L’ermita de Sant Sadurní de Sallent, originària del segle XII, ha tingut una vida força moguda. Tal com diu la inscripció que podem veure en la fotografia, a l’entrada de l’edifici, aquest santuari va ser destruït per un llamp l’any 1784. Els i les habitants de Sallent la varen refer tres anys més tard, quan era rector Francesc Sarmentero (que després seria rector de Santpedor).
Làpida de Sant Sadurní de Sallent
El fet que en l’escut de la làpida apareguin una mitra i un bàcul fa pensar en la implicació en la reforma de qui havia estat bisbe de Vic, Bartolomé Sarmentero (bisbe entre 1752 i 1775). Potser eren de família? Algú ho sap?
Tot i que no estava previst, com a continuació del post anterior, us poso una fotografia de l’anagrama de Maria que decora l’interior de l’ermita de Sant Miquel de les Canals (Berguedà).
Anagrama de Maria a Sant Miquel de les Canals
De l’ermita de Sant Miquel no en sabem pràcticament res. Com a molt, que se suposa que és del segle XII, tot i que hauria estat reformada posteriorment, sobretot al seu interior.
Sant Julià del Congost era… Bé, de fet, Sant Julià no era res, amb prou feines quatre rocs coberts de vegetació. Però després de la restauració sembla que comença a ser alguna cosa.
Sabem que la capella es documenta l’any 1007, quan estava unida al terme del castell de Sant Esteve (que després seria el castell dels Centelles) i que al segle XVIII el rector de Valldeneu, en una consueta, parlava de l’església de Sant Julià “considerada per la gent com l’antiga església parroquial, tot i que ell no n’està convençut.”
l’any 1719 l’edifici ja era un munt de runes entre les quals es podia veure algun enterrament.
Grevalosa és un poble de l’actual municipi de Castellfollit del Boix (Bages). El centre se suposa que havia estat al voltant d’un castell que no se sap on para, però que deuria ser no massa lluny de Sant Miquel o de Santa Cecília. Des de l’explanada de Santa Cecília es veuen diversos marges i masies abandonades, però més a llevant, uns quatre-cents metres diu un cartell, trobem Sant Miquel.
Es tracta d’una obra preromànica del s.IX, que estava formada per una sola nau quadrada, coberta inicialment amb bigues i capçalera amb un absis molt allargassat (rectangular).
Més endavant, l’edifici es va reformar (finals del segle X o començaments del s.XI) i s’hi varen construir un parell d’arcs diafragmàtics, que dividien l’edificació en tres estretes naus.
Més al sud es troba l’ermita de Santa Cecília, que és posterior, tot i mantenir l’essència medieval.
I encara més a ponent, dalt de la carena, s’alcen les runes d’uns murs força grans, fets amb pedres ben treballades i escairades, que ocupen un petit turonet que sembla tenir una mena de vall al voltant. Podria ser que es tractés de les runes del castell de Gravelosa, documentat per primer cop el 990.
No massa lluny del castell, dalt de la mateixa carena, i més a llevant, apareix un antic trull d’oli o bé un molí de sang tallat parcialment a la pedra.
Com es veu a la imatge superior, es tracta d’una pedra arrodonida d’uns dos metres de diàmetre, sobre la qual s’ha excavat un cercle rodó de 95 cm de diàmetre, amb un forat interior que servia per sostenir un eix de fusta (13 cm de diàmetre i 14 de fons). A la banda sud, hi ha un tall que sembla que feia les funcions de broc, però no s’acaba d’entendre la seva funció. També sembla que hi hagués hagut altres forats més petits que haurien aguantat altres pals rodons, però actualment estan molt desgastats.
Al voltant d’aquest roc, encara s’endevina un vall per on una o diverses persones feien rodar la mola (si hagués estat un animal, hauria de ser molt petit).
A tocar d’aquest trull, sota el penya-segat de la banda sud, apareix una paret feta amb grans carreus treballats i desgastats pel pas del temps. Segurament es tractava d’una masia abandonada, o d’una dependència més del mateix castell.
El vídeo següent mostra amb una mica més de detalls aquest indret:
L’actual ermita de Sant Marc de cal Bassacs, al terme de Gironella, es va construir a mitjan segle XVIII, però el lloc on es va bastir sembla que hauria estat un antic eremitori del segle X. Actualment, d’aquest antic eremitori en queda la sagristia, que com es veu en el vídeo està construïda dins d’un gran bloc de pedra buidat. Posteriorment va ser inclòs com a absis de l’ermita del segle XVIII.
