Orri de Tonet

L’orri de Tonet es troba en terme de Saurí, enmig d’un espai actualment de difícil accés. Es tracta d’un petit espai tancat en part per un mur natural i en part per una tanca de pedra.

Orri de Tonet

Aprofitant una petita cavitat natural que va ser eixamplada es troba un refugi molt baix però suficient per estirar-se i resguardar-se dues persones.

Refugi de l’Orri de Tonet

De l’antiguitat d’aquest orri en dona fe un gravat segurament medieval que trobem en una de les seves parets. Com es veu en la imatge, s’hi veu un cavaller dalt d’un cavall, amb una llança. El gravat, tot i estar parcialment cobert per una pàtina de líquens, encara es veu magníficament, i segur que no és el més modest de la zona (que com sabem n’és ben rica).

Gravat medieval de l’orri de Tonet

A part d’aquest gravat, en una antiga pedrera que es troba més al sud, apareixen altres petits grafits (segurament la pedrera se’n va carregar més d’un). En destaco un que semblaria un calvari, amb tres creus (la tercera molt poc perfilada). Si fossin calvaris, no costa adonar-se que els crucificats tenen els peus separats, fet que em sembla que correspon a les talles romàniques, però no ha a les gòtiques. Potser això ens podria servir de pista cronològica, juntament amb el fet que Sant Esteve de Menaurí, ja documentat al segle X (font), no es troba massa lluny del lloc.

Calvari? (segons J. Abélanet seria una ballesta)

 

Aquí tenim el resultat del treball d’ordinador amb el famós cavaller:

Pleta de Llipodera

Al massís del Canigó, al sud del refugi de Marialles, el GRT83, just abandonar la pista, passa a tocar d’aquesta pleta, que està inclosa dins de la Wikipedra amb el codi 17811.

Però, a part de la barraca, el conjunt està format per una sèrie de tancats de formes diverses. Criden l’atenció dos tancats rectangulars, fets un al costat de l’altre, que recorden els orris de Llaceres (no massa lluny d’allà) o els de Taüll. Altres corrals de formes arrodonides completen el conjunt, format també per altres restes de barraques.

La barraca té planta quadrada i coberta de falsa cúpula, però actualment està ocupada per les ovelles, que hi busquen l’ombra.

Malauradament no en tenim cap dada històrica, però tot fa pensar que seria d’època moderna o contemporània.

Orris de Taüll

La història comença quan anant a visitar el corral de Pedrenys (construït als anys cinquanta del segle passat, sorpresa!) em vaig trobar l’amo del tros. Vàrem estar parlant de pletes, corrals, orris, usos i costums de la vall, etc. Vaja, que vaig perdre una excursió, però vaig poder verificar moltes coses interessants. Entre elles, la següent.

Vista general dels orris de Taüll

Entre el camí dels Solanells, el barranc de les Costes i la carretera que puja a l’estació de Boí-Taüll, just per sobre de la carretera, hi ha una dotzena de construccions que ningú no sap què són, però que el meu informant pensa que eren orris. Diu, això sí, que altres persones creuen que són “coses del temps de la guerra”.

En tot cas, queda clar que són construccions artificials, que responen totes a una mateixa estructura tipològica.

Aquestes dotze estructures tenen forma rectangular, i estan orientades d’est a oest. Normalment no fan més de 15 m de llarg, tot i que algun en tenia 20 i altres no arriben als 10 metres. L’amplada oscil·la entre els 2,50 m i el metre i mig.

No hi ha cap indici que permeti pensar que havien tingut cap tipus de coberta, i en algun cas excepcional sembla que hi hauria hagut una cabana annexa, tocant a la paret principal (orris 5 i 6). Aquesta podria haver tingut alguna mena de sostre.

Les parets són fetes de grans blocs de pedra granítica, alguns aprofitats in situ, però altres degudament posats al lloc convenient. Els murs de la banda nord estan pràcticament enganxats al marge, i no acostumen a sobresortir del nivell del sòl. En canvi, a la part sud, eren autèntics murs de pedra seca de fins a 80 cm o un metre de gruix. En algun cas hi ha fornícules al mur nord: el més destacat és l’orri número 11, que tot i estar molt deteriorat, presenta una fornícula de 50 x 50 cm i un metre de profunditat.

Totes aquestes estructures presenten indicis clars d’haver tingut una obertura a la banda est o, excepcionalment, sud-est. Quan era una entrada sense llinda tenim amplades d’1,20 m a l’orri 2, però quan a la porta hi havia alguna mena de llinda que es conservi les mides són: 1 m d’altura x 0,60 d’amplada (orri 5) i 60-65 cm d’amplada (orri 6). Eren, per tant, passos relativament estrets.

Feta aquesta descripció, cal dir que es tracta de construccions artificials, fetes aprofitant el pendent i els materials rocosos del lloc i descobertes. La seva forma és rectangular i de poca amplada (com a molt 2,5 m). Tenen una porta d’accés a la banda est, que a vegades deixava un pas molt petit sota una llinda de pedra (1 x 0,60 m). No tenien coberta.Creiem que es tractaria d’una forma avançada dels orris que, com el que apareix a les Carranques (a poc més de dos quilòmetres en línia recta i a poca més altura), consistien només en una munyidora allargada (en aquest cas, 30 m de llarg per 2,70 d’amplada). També a la vall de Nyiri hi ha un cas semblant (25 m de llarg per 2 d’amplada, amb un pas sota dintell que comunica amb un espai arrodonit de 4 metres).

