Cassoleta i creus

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

L’any 2012 vaig publicar una nota sobre la demarcació entre els límits de Sant Martí de Centelles i Castellcir. Arran del darrer descobriment al Brull i de la suposició que aquestes creus i cassoletes podrien correspondre a una manera d’indicar alguns límits, he tornat a visitar el lloc. Sort del GPS i de la fotografia que en el seu moment en vaig fer, perquè -quinze anys més tard- la cosa se sembla com un ou amb una castanya. I si no, jutgeu-ho vosaltres mateixos i mateixes:

Les creus fa quinze anys
Les “creus” el mes de maig de 2026

El conjunt de les “creus” està tan alterat que fins i tot sembla que no siguin creus. Només han passat quinze anys i l’erosió ha treballat de valent… i alguns o algunes pretenen que encara avui dia poguem trobar creus d’època prehistòrica…. En fi, un altre dia en parlarem…

En la imatge següent he fet una superposició del mapa de l’ICGC amb el del Cadastre. El punt vermell són la cassoleta i les “creus”, la línia blava vertical, l’actual  límit municipal, i la línia negra de la dreta, que fa un colze molt sobtat, hauria de correspondre als límits de propietats.

Mapes superposats

Com es veu en aquesta imatge, la cassoleta i les creus tant podrien estar marcant una separació municipal, com una separació de propietats. De fet, segons el mapa del Cadastre, les finques se separen per un penya-segat, just a la punta del qual es trobaria la cassoleta i les creus que ens interessen.

En la delimitació municipal de 1889 el límit es fa passar pel turó de Puigoriol, venint de l’obaga del mateix nom i anant després a l’estalviada de Barnils. Actualment, tots aquests topònims queden una mica més a l’est d’on es troben les creus. O sigui, que ni per una banda ni per l’altra coincideix amb la delimitació municipal actual ni amb la de finals del segle XIX.

Això em porta a pensar que era una delimitació de propietats, justament on aquestes es troben i el límit fa un colze de 90 graus. En un altre lloc ja he parlat de la utilització a l’edat mitjana de creus i cassoletes per indicar alguns límits (en aquest cas parroquials, però segurament es feia servir la mateixa tècnica per delimitat propietats). Això no vol dir que pugui explicar totes les cassoletes del món, que segurament tenen orígens diversos, però ajuda a entendre’n una part.

Roca amb creus i cassoletes al Brull

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

Passant per un camí que va a mitja costa entre la Serra de l’Arca i la riera d’Avencó, encara no un quilòmetre endins del terme del Brull, em vaig enfilar a una pedra de gres vermell i em va cridar l’atenció una gran cavitat arrodonida visiblement antròpica.

Vista general de la roca

Aquell dia, vaig deixar la cosa aquí, perquè no vaig saber-ho interpretar. Dubtava entre que fos una premsa de vi o un forn d’oli de ginebre, però cap de les dues interpretacions no m’acabava de fer el pes. Així és que un altre dia vaig decidir tornar-hi. Al principi no hi vaig veure res, i em vaig dedicar a donar una volta per veure si a les pedres del costat hi havia alguna cosa. Després d’una estona d’observació que no va donar cap resultat, vaig decidir tornar a la primera roca i mirar-la amb més deteniment.

Hi havia una segona cavitat al costat i, mirant de netejar-la, em va semblar veure-hi alguns gravats. Total que poc a poc varen anar sortint algunes creus, cosa que confirmava que les petites cavitats que tenien al seu costat havien de ser cassoletes.

Creus i Cassoletes en la roca estudiada

Com es veu en la foto, en un extrem de la roca hi ha dues cassoletes molt més grans que la resta, segurament fetes amb posterioritat. De seguida em va venir al cap un llibre de Jean Abelanet sobre les roques gravades nord-catalanes, on es reprodueix un document de l’any 1011, una butlla papal sobre els límits del monestir de Cuixà. En aquesta butlla es parla d’unes creus que estan gravades en roques per indicar els límits de l’alou del monestir. De fet, en la consagració de l’església de Sant Martí d’Aiguafreda (any 898) també es parla d’una creu feta en un arbre per indicar el límit de la parròquia (ad ipsum arborem ubi crus facta est). 

