Molí de Sant Aniol

L’any 1903 la Ilustració Catalana començava la publicació d’una de les millors obres literàries de Marià Vayreda, La punyalada. L’any següent, quan el seu autor acabava de morir, es va publicar en forma de novel·la, amb un pròleg de J. Franquesa i Gomis.

En aquesta obra, Vayreda comença parlant de l’aplec de l’ermita de Sant Aniol, a l’Alta Garrotxa. Un cop acabada la missa, ens diu Vayreda, “y després de cantats pels francesos els goigs del Sant Patró, la porta comensà a gitar glopades de gent capbaxa y mormolanta que, escampantse per la petita plassa, s’agrupava en rodones ò enfilava camí avall en direcció del molí.” I després

“Com fugint del vehinatge de la parroquia, tota la gentada s’anà aplegant cap al planell del molí, hont en un santiamen s’hi instalaren també les parades de jochs y de futeses comestibles, a les que s’abocaren alguns jugant y bevent, mentres que altres, cercant les ombres, se dedicaren a fer el repàs, y tan bon punt satisfetes les primeres necessitats, se trobà’l planell de nou ple de gent, fent rotllos y comentant encara’l sermó del Rector.”

Aquest planell, i les restes del molí es troben poc abans d’arribar a Sant Aniol, remuntant l’espectacular riu que li dona nom. En una de les portes es troba un grafit, gravat al guix, que diu: “La punyalada. Respecteu-lo. Benvinguts”:

Al costat del molí fariner, hi ha una molina (una serradora de fusta accionada per l’aigua, que encara conserva alguns dels seus elements):

Al costat del molí es troba la gran explanada de què parla la novel·la i, en el seu extrem nord, un precari refugi tallat dins de la roca travertina, que podria correspondre a un antic eremitori vinculat a l’ermita de Sant Aniol.

Eremitori de Sant Aniol

 

La Fàbrica de Dinamita

 

Fa uns quants anys, Lluís Bosch va escriure un article dedicat a parlar de la fàbrica de dinamita de Sant Fost de Campsentelles (aquí), que comercialment responia al nom de La Nueva Manresana.

Casa dels treballadors de la Fàbrica de Dinamita

L’any 1886 Vicenç Plantada, que exercia les funcions de veterinari a Mollet, va haver d’anar-hi per atendre un dels animals que havia resultat ferit a conseqüència d’una bolcada que havia tingut lloc mentre transportava un àcid.

Plantada parla de sis edificis: “lo charpanta” (un cobert fet de fusta?), el molí, un magatzem i dipòsit dels carros, un dipòsit de pasta, el lloc on s’omplien els cartutxos i finalment, a dalt de tot, la casa on residien els cinc dependents que treballaven a l’establiment i els seus animals.

Un dels edificis de la fàbrica

Aquesta fàbrica era propietat de dues persones de Barcelona, el senyors Tarruella i Berch. El molí de què parla  la documentació era un molí de sang (que feia anar un animal que girava entorn de la pastera), que està o havia estat en una casa de Mollet. Per evitar explosions, els productes que es molien eren barrejats amb aigua. Després la mescla es deixava assecar i es recollia, però amb uns instruments que no fossin metàl·lics per tal de no causar espurnes i possibles deflagracions.

La pólvora elaborada era duta a un magatzem que hi havia a Mollet i després als seus destinataris. Consta que els focs d’artifici que es varen fer amb motiu de l’exposició internacional de 1888.

Sembla ser que aquesta fàbrica hauria entrat en funcionament l’any 1883 i va deixar de funcionar a principis del 1900. Durant aquest temps, Lluís Bosch documenta tres explosions amb víctimes a la fàbrica, els anys 1883, 1885 i 1896.

Avui dia són un munt de runes al costat de la font de la Dinamita:

Font de la Dinamita

Per saber-ne més. I aquí.

El molins de la riera de Merlès

L’any 2017 vaig acabar la redacció d’una monografia sobre les restes de molins medievals a la riera de Merlès, que fa de frontera entre el Berguedà i Osona. El text es va publicar dins del volum titulat Els caràcters del paisatge històric als països mediterranis, que correspon al volum VIII de la revista-llibre Territori i Societat: el paisatge històric. Història, arqueologia, documentació (2018) (pàg. 309-359), editat per la Universitat de Lleida i Pagès Editors.

