Gravats de Sant Vicenç de Planoles

L’església de Planoles se cita per primer cop l’any 1141, tot i que hi ha referències del poble de dos segles abans.

Sant Vicenç de Planoles

El temple -dedicat a sant Vicenç- és d’estil romànic, segurament del segle XII, construït amb una sola nau. Posteriorment es va afegir una segona nau, fet que va fer que desaparegués l’espai del porxo. A l’actual porta encara es conserva, tot i que situada al terra, la llinda de la porta de l’església del segle XVIII. En ella es llegeix una cosa semblant a “Sant Vicenç, ora pro novis” i la data de 1742. Segurament aquesta llinda es va situar en aquest lloc en la restauració del segle XX que va permetre recuperar el porxo.

A la paret de la banda oest es conserven alguns gravats, molt petits i dissimulats que, com la majoria dels que hi ha a la banda sud o al costat de l’absis, resulten indesxifrables: ratlles molt fines i sense formes concretes, algunes coses que semblen signatures i una possible data del segle XVII.

El més interessant, però, sembla que són les dues creus que mostrem a continuació, totes dues a la banda de ponent. Fixeu-vos en la perfecció en relació a la seva mida (fan entre 2 i 4 cm!):

Gravats en torres de la Llitera

Moltes torres o masies abandonades de la Llitera (Aragó) presenten algun tipus de gravat, i entre tots ells volem individualitzar els ganivets o navalles. Com a tals apareixen en la portada de l’ermita de la Mora (Quatrecorts), però també en una casa al costat del riu Sosa (aquí).

Aquesta mena de gravats es troben a les parets de les portes i dels pessebres d’aquestes cabanes, on es troba una important representació d’objectes tallants. De fet, n’hem trobat fins a 22 casos i l’interessant és que 20 d’ells estan representats mirant cap amunt. El fet d’estar apuntant el cel ens sembla que és un element ressaltable i que facilita la seva interpretació.

Sabem que els pastors del Pirineu tenien el costum de posar “en la puerta de sus casetas o “mallatas” los cuchillos y navajas, con el filo mirando al cielo, para ahuyentar la tormenta” (Pallaruelo, 1988, p. 180).

Igualment, Ramon Violant i Simorra (1989, p. 259) recull que a la comarca del Pallars, quan apareixia una tempesta, la mestressa de la casa obria la finestra i feia el senyal de la creu o “señala la amenazadora nube con la punta de un cuchillo para “cortar” la tempestad (Rialb)”.

Severino Pallaruelo (1984, p. 31) afirma que, en cas de tempesta, al Pirineu, els ganivets es posaven de punta:

Esta es una costumbre extendida por todo el Pirineo. Los cuchillos, las tijeras, las hoces o las guadañas se ponen con la punta o el filo mirando al cielo, como amenazando a las nubes para que no descarguen su temido vientre.

En muchos lugares he oído que los cuchillos y hoces han de ponerse cruzados. En Ainielle –en el desolado Sobrepuerto– creo que ponían los cuchillos de punta, junto a una escoba que también miraba al cielo” (Pallaruelo Campo, 1984, p. 31).

Claude Lecouteux ens indica que aquest ritual apareix en un conjur alemany de 1493. També sabem que al País Basc i Catalunya durant les tempestes es col·locaven la destral d’acer amb la part tallant cap amunt, al portal de la casa, esperant d’aquesta manera preservar l’edifici (Violant i Simorra, 1989, p. 259-260).

Per això creiem que aquests gravats tenien funcions protectores, de manera que aquests ganivets cuidarien la propietat durant els períodes en què els seus propietaris n’estaven absents.

Santa Magdalena de la Vall

Santa Magdalena de la Vall és una antiga església d’origen romànic del terme de Calonge de Segarra (Anoia). Avui dia està pràcticament enrunada i abandonada, però la seva construcció es pot datar al segle XII. Està adosada al mas Soler, que també està abandonat i enrunat.

