Al sud del Bellit (Tagamanent), més o menys on el mapa diu que hi ha el roure del Bellit, enmig d’una codina de gres vermell es troba una mena de semicercle de 3,40 m de diàmetre, picat a la pedra amb una eina metàl·lica.
El cercle del Bellit
És força clar que el cercle servia per apartar l’aigua que regalimava per la roca, però per protegir què?
Podria ser que hi hagués hagut una barraca, o potser un paller, tot i que no hi ha cap forat per al pal del paller. També podria ser que fos per resguardar algun buc d’abelles… En tot cas, un altre misteri més per resoldre.
Santa Bàrbara és un oratori en forma de pedró amb una fornícula que es troba a l’oest de Saurí, a la carena que puja cap a la serra d’Altars. És de planta quadrada i la imatge es troba mirant a la vall.
Pedró de Santa Bàrbara, amb el Montsent de Pallars al fons
A l’oest del pedró hi ha una trinxera que per la seva part inferior acaba en una tartera feta de lloses de pissarra. També hi ha les restes d’un parell de cabanes que se suposa que es feien servir en l’explotació de la pedrera o lloser.
El lloser vist des de daltVista de la trinxera
A la part superior de la pedrera trobem el nom gravat d’una persona, que podria ser que fos un dels picapedrers o el propietari o arrendatari de l’explotació. També hi ha un segon nom, més aviat les inicials, y el perfil d’una cara.
“Manuel de Janeta”
I, a la part del mig, tapat per la vegetació, apareix un nom que ens informa del nom del lloc: el Lloser de Santa Bàrbara.
No fa massa s’ha publicat un llibre sobre els picapedrers i molers de Cervelló, en una edició patrocinada per l’ajuntament d’aquest municipi del Baix Llobregat. Arran d’aquest fet, vaig decidir acostar-me fins a la Palma, a visitar una d’aquestes pedreres que té la peculiaritat que, en part, es va explotar sota terra.
El lloc és a tocar de la carretera (31T x=412180 y=4585405), però l’accés és complicat si no es fa directament des d’aquesta mateixa. Abans d’entrar a la pedrera pròpiament dita, trobem una barraca de pedra seca, amb volta de falsa cúpula i porta de llinda plana. És només el primer plat, perquè de seguida arribem a la pedrera, que en el seu extrem nord presenta una cavitat subterrània, tallada en els gresos vermellosos.
Molera del Pla de les Moles (la Palma de Cervelló)
La galeria no deu tenir més de deu metres de profunditat i potser uns trenta d’amplada, però està dividida per la meitat per una gran columna que fa les funcions d’aguantar el sostre. A la banda de ponent és on millor es poden veure les marques dels picapedrers, que ens indiquen la funció a què havia estat destinada aquesta part del jaciment.
Detall de la molera de la Palma de Cervelló
Us proposem fer una lectura d’aquest document. Si, un cop feta la lectura, sabeu alguna cosa sobre aquestes “corones”, us estaré molt agraït.
Us deixo també un document que parla de l’ofici de picapedrer i moler: el trobareu aquí.
Al sud-est de Marçà (el Priorat), a tocar de la riera de Marçà, hi ha l’àrea recreativa de la Pallissa. Aquí, la riera es pot travessar per un pont, i just a la riba sud es veu tota una gran explanada de gresos vermellosos.
Mola a mig tallar a Marçà
El primer que en crida l’atenció és el fet que hi ha moltes evidències del seu ús com a pedrera. I, més concretament, com a molera d’on s’extreien pedres d’esmolar. Les seves mides varien, però no sembla que en cap cas se superin els 60 centímetres.
Es tracta d’una explotació força extensa i molt intensa, que podria ser que es remuntés a l’edat mitjana, tot i que no en tenim cap confirmació documental. Caldria un estudi històric i arqueològic documentat.
Al cim de los Colls Rojos, a la banda sud-est, s’aixeca un petit penya-segat calcari. Un camí recorre aquesta aresta i dalt de tot es troba una mola de molí a mig desbastar. Fa aproximadament un metre i mig d’amplada.
No massa lluny, just al caire del penya-segat, i al sud de l’anterior, hi ha una altra mola, aquesta vegada de 80 cm de diàmetre, que només està començada a desbastar.
A part d’això, hi ha altres evidències que hi havia hagut una pedrera d’on s’haurien extret altres elements. I, baixant la carena en direcció nord, el camí passa pel costat d’una fita dreta, que té tot l’aspecte de ser un menhir.
A Sant Julià de Vilatorta, durant l’edat mitjana, hi havia hagut un conegut molar, o pedrera d’on s’extreien rodes de moli, el molar d’Ausió.
La primera notícia que en vaig tenir la vaig trobar a l’arxiu de Moià, on un document de l’any 1337 feia referència a com un moler del poble es comprometia a fer arribar una mola extreta del molar de Encio fins a la parròquia de Marfà. Com a detall curiós, vaig recollir que aquesta mola tenia la particularitat d‘estar formada per set peces diferents, un detall molt important, perquè no coneixem cap mola a peces en aquelles dates.