Molí de Capdevila, a la riera de Merlès

A continuació teniu el text complet, tal com el vaig acabar, abans de tot el procés de publicació. Si no sou acadèmiques, en tindreu prou; i si ho sou, em sap greu, però us haureu de mirar la versió impresa. Sorry!

molins de merles

Molí a la riera d’Oló

A la riera d’Oló, just a sota de Sant Feliuet de Terrassola, però a l’altra riba del torrent, hi ha unes restes molt enigmàtiques. Segons el mapa es tracta del molí dels Moros, però a l’hora de la veritat ningú no en sap res.

Només se’n conserva un mur d’una desena de metres d’altura, i a la part de baix un arc lleugerament apuntat. Tot plegat recorda els paraments medievals, però de moment no se’n sap res.

El suposat molí -que no sembla que pogués ser una altra cosa- no queda clar si estava enmig d’on avui dia es troba el torrent i l’aigua se’l va emportar. Per altra banda, el gran arc no sembla que hagués estat el carcabà, i el forat que es veu a dintre tampoc no sembla el final del pou (al darrere de la paret i sobre del mur no s’hi veu res, ni bassa, ni rec, ni res).

Molí d’oli de cal Miquelet

Per sota de cal Miquelet, casa avui abandonada i en runes d’Abella de la Conca (Pallars Jussà) es troba un gran edifici amb aspecte de no ser construït en temps molt antic. El que més sobta és la presència d’un pou, situat en un marge d’un camp. Tot sembla indicar que l’aigua li arriba a partir d’un canal que té el seu origen a la resclosa del Forat d’Abella.

Sobta per la seva situació i perquè està just a sobre d’un gran edifici. A l’interior d’aquest hi ha diverses estances, però en una d’elles trobem una premsa d’oli fabricada l’any 1895 (segons diu la mateixa màquina), a Barcelona. Entre les runes s’intueix el corró que aixafava les olives i els arreus metàl·lics que feia servir un animal per fer-lo rodar. De tota manera, no hi ha cap dubte que era un molí d’oli mogut tant per la força de l’aigua com per la dels animals. També s’intueixen les piles de decantació de l’oli.

La premsa d’oli
Detall de la premsa
Arreus per a l’animal

 

 

 

Rescloses i molí del Forat d’Abella

El Forat d’Abella de la Conca (Pallars Jussà) és un engorjat que forma el riu Abella quan passa a l’oest d’aquest poble. És un engorjat molt curt, però força tancat, i a la sortida s’hi troben les restes, concretament els encaixos, de dues rescloses de les anomenades de suports laterals.

El que les fa diferents és que no tenien cunyeres perquè no calien, ja que es podia arribar d’una banda a l’altra del riu sense necessitat de fer cap forat intermedi. En el vídeo es veu com era aquest espai, i els encaixos de les dues rescloses:

L’aigua que era recollida en les rescloses, sortia per la riba dreta del riu, mitjançant un canal, i al cap de no massa metres (just on avui la pista gira a la dreta abans de baixar a l’aparcament) es troben unes restes que fan pensar en el cup i les restes del casal d’un molí.

Restes del cup del molí

L’aigua que sortia de la presa era conduïda fins a un segon molí d’oli, que veurem en la propera entrega.

Molí del torrent de les Conques

Si us pensàveu que l’inventari dels molins del Collsacabra estava complet, doncs sembla que encara no!

Com a mínim, acabo de trobar un altre molí. Està situat a la riera de les Conques, per sota de la masia de l’Arau, en un salt que hi ha poc abans d’arribar al gran salt de les Conques (venint des del nord, és a dir, baixant el torrent des de Sant Bartomeu Sesgorgues).

El primer que trobem són les restes d’una resclosa: set cunyeres d’aproximadament 18 x 18 x 18 cm que travessen el curs del torrent i que ens indiquen la presència d’una bassa de retenció d’aigues. Sembla que hi havia hagut una segona línia de cunyeres (25 x 22 x 8 cm), situades entre 70 i 110 cm, aigües avall.

Aigües amunt, a 80 cm, hi ha quatre cunyeres quadrades de 10 x 10 x 6 m de màxim.

Sembla que la funció d’aquesta resclosa era actuar com a bassa, ja que retenia l’aigua dins del mateix torrent. L’estructura del molí pròpiament dit comença uns 50 metres més avall, just quan el sòl del torrent comença a inclinar-se en el primer tram del saltant (es troba a uns 10 m del salt més vertical).

Primera reclosa

Aquí hi ha una segona resclosa molt estreta (i que per tant podia contenia molt poca aigua). Al llit del torrent s’observen tres ancoratge quadrats (24 x 25 x 15 cm) i, a la riba dreta, la marca molt clara d’un bagant que feia aproximadament 1,20 metres d’altura.