Quan es va fer el mapa de patrimoni del municipi, encara es podia parlar dels enguixats de l’interior de la nau i dels ornaments amb motllures barroques, que avui dia pràcticament han desaparegut. En queden uns murs que l’aigua de la pluja va anorreant sobre els quals podem veure la típica pintura blavosa.

Segons podem llegir, la capella era sufragània de Santa Fe de Calonge i està documentada des de l’any 1294, però sens dubte va ser aixecada abans.

Els gravats de Santa Magdalena

El que més crida l’atenció d’aquesta capella gairebé passa desapercebut: només entrar per la porta principal (a l’oest), a la nostra esquerra, trobem restes d’antics gravats. Alguns són clarament indesxifrables, però entre les restes de la paret ens ha semblat veure-hi aquestes dues persones (femenines les dues?) que apareixen en la imatge superior.

Donen la imatge original (tot i que tractada) i una interpretació de les línies principals. És possible que una visita a partir de migdia o a la tarda permeti interpretar alguna cosa més, si es porta una llum prou potent per projectar-la de manera rasant a la paret.

Gravats de Cava

Cava és un petit poble de l’Alt Urgell, que forma municipi amb Ansovell, i es troba a la cara nord de la serralada del Cadí.

Jordi Casamajor va descobrir aquests gravats fa uns quants anys i en va escriure un parell d’articles, tal com dèiem aquí. Després es va presentar una comunicació a les Cinquenes Jornades de Recerca de la Cerdanya (en podeu veure un resum en la comunicació que van presentar P. Campmajo i D. Crabol aquí -a les 7 hores i 43 minuts, aproximadament).

Però trobo a faltar algunes fotos sobre el lloc, de manera que he aprofitat per fer-ne una petita col·lecció, que de pas ens indiquen que no tot el que s’hi troba són gravats naviformes:

Gravats dels Cogullons

Dins de l’actual terme de Montblanc, els Cogullons era un dels pobles més alts de la Conca de Barberà. Entre el poble i el colletó d’en Serra es troba una (o tres, depèn de com es miri) placa de gres vermell, lleugerament inclinada i coberta per diferents signes.

Segons l’Invarque, hi hauria d’haver un antropomorf d’1 metre de llargada per 0’25 d’amplada (que no hem vist) i diverses ferradures i creus, algunes de les quals tindrien els braços acabats en mans, de manera que es validaria la hipòtesi que les creus prehistòriques podien ser representacions antropomorfes.

També s’hi veu una inscripció, que resulta ser ibèrica, formada per tres signes consecutius que segurament correspondria al nom d’un déu ibèric. Això faria pensar que es tractés d’un santuari rupestre

Gravats del coll de la Mola

Es troben al terme de Montblanc, en el que havia estat l’antic terme de Rojals, al coll de la Mola. Varen ser donats a conèixer per Salvador Vilaseca l’any 1943, que els remet a Josep Iglésies. De tota manera, l’Invarque diu que els va trobar Ramon Palau.

Segons el llibre de Marcos García i altres,  apareixen gravats en set roques diferents, totes elles fetes de conglomerats o de gresos vermells del triàsic. La primera roca conté fins a 20 creus, tot i que només n’hem localitzades una dotzena  (però la resta poden estar sota la vegetació i la farda).

Creus i altres signes al coll de la Mola de Rojals

A la banda de ponent del coll hi ha diferents afloraments rocosos on es troben altres gravats, normalment creus, i algun element força recent. El que no hem pogut trobar és el suposat antropomorf format per dos triangles, del qual el llibre esmentat també dubta de la interpretació.

També apareixen diverses cassoletes, normalment en grups de dues, i uns quants dubtes sobre algunes ratlles que no se sap si són naturals o antròpiques.

El que hem vist és que la foto que presentem correspon a una roca no descrita originàriament.

