Francesc Roma i Casanovas
Als sud del turó de Pujalt (41º 46’ 109 -002º 04’ 193 – 788). Quan es va fer la visita es trobava desclavada.
Fita de 60 cm d’altura, amb un tall transversal de 15 cm x 20 cm, tallada en gresos. En un dels costat hi ha el castell que identifica el terme municipal de Castellterçol, mentre a l’altra hi ha gravada una ema minúscula, que sembla que correspon a l’antic municipi de Marfà. Si aquesta atribució és certa, la fita correspondria al període que va entre 1812 i 1827.
Al nord del Roc Castellar, a ponent de la carena, enmig del bosc (41º 44’ 653 – 002º 03’ 529).
Fa uns seixanta centímetres d’altura i té una planta quadrada de 20 cm de costat. La part superior acaba en una punxa triangular.
A la banda nord hi ha gravat l’escut de Castellterçol, mentre a la sud hi ha una data que creiem que és la de 1676.
Es troba al nord-est de Barnils, en el lloc on es troben els termes municipals de Sant Martí de Centelles, Sant Quirze Safaja i Castellcir (41º 45’ 432 – 002º 11’ 307 – 810).
Es tracta d’una pedra sorrenca d’1,25 m de llargada, treballada excepte en els 40 cm d’un extrem que eren els que anaven soterrats. La part aèria té planta triangular, amb costats de 20 cm cadascun, tot i que una de les arestes ha estat rebaixada i el tall no és perfectament triangular.
En un costat hi ha gravades les inicials “S. M.”, en un altre “S. Q.” i en el darrer, un altre cop “S. M.”. La lectura no ofereix cap dubte i no s’acaba d’entendre com és que es repeteix l’abreviatura de Sant Martí.
A escassos metres de la fita (41º 45’ 426 – 002º 11’ 311 – 816) hi ha una pedra amb diversos forats que no semblen naturals. El més destacat correspon a un forat rodó de 10 cm de diàmetre i 20 cm de profunditat, que segurament hauria correspost a un pal o creu, possiblement vinculada a la delimitació parroquial. Aquest forat travessa el bloc en el que està tallat, tot i que sembla que originàriament no es volia travessar-lo.
Complementen aquest forat altres marques fetes expressament fins arribar a una dotzena, possiblement productes de moments històrics i de mans diferents. Són petites incisions de 2-4 cm de profunditat, amb formes quadrades o rectangulars i un angle, complementat amb un parell de reguerons (que podrien ser naturals).
Creiem que es tracta de la fita original, que hauria consistit en un pal o una creu. De fet, optem per aquesta segona opció veient que els mapes de l’ICC donen a la carena on es troba el nom de serrat de la Creueta (topònim confirmat per informacions orals l’any 2012).
Es troba a la part superior del torrent de l’Espluga, al sud de Barnils (41º 44’ 854 – 002º 11’ 114 – 762), a la riba dreta. Ens la va ensenyar Pere Sans, exalcalde de Sant Martí, qui ens va dir que la gent més vella del municipi coincidien en què era l’antiga fita del terme.
Es tracta d’una pedra dreta, d’1,50 m d’altura, sense cap inscripció, i amb una amplada de 50 cm en el punt més ample i un gruix de 22 cm.
Es troba al serrat del Pal (41º 47’ 329 – 002º 19’ 696 – 1108). Té planta quadrangular, de 22 cm x 15 cm i una alçada visible de 38 cm. Va ser tallada en pedra rogenca.
A les cares nord i est hi figura inscrita la lletra C, mentre a l’oest la lectura es fa més dificultosa i podria ser que digués “MT” (lectura molt imprecisa).
Segurament el topònim fa referència a una fita que delimitava les parròquies de la Mora i la Castanya (això podria mantenir-se amb la delimitació que en fa una consueta de 1666).
Petita masia que es troba en el llit del torrent de les Fontanilles, abans d’arribar al torrent Fosc, al seu marge dret (41º 48’ 655 – 002º 10’ 687 – 851), just en el lloc on indica el mapa dels Cingles de Bertí de l’Editorial Alpina.
Es tracta d’un edifici de planta quadrada de 9 m x 9m aproximadament i dos pisos, que té afegit un petit espai a la banda nord-est. Les cantonades són fetes amb pedra treballada i ben escairada. A la part sud hi havia la cuina, de la qual es conserva una pica i la boca del forn (que ha perdut la resta). Els murs fan 50 cm de gruix i són fets de pedra i fang. Sembla que tindria una coberta a dues aigües feta amb teules àrabs i que la porta hauria estat al cost sud-oest.
A la banda nord-oest, adossat a la petita cinglera, hi havia un parell d’espais que segurament corresponien a corrals. Entre aquests i l’edifici principal hi ha un ampli espais, segurament l’era de la casa, delimitada per un mur de pedra seca. Al final de l’era hi ha un gran roure molt envellit i una fita amb la inscricpicó “SC” (Santa Coloma) a la banda sud i “B” (Balenyà) a la nord, fet que ens indica la divisió parroquial, no coincident amb la posterior municipal.
Al costat del roure i la fita, un pont natural de pedra, de 9 m de llarg i 1,5 m d’ample permet travessar fàcilment el rierol (un antic camí feia la volta ple gorg de sota i se suposa que era utilitzat quan hi havia de passar animals). El pont es troba un s6 m per sobre del llit del torrent.
