En un dels extrems del pla de la Calma, tot buscant cassoletes, han aparegut aquestes inscultures tan xules.
Hores d’ara us puc assegurar que no és l’únic…
Un gravat al Montseny
Categoria: La Móra
Forns de la Taquilla
El turó de la Taquilla, a Tagamanent, conté diversos elements clarament prehistòrics (cassoletes, gravats, creus…), alguns d’ells recollits per Francesc Casanellas aquí, i que ben segur que formaran part del seu proper llibre.
Entre aquestes restes hi ha dues coses que semblen força més modernes. La primera és una estructura circular, en lleuger pendent, que podria correspondre a un forn, possiblement d’oli de ginebre. Com es veu en la foto següent, tot plegat acaba abocant a una entalladura on es devia recollir el producte de les cuites.
Fa no massa anys, les grans pedres que es troben al costat d’aquest forn es varen considerar com a possibles lloses d’un dolmen, però com que es va descartar aquesta funció se l’anomenava paradolmen. Avui creiem saber que només servia per contenir la calor i assegurar el funcionament del forn.
No massa lluny d’aquest primer forn, apareix una estructura semblant, tot i que una mica més gran. En aquest cas, però, el producte de la cuita es recollia mitjançant una regata corbada que acaba conduint a una altra entalladura de forma rectangular. Aquí no es conserven les pedres laterals.
Segurament, aquests forns no es poden deslligar de la presència en aquesta zona de la Mora de diversos ginebres (de fet, crec que són càdecs), que aquí han adquirit una gran envergadura i que es mostren retallats en les seves branques més baixes.
El Solei del Vinyet
Pujant cap al Clot de la Mora (Tagamanent), per la pista que hi arriba des de la riera d’Avencó, passem pel costat d’un lloc anomenat els Castanyers del Rector.
Aquest lloc antigament s’anomenava el Solei del Vinyet, i com ja us podeu imaginar, hi havia una o diverses vinyes. Documentalment sabem que aquesta vinya més tard es va convertir en castanyerars.[1]
L’any 1673, Bartomeu Codina cedeix a Josep Codina unes peces de terra i li dóna permís per “(…) ut domun edificity in ea (…)”, és a dir, per construir-hi una casa. La documentació de l’època assenyala que aquestes terres estaven sota el domini del comte de Centelles i que el torrent també es deia del Llançar (“torrente dicto del Llansar ho del Vinyet”; “a circio cum torrente del llansar”).[2]
El 1674 Jaume Clot estableix a Josep Codina del mas Brull de Sant Martí d’Aiguafreda una vinya al Solei del Vinyet, a rabassa morta. És la vinya de Aspra, en la qual, com en altres de la zona, s’explota la vinya i es planten alhora cereals, com deixa veure clarament el fet que en aquest cas es pactés que en Codina tindria franca la palla que en tragués.[4] El mateix any s’estableix una altra vinya a un bracer de Sant Martí del Brull.
En aquest lloc ja fa temps que hi tenia localitzades tres barraques. Però amb motiu d’inventariar-les per a la Wikipedra (codis 22051, 22052 i 22053) hi he tornat.
Situació de les cabanes al Solei del Vinyet
La primera té planta quadrada i fa 2,50 m de costat. Com que els murs fan 60 cm, l’espai interior és aproximadament d’1,90 m de costat. Està feta, com les altres dues, amb pedres poc o gens desbastades, utilitzant una mica de fang o terra per relligar-les. També en els tres casos només se’n conserven els primers centímetres de les filades (en aquest cas, fins a 75 cm).
La segona cabana també es pot considerar pràcticament quadrada, donat que fa 2 x 2,25 m, amb una altura màxima, a la paret nord, on hi havia el marge, d’1,50 m. El gruix de la paret fa entre 60 i 80 cm, depenent de cada cas. La porta, situada al sud, feia 80 cm d’amplada i just pel davant hi passava un camí delimitat per un mur de pedra.
La cabana 3 està en pitjors condicions i en aquest cas no té una forma definida, tot i que tendeix a ser rodona. Fa 2,80 m de llargada per 1,70 d’amplada. Està orientada a ponent.
[1] La Móra, St. Cebrià, I/2. Vegeu també el censal de l’hereu Parera sobre una “pessa de terra que te dit parera al solei del vinyet que es demunt los castanyers de la rectoria y del clot”. ABEV, La Móra, St. Cebrià, I-L/1.
[2] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, R/2.
[4] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, R/2.
El rastre del vi a la Calma
Contrapès del Clot
En algun lloc de l’Alt Congost es troba el magnífic (i enigmàtic) contrapès de premsa procedent del Clot de la Móra. La peça fa 90 cm x 90 cm x 55 cm de gruix, i està tallada en pedra sorrenca vermellosa (arenisca). Al centre té un forat rodó de 20 cm de diàmetre i 13 cm de profunditat, i en dos dels costats uns encaixos d’uns 10 cm de fons, més amples a la part inferior (20 cm) que no a la superior (8 cm).
Sabem que es va trobar en un camp al costat d’aquesta masia i que es va traslladar a un altre lloc. En el moment de la seva descoberta estava semi enterrat i, al principi, es varen pensar que es tractava d’una roda de molí del relativament proper molinot del Clot. La morfologia, però, no deixa cap dubte que es tracta d’un contrapès de premsa, segurament d’època medieval.
El problema que es planteja ara és saber si al Clot hi havia hagut una premsa (de grans dimensions, per cert) o bé si simplement aquesta peça havia estat tallada en les roques sorrenques del pla de la Calma i es va quedar esperant arribar a la seva destinació.
