L’any 2017 vaig acabar la redacció d’una monografia sobre les restes de molins medievals a la riera de Merlès, que fa de frontera entre el Berguedà i Osona. El text es va publicar dins del volum titulat Els caràcters del paisatge històric als països mediterranis, que correspon al volum VIII de la revista-llibre Territori i Societat: el paisatge històric. Història, arqueologia, documentació (2018) (pàg. 309-359), editat per la Universitat de Lleida i Pagès Editors.
Molí de Capdevila, a la riera de Merlès
A continuació teniu el text complet, tal com el vaig acabar, abans de tot el procés de publicació. Si no sou acadèmiques, en tindreu prou; i si ho sou, em sap greu, però us haureu de mirar la versió impresa. Sorry!
A la riera d’Oló, just a sota de Sant Feliuet de Terrassola, però a l’altra riba del torrent, hi ha unes restes molt enigmàtiques. Segons el mapa es tracta del molí dels Moros, però a l’hora de la veritat ningú no en sap res.
Només se’n conserva un mur d’una desena de metres d’altura, i a la part de baix un arc lleugerament apuntat. Tot plegat recorda els paraments medievals, però de moment no se’n sap res.
El suposat molí -que no sembla que pogués ser una altra cosa- no queda clar si estava enmig d’on avui dia es troba el torrent i l’aigua se’l va emportar. Per altra banda, el gran arc no sembla que hagués estat el carcabà, i el forat que es veu a dintre tampoc no sembla el final del pou (al darrere de la paret i sobre del mur no s’hi veu res, ni bassa, ni rec, ni res).
Per sota de cal Miquelet, casa avui abandonada i en runes d’Abella de la Conca (Pallars Jussà) es troba un gran edifici amb aspecte de no ser construït en temps molt antic. El que més sobta és la presència d’un pou, situat en un marge d’un camp. Tot sembla indicar que l’aigua li arriba a partir d’un canal que té el seu origen a la resclosa del Forat d’Abella.
Sobta per la seva situació i perquè està just a sobre d’un gran edifici. A l’interior d’aquest hi ha diverses estances, però en una d’elles trobem una premsa d’oli fabricada l’any 1895 (segons diu la mateixa màquina), a Barcelona. Entre les runes s’intueix el corró que aixafava les olives i els arreus metàl·lics que feia servir un animal per fer-lo rodar. De tota manera, no hi ha cap dubte que era un molí d’oli mogut tant per la força de l’aigua com per la dels animals. També s’intueixen les piles de decantació de l’oli.
La premsa d’oliDetall de la premsaArreus per a l’animal
El Forat d’Abella de la Conca (Pallars Jussà) és un engorjat que forma el riu Abella quan passa a l’oest d’aquest poble. És un engorjat molt curt, però força tancat, i a la sortida s’hi troben les restes, concretament els encaixos, de dues rescloses de les anomenades de suports laterals.
El que les fa diferents és que no tenien cunyeres perquè no calien, ja que es podia arribar d’una banda a l’altra del riu sense necessitat de fer cap forat intermedi. En el vídeo es veu com era aquest espai, i els encaixos de les dues rescloses:
L’aigua que era recollida en les rescloses, sortia per la riba dreta del riu, mitjançant un canal, i al cap de no massa metres (just on avui la pista gira a la dreta abans de baixar a l’aparcament) es troben unes restes que fan pensar en el cup i les restes del casal d’un molí.
Restes del cup del molí
L’aigua que sortia de la presa era conduïda fins a un segon molí d’oli, que veurem en la propera entrega.
Si us pensàveu que l’inventari dels molins del Collsacabra estava complet, doncs sembla que encara no!
Com a mínim, acabo de trobar un altre molí. Està situat a la riera de les Conques, per sota de la masia de l’Arau, en un salt que hi ha poc abans d’arribar al gran salt de les Conques (venint des del nord, és a dir, baixant el torrent des de Sant Bartomeu Sesgorgues).
El primer que trobem són les restes d’una resclosa: set cunyeres d’aproximadament 18 x 18 x 18 cm que travessen el curs del torrent i que ens indiquen la presència d’una bassa de retenció d’aigues. Sembla que hi havia hagut una segona línia de cunyeres (25 x 22 x 8 cm), situades entre 70 i 110 cm, aigües avall.
Aigües amunt, a 80 cm, hi ha quatre cunyeres quadrades de 10 x 10 x 6 m de màxim.
