Fita i roca del Saní

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

Fa molt temps que vàrem escriure que la creu de Parròquia, que separa el Brull d’Aiguafreda, apareixia en un document de principis del segle XVIII. En aquest document es parla d’una disputa sobre els límits d’ambdues parròquies, entre altres per uns horts del mas Saní.

Ara, resseguint un camí que passa pel costat de la casa del Saní ens va cridar l’atenció la pedra que veieu a la fotografia:

En la primera visita, dalt de la pedra, vàrem poder veure un parell de recipients clarament picats a la roca. En tornar-hi per fer-ne una documentació més a fons ens hem trobat amb la sorpresa que a la roca hi ha gravades algunes creus i tallades unes cassoletes, tal com es veu en la següent foto:

A poc metres de la roca es troba una fita de terme, formada per tres pedres de gresos vermellosos. El fet que estigui a prop d’aquesta fita ens ha fet recordar uns documents que Jean Abelanet havia publicat en el llibre Les roches gravées nord catalanes. Copiem i traduïm el que en diu:

“un text datat el 24 de setembre de 1425 esmenta totes les roques, accidents del terreny, senyals artificials, que delimiten el territori de la parròquia de Jújols [Conflent]. El text indica diverses vegades roques amb creus, aïllades o en grups,  i cúpules (escuedelles, osca): “al Quer Rodon ha una creu y una scudella”…, “una roca que y ha moltas creus”; “lo pla de Campanya que y ha una llosa ab quatre escudellas, una osca amb quatre oscas, etc.”, en resum, una vintena de roques amb creus i osques”.“

En un apèndix documental, a més a més, Abelanet recull una butlla del papa Sergi IV (de l’any 1011) en què es fan servir creus per delimitar l’alou del monestir de Sant Miquel de Cuixà.

La pedra que acabem de trobar, remarca -una vegada més- el que ja havia dit Abelanet: que existeix una clara associació entre creus i cupuliformes.

D’aquesta pedra en seguirem parlant!

 

 

Molí de Sant Aniol

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

L’any 1903 la Ilustració Catalana començava la publicació d’una de les millors obres literàries de Marià Vayreda, La punyalada. L’any següent, quan el seu autor acabava de morir, es va publicar en forma de novel·la, amb un pròleg de J. Franquesa i Gomis.

En aquesta obra, Vayreda comença parlant de l’aplec de l’ermita de Sant Aniol, a l’Alta Garrotxa. Un cop acabada la missa, ens diu Vayreda, “y després de cantats pels francesos els goigs del Sant Patró, la porta comensà a gitar glopades de gent capbaxa y mormolanta que, escampantse per la petita plassa, s’agrupava en rodones ò enfilava camí avall en direcció del molí.” I després

“Com fugint del vehinatge de la parroquia, tota la gentada s’anà aplegant cap al planell del molí, hont en un santiamen s’hi instalaren també les parades de jochs y de futeses comestibles, a les que s’abocaren alguns jugant y bevent, mentres que altres, cercant les ombres, se dedicaren a fer el repàs, y tan bon punt satisfetes les primeres necessitats, se trobà’l planell de nou ple de gent, fent rotllos y comentant encara’l sermó del Rector.”

Aquest planell, i les restes del molí es troben poc abans d’arribar a Sant Aniol, remuntant l’espectacular riu que li dona nom. En una de les portes es troba un grafit, gravat al guix, que diu: “La punyalada. Respecteu-lo. Benvinguts”:

Al costat del molí fariner, hi ha una molina (una serradora de fusta accionada per l’aigua, que encara conserva alguns dels seus elements):

Al costat del molí es troba la gran explanada de què parla la novel·la i, en el seu extrem nord, un precari refugi tallat dins de la roca travertina, que podria correspondre a un antic eremitori vinculat a l’ermita de Sant Aniol.

Eremitori de Sant Aniol

 

Rosa Vila, corredora de muntanya

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

Rosa Vila va ser una corredora de muntanya de la qual només sabem que va estar activa l’any 1919. El 25 de maig d’aquell any tenia lloc una cursa que anava de Llinars fins a Mataró. Era una cursa de 18,5 quilòmetres, on es competia en dues categories: corredors i excursionistes.

