L’ermita de Sant Sadurní de Sallent, originària del segle XII, ha tingut una vida força moguda. Tal com diu la inscripció que podem veure en la fotografia, a l’entrada de l’edifici, aquest santuari va ser destruït per un llamp l’any 1784. Els i les habitants de Sallent la varen refer tres anys més tard, quan era rector Francesc Sarmentero (que després seria rector de Santpedor).
Làpida de Sant Sadurní de Sallent
El fet que en l’escut de la làpida apareguin una mitra i un bàcul fa pensar en la implicació en la reforma de qui havia estat bisbe de Vic, Bartolomé Sarmentero (bisbe entre 1752 i 1775). Potser eren de família? Algú ho sap?
El Santuari de Massarrúbies es troba a Lladurs (Solsonès). Tot i que és d’origen romànic, va ser molt reformat durant el període barroc.
Tina de Massarrúbies
Al nord-oest de l’edifici religiós, sobre un petit cingle i tocant a la pista, es troba una tina rodona connectada per un canal subterrani amb un piador rectangular. La tina fa 1,86 m de diàmetre i actualment se’n pot veure una profunditat d’uns 80 cm. Per la seva part, el piador fa 1,52 x 0,90 metres.
A Pont d’Orrit (Pallars Jussà), hi ha dues coses interessants. La primera es troba just on comença el camí que puja a Sant Pere d’Orrit (hi passa un GR) i s’agafa al costat del que els mapes en diuen casa el Pastisser (aquí).
Molera de Pont d’Orrit
Com mostra la imatge, es tracta dels negatius d’unes quantes rodes de molí. N’hi ha com a mínim dos emplaçaments, a tocar del camí i de la casa.
La segona cosa que val la pena és l’arner que es troba a la mateixa banda de la casa on s’agafa el camí que porta a Orrit.
Arner a Pont d’Orrit
Tot i que avui dia no està en funcionament, encara es poden veure més d’una quinzena d’arnes colocades en posició horitzontal dins d’un cobert construit i tapat actualment per unes planxes d’Uralita.
La Figuera és una masia del terme de Vilanova de l’Aguda (la Noguera) que en alguns mapes apareix com si fos un castell. Encara no a cent metres de la casa-castell, es troba l’ermita de Sant Martí de la Figuera de l’Aguda. Tots dos monuments apareixen documentats al segle XI.
En la carena que segueix cap al sud, no massa lluny de l’ermita, hem trobat un parell de forns de ginebre, això sí, molt casolans.
El primer té forma rectangular i fa aproximadament 60 cm de llarg per 30 d’amplada. El conjunt compta també amb un regueró per recollir l’oli de ginebre.
Forn d’oli de ginebre de la Figuera
En la mateixa pedra, en trobem un altre que, aparentment, sembla més antic. La seva forma tendeix a ser quadrada, però no ho arriba a ser totalment. Deu fer uns 30 o 35 cm de costat. Aquest és molt més profund que l’anterior, i també presenta un regueró per recollir l’oli que s’hi produïa.
Segon forn de ginebre
I com que no hi ha dos sense tres, a la pedra del costat trobem una o dues creus (la segona no queda gens clara), gravades a la roca. Amb el GPS a la mà, entre aquestes creus i l’ermita de Sant Martí hi ha exactament 30 metres, que és la distància que habitualment cobria el territori sagrat (la sagrera) dels espais religiosos.
Creu de la sagrera
Si un dia us perdeu per la Noguera, us hi podeu arribar: és aquí.
Tot i que no estava previst, com a continuació del post anterior, us poso una fotografia de l’anagrama de Maria que decora l’interior de l’ermita de Sant Miquel de les Canals (Berguedà).
Anagrama de Maria a Sant Miquel de les Canals
De l’ermita de Sant Miquel no en sabem pràcticament res. Com a molt, que se suposa que és del segle XII, tot i que hauria estat reformada posteriorment, sobretot al seu interior.
Es tracta de l’antiga església de la parròquia, consagrada originalment l’any 1151. L’església va ser reformada en diferents moments, entre els quals finals del segle XVI i principis del XVII. A l’interior apareix gravada una creu, que possiblement sigui la creu de la consagració.
Sant Martí de Sentofes
L’església va ser abandonada a mitjan segle XIX i actualment està mig enrunada i la porta d’accés tapiada.
A l’interior es troben un parell de capelles laterals. En una d’elles es veu l’anagrama de Jesucrist, l’any 1598 i un anagrama que sembla que hauria de ser el de la Verge Maria:
Llinda en un altar lateral
Si ens fixem en la imatge de sota, veurem que l’anagrama de la Verge conté totes les lletres del nom de Maria (excepte la erra?).
Anagrama de Maria
El que resulta interessant és que hi podem veure una ve baixa junt a una i (que a vegades es va representar com una ve doble). Aquesta ve doble apareix en diferents llindes de la comarca, entre elles una d’una casa de Santa Maria d’Oló (sota l’anagrama de Jesucrist):
Llinda de Santa Maria d’Oló
Per tant, és força probable que aquesta mena de ve doble que apareix a la llinda sigui un anagrama de la Mare de Déu, tot i que sovint s’hagi dit que correspon als tres claus de Crist (que trobem en l’emblema de la Companyia de Jesús).