La utilització de cassoletes com a indicadors de límits parroquials o locals també és molt antiga. El ja esmentat Jean Abelanet reprodueix un document de l’any 1425 en què es parla d’unes pedres amb creus i “escudelles” per indicar alguns límits de la parròquia de Jújols (Conflent). Està clar que aquestes escudelles havien de ser cassoletes.

La nostra hipòtesi és que aquesta roca actuaria de límit (no sabem de què) i que va ser visitada regularment i marcada amb creus o cassoletes per donar a entendre que no era un element natural i recordar aquesta delimitació. Confirma la idea que es tracta d’una fita liminar el fet que al costat hi ha una fita de pedra sorrenca que no sabem exactament què delimitava.

Fita a menys de 10 metres de la roca

Seria un límit parroquial o municipal?

En principi no ho sembla, ja que les fitacions de finals del segle XIX no en parlen i sembla que el límit municipal passava més al sud. Segons Antoni Pladevall, l’any 1855 els límits del Brull i Aiguafreda passaven per l’era de la casa del Sení. I després continuaven fins al coll de can Brull (segurament on ara hi ha la Creu de Parròquia), fins a baixar a sota de l’afrau del Montanyà i remuntar la riera de Martinet fins a pujar al mas Rourell.

Llavors, aquest límit (perquè és clar que es tracta d’un límit) és anterior o posterior a la constitució de la parròquia al segle IX?

La recerca documental per poder respondre aquesta pregunta, està donant resultats interessants, que en el seu moment explicaré.

Ictines falses de Sant Miquel del Fai

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

No fa massa dies vaig trobar tres roques en la pujada a Sant Miquel del Fai que semblaven contenir unes ictines d’au. Vaig fer tres o quatre visites més, intentant descobrir d’on podien provenir les pedres amb les marques dels passos dels ocells, però no ho vaig aconseguir.

La darrera vegada vaig tornar a la primera que havia vist, amb la intenció d’amagar-ne una que estava a prop del camí per poder-ho comunicar a algun expert i va resultar que no la vaig poder moure del terra: semblava que estigués clavada.

Aquell mateix dia, en la següent, ben mirada, em va semblar que no tocava al terra i que donava voltes sobre un eix, com es veu en el vídeo adjunt:

Total, que resulta que deuen ser falses!

De tota manera, quedaria pendent saber qui les va tallar en aquestes pedres (que podrien no ser ni del lloc) i per què. Les petjades sempre les he trobades en parelles, mai no indicant un rastre.

I no són les úniques, perquè n’hi ha unes que deuen pretendre ser de gos o de llop i que qui les va tallar es va encarregar de pintar acuradament:

Suposades i falses petjades de gos en el camí de Sant Miquel del Fai

 

Fita i roca del Saní

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

Fa molt temps que vàrem escriure que la creu de Parròquia, que separa el Brull d’Aiguafreda, apareixia en un document de principis del segle XVIII. En aquest document es parla d’una disputa sobre els límits d’ambdues parròquies, entre altres per uns horts del mas Saní.

