A Aguilar de Segarra, a l’altre costat de l’Eix Transversal i de la via del ferrocarril, al nord del nucli que formen cal Ferrer i cal Maçana, en una bifurcació de pistes, de les quals la de la dreta puja a cal Palomes, hi ha una pedra que presenta quatre reguerons que convergeixen en un petit espai que podria ser una cassoleta, però que en tot cas està molt malmès.
Un dels reguerons conduiex directament a aquesta cassoleta, mentre els altres tres confluiexen en un únic abans d’arribar-hi, tal com es veu a la fotografia..
El petroglif
El conjunt es podria considerar la base d’un forn de ginebre, però el fet que estigui construït dalt d’una pedra solta fa difícil d’acceptar aquesta hipòtesi. Una altra possibilitat és que realment es tractés d’algun gravat prehistòric…
La pedra sobre la qual es troba la inscultura
Vull agrair al Joan M. que m’ensenyés aquesta pedra.
Les arnes es posaven sovint en corrals com els que hem vist en els darrers dies, però sovint es ficaven en coves o balmes que tenien l’orientació correcta. En aquest cas hi trobem la cova de Mas Serè, al Penedès. La balma natural es va tancar amb una paret de pedra prou alta com per no poder ser escalada. Per fer el lloc més inexpugnable, es varen plantar vidres al cantell del mur, de manera que es feia molt difícil d’accedir-hi.
Els corrals d’abelles es construïen en un lloc arrecerat, generalment força pendent i encarat a migdia o a sol naixent.
En el cas català acostumen a tenir forma rectangular, i una entrada molt petita (normalment s’hi ha d’entrar ajupit). En aquest cas fa uns 12 metres de llarg per gairebé 8 d’amplada. L’altura de les parets era de dos metres i mig o tres, per evitar l’entrada dels animals que podien perjudicar la mel o de les persones que la podien robar. No és estrany que a la part superior del mur hi hagués claus de cap per amunt o vidres per impedir-ne l’entrada.
Les arnes es col·locaven o en unes furnícules expresses (com les nou que es veuen en aquest cas) o bé en les bancades fetes expressament. En aquest cas sembla que hi havia les dues possibilitats. Sempre, però, es buscava que el sol naixent els toqués directament, de manera que les abelles comencessin la seva activitat ben d’hora ben d’hora.
Benjamí Català va publicar un article dins del llibre Arquitectura dels oficis (Pagès Editors, 2003) en què parla dels corrals d’arnes del Penedès, concretament dels que coneixia en aquell moment a la Bisbal del Penedès i el Montmell.
Els corrals d’abelles eren llocs on es guardaven els ruscos per extreure’n posteriorment la mel.
A uns 800 metres al nord-oest d’Aspa (Segrià) hi ha un petit turonet amb les restes d’una aparent cabana de volta. De tota manera, les parets, fetes amb grans blocs ben escairats, relligats amb morter de terra i pedres petites (possiblement un part de calç), semblen indicar que es tractava d’alguna cosa més.
La fotografia següent ens mostra aquesta estructura, de la qual es veuen clarament dos cossos (gairebé segur que algú els ha “excavat”). El primer espai que es troba, que és el més visible, fa 6 metres x 2,60, però sembla que amb un segon (i potser més espais) cap al nord es podria arribar a un edifici de 10 m x 6 m (aquesta part no ha estat “excavada”). El conjunt recorda força la Grallera, a Torre-Serona i porta a pensar que no es tractés d’una torre o almúnia.
El mas d’Aspa
Una de les coses que crida l’atenció és que per la banda oriental del turó es troben sis graons tallats a la pedra, que semblen dibuixar una escala que va a parar justament a la separació entre els dos espais. Si realment es tracta d’una escala, tindria sentit la separació de tres metres que es troba a la banda sud, que sembla que dibuixen un petit fossat (és clar que es va treure pedra). Al poble, en un dels carrer de la part occidental, es pot veure una escala molt semblant a aquesta, també tallada a la pedra i avui dia inutilitzada.
Escala d’accés a l’edifici
El conjunt es complementa amb una sèrie d’elements que estan a una cinquantena de metres de distància.
