A Castellcir (el Moianès) hi ha dos topònims que fan referència a l’extracció de moles: d’una banda, el sot de les Moles, i de l’altra, el pla de les Moles. Segons va recollir Enric Garcia-Pey (2005, p. 90), tots dos fan referència a una esplanada “(…) on s’aprofitava la roca per a picar-hi i extreure les moles dels molins, una de les quals se’ls trencà i encara ha quedat de testimoni, mig picada”. Aquesta pedrera es troba al sud del poble (429441, 4623009), però només la tradició oral i la forma d’un tros de pedra tallada permeten afirmar el seu ús com a molera. El que sí que és cert és que no massa lluny d’allà, a l’altra banda del riu Tenes, hi vàrem trobar una part d’una mola de molí manual.
Finestra a l’ermita de la M. de D. de la Tosca (Castellcir) Sota una ala s’hi pot llegir la data de 1673
Entre el molí de Brotons i el de Marfà es troba l’ermita de la Mare de Déu de la Tosca (41º 46′ 772 – 002º 04′ 607 – 535).
Francesc Villegas diu que va ser aixecada de bell nou el 1639, i que probablement era la successora d’una altra capella anomenada de Santa Maria de les Illes, documentada dins del terme antic del castell o vall de Marfà, citada el 1063 i el 1067. Els seus goigs ens indiquen que l’especialitat de la marededéu que s’hi venera era la protecció de les dones que havien d’alletar el seu fill:
“Les mares de llet faltades confiades, si venen a vostra ermita se’n tornen de tal visita aliviades.”
Sabem que al segle XVII hi vivia un ermità.
A la portada, de llinda plana, hi ha gravada la data de 1668, i en una llinda d’una petita finestra que hi ha al costat hi veiem una ala i la data de 1673.
El diccionari de Pascual Madoz (1849) diu: que Marfà té “una capilla dedicada ala Virgen de la Tosca, sit. cerca de la población, sobre un pequeño llano que forma la falda de una elevada montaña , en cuyo sitio brota una fuente dentro de una cueva de piedra tosca, formada por la naturaleza, y al cual concurren en romería los vec. de algunos pueblos de la comarca.” Aquesta font es troba just al colze de la riera, al sud de l’ermita (41º 46′ 746 – 002º 04′ 584 – 530), s’hi pot accedir des de la pista que passa per la riba esquerra. L’indret es mereix la visita.
L’aigua del molí de Brotons, després de ser utilitzada, era recollida per una presa i, per la banda dreta del torrent, conduïda per un canal fins al molí de Marfà, situat mig quilòmetre més avall i a la riba dreta (41º 46’ 825 – 002º 04’ 525 – 527).
D’aquest molí se’n conserva una gran bassa, el pou i s’evidencia la sortida del carcabà i l’obrador. La casa tenia fins a dos pisos i estava adossada a la paret de la bassa. Tenia un forn (possiblement dos) a la planta superior. A la banda de ponent, la porta principal d’entrada al molí, feta amb una llinda plana, duu gravada la data de 1820, però podria ser que part de l’edifici fos més antic.
Volem destacar dues peces tallades en pedra, de forma quadrada i amb un forat al seu interior, situades just a sota del festejador d’una de les finestres que no tenim ni idea de què podien ser.
Ens han dit que la zona on es troba el molí era tan emboscada que ni tan sols es veia no fa massa anys. Per això s’entén que Aymamí i Pallarès no el trobessin i només parlessin d’una mola a l’altra banda del riu. Per cert que, just davant del molí, el riu presenta una línia d’ancoratges de presa en el seu llit.
Es troba a la vall de Marfà, en terme de Castellcir (41º 46′ 897 – 002º 04′ 718 – 545).
Agafa l’aigua un centenar de metres més amunt d’on es troba la cascada. Al sòl del riu es veuen els ancoratges de diverses preses, uns rectangulars, els altres rodons i finalment una regata excavada a la pedra. També hi ha un canal tallat a la roca que duia l’aigua fins a l’inici de la conducció que mena al molí. En aquest punt hi ha la bassa i, una mica més al nord, uns antics horts que segurament es regaven amb altres preses de les quals es conserven els ancoratges rodons una mica més amunt.
En arribar a frec de cingle, el canal troba un pou excavat a barrinades a la roca mare, que conduïa l’aigua fins al carcabà. Té un tall arrodonit i, tot i que està parcialment cobert de sediments, actualment té una profunditat de 5 m. Continuant el canal, s’observa un sobreeixidor tallat a la roca (que feia saltar l’aigua just per sobre de l’edifici on hi ha el molí). Al costat del canal s’evidencien sis ancoratges de presa de forma rectangulars de 20 cm x 25 cm.
A la vall de Marfà (Castellcir), en el camí que duu de la masia al molí de Marfà, a la banda de dalt de la pista (41º 46’ 808 – 002º 04’ 369 – 541).
Es tracta d’un forn que correspon a la tipologia dels que es considera que són iberoromans i, tot i que està tallat per la pista, se’n conserva un espai en forma de ferradura de 2 m de fons per 3 d’amplada. Al sostre es veuen una quinzena de fumeroles, actualment tapades. Sembla que originàriament tenia dues cambres separades per un pilar (però en construir la pista aquesta part va desaparèixer, tot i que el pilar es conserva parcialment).
Als sud del turó de Pujalt (41º 46’ 109 -002º 04’ 193 – 788). Quan es va fer la visita es trobava desclavada.