Ara, resseguint un camí que passa pel costat de la casa del Saní ens va cridar l’atenció la pedra que veieu a la fotografia:

En la primera visita, dalt de la pedra, vàrem poder veure un parell de recipients clarament picats a la roca. En tornar-hi per fer-ne una documentació més a fons ens hem trobat amb la sorpresa que a la roca hi ha gravades algunes creus i tallades unes cassoletes, tal com es veu en la següent foto:

A poc metres de la roca es troba una fita de terme, formada per tres pedres de gresos vermellosos. El fet que estigui a prop d’aquesta fita ens ha fet recordar uns documents que Jean Abelanet havia publicat en el llibre Les roches gravées nord catalanes. Copiem i traduïm el que en diu:

“un text datat el 24 de setembre de 1425 esmenta totes les roques, accidents del terreny, senyals artificials, que delimiten el territori de la parròquia de Jújols [Conflent]. El text indica diverses vegades roques amb creus, aïllades o en grups,  i cúpules (escuedelles, osca): “al Quer Rodon ha una creu y una scudella”…, “una roca que y ha moltas creus”; “lo pla de Campanya que y ha una llosa ab quatre escudellas, una osca amb quatre oscas, etc.”, en resum, una vintena de roques amb creus i osques”.“

En un apèndix documental, a més a més, Abelanet recull una butlla del papa Sergi IV (de l’any 1011) en què es fan servir creus per delimitar l’alou del monestir de Sant Miquel de Cuixà.

La pedra que acabem de trobar, remarca -una vegada més- el que ja havia dit Abelanet: que existeix una clara associació entre creus i cupuliformes.

D’aquesta pedra en seguirem parlant!

 

 

Molí de Sant Aniol

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

L’any 1903 la Ilustració Catalana començava la publicació d’una de les millors obres literàries de Marià Vayreda, La punyalada. L’any següent, quan el seu autor acabava de morir, es va publicar en forma de novel·la, amb un pròleg de J. Franquesa i Gomis.

En aquesta obra, Vayreda comença parlant de l’aplec de l’ermita de Sant Aniol, a l’Alta Garrotxa. Un cop acabada la missa, ens diu Vayreda, “y després de cantats pels francesos els goigs del Sant Patró, la porta comensà a gitar glopades de gent capbaxa y mormolanta que, escampantse per la petita plassa, s’agrupava en rodones ò enfilava camí avall en direcció del molí.” I després

“Com fugint del vehinatge de la parroquia, tota la gentada s’anà aplegant cap al planell del molí, hont en un santiamen s’hi instalaren també les parades de jochs y de futeses comestibles, a les que s’abocaren alguns jugant y bevent, mentres que altres, cercant les ombres, se dedicaren a fer el repàs, y tan bon punt satisfetes les primeres necessitats, se trobà’l planell de nou ple de gent, fent rotllos y comentant encara’l sermó del Rector.”

Aquest planell, i les restes del molí es troben poc abans d’arribar a Sant Aniol, remuntant l’espectacular riu que li dona nom. En una de les portes es troba un grafit, gravat al guix, que diu: “La punyalada. Respecteu-lo. Benvinguts”:

Al costat del molí fariner, hi ha una molina (una serradora de fusta accionada per l’aigua, que encara conserva alguns dels seus elements):

Al costat del molí es troba la gran explanada de què parla la novel·la i, en el seu extrem nord, un precari refugi tallat dins de la roca travertina, que podria correspondre a un antic eremitori vinculat a l’ermita de Sant Aniol.

Eremitori de Sant Aniol

 

Rosa Vila, corredora de muntanya

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

Rosa Vila va ser una corredora de muntanya de la qual només sabem que va estar activa l’any 1919. El 25 de maig d’aquell any tenia lloc una cursa que anava de Llinars fins a Mataró. Era una cursa de 18,5 quilòmetres, on es competia en dues categories: corredors i excursionistes.

Rosa Vila, 1919 (imatge tractada amb IA)

La Rosa hi va prendre part i el seu equip va fer un temps d’una hora i trenta-cinc minuts i en arribar va rebre una forta ovació.

La cursa era organitzada per la Secció d’Esports de Muntanya del Centre Excursionista de Catalunya, que va crear un premi especial per a la Rosa, la qual va rebre una altra “xardorosa ovació” en l’acte de lliurament de premis. En aquest acte es deia que la Rosa era la primera noia que prenia part en aquestes proves dins d’equips excursionistes, “juntant la seva bella feminitat a una prova esportiva.”

