La ruta: aquí
Etiqueta: Camins
Sot de la Maçana
Les aigües que baixen pel sot de la Maçana provenen de l’extrem sud del pla de la Calma, concretament del pla de la Llacuna. Es tracta d’una extensa zona, pendent i molt arbrada, solcada per diversos camins carboners. Les places carboneres són innombrables i hi hem evidenciat la presència de quatre grans paradors d’antigues barraques de carboners. L’espai està solcat per antics murs de pedra on discorrien els camins principals, de bast, i on s’assentaven tant les carboneres com les barraques dels seus estadants.
Font Grossa
Es troba a la riba esquerra de la riera de la Llavina, al nord del salt del Purgatori (41º 47’ 030 – 002º 13’ 634 – 485). S’hi arriba per un camí empedrat que se situa a l’entrada que permet accedir a can Pere de l’Ollic per la banda sud.
Es tracta d’una gran surgència que aboca les seves aigües a la riera de la Llavina i que assegurava l’aigua al molí que hi havia en aquesta masia i als que es troben més avall, ja en el llit del Congost (molí del Rossell i molí de les Canes). Tots aquests molins estaven units pel camí Draper, segons el mapa de Patrimoni de la Diputació.
L’any 2005 s’hi varen descobrir un empedrat, dos espais per fer foc i unes piques. Tot plegat servia per tractar la llana (rentar-la) abans de ser filada i teixida. L’any 1777 es va generar un conflicte entre els paraires i els hereus de la masia del Castellar de la Perera pel dret d’ús de l’aigua de la Font Grossa, on rentaven la llana abans d’iniciar-ne el procés de filat. Pretextant les extremades condicions que patien els treballadors, sobretot les nits d’hivern, es va decidir construir-hi un edifici per evitar-los haver d’estar a la intempèrie. Però l’oposició arribà de seguida pels perjudicis que aquest fet causaria als habitants de la masia.[1] No sabem com va acabar el conflicte i l’arqueologia no ha deixat constància de cap edifici per acollir els treballadors.
[1] AHCB, JC, 56, p.151 i seg.
Barraca de les Giragonses
Les Giragonses es troben en el curs mig del torrent del Purgatori, poc abans que aquest s’ajunti amb el sot del Bellit. El mapa de l’editorial Alpina indica el camí que resseguia el torrent per la riba dreta fins a ca la Tona, avui dia força brut però transitable.
Baixant cap a Aiguafreda, el camí passa pel costat de les restes de cal Tretxo (vegeu pàgina 361), que segurament només corresponen a una cabana. Després es passa per uns antics horts amb els murs que els protegien de les torrentades, fins que arriba al nord dels castanyers de Puig-agut. Aquí el camí s’eixampla clarament, perquè passa per sobre d’una carbonera de 8 m x 4 m (41º 45’ 858 – 002º 16’ 981 – 520). En aquest punt s’inicia un camí que fent ziga-zagues s’enfila a trobar la carena del Bellit (més o menys a la vinya del Bellit). Aquí també es troba un torrent que davalla en sentit nord-sud que presenta la peculiaritat d’haver estat conduït mitjançant uns murs que en delimiten el curs. Petites feixes indiquen la presència de vinyes dècades o segles enrere.
Una mica més avall, a la banda de muntanya del camí, trobem un espai per guardar eines (41º 45’ 869 – 002º 16’ 944 – 511) que fa 50 cm x 40 cm. Tot plegat indica una utilització agrària del lloc, idea que es reforça una mica més avall (41º 45’ 885 – 002º 16’ 871 – 499) on es troben les restes d’una cabana.
Aquesta cabana fa 3,80 m de llarg per 1 m d’ample i està completament ensorrada. Estava encastada al marge i per sobre seu passava un camí molt ben traçat i empedrat. Podem afirmar que es tracta d’una cabana perquè a la banda nord-oest hi ha una fornícula de 40 cm d’ample per 30 cm d’altura i 85 cm de profunditat, que sens dubte servia per guardar eines de certa longitud, com aixades o magalls. Sembla que aquesta cabana hauria fet, com a mínim, 1,20 m d’altura.
La coberta era feta per aproximació de filades i les lloses granítiques (i algunes de roca sorrenca) que la cobrien encara es troben a l’interior de les restes de la barraca. Tenia l’entrada al sud, sobre el mateix camí, i la porta feia 90 cm.
Camí del Bellit a la Jaça del Bellit
Aquest camí respon a la mateixa tipologia que el que anava del Bellver a l’Agustí, però el seu recorregut és molt més llarg. Fa una amplada aproximada de dos metres i està pràcticament en tot el seu recorregut cobert per bardisses i farda. Tot i que està força ben conservat, en algun punt presenta parts de les parets que el delimiten enderrocades.