Si descartem que es tracti dels claus de Crist és perquè, quan l’any 1604 Ribadeneira va publicar el seu Flos sanctorum, la imatge que estem comentant apareix dins d’un cor, fet que permet pensar que no es tracta dels tres claus de Crist sinó del Cor de Maria. I Ribadeneira no és l’únic autor que en aquell moment va dibuixar aquests tres elements dins d’un cor.
Un bon amic m’acaba de dir que hi ha un cas documentat en què una persona es protegia de les bruixes deixant les seves espardenyes penjades a la porta de casa. Ho ha tret d’un llibre sobre els pobles abandonats, on trobem aquesta imatge i un peu de foto que diu “Aquestes espardenyes eren d’en Siset Costa d’Albons. Les tenia penjades a la porta per allunyar les bruixes i els mals esperits“.
Ja fa temps que em va sorprendre un cas català, com és el que us mostro en la següent fotografia:
Com es veu, es tracta de dues sabates desaparellades penjades dins d’una cabana, on figura clarament inscrit a la paret l’any 1950. Quin significat tenien?, si és que en tenien algun…
L’única cosa certa, és que sembla que en el món britànic el fet de guardar sabates amagades dins de les construccions (per exemple, enmig de les parets), va ser un element que servia per protegir-se de la mala fortuna (segons diu la Wikipèdia). Veig que si li demaneu a Google informació sobre “Concealed shoes” es portarà a diferents pàgines que en parlen.
Aquesta comunicació vol donar a conèixer els gravats rupestres i les cassoletes que es troben a la zona composta per terrenys del Buntsandstein (gresos vermells) de l’antiga parròquia de la Móra (municipi de Tagamanent), una zona que s’estén entre 750 i 1.300 metres sobre el nivell del mar. El conjunt inclou un centenar de cassoletes, vuit gravats (quatre d’inèdits) i 23 creus de diverses formes i mides.
La comunicació intenta aportar algunes hipòtesis sobre el seu origen i cronologia, però l’important és la seva descripció i documentació.
Paraules clau:
Inscultura, cassoleta cupuliforme, gravat rupestre, Tagamanent
les marelles són una mena de gravats que recorden taulers per jugar al tres en ratlla. Al turó de Senyes (Pardines, Ripollès) n’hi ha una –junt a força altres gravats, tots a l’exterior− que té una disposició horitzontal, de manera que es podia fer servir per jugar, ja que la força de gravetat mantenia les peces del joc en el seu lloc (la podeu veure en el vídeo que hi ha al final).
Ara bé, en altres casos la seva disposició vertical impedeix aquesta interpretació, ja que no serveixen per jugar a cap joc (les fitxes caurien per atracció gravitatòria). És el cas de les dues marelles que hi ha gravades a l’entrada d’una de les cabanes de Camarasa (Noguera). El fet que estiguin gravades a les parets de la porta impossibilita qualsevol forma de joc amb elles.
Marella al Montsec
D’aquí que haguem de pensar en una altra interpretació.
Per fer-ho, en primer lloc diguem que Jean Abélanet pensa que podria ser que les marelles es poguessin considerar símbols solars (Abélanet, 1976, p. 175), i, en segon lloc, fem-nos ressò de les idees de Josemi Lorenzo Arribas (2021), per a qui es tractaria d’un símbol protector.
Segons aquest darrer autor, la hipòtesi lúdica que les interpreta com a taulers de joc es va descartar “en la primera ocasión en que se trató monográficamente de estas manifestaciones medievales en España en la década de los 80 del siglo XX”, tot i que posteriorment en moltes ocasions s’hagin continuat fent altres interpretacions en el mateix sentit.
Una vegada analitzada la qüestió Josemi Lorenzo arriba a la conclusió que és un element “profusament representat” durant l’edat mitjana, fins a pràcticament desaparèixer al segle XVI. Per això conclou que durant l’edat mitjana haurien tingut un sentit simbòlic i s’haurien convertit en ideogrames:
“Se representaron como elementos de protección, por lo que se les concedió cualidades apotropaicas, al igual que otros muchos signos e ideogramas. Por ello se ubicaron preferentemente en los sitios liminales de una construcción (galerías), los más frágiles (sus vanos y los tejados), así como en las cabeceras, cerca de las sagradas reliquias del altar” (Lorenzo Arribas, 2021, p. 136).
Buscant per aquests mons de déu, ha aparegut aquest gravat fet en la paret d’una ermita romànica propera a un castell de datació medieval.
Diria que és una majestat, perquè s’hi veu una cara i dues mans tancades dins de tres cercles (dos eren de color vermellós i l’altre potser no estava pintat). En tot cas, té una forma que recorda un arbre, i la part dels peus podia ser el tronc del mateix. Bona part del cos està fet amb traços semicirculars, fets amb un compàs o unes tissores.
A part d’això, no en sé res més. Alguna idea?
En tot cas, potser es veu millor amb una foto i quatre ratlles:
Patrimoni Existencial 