La Rosa també va participar en una cursa de dos dies a través del Montseny, organitzada per l’Agrupació Atlètica Excursionista, els dies 8 i 9 de juny de 1919 i la revista Stadium deia que ho havia fet “en forma esplèndida” i que havia arribat al final de les dues etapes “en envidiable estado de frescura y buen humor” (La Veu de Catalunya, 28 de juny de 1919).

En aquesta cursa, la Rosa formava equip amb Eliseu Morales i un tal Rodríguez. Morales va participar en altres curses (vegeu-lo a la portada del llibre de Joan M. Vives Teixidó) i va ser un practicant de jiu-jitsu (era deixeble del campió d’Espanya), tal com recull La Veu de Catalunya del 23 de juny de 1919. Aquesta publicació deia que Rosa Vila havia donat un bell exemple de resistència física i entusiasme per l’esport. A part del premi que li corresponia, l’entitat que organitzava la prova (l’Agrupació Atlètica Excursionista) la va obsequiar amb un ram de flors.

Eliseu Morales, Rosa Vila i Maria Vila (que suposem que era la seva germana) varen participar en una cursa entre Palautordera i Mataró organitzada també pel CEC. Quan La Publicidad del 27 de novembre de 1919 comenta la notícia, remarca la presència “de varias simpáticas y encantadoras jóvenes, lo cual da idea de la parte activa que toma el elemento femenino en nuestras manifestaciones deportistas.”

Malauradament, de moment, no en sabem res més.

Eliseu Morales, Rosa Vila i Rodríguez a la cursa Llinars-Mataró (imatge tractada amb IA procedent de la revista Stadium, 1919)

Organització Defensiva del Pirineu

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

L’Organització Defensiva del Pirineu, també anomenada Línia P, va ser un intent de l’exèrcit franquista d’aïllar el nostre país de la resta del món. El projecte tenia prevista la construcció d’un total d’unes cinc mil vuit-centes estructures a Catalunya, però només se’n varen dur a la pràctica la meitat.

Aquestes estructures, anomenades sovint búnquers, es divideixen en emplaçaments de metralladores, fusells, metralladores antiaèries, morters, refugis i observatoris. Diuen els experts que no es varen armar ni es varen utilitzar mai, tot i que sabem que algunes d’elles varen ser reconvertides en parts de les Gran Guàrdies, sobre les que parlarem en un altre moment.

El procés de fortificació del Pirineu no comença l’any 1944, quan s’aprova la instrucció militar que havia de donar coherència al conjunt, sinó que ja es troba el mateix any 1939 o 1940 (sobre aquesta darrera cronologia vegeu el cas de Molló).

Després de mesos d’investigar aquest tema, podeu consultar un treball molt complet amb els resultats que n’he obtingut (si en voleu una edició digital us sortirà gratuït, però si la voleu en paper, haureu de pagar)

Llegenda de l’ermita de la Plana

Publicat el by Francesc Roma Casanovas
Reproducció d’una pintura romànica de l’església de la Plana

L’ermita de la Plana es troba a Pessonada, al Pallars Jussà i possiblement va ser l’església parroquial d’aquest poble. Segons va recollir Pep Coll, un noi de 10 o 12 anys del poble duia a pasturar els bous en un camp no molt llunyà. Un dia, va sentir les campanes de la Plana que tocaven i això li va estranyar molt perquè feia molt temps que no s’hi deia missa. Encuriosit s’hi va acostar i va trobar la porta tancada però a dins hi havia algú dient unes oracions. Era un capellà que hi deia missa amb l’església totalment buida. Tenia un cap pelat i blanquinós i les seves articulacions feien un soroll estrany (nyic-nyic). Quan es va girar de cara on era el bover, aquest va poder veure que el cap era una calavera i va fugir cames ajudeu-me, pensant en l’esquelet i el soroll que feia.