Les Peces del Cabo
Es troben entre can Garriga del Solei i l’ermita de Sant Antoni de Centelles, al nord de la pedrera d’en Cavaler. Un camí que ve del castell d’Esparreguera hi passa pel mig. Just abans d’arribar-hi, al costat del camí, a la baga del Fitó, es troben les restes d’una barraca de planta quadrada (41º 47’ 898 – 002º 14’ 505 – 572). Les seves mides són de 2,40 m de llargada per 1,50 m d’amplada; la porta es trobava a l’oest i feia 70 cm. Els murs són fets de pedra seca i fan 60 cm de gruix; se’n conserven un parell de pams d’altura. Es troba enganxada al marge que limita el camí.
Una mica més al sud, a l’extrem oriental del camp (41º 47’ 836 – 002º 14’ 453 – 566) hi ha les restes d’una altra barraca una mica més petita però encara coberta. Les dimensions interiors són d’1,90 m de llarg per 90 cm d’ample. La porta també es troba a la banda oest. Actualment l’edifici fa 90 cm d’altura, fet que fa pensar en una reconstrucció posterior a un enderrocament. De fet, el masover del Castell ens diu que va ser ell qui la va cobrir amb una lona per poder-s’hi refugiar.
Més a l’oest es troben les restes d’una altra cabana (41º 47’ 850 – 002º 14’ 353 – 556) de 3,5 m d’ample per 4 m de llarg, i murs de 55 cm de gruix. Se suposa que la porta es trobava a la banda oest. Pràcticament només se’n conserven les primeres filades.
Una mica més a l’oest apareix una altra estructura difícil de classificar (41º 47’ 846 – 002º 14’ 310 – 551). Un petit corriol segueix cap a llevant fins arribar a la riera del Fitó mentre creua pendents terrassats.
Per sobre del camí s’ha trobat un altra estructura, possiblement corresponent a un fons de barraca (41º 47’ 852 – 002º 14’ 506 – 584) i les restes d’un camí delimitat per murs (41º 47’ 862 – 002º 14’ 558 – 590, just a sota d’una línia elèctrica). Aquest camí fa 2,10 m d’ample per 70 cm de gruix i es conserven uns 70 cm d’altura. Està construït en pedra seca.
Enmig d’aquest espai agrari, també s’hi ha construït un objecte no identificat que segurament correspon a una obra artística feta amb pedra seca i fusta (41º 47’ 860 – 002º 14’ 491 – 578).
Camí del Pou al Fabregar
Des del Pou, un camí carreter s’enfila suaument cap al sud-oest i després gira directament al nord per atènyer la carena al coll del Fabregar. El camí ha estat tallat parcialment a la roca i aprofita en part el peu d’un petit cingle. A banda dels talussos, unes pedres dretes, a manera de guarda rails, delimiten el camí. El darrer tram conserva encara un bon empedrat.
Camí de can Xicola a la creu d'en Plans
Aquest camí, avui pràcticament abandonat, arrenca del sot de Vallcàrquera, a ponent de l’església de Sant Pere i can Xicola, on es troba la font dels Castanyers, i s’enfila fent ziga-zagues en direcció sud cap a la carena de can Plans. A mitja alçada es desvia cap al sud-est per anar a sortir a la pista que puja de can Matamoros.
Travessa una zona molt pendent amb algunes carboneres. Sembla que el traçat superior coincidiria amb part amb l’actual pista.
Camí empedrat de l'Abella
Es troba al costat esquerre del riu Congost, entre el pont de l’Abella del segle XVIII i el nou pont de finals del segle XX. Les intervencions arqueològiques que s’hi varen fer al 1986 no varen poder demostrar que es tractés de l’antic camí romà de Granollers a Vic. El que sí es va poder afirmar amb certesa va ser que corresponia als anys 1740, quan es va construir el pont de l’Abella.
De tota manera, no es pot descartar el seu origen romà, perquè aquest està ben documentat amb la trobada d’un conjunt de mil·liaris prop del molí de les Canes a la segona meitat del XIX i en les excavacions realitzades en les successives ampliacions de l’actual C-17.
Si voleu veure aquests mil·liaris, podeu consultar el següent article.
Fondrats
La zona del pla de la Calma, per les seves peculiars característiques geogràfiques, donava grans facilitats per a l’explotació ramadera. D’aquesta manera, en alguns casos, hi ha una important presència de ramats i alguns establiment, com Fondrats, funcionaven com autèntiques màquines d’explotar el bestiar.
Les restes del que fou la masia de Fondrats es troben al nord del Bellit, dalt de la carena (41º 46′ 107 – 002º 18′ 325 – 1014). S’hi pot accedir des del mateix Bellit, però us aconsellem arribar-hi pel camí que pujar per la carena de Fondrats, des de l’Avencó; d’aquesta manera podreu admirar un tros de camí empedrat molt ben conservat dalt de la carena i fer-vos una idea de les dificultats de viure en un mitjà tan difícil com aquest.
