Aquesta comunicació vol donar a conèixer els gravats rupestres i les cassoletes que es troben a la zona composta per terrenys del Buntsandstein (gresos vermells) de l’antiga parròquia de la Móra (municipi de Tagamanent), una zona que s’estén entre 750 i 1.300 metres sobre el nivell del mar. El conjunt inclou un centenar de cassoletes, vuit gravats (quatre d’inèdits) i 23 creus de diverses formes i mides.
La comunicació intenta aportar algunes hipòtesis sobre el seu origen i cronologia, però l’important és la seva descripció i documentació.
Paraules clau:
Inscultura, cassoleta cupuliforme, gravat rupestre, Tagamanent
La ramaderia va ser una de les activitats més importants a l’actual parc del Montseny, tot i que no ha estat gaire estudiada des d’un punt de vista històric.
En tenim mostres a l’anomenada casa vella d’en Figuera, als Cortals (al sud de Font Pomereta), al vessant sud del Matagalls o a prop de Santa Fe, com hem anat veient en altres entrades.
Avui, però, volem insistir en un corral que fa deu anys que ja vàrem ressenyar, però que ara hem topografiat de nou. I aprofitem per posar al dia les fotografies, ja que per aquelles coses de la informàtica, la que il·lustrava aquell post sembla que s’ha perdut.
Topografia del jaciment
Podria ser que, a més del corral, hi haguessin diferents estructures amb forma de cabana adossades a una petita paret i clavades parcialment al terra (com a mínim se’n conserven els forats de pal).
El que no tenim gens clar és si es tractava d’una pedrera (els pastors haurien aprofitat el temps sobrer) o a la zona hi havia hagut alguns enterraments. La primera foto que mostrem, aquest forat entallat a la roca, sembla suggerir una part d’una tomba, però… el lloc ha estat arrasat per fer-lo més pla i la roca, partida, es troba fora del seu lloc originari…
A vegades la geografia ens dona sorpreses. Mira que n’havia sentit de coses, sobre el Montseny, però mai no havia tingut ocasió de trobar-me amb dues persones de noranta anys ben fets i que, veient la carena que va de les Agudes fins al turó de l’Home es posessin d’acord per dir “la muntanya de la Dona Morta“.
La dona morta del Montseny (des del pla de la Calma)
I, ben mirat, sí que s’hi veu un nas (a l’esquerra, nord) i un cos jacent.
D’altra banda, a la zona de Riells, hi ha una altra llegenda que diu que a prop de la masia de Vimeners, hi vivia una bruixa.
“Un dia, l’avia de la masia va deixar anar els porcs pel camí de Santa Fe. Al sot de la penya, els porcs van descobrir a la noia de cal Trompo morta, la qual acostumava a passejar amb una cistella amb unces d’or. Des d’aquell moment aquest indret, situat entre els municipis de Fogars i el de Riells i Viabrea, es coneix com la Dona Morta.” (font)
De fet, de dones (i homes) mortes i gegants adormits n’hi ha força a les nostres terres. Però jo mai no m’havia mirat el Montseny amb aquests ulls. Ah, i diuen que es veu encara millor des de Vic i rodalies…
Arribant a les mines del Remei (la Castanya, el Brull, Osona), en una roca a prop del camí, es troben una sèrie d’escrits, la majoria tatxats. Hi ha dos noms, però, que encara es poden llegir: Modesto i Ramon.
L’escrit que més crida l’atenció és un que diu “Bibi ba (sic) Franco y al fasisma y arriba es Panya justa“.
El gravat de les mines
És evident que qui va escriure aquesta nota no sabia massa de lletra, que era un simpatitzant feixista i que segurament es va escriure durant la Guera Civil (1936-1939). Aquest darrer fet planteja dues possibilitats: que es tractés d’alguns dels miners de les mines del Remei (a sobre hi ha les restes dels barracons on s’estaven) o bé que fossin emboscats, amagats al bosc per no anar al front (en una història que hem intentat resseguir aquí).
L’any 1938, el general Yagüe, al final de la Batalla de l’Ebre va dir: “¡Americanos! Estamos haciendo una España justa, una España de caballeros y de héroes, de labradores, de artesanos y de soldados; la España de Carlos V y la de Felipe II. Americanos. Hermanos de América. Desde mi puesto de mando, os envío mi corazón y os saludo“. Mireu-lo:
Al sud del Bellit (Tagamanent), més o menys on el mapa diu que hi ha el roure del Bellit, enmig d’una codina de gres vermell es troba una mena de semicercle de 3,40 m de diàmetre, picat a la pedra amb una eina metàl·lica.
El cercle del Bellit
És força clar que el cercle servia per apartar l’aigua que regalimava per la roca, però per protegir què?
Podria ser que hi hagués hagut una barraca, o potser un paller, tot i que no hi ha cap forat per al pal del paller. També podria ser que fos per resguardar algun buc d’abelles… En tot cas, un altre misteri més per resoldre.
El document més antic que parla d’ametistes al Montseny em sembla que es guarda a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, i és de l’any 1600.
Segons aquest document, el rei va prendre possessió d’una mina d’ametistes que es trobava a la parròquia de Viladrau, no massa lluny de la Sala. Per les referències documentals i per la visita al lloc, tot sembla indicar que es tractava d’una explotació a cel obert, mitjançant rases i cavant la terra per extreure’ns les pedres que se suposava que podien tenir interès.
