rosassa hexapètala
Al museu del monestir de l’Estany es conserva una rosassa hexafòlia tallada dins d’una pica d’aigua beneïda, emplaçament que no podria ser més revelador. Recordem que un document del bisbe Benet de Tocco (1510-1585) establia que “Los faels podran pendrer ab vasos de la aygua benehida pera aspergirla als malalts, casas, camps, vinyas, y altres coses, y pera tenirla en los aposentos, y aspergirse amb ella moltes vegades” (Gelabertó, 2005, p. 267).
Pica d’aigua beneïda amb rosassa al seu interior. Museu de Santa Maria de l’Estany
A més d’això, els capitells del monestir parlen en diferents casos del diable (Massons i Rabassa, 2003), però creiem que en els de l’ala sud –que se suposa que són els més moderns, ja que es proposa una datació de finals del segle XIII o principis del XIV−, més enllà dels motius decoratius caldria veure-hi una mena de catàleg de figures apotropaiques (a la part interior).
Capitell amb rosassa al claustre de l’Estany
De tota manera, d’aquest tema en parlarem amb més detall un altre dia.
La Balma de Barons forma part del Mapa de Patrimoni de Capolat (Berguedà). Es troba sota la masia del mateix nom, en ple pendent i no presenta massa interès, a no ser per un gravats que es troben a l’extrem oriental de la cavitat.
Tal com diu el Mapa de Patrimoni, es tracta d’un conjunt de línies verticals i horitzontals que es van entrecreuant, formant una quadrícula. De moment no en podem dir res més, només que no semblen ser massa antics. Els gravats es repeteixen en un panell situat a sobre d’aquest que es veu en la imatge.
Guimerà (l’Urgell) es mereix una visita, i les seves rodalies, un parell:
Església de Santa Maria de Guimerà
Una de les coses que es poden visitar és el santuari de la Bovera, un magnífic exemple d’arquitectura barroca amb passat romànic. A la paret de llevant es troben dues peces que formaven part d’un rellotge de sol, que sembla que al segle XVIII ja els feien nosa.
Rellotge de sol, a l’ermita de la Bovera
Segons se sap, l’edifici original era del segle XII, tot i que actualment pràcticament no en queda res. La seva història es pot seguir aquí.
Fa anys, Joan Duch va escriure unes pàgines parlant del nus de Salomó que s’havia trobat a la part romànica de l’edifici (aquí). A més d’això, a la façana sud trobem una creu, possiblement record d’una visita, i un gravat que té la forma de dos ocells. La pregunta és si podia ser de cronologia medieval. I la resposta és que no ho sabem.
Creu en la façana sud
Ocells gravats a la portalada de la casa de l’ermità
L’església de Planoles se cita per primer cop l’any 1141, tot i que hi ha referències del poble de dos segles abans.
Sant Vicenç de Planoles
El temple -dedicat a sant Vicenç- és d’estil romànic, segurament del segle XII, construït amb una sola nau. Posteriorment es va afegir una segona nau, fet que va fer que desaparegués l’espai del porxo. A l’actual porta encara es conserva, tot i que situada al terra, la llinda de la porta de l’església del segle XVIII. En ella es llegeix una cosa semblant a “Sant Vicenç, ora pro novis” i la data de 1742. Segurament aquesta llinda es va situar en aquest lloc en la restauració del segle XX que va permetre recuperar el porxo.
A la paret de la banda oest es conserven alguns gravats, molt petits i dissimulats que, com la majoria dels que hi ha a la banda sud o al costat de l’absis, resulten indesxifrables: ratlles molt fines i sense formes concretes, algunes coses que semblen signatures i una possible data del segle XVII.
El més interessant, però, sembla que són les dues creus que mostrem a continuació, totes dues a la banda de ponent. Fixeu-vos en la perfecció en relació a la seva mida (fan entre 2 i 4 cm!):
Patrimoni Existencial 