Etiqueta: Creus

Cassoleta i creus

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

L’any 2012 vaig publicar una nota sobre la demarcació entre els límits de Sant Martí de Centelles i Castellcir. Arran del darrer descobriment al Brull i de la suposició que aquestes creus i cassoletes podrien correspondre a una manera d’indicar alguns límits, he tornat a visitar el lloc. Sort del GPS i de la fotografia que en el seu moment en vaig fer, perquè -quinze anys més tard- la cosa se sembla com un ou amb una castanya. I si no, jutgeu-ho vosaltres mateixos i mateixes:

Les creus fa quinze anys
Les “creus” el mes de maig de 2026

El conjunt de les “creus” està tan alterat que fins i tot sembla que no siguin creus. Només han passat quinze anys i l’erosió ha treballat de valent… i alguns o algunes pretenen que encara avui dia poguem trobar creus d’època prehistòrica…. En fi, un altre dia en parlarem…

En la imatge següent he fet una superposició del mapa de l’ICGC amb el del Cadastre. El punt vermell són la cassoleta i les “creus”, la línia blava vertical, l’actual  límit municipal, i la línia negra de la dreta, que fa un colze molt sobtat, hauria de correspondre als límits de propietats.

Mapes superposats

Com es veu en aquesta imatge, la cassoleta i les creus tant podrien estar marcant una separació municipal, com una separació de propietats. De fet, segons el mapa del Cadastre, les finques se separen per un penya-segat, just a la punta del qual es trobaria la cassoleta i les creus que ens interessen.

En la delimitació municipal de 1889 el límit es fa passar pel turó de Puigoriol, venint de l’obaga del mateix nom i anant després a l’estalviada de Barnils. Actualment, tots aquests topònims queden una mica més a l’est d’on es troben les creus. O sigui, que ni per una banda ni per l’altra coincideix amb la delimitació municipal actual ni amb la de finals del segle XIX.

Això em porta a pensar que era una delimitació de propietats, justament on aquestes es troben i el límit fa un colze de 90 graus. En un altre lloc ja he parlat de la utilització a l’edat mitjana de creus i cassoletes per indicar alguns límits (en aquest cas parroquials, però segurament es feia servir la mateixa tècnica per delimitat propietats). Això no vol dir que pugui explicar totes les cassoletes del món, que segurament tenen orígens diversos, però ajuda a entendre’n una part.

Roca amb creus i cassoletes al Brull

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

Passant per un camí que va a mitja costa entre la Serra de l’Arca i la riera d’Avencó, encara no un quilòmetre endins del terme del Brull, em vaig enfilar a una pedra de gres vermell i em va cridar l’atenció una gran cavitat arrodonida visiblement antròpica.

Vista general de la roca

Aquell dia, vaig deixar la cosa aquí, perquè no vaig saber-ho interpretar. Dubtava entre que fos una premsa de vi o un forn d’oli de ginebre, però cap de les dues interpretacions no m’acabava de fer el pes. Així és que un altre dia vaig decidir tornar-hi. Al principi no hi vaig veure res, i em vaig dedicar a donar una volta per veure si a les pedres del costat hi havia alguna cosa. Després d’una estona d’observació que no va donar cap resultat, vaig decidir tornar a la primera roca i mirar-la amb més deteniment.

Hi havia una segona cavitat al costat i, mirant de netejar-la, em va semblar veure-hi alguns gravats. Total que poc a poc varen anar sortint algunes creus, cosa que confirmava que les petites cavitats que tenien al seu costat havien de ser cassoletes.

Creus i Cassoletes en la roca estudiada

Com es veu en la foto, en un extrem de la roca hi ha dues cassoletes molt més grans que la resta, segurament fetes amb posterioritat. De seguida em va venir al cap un llibre de Jean Abelanet sobre les roques gravades nord-catalanes, on es reprodueix un document de l’any 1011, una butlla papal sobre els límits del monestir de Cuixà. En aquesta butlla es parla d’unes creus que estan gravades en roques per indicar els límits de l’alou del monestir. De fet, en la consagració de l’església de Sant Martí d’Aiguafreda (any 898) també es parla d’una creu feta en un arbre per indicar el límit de la parròquia (ad ipsum arborem ubi crus facta est). 

La utilització de cassoletes com a indicadors de límits parroquials o locals també és molt antiga. El ja esmentat Jean Abelanet reprodueix un document de l’any 1425 en què es parla d’unes pedres amb creus i “escudelles” per indicar alguns límits de la parròquia de Jújols (Conflent). Està clar que aquestes escudelles havien de ser cassoletes.

La nostra hipòtesi és que aquesta roca actuaria de límit (no sabem de què) i que va ser visitada regularment i marcada amb creus o cassoletes per donar a entendre que no era un element natural i recordar aquesta delimitació. Confirma la idea que es tracta d’una fita liminar el fet que al costat hi ha una fita de pedra sorrenca que no sabem exactament què delimitava.