Rosa Vila, 1919 (imatge tractada amb IA)

La Rosa hi va prendre part i el seu equip va fer un temps d’una hora i trenta-cinc minuts i en arribar va rebre una forta ovació.

La cursa era organitzada per la Secció d’Esports de Muntanya del Centre Excursionista de Catalunya, que va crear un premi especial per a la Rosa, la qual va rebre una altra “xardorosa ovació” en l’acte de lliurament de premis. En aquest acte es deia que la Rosa era la primera noia que prenia part en aquestes proves dins d’equips excursionistes, “juntant la seva bella feminitat a una prova esportiva.”

La Rosa també va participar en una cursa de dos dies a través del Montseny, organitzada per l’Agrupació Atlètica Excursionista, els dies 8 i 9 de juny de 1919 i la revista Stadium deia que ho havia fet “en forma esplèndida” i que havia arribat al final de les dues etapes “en envidiable estado de frescura y buen humor” (La Veu de Catalunya, 28 de juny de 1919).

En aquesta cursa, la Rosa formava equip amb Eliseu Morales i un tal Rodríguez. Morales va participar en altres curses (vegeu-lo a la portada del llibre de Joan M. Vives Teixidó) i va ser un practicant de jiu-jitsu (era deixeble del campió d’Espanya), tal com recull La Veu de Catalunya del 23 de juny de 1919. Aquesta publicació deia que Rosa Vila havia donat un bell exemple de resistència física i entusiasme per l’esport. A part del premi que li corresponia, l’entitat que organitzava la prova (l’Agrupació Atlètica Excursionista) la va obsequiar amb un ram de flors.

Eliseu Morales, Rosa Vila i Maria Vila (que suposem que era la seva germana) varen participar en una cursa entre Palautordera i Mataró organitzada també pel CEC. Quan La Publicidad del 27 de novembre de 1919 comenta la notícia, remarca la presència “de varias simpáticas y encantadoras jóvenes, lo cual da idea de la parte activa que toma el elemento femenino en nuestras manifestaciones deportistas.”

Malauradament, de moment, no en sabem res més.

Eliseu Morales, Rosa Vila i Rodríguez a la cursa Llinars-Mataró (imatge tractada amb IA procedent de la revista Stadium, 1919)

Organització Defensiva del Pirineu

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

L’Organització Defensiva del Pirineu, també anomenada Línia P, va ser un intent de l’exèrcit franquista d’aïllar el nostre país de la resta del món. El projecte tenia prevista la construcció d’un total d’unes cinc mil vuit-centes estructures a Catalunya, però només se’n varen dur a la pràctica la meitat.

Aquestes estructures, anomenades sovint búnquers, es divideixen en emplaçaments de metralladores, fusells, metralladores antiaèries, morters, refugis i observatoris. Diuen els experts que no es varen armar ni es varen utilitzar mai, tot i que sabem que algunes d’elles varen ser reconvertides en parts de les Gran Guàrdies, sobre les que parlarem en un altre moment.

El procés de fortificació del Pirineu no comença l’any 1944, quan s’aprova la instrucció militar que havia de donar coherència al conjunt, sinó que ja es troba el mateix any 1939 o 1940 (sobre aquesta darrera cronologia vegeu el cas de Molló).

Després de mesos d’investigar aquest tema, podeu consultar un treball molt complet amb els resultats que n’he obtingut (si en voleu una edició digital us sortirà gratuït, però si la voleu en paper, haureu de pagar)

Llegenda de l’ermita de la Plana

Publicat el by Francesc Roma Casanovas
Reproducció d’una pintura romànica de l’església de la Plana

L’ermita de la Plana es troba a Pessonada, al Pallars Jussà i possiblement va ser l’església parroquial d’aquest poble. Segons va recollir Pep Coll, un noi de 10 o 12 anys del poble duia a pasturar els bous en un camp no molt llunyà. Un dia, va sentir les campanes de la Plana que tocaven i això li va estranyar molt perquè feia molt temps que no s’hi deia missa. Encuriosit s’hi va acostar i va trobar la porta tancada però a dins hi havia algú dient unes oracions. Era un capellà que hi deia missa amb l’església totalment buida. Tenia un cap pelat i blanquinós i les seves articulacions feien un soroll estrany (nyic-nyic). Quan es va girar de cara on era el bover, aquest va poder veure que el cap era una calavera i va fugir cames ajudeu-me, pensant en l’esquelet i el soroll que feia.

