La Farmàcia dels Moros

Amb aquest nom tan políticament incorrecte, en el quilòmetre 4,8 de la carretera LP-7041, al nord-est d’Aitona, es troba l’anomenada Farmàcia dels Moros.

El jaciment consisteix en un seguit de cavitats de diferents formes i mides tallades a la paret, en diferents indrets. Possiblement la cultura popular es va imaginar que eren els prestatges d’una farmàcia, tot i que és força probable que es tractés dels encaixos de les bigues dels habitatges del poblet d’origen andalusí de Gebut, que s’hauria abandonat al segle XVIII.

La Farmàcia dels Moros

Una mica més al sud, dalt del turó, s’aixequen les restes del castell de Gebut. Segons la Wikipedia, les restes que hi ha tenen planta trapezoïdal. Els seus murs són fets amb grans carreus de pedra sorrenca, irregulars i sense elaborar. A l’interior hi ha restes de possibles sitges i torres cantoneres. Al sud-est de la fortificació hi ha restes de murs de diversos habitatges.

Per les característiques constructives de la fortificació es pensa que sorgí en consolidar-se la línia del Segre, amb posterioritat a la “refundació” de Madia Larida, a les darreries del s. IX.

Turó del castell de Gebut

Una mica més al sud es troba el poblat ibèric de Gebut, tancat per una reixa i sense indicació de quan es pot visitar.

Mas a Aspa

A uns 800 metres al nord-oest d’Aspa (Segrià) hi ha un petit turonet amb les restes d’una aparent cabana de volta. De tota manera, les parets, fetes amb grans blocs ben escairats, relligats amb morter de terra i pedres petites (possiblement un part de calç), semblen indicar que es tractava d’alguna cosa més.

La fotografia següent ens mostra aquesta estructura, de la qual es veuen clarament dos cossos (gairebé segur que algú els ha “excavat”). El primer espai que es troba, que és el més visible, fa 6 metres x 2,60, però sembla que amb un segon (i potser més espais) cap al nord es podria arribar a un edifici de 10 m x 6 m (aquesta part no ha estat “excavada”). El conjunt recorda força la Grallera, a Torre-Serona i porta a pensar que no es tractés d’una torre o almúnia.

El mas d’Aspa

Una de les coses que crida l’atenció és que per la banda oriental del turó es troben sis graons tallats a la pedra, que semblen dibuixar una escala que va a parar justament a la separació entre els dos espais. Si realment es tracta d’una escala, tindria sentit la separació de tres metres que es troba a la banda sud, que sembla que dibuixen un petit fossat (és clar que es va treure pedra). Al poble, en un dels carrer de la part occidental, es pot veure una escala molt semblant a aquesta, també tallada a la pedra i avui dia inutilitzada.

Escala d’accés a l’edifici

El conjunt es complementa amb una sèrie d’elements que estan a una cinquantena de metres de distància.

En primer lloc, hi trobem un espai de forma allargada d’una quinzena de metres de llarg, amb una entrada a la banda nord d’1,25 m d’amplada i una altra al sud d’1,80 metres. A les parets laterals, a banda i banda, trobem diferents encaixos, alguns d’un possible embigat i altres a nivell del terra. També un lloc que semblaria destinat a lligar-hi animals. A les dues entrades hi ha encaixos que semblen destinats a tancar l’interior (era potser un corral de bestiar?).

No massa lluny d’aquest tancat, continuant el mur de la part superior, apareix una cavitat rodona de 23 cm de diàmetre i 26 cm de fons, amb el fons pla. Semblaria un lloc per anclar-hi algun pal vertical, però no es veu quina relació pot tenir amb la resta.

En tercer lloc, a uns trenta metres al sud de l’edifici principal, dalt d’un cingle molt petit, es troba una mena d’abeurador (110 x 50 cm), amb uns 10 cm de profunditat i un sobreixidor en forma d’entalladura.

Abeurador (la regleta del centre fa 20 cm)

I finalment, completa el conjunt una tina i un fonyador. Aquest darrer fa 1,20 x 0,90 metres i té una profunditat de 35 cm (podria ser que hi haguessin els ancoratges d’una petita premsa de fusta). Al seu costat, a un metre i mig, es troba un gran dipòsit també buidat a la pedra que actualment fa 2,60 m de llargada per 1,50 d’amplada i una altura que arriba als 110 cm. Tota la roca s’ha desplaçat cap a la vall i això ha fet que el cup hagi perdut la seva paret lateral. Segons vàrem saber fa temps, és el Trull dels Moros, que el mapa de l’ICGC situa erròniament en una cabana de volta a l’altra banda del poble.