Posteriorment, el treball de Carles Puigferrat sobre les pedreres de Folgueroles i la seva rodalia, n’oferia unes dades molt interessants .
Per aquesta font sabem que la pedrera, que sembla que s’havia especialitzat en la producció de rodes de molí, tot i que també s’hi obressin altres materials de construcció, era propietat de dos senyors del terme del castell de Meda: els Centelles i els Alta-riba.
En aquest cas coneixem fins i tot els noms d’alguns dels picapedrers o molers que hi treballaven, un per cadascun dels dos senyors.
Si us interessa el tema, en trobareu informació en l’article de Carles Puigferrat, dins del llibre Les pedreres medievals a la Corona d’Aragó, editat pels Amics de l’Art Romànic, filial de l’Institut d’Estudis Catalans.
Gràcies a aquest article, vaig poder localitzar l’indret on es trobava aquesta molera: a la capçalera del torrent d’Ausió, gairebé a l’extrem nord dels cingles de Romegats.
El lloc està avui dia molt emboscat, però per sort un camí hi passa molt a prop.
No tinc la certesa absoluta que es tracti del molar d’Ausió, però la toponímia i el fet que sobre el terreny s’hagin trobat diverses moles pràcticament acabades (31T x=445420 y=4640324), permet pensar que el lloc era aquest.
El front de pedrera s’allarga durant dos centenars i mig de metres, en forma de trinxera, amb un mur a la banda sud i les restes de les pedres treballades al nord.
Front de la pedrera
Diversos despreniments, possiblement provocats per la mateixa excavació a peu de paret, han permès l’aparició d’algunes cavitats, i és dins d’aquestes on es troben les restes més interessants. En diversos punts, la base de la paret apareix retallada amb cops d’escoda, ben visibles, donant lloc a motllos arrodonits. Cap a l’extrem occidental, hi ha la zona més visible, aquest cop a l’aire lliure. A la zona oriental o a la mitjana, apareixen altres casos que mostren el seu passat com a molera. Alguna resta de mola esparsa acaba de confirmar aquesta taxonomia.
Mola abandonada
Cal ressaltar una de les cavitats, la més àmplia de totes, que permet trobar al seu interior un parell de llocs on s’observa el front de pedrera i on encara es troba una mola al seu interior. No és gaire gran, amb prou feines un metre de diàmetre, fet que sembla confirmar la seva antiguitat.
Entre l’aparcament i l’ermita de l’Abellera, a Prades, hi ha una molera de moles d’esmolar tallades en pedres rogenques (gresos).
Es troben en el mateix camí i per sota, en un petit cingle.
A Castellcir (el Moianès) hi ha dos topònims que fan referència a l’extracció de moles: d’una banda, el sot de les Moles, i de l’altra, el pla de les Moles. Segons va recollir Enric Garcia-Pey (2005, p. 90), tots dos fan referència a una esplanada “(…) on s’aprofitava la roca per a picar-hi i extreure les moles dels molins, una de les quals se’ls trencà i encara ha quedat de testimoni, mig picada”. Aquesta pedrera es troba al sud del poble (429441, 4623009), però només la tradició oral i la forma d’un tros de pedra tallada permeten afirmar el seu ús com a molera. El que sí que és cert és que no massa lluny d’allà, a l’altra banda del riu Tenes, hi vàrem trobar una part d’una mola de molí manual.
Als peus de la presa de l’antiga colònia industrial de Salou (Masies de Roda), just a la cua del pantà de Sau, tallat al llit del riu es veuen una quarantena de motllos de mola d’entre 90 i 100 cm de diàmetre.
Un document de l’any 1371 parla de la “via de las Molas”, tot i que sovint s’ha localitzat el lloc a prop de Manlleu (fet que no treu que aquest camí dugués precisament a aquesta molera).
A l’actual municipi de Sant Esteve de la Sarga (Pallars) havia existit un nucli rural format per una església (avui Sant Salvador de la Serra) i diverses cases, de les quals encara se n’endevina una mitja dotzena, algunes reconvertides en corrals. Escampades per les rodalies hi ha diverses tombes antropomorfes tallades a la roca.
Tot i que actualment forma part d’un despoblat, l’any 1075 el senyor d’Estorm deixava en herència al seu fill el lloc de Vilamolera. L’església també correspondria al segle XII.
Però el que a mi me n’interessa més és el centre d’extracció de moles que segurament va donar lloc al nom de l’indret (vegeu-lo). Ja fa anys que Marta Sancho va escriure que s’hi veien desenes de negatius de rodes de molí d’un metre de diàmetre. Podria tractar-se de moles de molins hidràulics, suposava Sancho.
El cas és que a nosaltres les moles que hem trobat en aquell lloc ens han resultat més petites, d’uns 45 cm de diàmetre. Correspondrien, segurament, a molins rotatoris manuals.
A més a més, hi hauria dos o tres llocs en què se n’haurien extret, situats no massa lluny del ja conegut centre de Vilamolera.
Patrimoni Existencial 