De tornada al tros, va recollir els bous i va tornar al poble. Aquí ningú havia sentit a tocar la campana i fins i tot els pares li varen dir que tot plegat eren imaginacions seves. Com que no el varen convèncer, el noi va anar a explicar-ho al capellà del poble, que no havia sentit les campanes, però que li va semblar que tot plegat era possible. A més, li va explicar que dins de l’església de la Plana hi havia un capellà enterrat que segurament era una mica gandul i que alguns dies no deia les misses que li tocaven. Per aquesta raó l’haurien fet tornar de l’altre món per dir les misses que tenia pendents.

Com que el noi va preguntar per què només ell havia sentit les campanes, el capellà li va dir que era a causa de la seva innocència.

Quan el noi es va fer gran, va tornar a l’església, pensant tornar a comprovar el que havia vist aquella nit, però mai no va sentir les campanes ni veure res estrany. Potser és que ja havia dit totes les que tocaven, pensava el noi; o potser és que s’havia fet gran i havia perdut la innocència. Mai no ho sabrem!

 

Batalla de Sant Corneli

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

La fotografia és idíl·lica però amaga una cruenta realitat. Al fons apareix Pobla de Segur, just al final del pantà de Sant Antoni. Les pedres que hi ha en primer terme corresponen a estructures militars, records d’un passat sanguinari.

Pobla de Segur des de Sant Corneli

I és que aquí, als voltants del cim de Sant Corneli, va tenir lloc una de les batalles més cruentes de la Guerra Civil. L’abril de 1938 l’exèrcit franquista va ocupar Tremp, la Pobla i les centrals elèctriques de la Noguera Pallaresa. Això li obria el pas cap a la zona oriental, entre elles la muntanya de Sant Corneli.

Aquell mes també s’ocupà el Pallars Sobirà i la Vall d’Aran, on el general Sagardía va dur a terme una brutal acció repressiva que li valgué el sobrenom del “Carnisser del Pallars”. Se li atribueix la frase: Fusilaré a diez catalanes por cada hombre muerto de mi guardia.

El front s’estabilitzà entre Terradets, el Montsec, la muntanya de Sant Corneli, el roc de Pessonada i la Llania, per arribar fins a la frontera francesa.

El 23 de maig, des de Conques, encara en mans republicanes, s’atacà Sant Corneli. Es prengueren els pobles de Basturs i Sant Romà d’Abella, i hi hagué un duríssim combat a la Costa Gran, al vessant nord-est de Sant Corneli. Tot i que en principi l’atac va ser un èxit, l’endemà l’exèrcit franquista es reforçà.

En els combats posteriors es calcula que varen perdre la vida uns 14.000 homes d’ambdós bàndols.

Hi ha un bon estudi sobre les fortificacions franquistes que es varen construir en aquest lloc, que es pot consultar aquí.

En record dels fets, l’any 1940, al cim de Sant Corneli (1.351 m) i al costat d’una ermita d’origen romànic, es construí una gran creu de ciment, però aquesta va caure al cap de poc temps a causa d’una forta ventada.

Imatge de Fototast

Font de les Monges

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

L’Atlante español, un llibre de Bernat Espinalt (aquí, pàgina 132-135) publicat l’any 1783, parlant de Tiana i de la cartoixa de Montalegre, diu que a un quart d’hora de la Conreria, cap a ponent, hi ha la font de les Monges, “una fuente muy antigua, de agua buena, y abundante“.

Font de les Monges (extret de Wikipèdia)

Avui dia és un lloc abandonat i vandalitzat, però que té una història molt rica, que podeu seguir en aquest vídeo:

A part de la mateixa font, l’indret té associades dues llegendes, que podeu trobar aquí i aquí.

A part de tots aquests llocs que en parlen, també apareix en el mapa de patrimoni de la Diputació de Barcelona. De manera que no cal dir-ne res més!