L’aigua seria trasportada per la riba dreta amb alguna mena de canal (segurament de fusta), del qual no queda cap més pista que una cunyera molt desgastada a la riba dreta, just a sobre de la part més vertical del salt.

Amb compte i l’ajuda d’una corda, es pot baixar aprofitant una instal·lació de descens d’engorjats (n’hi ha prou amb 5 m de corda i es pot pujar i baixar a pols). A mitja paret, a la riba dreta, hi ha cinc cunyeres quadrades i una mica més petites que indiquen el recorregut d’un canal de fusta. Aquest canal acabava en un angle de roca que sembla que hauria estat part del canal que duia l’aigua a la maquinària.

Cunyera a mig salt

Del que seria la maquinària, no en queda cap evidència. Com a molt hi ha tres encaixos molt petits (d’uns 5 cm) en el sostre (aguantaven potser alguna teulada?). A la part de sobre hi ha un pany de paret, però sembla que es troba per sobre del recorregut de l’aigua.

Reconstrucció del traçat del canal

A l’altre costat, és a dir, a la riba esquerra, hi ha una àmplia balma, sense cap evidència d’ocupació.

Just a la part de sobre de la paret occidental, es troba aquesta creu que algú va gravar a la roca, potser en una antiga pedrera.

Creu gravada sobre el molí

 

 

 

 

 

Terra de paraire de Viladrau

En la literatura dedicada a l’estudi dels molins i en alguns documents
elaborats per historiadors i historiadores no és estrany que es parli dels
molins drapers. Tot i això, el seu funcionament ens és força desconegut.
L’objectiu d’aquest escrit és precisament aportar informació sobre aquest
tipus de molí i analitzar i descriure una mina d’on s’obtenia una de les
seves matèries primeres, la terra de paraire.

Continuar llegint

Mola de Rocabruna

El mapa de l’Alpina indica un coll de les Moles, a la frontera, al sud-est del Montfalgar (just a sobre del coll d’Ares). Al sud del coll hi ha les antigues mines de les Ferreres, avui dia tancades. Per sota de la instal·lació minera, al llit del torrent, es troba una mola feta amb una pedra conglomerada vermellosa (segons el mapa geològic es tracta d’una zona formada per conglomerats, gresos, lutites i margues).

La mola sembla que no s’hagi fet servir, però té l’ull perforat (14 cm de diàmetre). El conjunt de la mola fa 90 cm de diàmetre i 35 de gruix.

De moment no s’ha trobat el lloc d’on va ser extreta. Només un escrit de Josep Berga diu que, anant de visita a les mines de Rocabruna, a la boca hi havia algun tros de mola, com les que havien trobat al coll de les Moles, que segons ell devien servir per moldre metall (cita)

El poblat de Palomera (Saldes)

Segons Manuel Riu, a Palomera, hi hauria hagut un poblat documentat entre els anys 1040 i 1490, quan encara comptava amb tres cases habitades. La gràcia del lloc és que es troba dalt d’un penya-segat accessible només per un estret camí on amb prou feines hi passa una persona. A la part de dalt, hi ha una zona inclinada de 84 metres de llargada per 24 d’amplada (segons Riu) on hi havia hagut un únic carrer amb edificis a banda i banda.

Sembla que no hi hauria hagut església, ni al segle XIII. El mapa de patrimoni de la Diputació diu que es tracta d’un antic vilatge de pastors i camperols, que formava part de la parròquia de Saldes.

Originàriament formava part dels dominis dels comtes de Cerdanya, però caigué a mans dels Pinós i Mataplana.

L’any 1312, Saura de Pinós confirmà a la gent de la Rupe de Palomera totes les concessions que havia fet el seu marit, Pere Galceran de Pinós, que incloïen també el port d’Ensija, on podrien pasturar els seus ramats lliurement. També els establia la possibilitat de construir un molí al costat d’una font dita de Porcilga. A principis del segle XIV es concedida la castlania de la Roca, que estava tancada amb una porta.

El vilatge es va abandonar definitivament al segle XVI.

Es va excavar per primera vegada als anys setanta del segle passat, i s’hi van posar en evidència diverses cases. Una d’elles tenia uns 83 metres quadrats, el terra enllosat i un forn per coure pa. L’any 2006 es varen identificar un total de 27 habitatges i un carrer central.

El que no sembla que s’hagi excavat mai són les diverses balmes que hi ha en el laberíntic peu de cingle, que cal suposar que eren corrals per al bestiar. S’ha dit si hi cabrien un total de 5.000 ovelles, xifra que considero exagerada. El que està clar és que bona part tenien un tancament de pedra seca.

Trobareu l’article de Manuel Riu, aquí.