Pou de glaç d’en Casanova

El 27 de novembre de 1611, davant de notari, se signava una concòrdia entre Jaume Casanova, moliner de la parròquia de Moià, i Miquel Rovira, anomenat Coromines, també de Moià, per la qual en Casanova deixava un tros de terra per fer un pou de glaç, «lo qual han de fer per iguals pars a costes y despeses de quiscuna de les pars accepta la fusta qui sie menester (?) en lo pou y en la cuberta que aquexa sie tingut y obligat dit Coromines als Rovira en aportarla a costes y despeses sues y sie també tingut y obligat dit Coromines de mantenir dit pou tant quant durara dita (…) y asso per temps de vuyt anys (…)»

El pou fa un diàmetre aproximat de 4,25 m i se’n conserva una alçada de 3,80 m. Està fet amb pedra relligada amb morter de calç, tot i que algun tros de la part inferior està tallat a la roca mare. Podria ser que a la seva banda de llevant hi hagués hagut una obertura que funcionés com una entrada, i una petita rampa per accedir al seu interior, però caldria verificar-ho. Segurament no va tenir cúpula.

Com a dada curiosa es pot dir que aquest Jaume Casanova era un avantpassat de Rafel Casanova, el conseller en cap de la ciutat de Barcelona aquell fatídic 1714. De fet, el pou queda a 1,3 km al nord de la casa, i en aquella època els Casanova també havien comprat el molí de Cladells, actualment conegut com a molí del Pujol.

Es troba al punt 31T  x=428915  y=4631222, a tocar de la riera de Boladeres, justament aquí.

El pou de glaç de Vall-llobera (Tona)

Que el glaç es va posar de moda al segle XVII és una realitat històrica que no admet cap mena de dubte. En aquest context, es varen fer pous en indrets gairebé impensables, com és el cas que ens ocupa.

Documentalment sabem que el 30 de juny de 1618, un tribunal de la Inquisició va fer saber a Pere Saleta i Planell, un pagès de Tona que era  familiar de la Inquisió, que aquell dia el seu veí, Joan Benet Vall-llobera, també familiar de la Inquisició, havia anat al Sant Ofici en nom de Gaspar Vallovera i del seu fill Joan Benet, amos del mas Vall-llobera de Tona, i de la seva dona Aldonça, dient que havien venut a carta de gràcia a Pere Saleta i Planell un camp i un tros de terra en part plantada i en part boscosa, “(…) con un pozo de hielo en el lugar nombrado Puig de Sanct Valentin de pertinencias de dicho mas Vallobera (…)”. Un cop restituït el capital, el problema era que els demandats no li volien tornar la possessió d’aquells béns, raó per la qual els Vall-llobera havien acudit a la institució que podia posar pau entre ambdós veïns (ABEV, ACF, F/10, fol. 120-122).

Sobre aquest pou –o un altre molt proper– sabem que el 26 de febrer de 1673, Joan Servet, serrador de Castellterçol, confessava que havia rebut de Josep Blanc, rector de Tona, i de Pere Planell, pagès hereu de mas Planell de Tona, pagant a parts iguals, la quantitat de 17 lliures i quatre sous per 34 jornals per serrar fusta “per posar al pou del glas de Vallobera” (ABEV, Balenyà, R/3, fol. 122).

Restes del pou de glaç de Vall-llobera (Tona)
Restes del pou de glaç de Vall-llobera (Tona)

Per tant, resulta clar que a Vall-llobera (Tona) hi havia hagut, com a mínim, un pou de glaç que estaria tocant al serrat de Sant Valentí, segurament a la riera de Sant Cugat. Després de buscar-lo infructuosament, finalment –gràcies a la informació d’un bon amic– hem pogut localitzar les restes d’un possible pou, que es troben a la riba esquerra del torrent de Sant Cugat de Gavadons, al sud del Prat de la Barroca, on encara es conserva parcialment. El lloc és molt brut i emboscat, i del pou només se’n conserva una part del mur, però sembla que no hi ha dubte. De tota manera, no es descarta que n’hi hagués hagut un altre una mica més amunt (més a prop de Sant Valentí).