De tornada al tros, va recollir els bous i va tornar al poble. Aquí ningú havia sentit a tocar la campana i fins i tot els pares li varen dir que tot plegat eren imaginacions seves. Com que no el varen convèncer, el noi va anar a explicar-ho al capellà del poble, que no havia sentit les campanes, però que li va semblar que tot plegat era possible. A més, li va explicar que dins de l’església de la Plana hi havia un capellà enterrat que segurament era una mica gandul i que alguns dies no deia les misses que li tocaven. Per aquesta raó l’haurien fet tornar de l’altre món per dir les misses que tenia pendents.

Com que el noi va preguntar per què només ell havia sentit les campanes, el capellà li va dir que era a causa de la seva innocència.

Quan el noi es va fer gran, va tornar a l’església, pensant tornar a comprovar el que havia vist aquella nit, però mai no va sentir les campanes ni veure res estrany. Potser és que ja havia dit totes les que tocaven, pensava el noi; o potser és que s’havia fet gran i havia perdut la innocència. Mai no ho sabrem!

 

Batalla de Sant Corneli

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

La fotografia és idíl·lica però amaga una cruenta realitat. Al fons apareix Pobla de Segur, just al final del pantà de Sant Antoni. Les pedres que hi ha en primer terme corresponen a estructures militars, records d’un passat sanguinari.

Pobla de Segur des de Sant Corneli

I és que aquí, als voltants del cim de Sant Corneli, va tenir lloc una de les batalles més cruentes de la Guerra Civil. L’abril de 1938 l’exèrcit franquista va ocupar Tremp, la Pobla i les centrals elèctriques de la Noguera Pallaresa. Això li obria el pas cap a la zona oriental, entre elles la muntanya de Sant Corneli.

Aquell mes també s’ocupà el Pallars Sobirà i la Vall d’Aran, on el general Sagardía va dur a terme una brutal acció repressiva que li valgué el sobrenom del “Carnisser del Pallars”. Se li atribueix la frase: Fusilaré a diez catalanes por cada hombre muerto de mi guardia.

El front s’estabilitzà entre Terradets, el Montsec, la muntanya de Sant Corneli, el roc de Pessonada i la Llania, per arribar fins a la frontera francesa.

El 23 de maig, des de Conques, encara en mans republicanes, s’atacà Sant Corneli. Es prengueren els pobles de Basturs i Sant Romà d’Abella, i hi hagué un duríssim combat a la Costa Gran, al vessant nord-est de Sant Corneli. Tot i que en principi l’atac va ser un èxit, l’endemà l’exèrcit franquista es reforçà.

En els combats posteriors es calcula que varen perdre la vida uns 14.000 homes d’ambdós bàndols.

Hi ha un bon estudi sobre les fortificacions franquistes que es varen construir en aquest lloc, que es pot consultar aquí.

En record dels fets, l’any 1940, al cim de Sant Corneli (1.351 m) i al costat d’una ermita d’origen romànic, es construí una gran creu de ciment, però aquesta va caure al cap de poc temps a causa d’una forta ventada.

Imatge de Fototast

Font de les Monges

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

L’Atlante español, un llibre de Bernat Espinalt (aquí, pàgina 132-135) publicat l’any 1783, parlant de Tiana i de la cartoixa de Montalegre, diu que a un quart d’hora de la Conreria, cap a ponent, hi ha la font de les Monges, “una fuente muy antigua, de agua buena, y abundante“.

Font de les Monges (extret de Wikipèdia)

Avui dia és un lloc abandonat i vandalitzat, però que té una història molt rica, que podeu seguir en aquest vídeo:

A part de la mateixa font, l’indret té associades dues llegendes, que podeu trobar aquí i aquí.

A part de tots aquests llocs que en parlen, també apareix en el mapa de patrimoni de la Diputació de Barcelona. De manera que no cal dir-ne res més!