Fita de 60 cm d’altura, amb un tall transversal de 15 cm x 20 cm, tallada en gresos. En un dels costat hi ha el castell que identifica el terme municipal de Castellterçol, mentre a l’altra hi ha gravada una ema minúscula, que sembla que correspon a l’antic municipi de Marfà. Si aquesta atribució és certa, la fita correspondria al període que va entre 1812 i 1827.
Segons la Wikipèdia, es troba a prop del límit amb Castellterçol, a llevant de la Closella i al nord-oest del Pedrós, al terme de Castellcir, a l’enclavament de la Vall de Marfà, tot i no pertànyer a l’antiga parròquia de Sant Pere de Marfà, que tingué ajuntament propi entre el 1812 i el 1827. Al 1847 es va unir a Castellcir. Localització.
Pujalt (Castelllcir)
La casa presenta una estructura força clara: una zona construïda –potser ampliada- al segle XVII (com es veu en una llinda d’una finestra de la casa) a la que es va adossar, per la banda de llevant, un edifici i segurament també una tina. La porta d’entrada a aquest espai duu la data de 1799. La tina hauria de ser construïda en aquesta data o posteriorment.
Llinda de la tina de Pujalt
La càrrega i el trepitjat del raïm es feia per una obertura que hi ha a la banda de llevant, aprofitant un desnivell. Aquí hi ha la tina pròpiament dita, de forma cilíndrica amb un rebaix per al brescat, construïda amb cairons sense esmaltar. Dins de la casa s’observa la possible boixa (un tub metàl·lic que sembla connectar amb l’interior de la tina).
Just al davant de la boixa, a la que era la paret principal de la casa, hi ha el que aparentment sembla una porta amb una llinda plana de fusta. Aquest era el lloc on hi havia la premsa per a la brisa, perquè la gran fusta és el mascle del cargol de la premsa. La resta de l’aparell de premsat ha desaparegut, tot i que caldria estudiar més a fons unes pedres d’un dels costats de l’obertura.
Francesc Roma i Casanovas publica l’Inventari del Patrimoni Existencial de l’Alt Congost i l’Alt Tenes
Inventari d’Aiguafreda
L’historiador i geògraf de Sant Martí de Centelles publica l’inventari del patrimoni existencial dels municipis de l’Alt Congost i l’Alt Tenes.
Després de quatre anys de recerca sobre el terreny i en arxius documentals, Francesc Roma publica els sis volums que formen aquest inventari dels elements patrimonials més oblidats d’aquest espai geogràfic a cavall entre el Vallès i Osona.
L’objectiu principal d’aquest inventari és posar de manifest tots els elements que demostren l’existència humana sobre aquest espai. Entre aquests elements hi ha masies abandonades, cabanes, barraques, forns de calç, pous de glaç, mines, basses i altres elements peculiars.
Inventari de Tagamanent
L’obra està distribuïda en sis volums dedicats a 12 municipis diferents (Aiguafreda, Castellcir, Castellterçol, Centelles, Collsuspina, el Brull, el Figaró, Hostalets de Balenyà, Sant Martí de Centelles, Sant Quirze de Safaja, Seva i Tagamanent). Es tracta d’una edició sense estocs, servida a demanda dels compradors, publicada pel mateix autor a l’acreditada editorial madrilenya Bubok Publishing. Cadascun dels volums es poden aconseguir en paper (en edició de pagament en blanc i negre) o en edició digital (edició gratuïta i en color).
Els llibres es poden comprar i descarregar a través del portal de Bubok Publishing: http://fromac.bubok.es/
Inventari del Brull, Centelles, Collsuspina, Hostalets de Balenyà i Seva
Inventari de Castellcir, Castellterçol i Sant Martí de Centelles
Al nord del Giol, a la zona obaga, es troben dues fonts i una mina que podria haver estat utilitzada com a jub per guardar aglans.
En el punt 41º 47’ 744 – 002º 10’ 119 – 673 hi ha una petita font de capelleta, actualment seca, coberta amb una volta feta a plec de llibre i amb un arc lleugerament apuntat. El dipòsit fa 2,30 m de llarg per 1,50 m d’ample i l’alçada actual és d’1,40 m. A la part que dóna al lloc on hi havia la porta que permetia accedir a la cisterna hi ha una pica tallada a la pedra (40 cm x 40 cm x 13 cm) amb una gran regata que permetia treure l’aigua cap a l’exterior (l’aigua havia de ser pouada amb una galleda i abocada a la pica).
Pocs metres a ponent de la font hi ha una mina excavada a la roca (41º 47’ 747 – 002º 10’ 107 – 698). La seva planta està completament ocupada per aigua, fet que no ens ha deixat entrar-hi. La part inferior ha estat excavada a la roca, però la coberta, tot i ser subterrània, està feta amb una volta rebaixada de pedres disposades a plec de llibre. Fa 1’90 m d’amplada per 1,60 m d’altura (se suposa que fa uns 8 o 10 m de recorregut).
Una mica més a ponent d’aquesta mina hi ha una altra font que reprodueix l’estructura de la primera, tot i que d’unes dimensions lleugerament menors. La principal diferència és que aquesta encara es troba en actiu actualment. A la llinda de la porta que dóna accés a la cisterna hi figuren unes lletres escrites acompanyades d’una data: “RYFR 1850” o bé “Rº JFR 1850”.
Val la pena també esmentar que a la llinda de l’entrada del cementiri de Santa Coloma hi ha una inscripció mig desapareguda que sembla que deia: “Esta testa descarnada – escoltal i te dirà – fou cara de (…) tu – avui o demà tu (…) 1873”.
Patrimoni Existencial 