La Torre i la Bastona (Moià)

A l’extrem sud del serrat de la Torre, mirant a llevant, en terme de Moià, es troben les restes d’un antic mas. El que es pot veure correspon a les restes d’un mur a recer d’un petit penya-segat, encarades al sud-est. En algun lloc arriben a tenir un metre de gruix i estan fetes amb pedres poc treballades relligades amb fang.

Semblen dibuixar diversos espais que podrien correspondre a una casa o edifici. No sembla que puguin tenir un origen natural, i la proximitat al topònim “la Torre” fa pensar que es tractés d’un antic mas. El conjunt fa més de 12 x 17 m, tot i que està molt emboscat.

Els actuals propietaris de la Grossa ens confirmen l’existència d’aquest mas, el seu nom i el seu emplaçament.

A nivell documental sabem que en un capbreu de l’any 1500 que es conserva a l’arxiu municipal de Moià, Francesc de Vilatarçana, de Sant Vicenç de Calders, confessa tenir el Cortó de Sellers, àlies de la Torra (sic), constituït dins de la parròquia de Moià, amb 4 peces de terra. Totes aquestes terres limiten amb un mas anomenat la Torra,
A banda d’aquest fet, altres topònims actualment encara existents ens ajuden a identificar aquest mas com les restes que descrivim, per exemple el fet que una de les terres tingués a ponent els honors de la Bastona i a tramuntana el camí ral que va de Vic a Manresa.

Tot i que en el lloc on es creu que havia estat emplaçada la masia de la Bastona actualment no s’hi evidencia pràcticament res, només una acumulació de pedres i un petit fossat, els habitants de la Grossa ho han rebut per via familiar. Es diu que la mestressa de la Grossa havia nascut en aquest mas, al segle XIV.

El mas de la Bastona apareix encara en un capbreu de Santa Maria de Moià de l’any 1479, quan el declara Francesc de Vilatersana. També se’n parla en un capbreu de l’any 1500.

 

La Grallera (Torre-serona)

Les restes d’aquest mas, o segurament torre, com s’anomenaven per aquesta zona aquesta mena de construccions a l’alta edat mitjana, podria tenir els seus orígens en el món andalusí (una almúnia). Està documentat que en aquell moment la gent s’hi referia com a “Torre Grallera”.

Una de les primeres referències escrites apareix l’any 1177, i al segle XVII ja estava despoblat (tot i això, sembla que s’hauria despoblat arran de la crisi baixmedieval).

Actualment se’ns presenta com una estructura tallada a la roca, alçada un parell de metres del nivell basal, i d’11 m x 9 m. Per accedir-hi cal pujar per uns graons, al capdamunt dels quals s’identifica el lloc on hi havia hagut la porta (amb una possible polleguera al terra). Les vores del rectangle varen ser retallades per fonamentar-hi els murs que delimitaven la torre, que actualment no existeixen, potser perquè eren fets de tàpia o perquè les pedres que els haurien constituït s’haurien reaprofitat per a altres usos. A l’extrem nord de la base, hi trobem una cisterna, amb un canal que ha estat descrit com un sobreeixidor, tot i que també podria haver estat el canal que recollia les aigües de pluja provinents del sostre.

Se sap que al costat de l’edifici hi havia hagut unes sitges excavades al terra, avui dia desaparegudes. També es té constància d’altres construccions o habitatges a les rodalies, però actualment pràcticament han desaparegut.

Més informació.

Els Castellots (Tàrrega)

Al nord del quilòmetre 83 de la C-14, en terme encara de Tàrrega, es troba un tossal de 363 m d’altura, que dibuixa una cresta d’est a oest. Tot i la seva modesta altura, sobresurt per damunt de la plana urgellenca.

El cim dels Castellots, des del vessant sud-est

Al cim del turó s’endevinen encara alguns murs d’una construcció, fet que potser ajuda a interpretar el topònim. Al seu vessant sud, a mig pendent, trobem un trull tallat a la pedra, amb quatre costats rectes, però de mides desiguals: si a la banda nord fa 2,35 m, al sud només en fa 2:30, mentre el costat oriental fa 2,23 i l’occidental, 1,60 m.

Trull dels Castellots

A prop del cim apareix una pedra amb uns talls que bé podria correspondre a un contrapès d’una premsa de vi. A banda d’això, hi ha altres pedres que mostren talls fets per picapedrers.