És possible que a la paret del darrere de l’eremitori hi hagués hagut un habitatge medieval, o potser algun tipus de santuari. Com es veu en les imatges, estaria cobert per una teulada a dues aigües, però la disposició de les fornícules sembla suggerir que no es tractava d’un edifici d’habitatge.
S’ha dit també que a la rodalia hi hauria les restes d’una torre de defensa o de guaita, però no les hem sabut trobar.
El roure és una masia situada sota la cinglera del Far, a ponent del santuari. Localització.
En una de les estances de la casa es conserva una tina de fusta que porta gravada la data de 1737, un clar testimoni de l’explotació del vi en aquesta zona.
Tina del Roure (Susqueda)
La casa val una passejada, sobretot si veniu des del cim de la cinglera i passeu per algun dels seus graus (el del Goleró és una molt bona opció). En un edifici annex hi ha les restes del que sembla que seria la base d’una premsa, i, al voltant de la casa, diversos estris tallats a la pedra.
Per sota, a tocar del llit del torrent de la riera de l’Om hi ha el molí del Roure, al qual podeu arribar remuntant el torrent.
A l’altre costat del torrent hi ha la masia de les Gleies, topònim que sembla que fa referència a l’antiga església de Sant Pere de Fornils, de la qual encara es pot veure l’absis enmig de la vegetació, al sud-est de la casa. Està documentada l’any 1269 i va ser abandonada cap al segle XIV-XV.
A llevant de l’església, per sota i a l’altra banda de la riera de l’Om, es troba el castell de Fornils. Aquest edifici està documentat des del segle XI, època a la qual pertany la majestuosa torre que encara resisteix el pas del temps.
Finestra a l’ermita de la M. de D. de la Tosca (Castellcir) Sota una ala s’hi pot llegir la data de 1673
Entre el molí de Brotons i el de Marfà es troba l’ermita de la Mare de Déu de la Tosca (41º 46′ 772 – 002º 04′ 607 – 535).
Francesc Villegas diu que va ser aixecada de bell nou el 1639, i que probablement era la successora d’una altra capella anomenada de Santa Maria de les Illes, documentada dins del terme antic del castell o vall de Marfà, citada el 1063 i el 1067. Els seus goigs ens indiquen que l’especialitat de la marededéu que s’hi venera era la protecció de les dones que havien d’alletar el seu fill:
“Les mares de llet faltades confiades, si venen a vostra ermita se’n tornen de tal visita aliviades.”
Sabem que al segle XVII hi vivia un ermità.
A la portada, de llinda plana, hi ha gravada la data de 1668, i en una llinda d’una petita finestra que hi ha al costat hi veiem una ala i la data de 1673.
El diccionari de Pascual Madoz (1849) diu: que Marfà té “una capilla dedicada ala Virgen de la Tosca, sit. cerca de la población, sobre un pequeño llano que forma la falda de una elevada montaña , en cuyo sitio brota una fuente dentro de una cueva de piedra tosca, formada por la naturaleza, y al cual concurren en romería los vec. de algunos pueblos de la comarca.” Aquesta font es troba just al colze de la riera, al sud de l’ermita (41º 46′ 746 – 002º 04′ 584 – 530), s’hi pot accedir des de la pista que passa per la riba esquerra. L’indret es mereix la visita.
Petita ermita, sufragània d’Aiguafreda, situada entre el Saní i la Casanova de Sant Miquel (41º 47’ 253 – 002º 17’ 088 – 575).
Es tracta d’un edifici de 10,40 m de llarg per 5,30 m d’ample, construït amb pedres treballades petites relligades amb ciment o argamassa. Les cantoneres no es diferencien de la resta de l’edificació. Té unes petites finestres a cada costat, la de la banda de llevant, que es troba a l’absis just darrere l’altar, té forma de creu.
L’edifici està cobert per una volta de mig punt a l’interior, mentre a l’exterior està coronada per una teulada a dues aigües paral·lela a la façana principal (sud).
Al peu de l’absis, gravat en el ciment a l’extrem sud-est, hi figura la data de 1820, que segurament correspon a una restauració. A l’interior hi ha un altar en molt mal estat amb una pintura sobre guix a punt de perdre’s totalment.
La porta d’entrada, situada a la façana sud, presenta un arc de mig punt. A la part interior hi ha una petita pica per a l’aigua beneïda de reduïdes dimensions. A la part interior, els murs nord i oest estan resseguits per un petit mur a manera de seient que fa 30 cm d’altura per 30 cm d’amplada.
Les primeres referències escrites sobre aquesta església són de 1309, tot i que segurament sigui més antiga. Al segle XVII formava part de possessions de can Serra de l’Arca.
Patrimoni Existencial 