Allà on s’ajunten la Segarra, l’Anoia i el Bages, es troben una sèrie de cavitats arrodonides, excavades a la paret de la pedra sorrenca i que per la seva aparença reben el nom popular de fornots.
Hi ha hagut dues grans línies d’interpretació: per una banda, la que els considera com a coves sepulcrals prehistòriques (per tant equiparables als dólmens) i la que considera que eren eremitoris medievals, propis d’alguns ermitans. També hi ha qui els ha vinculat amb el món pastoril i no falten els estudis que els consideren d’origen natural.
En alguns d’ells els elements antròpics com les marques de picapedrer són ben clares i això donaria peu a pensar que són cavitats contruïdes de manera artificial. Altres, en canvi, no presenten cap evidència que permeti pensar que varen ser construïts artificialment.
De fet, quan es va excavar el cas del Roc Foradat de cal Pepa, els seus autors varen concloure que “la hipòtesi sobre aquests jaciments que presenten cavitats excavades a la roca i que alguns autors relacionen amb eremitoris rurals, després de la intervenció arqueològica que s’ha portat a terme ha quedat descartada, si més no en referència a la zona que s’ha pogut excavar.” (font)
Si us interessa el tema, en trobareu molt bona informació aquí.
Es troben a Bocairent (Vall d’Albaida), en una paret propera al poble orientada al sud-oest.
Es tracta del grup de coves-finestra artificial més conegut de la zona, tot i que n’hi ha altres exemples.
Vista general de les Covetes
Es tracta d’unes cavitats artificials obertes a la paret amb forma de finestra, i actualment és un dels recursos turístics de la vila.
El conjunt està format per més de cinquanta finestres, algunes no acabades. Estan disposades en tres o quatre pisos irregulars, i sembla que en origen no estaven connectades les unes amb les altres, ja que la majoria disposen d’ancoratges per lligar una escala de corda per enfilar-s’hi. Avui dia, però, estan interconnectades entre elles, de manera que es pot seguir un traçat laberíntic (i així et conviden a visitar-les, com si fos un joc: cal trobar la continuació, indicada per escales i cordes en els llocs més complicats).
Detall d’una de les finestres, amb una corda per entendre com funcionava l’escala d’accés
Avui dia s’hi entra per una còmoda escala metàl·lica, però encara són visibles els antics graons per on es podia arribar fins a la boca més baixa d’una d’elles.
Les cambres, quasi totes de planta aproximadament rectangular i variables quant a mesures (2,5×3 m. i 2,5x 4 m., com a mitjana), no presenten sitges ni elements destacables, i solament unes quantes tenen dipòsits o compartiments oberts, diu la pàgina web del lloc.
Interior d’una de les covetes
Aquestes cavitats han estat interpretades de maneres molt diverses, des de graners a coves sepulcrals, passant per oratoris visigòtics. Avui dia, però, el guia ens explica que el més raonable sembla que siguin antics graners i cambres de refugi de persones i béns. Les possibilitats de datació són molt poques, atès que no hi ha aparegut cap vestigi arqueològic ni cap inscripció. Tot i això, el Museu Arqueològic d’Ontinyent creu que es tractava de graners-magatzems de seguretat, realitzats en època andalusina (hispano-àrab), que servirien a determinades comunitats camperoles de les proximitats, molt probablement d’ascendència berber. Sembla que és un model de graner traslladat del nord d’Àfrica (els tazaghin de l’alt Atles, per exemple).
Correspondrien a un moment molt precís, probablement entre els segles X-XI.
Com a continuació del que ja s’ha dit aquí, diré que la cova situada a la banda oriental resulta inaccessible si no és amb una curta escalada artificial. Actualment, es passa per un forat obert en l’empostissat de fusta que aguanta la paret de pedra i morter de calç. Segurament també era la via d’entrada. De tota manera, no es veu cap ancoratge que permetés pensar en un sistema d’escales de fusta per pujar-hi, fet que fa pensar en un accés mitjançant una corda o una escala de corda.
En travessar aquesta trapa, a la banda oriental, es troba una petita escala amb vuit o deu escalons que condueixen a un replà superior i a l’entrada natural d’una petita cavitat que es va fent estreta fins a esdevenir impenetrable. En alguns racons de la zona occidental es veuen encaixos tallats a la roca, tot i que no massa clars, i una repisa elevada que sembla haver estat tallada artificialment.
Res no sembla indicar que es pugui continuar paret amunt ni cap als costats. Per tant, semblaria un lloc de refugi, donat que amb armes de l’edat mitjana era pràcticament inexpugnable.
Més o menys al quilòmetre 126 de la N-260, al límit sud de Ribes de Freser, es troben les coves de Ribes (dites a vegades de la Corba). Es tracta d’un conjunt de cavitats excavades a la roca calcària que tenen, com a molt, una trentena de metres de recorregut (en trobareu la topografia, aquí).