Corral vell de Serradusà

La ramaderia va ser una de les activitats més importants a l’actual parc del Montseny, tot i que no ha estat gaire estudiada des d’un punt de vista històric.

En tenim mostres a l’anomenada casa vella d’en Figuera, als Cortals (al sud de Font Pomereta), al vessant sud del Matagalls o a prop de Santa Fe, com hem anat veient en altres entrades.

Avui, però, volem insistir en un corral que fa deu anys que ja vàrem ressenyar, però que ara hem topografiat de nou. I aprofitem per posar al dia les fotografies, ja que per aquelles coses de la informàtica, la que il·lustrava aquell post sembla que s’ha perdut.

Topografia del jaciment

Podria ser que, a més del corral, hi haguessin diferents estructures amb forma de cabana adossades a una petita paret i clavades parcialment al terra (com a mínim se’n conserven els forats de pal).

El que no tenim gens clar és si es tractava d’una pedrera (els pastors haurien aprofitat el temps sobrer) o a la zona hi havia hagut alguns enterraments. La primera foto que mostrem, aquest forat entallat a la roca, sembla suggerir una part d’una tomba, però… el lloc ha estat arrasat per fer-lo més pla i la roca, partida, es troba fora del seu lloc originari…

Tomba o encaix?

 

Grafits a la paret de l’església de Moià

La primera església de Moià va ser consagrada l’any 939, però entre els segles XVII i XVIII la vila va créixer i això va dur la ciutat a plantejar-se aixecar un temple nou. Diverses fonts coincideixen a afirmar que els primers treballs es van iniciar a l’any 1674.

Creu a la paret de l’església de Santa Maria de Moià

El primer arquitecte va ser Pere Torrents, però el cambril va ser construït l’any 1747 per Josep Morató i Soler. El campanar és una obra que es va construir entre 1684 i 1726.

Però al costat d’aquests noms reconeguts hi ha també una sèrie de persones anònimes que varen deixar l’empremta del seu pas a les parets exteriors del temple, concretament a la seva banda sud-est.

Es tracta de petits grafits, almenys una desena, que es troben en algunes de les pedres dels nivells inferiors. Són dibuixos de caire religiós, entre els quals destaquen les creus (hi ha qui també hi ha vist motius vegetals, triangles, crismons, semicercles, lletres etc., però nosaltres no tenim tanta imaginació).

Alguna d’aquestes creus, com la que veiem a l’esquerra, contenen una inscripció que ens informa del seu contingut: “Inri” (com a abreviatura de Iesvs Nazarenvs Rex Ivdaeorvm, o sigui, Jesús de Natzaret, rei dels jueus). No hi ha massa dubte que es tracta d’una creu votiva, segurament feta per algun fidel que es va acostar al temple.

En altres casos, les creus tenen la particularitat que ens recorden figures antropomorfes amb els braços oberts:

Creus gravades a l’església de Moià

De fet, si les trobessin en un altre lloc i sense la inscripció “Inri“, podríem pensar que es tracta d’imatges que representen persones. De fet, a l’aqüeducte de Passarell trobem una pedra amb un gravat que ens indica que es va edificar l’any 1750 (més o menys en el moment que s’estava treballant en l’església) i que presenta una creu amb una peana i els dos braços i la part superior acabats en formes bifurcades, que semblen suggerir mans o dits.

Inscripció a l’aqüeducte de Passarell

Refugi al Brull

Molt a prop d’un dels refugis que hi ha en balmes del Brull, trobem aquest segon.

El refugi no fa més de 4 metres de llarg i uns altres tants d’amplada. Es troba sota un gran bloc de gres vermellós, que forma part d’una cinglera i es troba al costat d’un antic camí avui dia en desús.

En desconeixem la funció, tot i que sabem que al Brull hi havia una certa activitat apícola després de la Guerra i que no massa lluny, en la mateixa paret, se’n troben encara algunes mostres.