En primer lloc, hi trobem un espai de forma allargada d’una quinzena de metres de llarg, amb una entrada a la banda nord d’1,25 m d’amplada i una altra al sud d’1,80 metres. A les parets laterals, a banda i banda, trobem diferents encaixos, alguns d’un possible embigat i altres a nivell del terra. També un lloc que semblaria destinat a lligar-hi animals. A les dues entrades hi ha encaixos que semblen destinats a tancar l’interior (era potser un corral de bestiar?).
No massa lluny d’aquest tancat, continuant el mur de la part superior, apareix una cavitat rodona de 23 cm de diàmetre i 26 cm de fons, amb el fons pla. Semblaria un lloc per anclar-hi algun pal vertical, però no es veu quina relació pot tenir amb la resta.
En tercer lloc, a uns trenta metres al sud de l’edifici principal, dalt d’un cingle molt petit, es troba una mena d’abeurador (110 x 50 cm), amb uns 10 cm de profunditat i un sobreixidor en forma d’entalladura.
Abeurador (la regleta del centre fa 20 cm)
I finalment, completa el conjunt una tina i un fonyador. Aquest darrer fa 1,20 x 0,90 metres i té una profunditat de 35 cm (podria ser que hi haguessin els ancoratges d’una petita premsa de fusta). Al seu costat, a un metre i mig, es troba un gran dipòsit també buidat a la pedra que actualment fa 2,60 m de llargada per 1,50 d’amplada i una altura que arriba als 110 cm. Tota la roca s’ha desplaçat cap a la vall i això ha fet que el cup hagi perdut la seva paret lateral. Segons vàrem saber fa temps, és el Trull dels Moros, que el mapa de l’ICGC situa erròniament en una cabana de volta a l’altra banda del poble.
Es tracta d’un edifici rectangular, de 35 m de llarg i uns 10 d’amplada, amb parets que en alguns llocs arriben als tres metres. En principi s’hi entrava per una porta molt petita, on calia passar ajupit. Com es veu en la foto aèria, està orientat de nord a sud, de manera que la seva part més alta quedava exposada al sol eixent. És justament en aquesta banda on es trobaven els antics ruscos.
Tot i que podria semblar una casa, l’edifici no presenta sostre i el seu interior és un penya-segat desprès, per on cal anar a trossos entre les pedres.
Les parets són fetes de pedra, a la part inferior, i tàpia, a la de dalt, rematada amb unes lloses que eviten el seu deteriorament.
A l’interior hi ha diversos llocs on es veu clarament que havia contingut ruscos d’abelles i fins i tot n’hi ha algun tros, tant de caixes quadrades com de ruscos cilíndrics (horitzontals).
A Sant Ramon, la Segarra, molt a prop de la carretera que porta a Tarroja, en el lloc anomenat Camí de Guissona, es troba un mur que serveix de marge a uns camps de secà, orientat al sud-oest. Si ens ha cridat l’atenció és per la presència de quatre fornícules que indubtablement havien servit per contenir unes tantes caixes d’abelles (una d’elles encara és al lloc).
El mur amb dues de les arneres
Detall de les arneres
Dues d’aquestes fornícules o arneres es veuen des de la carretera, mentre les altres dues queden amagades per la vegetació arbòria que creix al costat del marge.
Es troba a Espinavell (Molló) a 1.491 metres d’altura i apareix en el mapa de l’ICGC (tot i que sense nom) i en el de l’Alpina. Correspon al codi 445 de la Wikipedra (altres construccions).
Casal d’en Rodà. Detall de les fornícules
Es tracta d’una construcció rectangular, un mur de 14 per 7 metres, aproximadament, amb una entrada per la banda nord. Just al costat de l’entrada es troba un abeurador de fusta i una banyera més moderna (avui dia totes dues buides).
A la paret de ponent, la primera a la que toca el sol només sortir per l’horitzó, hi ha dues fornícules, de mides clarament diferents. La més gran fa 52 x 60 x 45 cm. La petita fa 45 x 20 x 50.
Tot fa pensar que, si més no la gran, servia com a lloc on dipositar un rusc d’abelles.