Podria ser que fos en aquest punt on al segle IX es varen aturar les tropes sarraïnes en el seu atac contra Narbona. Les primeres notícies documentals, però, són del segle XII, i se’n perd la pista al XV, tot i que sabem que en l’onada de pesta de 1650-1652 s’hi va situar una porta que impedia la circulació de persones i mercaderies, fins al punt que la farga de Campdevànol va haver d’aturar-se per manca de matèria primera per treballar.
Al segle XVI, la crònica aragonesa de Jerónimo Zurita hi fa referència dient que eren dues roques situades a banda i banda del riu, a un tret de pedra de distància, i que només s’hi podia pujar per uns graons. Aquesta descripció sembla indicar que Zurita coneixia l’indret, però no ho puc afirmar.
Coves de la banda occidental
Jeroni Pujades (1609) també en parla amb força deteniment i ens aporta informacions interessants, com ara que en un costat hi ha quatre coves mentre a l’altre només n’hi ha una. De les primeres diu que tenen unes fustes travessades a mode de baranes, perquè no caiguin els qui s’hi aboquen. A l’altre costat (llevant), “(…) se ve una cueva que tiene garita de cal y canto, cuyas claraboyas o troneras , que acá llamamos espilleras, se descubren hasta nuestros días. Estaba esta garita cubierta de tablas y maderas, mostrando su duración o perpetuidad, y debieron de ser de gruesas teas o incorruptibles enebros: hoy no se halla camino, senda ni subida para estas cuevas, ni hay quien pueda decir lo que allá se esconde.” Pujades continua amb altres detalls d’interès però que avui dia no es reconeixen o han desaparegut.
Quan es va publicar la Catalunya Romànica (volum dedicat al Ripollès) es va dir que no es podia precisar què en quedava, perquè calia pujar-hi escalant. De tota manera, encara s’hi reconeixia, a la banda de llevant, diversos trossos de mur fets amb pedra tallada i les restes d’una construcció de fusta formada per dues grans bigues que sobresurten i que permeten pensar en un sòl o base artificial. Tal com deia Pujades, no s’hi veu manera d’accedir-hi, perquè està situada just a sobre d’un petit balmat, i aquesta morfologia no sembla haver estat afectada per la construcció de la via del ferrocarril (que queda just a sota).
Estructura penjada a la banda oriental
A la banda occidental, es descrivia el camí d’accés tallat en part a la roca, i amb un aparell de caràcter medieval. Vist des de fora, sembla que la part final del sòl d’aquesta cova estigui fet amb grans lloses tallades, disposades en forma semicircular.
Tal com es veu en les imatges adjuntes, dins d’aquesta cova hi ha una mena de dipòsit pràcticament quadrat, d’un parell de metres de costat, que té la peculiaritat que no toca el terra de la cavitat, sinó que s’hi pot passar per sota. Semblaria correspondre a una cisterna per recollir aigua de pluja, tot i que actualment està completament seca. Al final de la galeria (a la que s’accedeix pel camí penjat, com ja he dit) s’obre una gran boca, on hi ha una mena de paret que tanca parcialment la cavitat i que podria ser que presentés una mena de matacà. Just a sobre, en un lloc aparentment inaccessible, es troba una gran biga de fusta penjada uns tres o quatre metres més amunt (es veu des de la carretera i sembla que correspon a una de les baranes que cita Pujades). A l’interior de la cavitat hi ha altres marques que indiquen la presència humana.
Pel que fa a la cavitat de la banda oriental, avui dia accessible per una curta via d’escalada artificial, no em puc dir res més que el que mostren les imatges, donat que encara no hi he pogut ascendir.
Cavitat d’origen antròpic situada en el camí que va d’Aiguafreda al Cruells, a l’inici de la carena del Soler (41º 45′ 314 – 002º 16′ 109 – 573). Es troba una mica per sobre del refugi de la Solella de Cruells.
Sembla evident que es tracta d’una cavitat excavada artificialment en un terreny format parcialment per sediments calcaris i roques molt rebregades. Al final del seu recorregut apareix la roca mare. Hi ha restes que evidencien un ús recent, possiblement com a espai de magatzem agrari.
La boca d’entrada fa 2,5 m d’ample per 1,60 m d’altura. El recorregut total és de 8 m i l’amplada màxima de 6,30. Es pot estar dret en la pràctica totalitat de la cavitat i l’altura màxima és d’uns 2,20 m. A l’extrem nord, hi ha una part d’un parell de metres que podria correspondre a un segon moment de perforació.
Presenta marques evidents d’haver-se fet foc al seu interior.
Es tracta d’un conjunt de mitja dotzena de cavitats de petit recorregut i diferents formes i mides que es troben en el punt 41º 49′ 305 – 002º 21′ 424 – 1168 (a llevant i per sota del santuari de Sant Segimon).
Tot el conjunt semblaria correspondre a una explotació mineral, segurament una antiga mina d’ametistes, a excepció de l’anomenada cova de Sant Miquel dels Sants (la que té la reixa a la fotografia).