Tot plegat, sembla que correspondria a una antiga masia o torre, amb una explotació vitícola força evident.

Roques de Berler (la Noguera)

Les roques de Berlé es troben a la Noguera, en terme de Balaguer. És tracta d’una petita carena molt trencada pels despreniments, però en el seu extrem sud s’hi troben les restes d’un antic mas, segurament medieval.

Antic mas de Berlé

L’espai més evident correspon a un edifici construït en un rebaix de pedra, dividit en dues parts per una paret de tàpia. A llevant hi ha uns encaixos de biga que fan pensar en un altre edifici, i més al nord, una construcció de tàpia adossada al marge (12 x ,5 m). Just a sobre seu sembla que hi ha una antiga era.

Al costat de l’edifici principal hi ha dues piscines rebaixades a la roca, que podrien correspondre a trulls o tines per elaborar vi. Una d’elles fa 3,10 x 1,60 i l’altra 2,50 x 1,30 m. La profunditat, més o menys és d’un metre.

Just tocant al camí hi ha dues antigues sitges excavades a la roca, però actualment partides per la meitat. També hi ha dos espais que no se sap segur si són artificials o no.

Pocs metres a llevant, en un roquer que actualment queda enmig d’un camp, hi ha dos trulls de vi formats per dos conjunts de tres cavitats connectades entre elles: una per trepitjar el raïm, una altra per la fermentació i la tercera per treure el vi. Totes elles estan connectades.

A ponent de l’antic mas, en un altre roquer, apareixen dos trulls més (2,80 x 2,20 m i 1,90 x 2,50 m, aquest darrer amb un espai per trepitjar el raïm.

I més al nord en un marge d’un camp, n’apareixen uns altres en molt mal estat de conservació.

A uns 700 m al nord-est hi ha una tina completament cilíndrica i solitària.

L’Antonell

Les restes d’aquesta masia es troben a tocar de la riera de Malrubí, dins del terme de Moià. Sabem segur que existia l’any 1500, tot i que segurament era anterior, com a mínim de les primeres dècades del segle XIV. Actualment està totalment enrunada i fins i tot coberta per la vegetació. Fa deu anys encara se’n conservava bona part dempeus, encara que part del sostre ja hagués caigut. Sembla que a partir del segle XVII, quan es va produir un important eixamplament a la seva banda oriental, s’entrava a la casa per una  porta que permetia accedir directament al seu segon pis. De tota manera, el nucli antic de la casa estaria ben bé al centre de les ruïnes actuals, on es veuen unes finestres espitllerades i un sospitós arc apuntat que semblaria de cronologia gòtica. A més a més, dins d’aquesta part més antiga hi ha les restes d’un pou de planta rodona, que sembla que devia servir per proveir d’aigua els seus estadants. Curiosament està a escassos metres d’un pou negre on anaven a parar els residus sòlids i líquids de les corts i de la comuna.
5172
Vista exterior de la tina
A la banda nord, adossada a la paret forana, apareix una estructura de planta rodona, com un gran cilindre fet amb pedres poc treballades. S’hi accedeix per una rampa amb alguns graons i, en arribar a dalt, es troba un forat rodó, de tres o quatre metres de diàmetre, on s’abocava el raïm, que era aixafat directament a sobre de la tina. Aquesta queda just a sota, i es caracteritza per estar fet amb cairons envernissats per fer-la impermeable. El most, ja convertit en vi, era extret per la boixa, que es troba dins de l’edifici, just en una sala on hi ha l’arc apuntat que esmentàvem més amunt i unes antigues dogues de bota o de tina de fusta. A l’habitació del costat hi ha les restes d’una premsa de cargol.
Interior de la tina, folrada amb cairons
Restes de la premsa de cargol
Aquesta tina no té massa paral·lelismes al municipi de Moià, i potser només s’hi pot comparar la tina de Riqueus, tot i que en aquest cas es tracta d’una tina aïllada enmig de les vinyes.No massa lluny, però, trobem la tina de la Posa, que seria força semblant.

La Bauma de l’Espluga

Segons el mapa de patrimoni de la Diputació de Barcelona, el parament pot indicar que la construcció seria dels primers segles medievals, cap al segle IX-X, tot i que no disposem de documentació que deixi constància de la balma. El 1336 està documentat el mas de l’Espluga com una dependència del mas de la Mata. Probablement la balma fou ocupada en un principi i posteriorment es construís el mas.