Antoni Pladevall va escriure que els molins de Vall-ossera (Seva-Hostalets de Balenyà) eren els més antics de la comarca, i que apareixien documentats l’any 953, a causa de la donació a la catedral de Vic d’un alou que contenia dos molins amb els seus cap-recs. Després de situar el molí Nou i el molí Vell de Vall-ossera, aquest autor afegeix que “més avall hi ha encara els indicis d’un altre molí“. Ignorem a quin molí es referia, però no sembla que fes referència al que volem comentar.
En tot cas, el cert és que deu anys més tard (963) tenia lloc la venda d’unes cases i altres coses (corts, terres, vinyes i horts), en terme de Seva. Les afrontacions de tot el que es venia eren les següents: “de orientis in ibso Castellare, de meridie in ibso Brullo, et de occiduo ad ibso molino subterraneo, de circi in Pugolo Regio.”
De totes aquestes afrontacions, la més clara és la que fa referència al Pugolo Regio, que seria Pujolric, identificat normalment amb Balenyà, i que els documents situen a prop de Vall-ossera. D’altra banda, podria ser que el Castellare fes referència al castell del Fitó o d’Esparreguera. Tot i que sembla que el Brullo hauria de ser l’actual nucli del municipi del Brull, res no ho permet afirmar amb seguretat.
Si Pujolric i el castell del Fitó marquessin pel nord i per l’orient l’espai venut, podria ser que el molino subterraneo estigués situat més o menys cap al gorg Negre o el gorg Blanc.
El cert és que l’espai entre els dos gorgs és avui dia pràcticament inaccessible i cal ser una mica Indiana Jones per apropar-s’hi. Tampoc els gorgs no existeixen, donat que han estat reomplerts de sediments. Ara bé, quan s’arriba just a sobre del salt del gorg Negre, a escassos metres de l’estimball i a tocar del llit del torrent, es troben les restes del carcabà d’un molí. No ens fem massa il·lusions, perquè res no en delata uns orígens massa llunyans ni sembla que hagués tingut una part subterrània.
De tota manera, l’espai sembla que ha estat envaït pels enderrocs que provenen de la propera pedrera d’en Xuclà, per on és de suposar que es produïa l’accés. El lloc on es troba el molí és un tros de riera amb el sòl pràcticament esmolat per l’aigua, inaccessible tant per dalt com per baix a causa dels dos saltants que hi fa el torrent (es pot triar entre rapelar-ne un o escalar l’altre). Al capdamunt dels dos salts res no indica la presència de cap tipus de resclosa, que en tot cas hauria d’haver estat a la zona més o menys planera que hi ha entre els dos. Tampoc no queda cap evidència de la possible bassa ni de cap de les parets de l’obrador.
Un detall interessant és el fet que el molí era situat just a sobre del segon salt, de manera que no aprofitava els 10 m de desnivell que aquest li hauria proporcionat (i tampoc la vintena del salt superior). Tot fa pensar que era un molí molt petit i de rodets, o sigui, de roda horitzontal.
La part més impressionant que en queda és el carcabà, que fa 2,40 m de llarg i 1,15 d’amplada, amb una falsa volta d’arc rebaixat. Està parcialment tallat a la roca mare (la part inferior). A 60 cm del final apareix un encaix tallat al terra de 20 cm d’amplada per 1,40 de llargada, situat just a sota del forat per on passava l’arbre del molí. Aquí hi havia el banc, que era on s’aguantava el dau que sostenia tot el conjunt de les moles; a la paret sud del carcabà, hi ha dos encaixos picats a la paret i una regata vertical que segurament contenia el pany. Sobre la rampa del molí s’observa una antiga mola trencada, que podria fer un metre de diàmetre.
El que queda de l’obrador fa una llargada de sis metres. Junt amb el carcabà arriba als 2,50 m d’altura, comptant-hi la part inferior de la paret exterior de l’obrador. No s’observa cap ancoratge a la paret, ni res que permeti entendre com era l’edifici (ni tan sols la seva planta).
Patrimoni Existencial 