El dia quatre de juny [de 1932] ens arribem fins a Aiguafreda per tal d’interrogar un vell pastor, sonador de flabiol, de qui ens havia parlat el nostre amic Antoni Gallardo, el qual ens havia dit que sabia tocar i ballar algunes danses i ballets populars.
L’homenet ens rep amb gran atenció i amb alegria que l’anéssim a veure i donéssim importància a les cosetes que ell sabia. Es diu Albert Cruells Aragay. Tota la seva vida ha estat pastor i és conegut per tota la contrada pel Pastoret d’Aiguafreda. Durant una temporada havia fet de traginer i en una altra de teixidor amb els antics telers a mà, avui perduts. És molt parlador i sap una munió de coses, de costums, dites i història local, però el que no sap pas tant com ens pensàvem i nosaltres desitjaríem són balls de faisó popular, puix que si bé coneix moltes tonades de dansa, són de balls vuitcentistes ja decadents i no típics. Ens fa sentir la tonada de la dansa que també ens balloteja i que no és altra que el ball conegut per la Mussuliana, com també ell anomena. Així mateix ens toca i balla el Patapuf, el qual ens diu que va ésser importat a Aiguafreda fa una quarantena d’anys i que li va ensenyar a tocar i ballar una senyora barcelonina. Ell l’ha tocat moltes vegades en plaça, puix que el poble el va adoptar, i ell mateix ensenyà a ballar-lo. La coreografia no ofereix cap particularitat ni diferència notable de les que ja coneixem, per la qual cosa no la vàrem transcriure. Ens toca també dues tonades diferents del ball de les gitanes, que també havia estat ballat a Aiguafreda per Carnestoltes. Una que servia per a la cercavila o volta pel poble de la colla i una altra per al ball en la plaça. Ens fa sentir també el Ballet de Déu del Figueró, que havia tocat moltes vegades amb el seu flabiol fins no fa pas gaires anys. De tonades de dansa no n’hi podem pas recollir cap més, puix que el seu gran repertori el formen un llarg programa de balls nous inaprofitables per al nostre cas.
L’interroguem si sap cançons i ens canta un bon nombre de nadales, però totes ens són ja conegudes. Esprement molt la cosa, aconseguim fer-li cantar una variant de la Passió sagrada i unes caramelles típiques.
Al nostre interrogat li sap greu que fem el recull a casa seva, puix que tem que, si qualque vianant sent tocar el flabiol, pot deturar-se i fer córrer la veu pel poble, i és reuneixi gent a escoltar-lo. Ens convida a fer el recull en uns camps de conreu de la seva propietat, vora el poble i en plena natura. Va bé, puix que l’escena quedarà millor emmarcada i resultarà més poètica. Ens costa trobar el lloc a propòsit per aposentar-nos. Per fi el trobem al seu gust, puix que ens deixem portar. És de cara al sol, això ja no ens va tan bé. Sonant, parlant i escrivint, el sol tomba; gràcies a Déu que no ens bat a la cara, però el Pastoret no es troba bé sense el sol i ens fa marxar per a posar-nos altra vegada de fit a fit del sol. Ens fa mudar de lloc tres o quatre vegades per la mateixa raó, fent-nos encarar sempre amb el sol, que a ell tant li plaïa i a nosaltres tant ens molestava. La circumstància de trobar-nos al camp no ens va pas privar d’espectadors, comentaristes i burletes, que el vell pastor, sense gaires contemplacions, va esquivar a cops de roc.
L’alegria del bon home per haver-lo volgut escoltar i haver-li escrit el que tocava no tingué punt de ponderació, i perquè estiguéssim també nosaltres ben contents ens obsequià amb uns manats de raves i uns enciams que ell mateix ens va collir i que ens vam emportar per força, puix que si no ho haguéssim fet s’hauria ben disgustat.