Sembla que la funció d’aquesta resclosa era actuar com a bassa, ja que retenia l’aigua dins del mateix torrent. L’estructura del molí pròpiament dit comença uns 50 metres més avall, just quan el sòl del torrent comença a inclinar-se en el primer tram del saltant (es troba a uns 10 m del salt més vertical).
Primera reclosa
Aquí hi ha una segona resclosa molt estreta (i que per tant podia contenia molt poca aigua). Al llit del torrent s’observen tres ancoratge quadrats (24 x 25 x 15 cm) i, a la riba dreta, la marca molt clara d’un bagant que feia aproximadament 1,20 metres d’altura.
L’aigua seria trasportada per la riba dreta amb alguna mena de canal (segurament de fusta), del qual no queda cap més pista que una cunyera molt desgastada a la riba dreta, just a sobre de la part més vertical del salt.
Amb compte i l’ajuda d’una corda, es pot baixar aprofitant una instal·lació de descens d’engorjats (n’hi ha prou amb 5 m de corda i es pot pujar i baixar a pols). A mitja paret, a la riba dreta, hi ha cinc cunyeres quadrades i una mica més petites que indiquen el recorregut d’un canal de fusta. Aquest canal acabava en un angle de roca que sembla que hauria estat part del canal que duia l’aigua a la maquinària.
Cunyera a mig salt
Del que seria la maquinària, no en queda cap evidència. Com a molt hi ha tres encaixos molt petits (d’uns 5 cm) en el sostre (aguantaven potser alguna teulada?). A la part de sobre hi ha un pany de paret, però sembla que es troba per sobre del recorregut de l’aigua.
Reconstrucció del traçat del canal
A l’altre costat, és a dir, a la riba esquerra, hi ha una àmplia balma, sense cap evidència d’ocupació.
Just a la part de sobre de la paret occidental, es troba aquesta creu que algú va gravar a la roca, potser en una antiga pedrera.
En la literatura dedicada a l’estudi dels molins i en alguns documents elaborats per historiadors i historiadores no és estrany que es parli dels molins drapers. Tot i això, el seu funcionament ens és força desconegut. L’objectiu d’aquest escrit és precisament aportar informació sobre aquest tipus de molí i analitzar i descriure una mina d’on s’obtenia una de les seves matèries primeres, la terra de paraire.
El mapa de l’Alpina indica un coll de les Moles, a la frontera, al sud-est del Montfalgar (just a sobre del coll d’Ares). Al sud del coll hi ha les antigues mines de les Ferreres, avui dia tancades. Per sota de la instal·lació minera, al llit del torrent, es troba una mola feta amb una pedra conglomerada vermellosa (segons el mapa geològic es tracta d’una zona formada per conglomerats, gresos, lutites i margues).
La mola sembla que no s’hagi fet servir, però té l’ull perforat (14 cm de diàmetre). El conjunt de la mola fa 90 cm de diàmetre i 35 de gruix.
De moment no s’ha trobat el lloc d’on va ser extreta. Només un escrit de Josep Berga diu que, anant de visita a les mines de Rocabruna, a la boca hi havia algun tros de mola, com les que havien trobat al coll de les Moles, que segons ell devien servir per moldre metall (cita)
Segons Manuel Riu, a Palomera, hi hauria hagut un poblat documentat entre els anys 1040 i 1490, quan encara comptava amb tres cases habitades. La gràcia del lloc és que es troba dalt d’un penya-segat accessible només per un estret camí on amb prou feines hi passa una persona. A la part de dalt, hi ha una zona inclinada de 84 metres de llargada per 24 d’amplada (segons Riu) on hi havia hagut un únic carrer amb edificis a banda i banda.
Sembla que no hi hauria hagut església, ni al segle XIII. El mapa de patrimoni de la Diputació diu que es tracta d’un antic vilatge de pastors i camperols, que formava part de la parròquia de Saldes.
Originàriament formava part dels dominis dels comtes de Cerdanya, però caigué a mans dels Pinós i Mataplana.
L’any 1312, Saura de Pinós confirmà a la gent de la Rupe de Palomera totes les concessions que havia fet el seu marit, Pere Galceran de Pinós, que incloïen també el port d’Ensija, on podrien pasturar els seus ramats lliurement. També els establia la possibilitat de construir un molí al costat d’una font dita de Porcilga. A principis del segle XIV es concedida la castlania de la Roca, que estava tancada amb una porta.
El vilatge es va abandonar definitivament al segle XVI.