Tal com hem publicat en un altre lloc (pàgines 87-90), aquesta cova apareix en les obres del geòleg Jaume Almera (1884) i del topògraf militar Juli Serra (1890) com a indret on es va retirar el sant vigatà. La història, però, ens diu que Miquel Argemir no va venir mai en aquest indret. Va ser a partir de 1862 que un personatge anònim va publicar a la premsa vigatana que havia trobat la cova, després de diversos intents i de què tothom li digués que no existia i que el sant mai no havia estat per aquest lloc. Després de parlar de la dificultat del camí per arribar a l’indret, l’autor deia “la cueva es doble, una arriba y otra abajo sin comunicacion entre sí; la de arriba que parece una de tunel tiene siete metros de profundidad por uno de altura y de diámetro; la inferior es mas ancha y menos profunda… A esta traen los cerdos la temporada que pastan en la montaña“.
Cova de Sant Miquel dels Sants
El dilluns 22 de setembre de 1879 es va anar en processó fins a la cova i s’hi varen instal·lar unes imatges de Sant Miquel i el seu company de fugida, agenollats davant la creu en el moment en què el seu pare els va trobar. Eren obra de l’escultor Pere Cuadras -ja estaven fetes al 1827, però no sabem perquè no s’hi varen instal·lar abans- i l’acte va coincidir amb el centenari de la beatificació del sant. Per arribar fins al lloc havia calgut obrir un nou camí, tallat a la roca, que encara es conserva parcialment. L’acte comptà amb la participació del pintor Llucià Bertrana.
Després de la missa, es dugué la relíquia del sant (suposem que la que tenia la ciutat de Vic) fins a la cova, en processó d’una sola fila. Posada la relíquia del sant a la boca de la cova, el penitencier va beneir el lloc amb un branquilló de faig. Jaume Collell –que havia fet el sermó- en va publicar la crònica a La Veu del Montserrat del 27 de setembre de 1879.
La cova de Sant Miquel fa 6,30 m de recorregut i té una bona d’1,15 m x 1,50 m. A la part final fa 1 m x 1,40 m. Just passar la reixa es troben les restes de ciment on se suposa que estava fixada alguna de les imatges. La boca està penjada en una paret vertical, fet que dificulta accedir-hi. En aquest pany de paret hi havia una inscripció pintada que no hem pogut llegir.
La cova inferior, on es duien els porcs segons el document de 1862, és molt més baixa i fa uns quatre metres de recorregut. Més a ponent hi ha dues boques, una de més gran i l’altra més petita, connectades entre elles, que donen accés a una galeria excavada seguint la beta d’algun mineral. Més a ponent, i per sobre, hi ha altres boques que se suposa que foren obertes per extreure’n algun mineral. Si es puja una mica més i s’avança cap a l’oest, arriba un moment en què un petit pas entre roques permet baixar fins a la feixa on es troba la cova de Sant Segimon, a l’extrem oriental del santuari. Suposem que aquest és el camí que es va seguir l’any 1862.
La Roca Foradada es troba al sud-est de Sant Segimon i al nord del turó de Collsaprunera (41º 49′ 174 – 002º 21′ 537 – 1291). Es tracta d’un penya-segat de pòrfirs obert a la cara nord-occidental de la muntanya en el qual es troben tres petites cavitats d’origen antròpic i funcionalitat desconeguda. Les dues primeres estan una a tocar de l’altra en el punt que s’ha indicat i la segona es troba una mica per sota, enfilant-se per un lleixa penjada.
Tenen aproximadament uns tres metres d’amplada i un parell d’altura, i un recorregut que no passa dels tres metres. No hi ha dubte que han estat excavades artificialment, però no semblen ser mines, perquè no hi ha presència de cap mena de minera en aquell lloc. Podrien tractar-se d’eremitoris vinculats al monestir de Sant Marçal, tal com reporta la llegenda de Sant Segimon, i en paral·lel a la cova d’aquest sant que es troba a tocar del santuari. De tota manera, també podria tractar-se d’explotacions mineres no reeixides (i fins i tot de refugis utilitzats en temps de guerra).
Es troba a llevant del Collsaprunera, a l’altra banda del torrent de la Font de Matagalls (41º 48’ 983 -002º 21’ 868 – 1317).
Petita cavitat de 6 m de recorregut, oberta a la cara sud d’una aresta rocosa de pòrfirs. La boca fa 4 m x 1,70. Als dos metres de l’entrada hi ha un petit pas estret (doble), que obliga a gatejar i que després s’obre a una petita sala ascendent feta enmig d’una tartera amb blocs de pòrfir. Un petit forat a la part superior permet veure l’exterior, tot i que no és accessible.
A la part del davant de la cova s’observen les restes d’un petit mur de pedra seca. Segurament va ser ampliada de manera antròpica.
Patrimoni Existencial 