Com en aquests dos casos, al costat de l’entrada, en alguns exemplars constatem la presència de possibles cabanes o estructures construïdes, possiblement amb la funció de munyir el bestiar.

Pel que fa a la cronologia, res no es pot avançar. El fet que la gent del lloc no ho conegui i que fins i tot en doni interpretacions diferents sembla suggerir que es varen deixar d’utilitzar en un passat força reculat. De tota manera, semblen construccions més pròpies de l’edat moderna que no de la contemporània.

Els “mosales” d’Escartín (Osca)

Escartín és un poble abandonat del municipi de Broto (Sobrepuerto, Osca). El BOE del 10 de gener d’aquest 2019 inclou la seva declaració com a bé d’interès cultural, amb motiu del sistema de bancals, casetes i “mosals” construïts en pedra seca que acull.

Escartín

Els mosals apareixen documentats en un article signat per José Acín a la revista dels Amigos de Serrablo (Serrablo, 160, any 2011).[1] Segons aquest autor, n’hi hauria 8, tot i que altres autors parlen de 9, situats sobre uns turons a tocar del poble, i es tracta de “recintos levantados especialmente para el ordeño de las ovejas, derivando de esta actividad dicha denominación, ya que en aragonés la acción de ordeñar se denomina muir”.

Mosal

Sembla ser que els altres pobles del Sobrepuerto no presenten aquesta mena de construccions i no sembla que fos present en gaire altres llocs. A la gent d’Escartin, antigament, se’ls anomenava “comequesos”, en relació a l’activitat que es duia a terme en aquests mosals.

Els d’Escartín “Consisten en grandes cercas de piedra, muros levantados sin ningún tipo de argamasa –piedra seca– y de gran grosor, con la forma de una U alargada y con unas medidas aproximadas de 30/40 metros de largo por 4/5 de ancho, a excepción del sito en la punta del cerro, más redondeado para acoplarse al terreno.”

Mosal

En aquests llocs es duien les ovelles per munyir-les: un cop introduïdes al recinte, eren apretades al màxim per immobilitzar-les. Un cop quietes, s’agafaven una per una i s’anaven munyint. A la zona que quedava oberta, es col·locava una cleda o tanca de fusta corredora, que s’anava fent córrer amb l’objectiu d’immobilitzar els animals (donat que les ovelles, un cop munyides, eren alliberades una a una). Per evitar que la pressió dels animals fes saltar la tanca, aquesta es col·locava de biaix. En total, diu Acín, feien falta quatre persones: dues per munyir i dues per manipular la cleda.

El BOE que comentava anteriorment fa una referència a un treball signat per Rivas (2004) en què es fa referència a documentació del segle XVI on ja es parla de disposicions que prohibeixen fer malbé els musares i obliguen a la reconstrucció a qui els destruís.

Una fornícula enmig de la paret d’un “mosal”

Aquests “mosals” es feien servir a finals de la primavera i principis d’estiu, quan el bestiar pasturava a les rodalies del poble. Als matins, s’entrava en aquests recintes per munyir els animals. Acabat el període d’elaboració del formatge, els mosals havien quedat plens d’excrements, que eren apropfitats per llaurar i fer-los servir com a camps de conreu (al voltant d’Escartín pràcticament no hi ha terra conreable).


[1] http://www.serrablo.org/revista/160/escartin-los-mosales-y-el-queso

Orri a la vall de Nyiri (Pallars S.)

foto1
foto2
foto3
croquis

Dades generals i localització

  • Autor fitxa: Francesc Roma i Casanovas
  • Municipi: la Guingueta d’Àneu (Pallars Sobirà)
  • Data registre: 9/8/2019
  • Paisatge: Altes Nogueres
  • Codi: 608
  • Coordenades: X: 348887 Y: 4727225.1

Construcció

  • Tipologia: Elements que formen el relleu i el paisatge rural
  • Nom de l’element: Orri
  • Estat: Enderroc petit
  • Restaurada: No

Descripció

Pleta, munyidora i dues cabanes, una dins i l’altra fora de la pleta

Orri de l’estany del Rosari d’Àrreu

El parc natural de l’Alt Pirineu és una meravella patrimonial poc explotada. Avui us presento un orri que es troba una mica per sobre de l’estany del Rosari (apareix indicat en els mapes de l’ICC, que fins i tot en marca la cabana).

Teòricament els orris són llocs on s’elaborava el formatge. Consten d’una gran pleta (en aquest cas, segurament més de 800 metres quadrats), tancada per una barana, una barraca on elaborar el formatge i potser passar els dies de l’estiu, i una munyidora o llarg passadís, en aquest cas d’uns trenta metres de recorregut, on el bestiar oví esperava el seu torn per ser munyit. Aquesta munyidora es veu fins i tot en la fotografia aèria.

 

La munyidora de l’orri (la cabana a la dreta dle tot)

La cabana i la munyidora