L’explotació sembla que era coneguda d’abans i el document parla de dos francesos que haurien fet fer algunes excavacions en aquest camp que, en quedar abandonat, es va aixaragallar.
Quan el representant del rei hi va anar per prendre’n possessió, es va interrogar diferents persones del lloc, i en diversos casos es va referir l’existència d’una altra mina a les rodalies de Masvidal (o Mas Vidal), a prop del camí ral.
Una exploració dels llocs va permetre identificar dues zones amb cavitats artificials.
A la primera, al sud-oest del molí de la Barita, hi ha dues grans trinxeres que arriben fins al cim de la muntanya. En la més occidental no s’observa cap cavitat, tot i que acaba en una gran zona de pedrera, molt treballada (però podria ser més moderna).
A la trinxera oriental es troba una gran cavitat amb tres pous connectats entre ells (en total uns 24 m de recorregut i una profunditat màxima de 8 metres) i, per sota, una petita cavitat que fa 4,70 m de recorregut, tallada al costat de la trinxera.
Entre les dues rases es troba un pou inclinat (45 graus) d’uns 6 m de recorregut.
La roca del lloc són pòrfirs, completament compatibles amb l’existència de cristalls de quars o ametistes, però no se’n veu cap evidència.
—–
La segona zona es troba entre la carretera de Viladrau i la carena que s’enfila al nord de la Noguerola, sempre al vessant solell.
Hi hem trobat tres o quatre trinxeres, també en pòrfirs, i alguna zona que podria correspondre a una explotació a cel obert (mur de treball). A la part superior de la carena, hi ha un pou cec de menys de dos metres i, obert a la banda nord de la carena, una petita galeria de dos metres de recorregut (que sembla anar en direcció al pou, que està ple d’enderrocs).
En cap d’aquestes zones no hem trobat cap resta de quars o d’ametista. De fet, es diu que corresponen a mines de barita del segle XX, però el problema és que no se’n troba cap resta en tota la zona.
Tocant a la carretera, a 170 m del molí de la Barita, hi ha una rasa de 17 metres de recorregut, gairebé rectilínia i amb un perfil lleugerament en pujada (10 graus d’inclinació). En el punt màxim arriba gairebé als 5 metres d’altura i l’amplada varia entre el metre i mig i els 95 cm. És a dir, que té forma de passadís
Només al camp de la rodalia de la Sala apareixen algunes cristal·litzacions de quars, algunes de color lleugerament morat.
En la literatura dedicada a l’estudi dels molins i en alguns documents elaborats per historiadors i historiadores no és estrany que es parli dels molins drapers. Tot i això, el seu funcionament ens és força desconegut. L’objectiu d’aquest escrit és precisament aportar informació sobre aquest tipus de molí i analitzar i descriure una mina d’on s’obtenia una de les seves matèries primeres, la terra de paraire.
L’altre dia, voltant per Viladrau, vaig trobar aquest castanyer, amb un forat al seu interior fet expressament i que conservava la tapa. Només se m’acut pensar que era un lloc per guardar alguna cosa important, al mig de la muntanya i per tant protegit dels lladres.
La vall de Santa Fe és avui dia coberta d’una impressionant fageda que amaga també alguns roures. Sabem que les fages eren aprofitades per alguns animals, fonamentalment ovelles i porcs, com a aliment, de manera que els animals eren duts a aquesta mena de boscos perquè poguessin pasturar.
L’any 1777 es va vendre a carta de gràcia un «empriu de glans, fages y hervas» a Santa Fe del Montseny, o sigui, tal com deia el propietari, «(…) la facultat que jo tinch y mos antecessors han tingut de empriuar eo fer pasturar las herbas glans y fage» en un espai concret:
«dins la rodalida seguent; es a saber comenssant desde pedra aritjosa fins al Roch de Corbera y de alli á la creu de las gargantas y de alli a hera de Gomás y de dita hera fins al llosat de murou aigua vessant al termenat ab los de Riells y de alli tirant als prats seguint lo torrent de Sauch fins á la Riera de Santafe y pujant per dita riera fins á arribar al moli derruit de sta fe y de alli pasant al turó del hort gran y de alli seguint las termas fins al camp den Pla y de alli á la riera de santa fe en los pas de Sant Marzal y de dit pas fins al primer torrent y de alli estant seguint las termas fins al camp den Espinal y de alli tirant al marve de la Rior (?) pujant serra amunt fins á las agudas, y de ditas agudas baixant per la serra avall de dita montaña fins arribar á encontrar lo camí de pedra aritjosa.»
És en aquest espai que hem trobat diverses restes que podrien correspondre a corrals de porcs. A prop del pla del Forn hi ha set estructures que tenen la característica comuna de ser petits tancats arredossats al costat de blocs de pedra, fets amb pedra seca de no massa altura. Actualment estan molt malmesos, però es pot observar que no fan més de 5 o 6 metres de diàmetre i que tenen forma arrodonida. Curiosament, a la zona del pla de Mulladius sembla que les restes que apareixen correspondrien a cabanes, que, de tota manera, no tindrien cap relació amb les primeres construccions.
Patrimoni Existencial 