Cementiri dels Empestats

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

L’any 1870 hi hagué una epidèmia de febre groga a la ciutat de Barcelona, centrada sobretot en el barri de la Barceloneta. Arran dels fets, la Junta de Sanitat va decretar l’allunyament dels vaixells del port (se sospitava que el focus havia estat un barco que venia de Cuba). Fins a 11.000 persones abandonaren el barri per voluntat pròpia, però el 22 de setembre es va ordenar el desallotjament forçós de tot el barri: la memòria d’aquest brot parla del desocupo del barri.

Es va recomanar als grups més pudents que abandonessin la ciutat, però quedaven els més pobres, que s’havien quedat sense mitjans de subsistència. Aquests varen ser traslladats provisionalment i la Comissió de crisi va estudiar diferents localitzacions per dur-los. Finalment va proposar l’antic monestir de Montalegre, a la Conreria, en terme de Tiana. Les juntes de sanitat varen aprovar l’elecció i l’Ajuntament de  la ciutat va aprovar aquesta tria, de manera que es varen designar dos edificis per acollir les persones desplaçades: el convent de Montalegre i l’edifici de la Conreria

Segons la memòria de les actuacions, aquest refugi temporal va acollir 1.693 persones (94 eren reclusos repartits de manera molt diferent entre els dos edifici. El director mèdic era el doctor Pelegrí Giralt.

Els desplaçats hi varen estar fins al 10 de desembre de 1870. El quadre següent és extret de la memòria que es va escriure posteriorment, que era obra d’una comissió on trobem el doctor Robert.

Com veiem, entre totes les causes hi varen morir 75 persones, només 18 de les quals varen morir per la febre groga.

Aquestes persones varen ser enterrades en un petit cementiri que es troba a prop del coll de Montalegre (localització) en el que actualment es coneix com a Cementiri dels Empestats o del Còlera.

Es tracta d’una fosa comuna (a simple vista només es veu el mur perimetral i el monument que ho recorda) que es va haver de construir aquí perquè la gent del poble tenia por d’aquestes morts. A l’interior, hi ha un monument funerari amb una inscripció que recorda els fets, construït per l’Ajuntament de Barcelona:

La simbologia de la mort i del cos mèdic es fa doblement present en aquest monument, que tot i el temps que ha passat està força ben conservat.

Saber-ne més:

Imatges de silenci

Rondaller

Mapa de patrimoni de la Diputació de Barcelona.

 

Pou de glaç de Donadeu

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

Aquest pou de glaç es troba al municipi de Sant Fost de Campsentelles (Vallès Oriental). Diuen que és el més gran de tota Europa, encara que jo no ho he pogut comprovar. També diuen que data del segle XVI. (En tot cas, la referència medieval que a vegades es dona és dubtosa.)

El pou en si té forma cilíndrica, amb un diàmetre de 14 metres, però té adossat un edifici de planta rectangular que només conté una escala de pedra que comunica amb el pou a diverses altures.

Per sobre del pou en qüestió hi ha una gran bassa (més de trenta metres de llarg i gairebé quatre de fondària) i un canal que recollia les aigües d’un torrent proper i les duia fins a la bassa. L’estructura de captació d’aigua al torrent mereixeria un estudi arqueològic més aprofundit, perquè podria ser que es tractés d’una mina d’aigua.

Un document de 1718 (2) esmenta un pou petit que de moment ningú sap on para, si és que mai es va arribar a construir. Així mateix, aquest mateix treball (2) ens fa saber que pel fons regalimava l’aigua, fet que originava la fusió del glaç.

L’any 2021 l’Ajuntament de Sant Fost el va declarar Be Cultural d’Interès Local (BCIL).

Si en voleu saber més coses, l’article del Joan Maria està força bé.

Bassa del pou (extret de Wikipèdia)

Per saber-ne més:

1, 2

Mina de la jaça dels Frares

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

Es troba als peus d’una cresta de material divers, al costat de la jaça dels Frares, o sigui, a l’oest del riu Freser, per sobre del refugi Manelic (Coma de Vaca), però on abunda el quars i per sobre de la tartera. Aparentment sembla un refugi o una barraca construïda aprofitant una cavitat natural, però les dades històriques ens indiquen que en aquest punt hi havia una mina de coure, material del que trobem restes a les rodalies.

Referències mineralògiques:  coure.

Referències històriques: s’ignoren.

Material fotogràfic:

Esperó amb la mina als peus (taca fosca)
Inici de la mina reconvertit en precari refugi