Segons el mapa de patrimoni de la Diputació, es tracta d’una casa aïllada, envoltada de conreus i espais ramaders que formen un conjunt d’edificacions de planta rectangular esglaonada. L’edifici principal, de planta quadrada, està format per dos pisos amb unes dimensions de 31 per 27 m, i presenta murs de paredat comú amb fang arrebossat, que en algun punt es conserva fins l’alçada original, tot i que el seu estat de conservació no és gaire òptim. Aquesta descripció es va fer l’any 2001, i avui dia està bastant desfasada, a causa del procés de deteriorament patit per aquest mas. El mapa continua:
“A la planta baixa, trobem un nucli de tres cossos, una gran part del qual està dedicat al bestiar; aquesta característica és molt comuna de les masies ramaderes. La cuina serveix també de menjador, i al primer pis s’hi trobava la sala i les habitacions com és corrent en les masies de regions muntanyenques. La teulada és a doble vessant, amb els caires fets de lloses de gres, de la que actualment només en resta alguna biga. Els annexos ramaders, potser són de construcció posterior; aquestes construccions auxiliars conserven la coberta, una al costat nord amb llosa de pedra, i l’altra al sud, que serveix de corral. Les obertures conservades són minses, ja que en queden els brancals de pedra i la llinda de fusta. Es conserva una finestra al primer pis de la façana nord, amb llinda i brancals de pedra caliça gris d’arestes bisellades que porta una inscripció amb la data de 1640. Aquesta data podria correspondre al moment constructiu del mas o a una de les seves reformes; documentades, en part, per l’ús de diferents sistemes constructius. Just al davant es documenta un mur de contenció fet de pedra que envolta la casa per un costat. Aquesta casa comptava amb una font-mina i una sèrie d’annexos de caire ramader.
(….) Just sota la font de la casa, es va construir el safareig, aquest d’estructura simple amb lloses, serviria tant per abeurar els animals com per rentador. Aquest safareig es troba en força bon estat, conservant-se tres de les quatre cares. També a prop es troben ubicades les Cases Velles, aquest topònim indicaria algun tipus de construcció de caire annex a les grans masies de la zona.”
Cal puntualitzar que les Cases Velles es troben a tocar de la masia del Bellit, just a la carena que mena a Fondrats.
Fondrats no apareix en el fogatge de 1515, i això permet pensar que la seva construcció va ser posterior, segurament entre els segles XVII i XVIII, la principal època de construcció de les masies de muntanya al Montseny. Aquesta hipòtesi es pot mantenir si es té en compte que històricament la masia de Fondrats ha funcionat com una masoveria de la Figuera i que la primera referència que n’hem trobat és de l’any 1688. [1]
Ja fa anys que Salvador Llobet va publicar la planta de Fondrats, en la qual es veu ben clarament la presència dels estables i corts per al bestiar. En un document del 22 de novembre de 1730, Maria Figuera, vídua d’Isidre Figuera, arrenda Fondrats a Pere Joan Costa per 4 anys i estableixen que el bestiar va a mitges, tant el de llana com el de pèl,
“(…) aia emperò dit masover de puiar al bestiar de llana a la montanya quant y pugia al de la figuera teniri un pastor á son gasto, y donar sal segons al bestiar y tindrá, y lo any sen vaia de fondrats aia de entregar al bestiar á St Miquel al hereu de la casa de la figuera; y no puga baxar al bestair ala casa de fondrats sinó que se aia de mantenir á la montanya del bosch del Pi en amunt”.
Suposem que el fet que en deixar l’arrendament els animals no poguessin tornar a la masia era per evitar que es barregessin amb el futurs masovers (recordem que els contractes normalment s’establien per quatre anys de durada). A banda d’una part dels guanys amb el bestiar, l’arrendatària es reservava també altres cobraments en espècies, com per exemple un parell de formatges o la meitat de la fruita de la finca. Complementàriament, els masovers havien de conrear una quartera de terra per a la Figuera sense cap mena de gasto; els de la Figuera només hi posaven la llavor.[1] El masover també havia de plantar cada any 6 pomeres a l’heretat.
En un arrendament del 28 de desembre de 1733 es diu que a Fondrats han de tenir un pastor i que aquest ha de ser un any majoral i l’altre rabadà (segurament perquè els amos de la Figuera hi posaven l’altra figura) per dur el bestiar a la muntanya.[2]
En un nou arrendament de 1736 es torna a parlar del bosc del Pi com a límit per separar el bestiar i es parla de què cal “encortar las vacas al Bosch del Pi”. Segurament en aquest bosc existia algun tipus de cortal o corral on es refugiaven els animals mentre durava aquest període. El mapa de l’editorial Alpina indica un camp del Pi a un quilòmetre i mig en línia recta de la masia, al sud-est, just al costat de l’artiga de Fondrats. De tota manera, no hem estat capaços de trobar cap resta d’aquest suposat corral.
En una concòrdia de l’any 1813 a causa de la pèrdua de bestiar arran de la invasió francesa, quan pregunten al masover de Fondrats si hi ha mort algun animal diu que “(…) que sen han mort alguns de mala mort o per habersals menjat lo llop o alguna desgracia”, fet que ens indica la dificultat de viure en aquests indrets.[3]
[1] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, A-C-D-M/1, p. 2.
[1] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, R/3
[2] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, R/3.
[3] ABEV, Castanya, U/1.
Patrimoni Existencial 