Fita a menys de 10 metres de la roca

Seria un límit parroquial o municipal?

En principi no ho sembla, ja que les fitacions de finals del segle XIX no en parlen i sembla que el límit municipal passava més al sud. Segons Antoni Pladevall, l’any 1855 els límits del Brull i Aiguafreda passaven per l’era de la casa del Sení. I després continuaven fins al coll de can Brull (segurament on ara hi ha la Creu de Parròquia), fins a baixar a sota de l’afrau del Montanyà i remuntar la riera de Martinet fins a pujar al mas Rourell.

Llavors, aquest límit (perquè és clar que es tracta d’un límit) és anterior o posterior a la constitució de la parròquia al segle IX?

La recerca documental per poder respondre aquesta pregunta, està donant resultats interessants, que en el seu moment explicaré.

Balma de les Creus

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

La balma de les Creus es troba a la Calma, al Montseny. Ja fa temps que en vaig escriure això. Segurament el seu  nom deriva de les creus que hi ha gravades a sobre, que no són moltes, i és possible que aquestes indiquessin el límit entre parròquies o entre els municipis de Tagamanent i el Brull, perquè, tot i que actualment el límit s’ha establert una mica més al nord-est, els mapes antics situen aquest límit molt a prop d’on hi ha les creus.

Això pel que fa a l’aflorament superior de la roca. A la part de sota, com el seu  nom indica, hi ha una petita balma (vegeu això). Ja fa temps que se sap que a la part superior, al costat de les creus, hi ha alguns reguerons i cassoletes. Fa algun temps vaig descobrir un d’aquests reguerons més gran que els altres i que sembla posterior que presenta un canaló que conduïa el líquid que recollís (aigua?) cap a la paret.

En una darrera exploració he pogut veure que al sostre de la balma hi ha un rec que recollia les aigües que regalimaven per la paret i les duia a una zona clarament tallada, de planta rectangular, on suposo que hi devia haver algun element per recollir l’aigua.

Tot fa pensar que les aigües que eren recollides a la part superior durant el episodis de pluja eren conduïts per aquest regueró (a dalt) fins a una possible pica que es trobaria en el lloc que indica la foto que teniu a l’esquerra del text (per cert, l’escala que es veu a les imatges fa 20 cm).

El mapa de l’Institut Cartogràfic indica al costat de la balma un lloc que anomena roca de l’Amorriador. Segons el diccionari de l’IEC un amorriador és un lloc on s’amorria el bestiar, és a dir, on fa la migdiada, que seria un lloc ombrívol.

Es força possible que els xais s’arreceressin sota aquest petit penya-segat, mentre els pastors que els cuidaven es refugiessin en aquesta balma. Tot i això, caldria mirar de saber-ne més dades per poder passar de la categoria d’hipòtesi a la de certesa.

A menys de dos-cents metres del lloc es troba una pica tallada en gresos vermellosos, de la que he parlat en un altre lloc.

I, seguint la carena que baixa cap a la Caseta, hi ha una mena de pedra dreta que té una curiosa cassoleta amb un regueró, que es repeteix en altres casos i que no soc capaç d’interpretar. A escassos metres d’aquesta pedra (que es veu en la darrera imatge) hi ha una altra pedra amb una creu gravada, que també sembla que coincideix amb el traçat del límit municipal o parroquial que es troba en els mapes antics. Podria ser que aquesta pedra també indiqués per on passava el termenal entre els dos municipis.

Pedra de les Creus

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

Amb aquest nom em refereixo a una pedra que es troba en el terme de Port de la Selva (aquí), que té una sèrie de creus, cassoletes i reguerons gravats en la seva superfície, i que crec que és inèdita.

Deixo la pedra per si algú més capacitat que jo la vol estudiar. De manera que només aporto algunes imatges de la mateixa:

 

Com a dades interessants diré que no massa lluny hi ha l’anomenat dolmen de la Pallera (on heu de deixar el cotxe si hi voleu anar) i una mica més enllà el dolmen de Mores Altes I (més informació): aquest darrer amb una coberta plena de gravats molt semblants als que hem vist (diria que aquí no hi ha creus):

Coberta del dolmen de Mores Altes I

 

Forn de la Figuera

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

La Figuera és una masia del terme de Vilanova de l’Aguda (la Noguera) que en alguns mapes apareix com si fos un castell. Encara no a cent metres de la casa-castell, es troba l’ermita de Sant Martí de la Figuera de l’Aguda. Tots dos monuments apareixen documentats al segle XI.

En la carena que segueix cap al sud, no massa lluny de l’ermita, hem trobat un parell de forns de ginebre, això sí, molt casolans.

El primer té forma rectangular i fa aproximadament 60 cm de llarg per 30 d’amplada. El conjunt compta també amb un regueró per recollir l’oli de ginebre.