A favor de la primera hipòtesi tenim el fet que, per sota de la masia, en un lloc avui dia anomenat els Castanyers del Rector, fins al segle XVI hi havia hagut vinyes, però que en aquell moment varen resultar improductives (segurament a causa del canvi climàtic) i es varen substituir pels castanyers que encara hi podem veure. També al 1886, Artur Osona escrivia que des de Picamena «per entre terreno de vinya y bosch y per forat pujada» en una hora s’arribava a la Móra.
A favor de la segona hipòtesi tenim evidències prou clares de l’explotació de la pedra sorrenca per a la construcció o per a obtenir-ne rodes d’esmolar. De fet, hi ha qui diu que el nom de la masia del Molar vindria d’aquesta primitiva dedicació.
Publicat tot l’inventari de l’Alt Congost i l’Alt Tenes
Francesc Roma i Casanovas publica l’Inventari del Patrimoni Existencial de l’Alt Congost i l’Alt Tenes
L’historiador i geògraf de Sant Martí de Centelles publica l’inventari del patrimoni existencial dels municipis de l’Alt Congost i l’Alt Tenes.
Després de quatre anys de recerca sobre el terreny i en arxius documentals, Francesc Roma publica els sis volums que formen aquest inventari dels elements patrimonials més oblidats d’aquest espai geogràfic a cavall entre el Vallès i Osona.
L’objectiu principal d’aquest inventari és posar de manifest tots els elements que demostren l’existència humana sobre aquest espai. Entre aquests elements hi ha masies abandonades, cabanes, barraques, forns de calç, pous de glaç, mines, basses i altres elements peculiars.
L’obra està distribuïda en sis volums dedicats a 12 municipis diferents (Aiguafreda, Castellcir, Castellterçol, Centelles, Collsuspina, el Brull, el Figaró, Hostalets de Balenyà, Sant Martí de Centelles, Sant Quirze de Safaja, Seva i Tagamanent). Es tracta d’una edició sense estocs, servida a demanda dels compradors, publicada pel mateix autor a l’acreditada editorial madrilenya Bubok Publishing. Cadascun dels volums es poden aconseguir en paper (en edició de pagament en blanc i negre) o en edició digital (edició gratuïta i en color).
Els llibres es poden comprar i descarregar a través del portal de Bubok Publishing: http://fromac.bubok.es/
|
|
|
|
|
Pous del pla dels Pous
El pla dels Pous es troba poc abans d’arribar a Pedres Blanques a l’inici d’una pista que baixa cap a l’artiga de Fondrats (41º 45’ 640 – 002º 19’ 737 – 1222 i 41º 45’ 685 – 002º 19’ 687 – 1210).
Tots dos tenen formes arrodonides però força irregulars i en direcció nord-sud, el primer fa 14 m mentre el segon en fa 11.
Actualment es troben pràcticament coberts per la vegetació, fet que en fa difícil una descripció més acurada. Val la pena indicar que, en ambdós casos, es veu clarament el procés de construcció d’aquestes estructures: aprofitant un desnivell natural, s’excavava un forat en la roca mare i, amb les pedres que en sortien, s’aixecava a la part més baixa un mur que acabava de tancar el conjunt.
Les fonts consultades diuen que el segon pou té una “(…) escletxa natural de la roca que surt a uns 3 o 4 metres avall del talús de contenció, a manera de sortida” (Pere Bascones) o que “Una obertura en la diàclasi natural fa pensar en una possible entrada d’aigua i una canalització, que pot fer uns 3 m de llargada i que s’utilitzaria en algun moment del processament i gestió de la neu” (mapa DiBa). Nosaltres no ho hem aconseguit veure per la gran quantitat de vegetació que hi ha.
Les Cases Velles del Bellit
Aquest topònim correspon a unes restes que es troben al nord-est del Bellit, a la carena que baixa cap a Fondrats (41º 45’ 938 – 002º 18’ 558 – 1066).
Les restes es troben disperses en un espai d’uns 200 m2 i corresponen bàsicament a basaments de murs de fins a 80 cm de gruix fets de pedra rogenca i fang. A la part sud hi ha un espai d’aproximadament 10 m x 10 m, que podria haver correspost a una casa, al seu costat un espai potser descobert i a la banda nord, un altre edifici.
La Casa de la Neu
Entre el collet Terrús i el pla del Clot es troben les restes de diferents congestes per conservar la neu. Segons l’inventari de pous del Vallès Oriental,[1] al coll Terrús hi havia hagut també les restes d’una bassa i de la Caseta de la Neu, de la qual en queden només els basaments dels murs i el topònim com a únics records.
Avui dia, de la casa només en queden els fonaments, que delimiten un espai construït de 17 m de llarg per 9 m d’ample, fet amb murs de 60 cm fets amb pedra i fang, amb un vall al costat.
*. La primera referència que n’hem trobat ens remunta a 1734[2] i després al 1760. Més tard, una llibreta de compliment pasqual de 1835 diu: “Casa de la neu orde del Gover[n] de serrarse y acollirse la família en la casa de la Parera”.[3]
Cabana dels Quatre Caus
Es troba a al coll dels Quatre Caus, a la carena de la Perera (41º 46’ 753 – 002º 18’ 717 – 958), al costat de l’antic camí que pujava a la Calma.
Es conserva el fons d’una cabana de 3 m x 3 m, amb uns murs de pedra seca de 60 cm de gruix dels quals es conserva una seixantena de metres d’alçada màxima. L’indret és ple de feixes avui dia abandonades i altres estructures, alguna de les quals podria correspondre a una antiga pedrera.
Patrimoni Existencial 