Es va excavar per primera vegada als anys setanta del segle passat, i s’hi van posar en evidència diverses cases. Una d’elles tenia uns 83 metres quadrats, el terra enllosat i un forn per coure pa. L’any 2006 es varen identificar un total de 27 habitatges i un carrer central.
El que no sembla que s’hagi excavat mai són les diverses balmes que hi ha en el laberíntic peu de cingle, que cal suposar que eren corrals per al bestiar. S’ha dit si hi cabrien un total de 5.000 ovelles, xifra que considero exagerada. El que està clar és que bona part tenien un tancament de pedra seca.
No massa lluny de Bocairent, es troba el petit poble d’Alfafara. Des del centre del poble, comença un itinerari amb marques blanques i grogues que ens condueix al molí rupestre del Pantanet (indicat des de la carretera). S’arriba fins ben a prop amb cotxe, tot i que només ens guiaran les marques del PR.
Vista general del molí- A l’angle superior dret hi ha el pou
Abans d’arribar al lloc, trobem a la nostra esquerra la resclosa, feta de grans carreus quadrangulars. Encara es reconeix per on passava el rec, i a l’altra banda del camí, una pedrera d’on es va extreure la pedra per construir-la.
Allà mateix trobem una masia abandonada, que sembla que també havia estat un molí. El que ens interessa, però, es troba poc més aigües avall, on el torrent s’estreny. De fet, des de la casa en runes ja es veu l’entrada del molí hipogeu.
Situats davant de la porta principal, a la nostra dreta, a nivell del camí, hi ha un espai rodó tallat a la roca i amb un rebaix, que segurament correspon al sòcol d’un antic molí. De tota manera, caldria una neteja del lloc per assegurar-ho.
Primitiu assentament del molí
Just a sobre de la porta, per sobre d’unes regates que servien per desviar l’aigua que regalimava per la paret, es reconeix un espai rectangular tallat artificialment. Si hi pugem, amb compte, veurem que es tracta del pou del molí, que de seguida es transforma en un tub rodó d’uns sis o vuit metres de profunditat. Vigileu que no hi ha cap mena de barana ni de protecció.
El pou o cup
El casal del molí es troba excavat dins de la roca. Entrant, a la dreta, trobem la mola que queda sobre el lloc, una mola força recent (de fet, inscrit sobre la roca damunt de la porta hi ha gravada la data de 1887). Tallat a la paret, hi ha diversos encaixos de difícil interpretació.
Mola i encaixos a la paret
Al fons d’aquesta primera sala, en trobem una de més petita, que té la particularitat de contenir una pica perquè els animals mengessin. Això fa pensar que potser en algun moment va funcionar com a molí de sang.
L’estable interior
De tota manera, el rec, el pou i el carcaba, tallats gairebé tots ells en la roca mare, indiquen la presència d’un molí hidràulic. L’aigua, després de ser conduïda pel rec arribava directament al pou, sense cap mena de bassa per emmagatzemar-la. Després de moure la roda, sortia a l’exterior per un rec subterrani que actualment no es pot seguir perquè està superembadissat (de tota manera, s’identifica amb claredat i es veu la llum exterior des de dintre).
A l’entrada del molí, a la paret de la dreta, hi ha diverses creus gravades a la paret. També a la part de fora trobem algunes formes que semblen tallades a la roca. I, al terra, algunes cunyeres rodones força petites.
Un petit corriol, mig penjat, permet seguir el rierol aigües avall i, al cap de pocs metres, trobem una escala tallada a la roca i molt desgastada, que duu a una cavitat artificialment tallada, que queda lleugerament per sobre del molí.
Aigües avall, el camí es converteix en un rec tallat a la roca, amb una bifurcació i tot. No l’hem seguit més avall per no tenir temps.
És dels pocs molins subterranis que coneixem. En algunes pàgines web es diu que és medieval, però només he trobat referències documentals de l’any 1637. Se sap que era un molí del poble, amb privilegi reial, però que l’any 1646 la universitat se’l va vendre a un particular.
L’any 1644 es va arrendar en subhasta pública, amb la condició que el contracte duraria fins que el molí “ya no tenga agua suficiente para moler“. El mateix document ens informa que tots els veïns del poble estaven obligats d’anar-hi a moldre. (font)
Entre l’aparcament i l’ermita de l’Abellera, a Prades, hi ha una molera de moles d’esmolar tallades en pedres rogenques (gresos).
Es troben en el mateix camí i per sota, en un petit cingle.
Patrimoni Existencial 