Forn d’oli de ginebre de la Figuera

En la mateixa pedra, en trobem un altre que, aparentment, sembla més antic. La seva forma tendeix a ser quadrada, però no ho arriba a ser totalment. Deu fer uns 30 o 35 cm de costat. Aquest és molt més profund que l’anterior, i també presenta un regueró per recollir l’oli que s’hi produïa.

Segon forn de ginebre

I com que no hi ha dos sense tres, a la pedra del costat trobem una o dues creus (la segona no queda gens clara), gravades a la roca. Amb el GPS a la mà, entre aquestes creus i l’ermita de Sant Martí hi ha exactament 30 metres, que és la distància que habitualment cobria el territori sagrat (la sagrera) dels espais religiosos.

Creu de la sagrera

Si un dia us perdeu per la Noguera, us hi podeu arribar: és aquí.

Gravats dels Cogullons

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

Dins de l’actual terme de Montblanc, els Cogullons era un dels pobles més alts de la Conca de Barberà. Entre el poble i el colletó d’en Serra es troba una (o tres, depèn de com es miri) placa de gres vermell, lleugerament inclinada i coberta per diferents signes.

Segons l’Invarque, hi hauria d’haver un antropomorf d’1 metre de llargada per 0’25 d’amplada (que no hem vist) i diverses ferradures i creus, algunes de les quals tindrien els braços acabats en mans, de manera que es validaria la hipòtesi que les creus prehistòriques podien ser representacions antropomorfes.

També s’hi veu una inscripció, que resulta ser ibèrica, formada per tres signes consecutius que segurament correspondria al nom d’un déu ibèric. Això faria pensar que es tractés d’un santuari rupestre

Gravats del coll de la Mola

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

Es troben al terme de Montblanc, en el que havia estat l’antic terme de Rojals, al coll de la Mola. Varen ser donats a conèixer per Salvador Vilaseca l’any 1943, que els remet a Josep Iglésies. De tota manera, l’Invarque diu que els va trobar Ramon Palau.

Segons el llibre de Marcos García i altres,  apareixen gravats en set roques diferents, totes elles fetes de conglomerats o de gresos vermells del triàsic. La primera roca conté fins a 20 creus, tot i que només n’hem localitzades una dotzena  (però la resta poden estar sota la vegetació i la farda).

Creus i altres signes al coll de la Mola de Rojals

A la banda de ponent del coll hi ha diferents afloraments rocosos on es troben altres gravats, normalment creus, i algun element força recent. El que no hem pogut trobar és el suposat antropomorf format per dos triangles, del qual el llibre esmentat també dubta de la interpretació.

També apareixen diverses cassoletes, normalment en grups de dues, i uns quants dubtes sobre algunes ratlles que no se sap si són naturals o antròpiques.

El que hem vist és que la foto que presentem correspon a una roca no descrita originàriament.

Creu gravada a Moià

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

Es troba a la banda de dalt de la pista que va del Pla de Maria al Rourell, a Moià.

Imatge del gravat

Es tracta d’un gravat insculpit en una pedra que representa una creu de dos braços pràcticament igual de llargs (60 cm d’altura i 55 cm d’amplada), feta amb un doble traç i amb les puntes arrodonides (creu flordelisada). A les puntes hi ha una mena de borles arrodonides que recorden en alguna manera les creus romàniques, tot i que segurament són molt posteriors
En el mateix bloc, a la part inferior, hi ha una creu llatina d’uns 20 cm d’altura, amb una petita peanya, aquest cop gravada puntejant la roca amb un objecte punxegut.

Segona creu

Inscripcions de la Collada

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

La Collada es troba al sud-oest de Viliella (Lles de Cerdanya). Segons la “Guia dels monuments megalítics de la Cerdanya” (PAM, 2006) hi apareixen una cinquantena d’inscultures, entre les que s’esmenten les cassoletes, motius antropomorfs, cruciformes, esmoladors i reguerons. Diu la guia que serien de dos moments històrics diferents (neolític i edat dels metalls).

Cassoletes i reguerons a la Collada

A més a més, la mateixa guia diu que el lloc on es troben les inscultures sembla no tenir cap funció pràctica, ja que la pedra granítica no serveix per esmolar metall ni pedra. També diu que no correspon a una situació estratègica, aspecte que seria força discutible.

Però el que ho canvia tot és la presència d’algunes creus gravades al costat de tots els elements que hem esmentat:

Creus de la Collada

S’ha de tenir en compte, però, que aquestes creus no eren gaire visibles i que algunes d’elles estaven tapades per les herbes del lloc.

La presència de creus en aquest roc sembla indicar alguna mena de límit, i tenint en compte la posició de la roca, segurament marcava la separació entre Lles i Viliella. És possible que en algun moment els límits (parroquials?) s’haguessin marcat amb altres indicadors, com ara les cassoletes (fet que sabem que passa en altres llocs).

Cassoletes de la Collada