L’expansió agrària dels segles XVII i XVIII va dur a roturar algunes terres en els límits entre Castellcir i Sant Martí de Centelles.[1] A partir d’aquest fets, varen aparèixer una sèrie de conflictes, sobretot per saber a quina parròquia calia pagar els censos. Això va provocar que la documentació sobre aquesta zona sigui encara avui dia molt abundant.
En tota aquesta documentació apareix una delimitació parroquial que va caldre revisar a finals del segle XVII i principis del XVIII. En aquest context, la presència de topònims resulta espectacular. Així, apareixen algunes masies que avui dia han desaparegut totalment: el mas Bugara (i el mas Buguera, que podria ser el mateix), el Pla de Bruguet, unit al mas Castell, la balma de Bruga, habitada al 1720.
En aquest context, entre 1650 i 1660 es fixen tres murons i es diu que la parròquia de Sant Martí de Centelles arriba fins al torrent del llop.[2] Encara avui dia el DCVB diu que un muró és un “Munt de pedres amb què es resguarda una fita o terme”, en castellà, mojón. També aquell any va morir un olier en aquella zona, fet que fa que la documentació també en parli.[3]
Més al sud del torrent de la Font del Llop, que actualment no constitueix el límit dels dos municipis, a ponent de Puig Oriol, al sud de la carena (41º 46’ 241 – 002º 11’ 305 – 900) hi ha una fita de terme i al sud, just al cap d’un cingle que forma el que el mapa de l’ICC anomena Serra de Barnils (41º 46’ 051 – 002º 11’ 338 – 867), hi ha unes creus gravades en una roca que segurament corresponen al límit parroquial.
El muró o fita de terme porta gravat en dos dels seus costats el número vuit i té una planta en forma d’ela, de 20 cm per 25 cm. A la cara de llevant hi ha una inscripció que podria ser una “I M” que no hem sabut desxifrar. Actualment sobresurt uns 40 cm del nivell del sòl i està fet en pedra rogenca.
Més al sud, com dèiem, hi ha tres creus gravades sobre la roca del sòl, clarament visibles i restes d’altres creus avui dia molt desgastades, tot i que es conserva una ratlla força marcada. Són unes creus d’uns 10 cm de llarg. Al costat hi ha una cassoleta rodona d’uns 13 cm de diàmetre i 4 cm de profunditat. Tot plegat sobre el cingle, a escassos metres del penya-segat, en un lloc amb una àmplia panoràmica i visible des de lluny.
Val la pena remarcar que creiem que cap d’aquests dos elements no semblen correspondre a la delimitació parroquial del segle XVII.
Tot i que no s’han pogut trobar les runes d’aquesta masia, sí que sembla que aquestes s’haurien de localitzar a prop de la fita que es troba en el punt 41º 42’ 197 – 002º 15’ 686 – 403, lleugerament al nord-oest. En aquest punt han aparegut un parell de trossos de teula descontextualitzats i alguns forats en una roca. De tota manera, una persona que afirma haver-se estat a can Boget, la masia habitada més propera a aquest lloc, no té coneixement ni de can Vidal ni de can Galdiró, que sí que apareixen en els mapes del Montseny de l’editorial Alpina (primera edició de 1947) i dels Cingles de Bertí (edició de 1967), tots dos realitzats per Josep M. Puchades. Així mateix, can Vidal també apareixia en el mapa de 1924, fet pel topògraf Salvador Brugués. Cap dels dos masos no apareix en els mapes actuals. Només el mapa de patrimoni de la Diputació i els ortofotos de l’ICC recullen can Vidal, però la seva situació no sembla que sigui correcta.
Prop del lloc on els mapes indiquen que es trobava can Vidal hi ha una fita de terme feta amb pedra rogenca. Es tracta d’un bloc de planta quadrada de 27 cm per 24 cm i 50 cm d’alçada. A la cara nord hi figura escrit “MO 1663”, que interpretem com a Montmany i la data de la seva instal·lació. A la cara sud només s’hi distingeix la lletra G, que suposem que correspon a la Garriga.
Al pla del Torn, on es troben els termes municipals de Tagamanent i Figaró-Montmany hi ha una altra fita semblant a la de Roca Centella o la Creu de can Bosc.
En aquest cas, la part visible fa 50 cm d’alçada. A la cara nord hi ha tres barres i una inscripció que diu “MANT”. A la cara sud troben un altre cop les tres barres i restes d’una inscripció actualment il·legible.
El mapa de l’editorial Alpina indica una “Creu de Can Bosc” a la carena de la Roca del Cau, que separa el sot del Socau de la Riereta (41º 43′ 728 – 002º 18′ 485 – 753). S’hi accedeix pel camí que va de can Bosc al Socau, fins que el camí travessa la carena i comença a baixar. Aquí cal seguir carena amunt (en direcció nord-est) durant poc menys d’un centenar de metres.
No sabem si antigament hi havia hagut una creu en aquest indret o en algun de proper. Actualment s’hi troba una fita que fa uns 40 cm d’alçada i de planta quadrada de 20 cm de costat. En una de les cares té escrit “MANET” i hi apareixen tres barres verticals. A la cara oposada la inscripció diu “MANY” i també hi ha les tres barres verticals. Podria ser que a sobre la fita hi hagués hagut una creu, però no es pot assegurar.
Aquesta fita té la mateixa tipologia que la que va descriure Antoni Gallardo que es troba encara dalt de Roca Centella.
Patrimoni Existencial 