Riera amunt, també tenim documentada l’existència d’un altre pou, que considerem que podria ser de neu, a les rodalies del Solà. Ho sabem per un document del 21 d’abril de 1630, en el qual Bernat Solà, pagès de Sant Cugat de Gavadons, venia a Antoni Prat, sutori de Caldes de Montbui, un pou de neu situat al mas Solà, amb la condició que el deixaria buit i despedit per Tots Sants. En Solà es comprometia a posar un home per ajudar els traginers a carregar el glaç. El preu de la neu era de 100 lliures, que es pagarien en tres vegades: 35 lliures l’1 de maig, 40 lliures per Sant Joan i 25 lliures per la Mare de Déu d’agost (ABEV, Castellterçol, R/7, fol. 118v.).

Finestra al mas Solà (Muntanyola)
Finestra al mas Solà (Muntanyola)

El glaç i el molí d’Avencó a finals del segle XVII

El 2 de setembre de 1682, Eulàlia Font i Avancó, dona d’un notari de Manresa, com a hereva de mas Avencó, arrendava per un any a Benet Escat, moliner de Tagamanent, el molí fariner de l’Avencó, amb les seves basses. Ella li deixava els arreus que hi havia al molí, amb la promesa que l’arrendatari els tornaria en bon estat al final del contracte. Aquest contracte presenta un gran interès, perquè en ell s’estableix:

Item que si a cas la resclosa de dit molí se espatlla vos dit Banet Escat la tingau de adobar no haventhi de posar mes de sis jornals de manobra, y si mes jornals se hauran de menester tots los demes tinga de fer jo dicta Eulària Font y Avanco. Item que en cas que sia menester fer tota de nou la resclosa vos dit Escat no hajau de posar mes que dits sis jornals aixi com si fos espatllada ferse lo demes per compa (sic) mia dicta Eularia Font i Avanco. Item que tingau obligació vos dit Escat de tenir escurat el rech de dit moli y tenirli en condret dit temps durant y a la fi dell deixarlo ben escurat a us de bon moliner. Item que vos dit Escat tingau obligació de escurar la mitat de la bassa y durant dit temps haja de fer llosar los tallants de dit molí a vostros gastos y despesass. Item que al temps de empouar lo glas pugan los empouadors empoar de la bassa de dit moli sens contradictio alguna de vos dit Escat y pugan detenir la Aiga sera menester pera empoar ans de arribar a la de dit molí.”

dscn0784

L’arrendatària també es reserva el dret que li molin tot el que necessiti per al gasto de casa seva i de la seva família. Perquè l’arrendatari hi pugui viure, li deixa la Cambra Nova del mas Avencó, junt amb tota l’hospederia de casa. El preu d’aquest arrendament era de 40 lliures (20 per la mare de déu de setembre i les altres 20 per pasqua de resurrecció).

D’altra banda, el 7 de setembre de 1682 Pau Picanyol, pagès de Moià, va signar una àpoca (factura) al botiguer Ambrós Febrer de Centelles per valor de poc més de 29 lliures per la feina de “embollar in puteum glacieri dicti masi Avanco” i 27 lliures més per “depuar (sic) lo glas en dit pou” i cobrir de gleva el pou, tasques a les quals havia dedicat tres mesos i 22 dies.

 

Forns d’oli de ginebre de Riba-roja

Després de la primera sortida per visitar els forns de ginebre de Riba-roja, hi hem tornat per fer una segona excursió, aquest cop ben acompanyats pels Amics de Riba-roja (l’Antoni, en Josep, en Miquel i un altre Antoni).

Forn de Serení
Forn de Serení

Després de poder participar en la festa del primer raig de l’oli (deliciós!), vàrem sortir camí del mas de Serení, on vàrem trobar el primer forn, en un estat força enrunat, però encara recognoscible (41º 12′ 982 – 000º 29′ 039 – 268). Com els altres forns que comentarem, correspon a una tipologia ben coneguda en aquesta zona del sud de Catalunya.

Després visitem el pou de gel de Santa Madrona (41º 14′ 092 – 000º 27′ 113 – 56) i enfilem el camí que travessa l’Ebre pel pont nou i, en direcció nord, ressegueix el barranc de Maials. Ens desviem per marxar cap a llevant i pujar cap a la vall de Miquel del Cim, on trobem un altre forn enmig de la propietat d’en Miquel, que ens explica que ell mateix va artigar aquella terra i que el forn (que avui dia és enmig d’un oliverar) originàriament era dins d’un bosc espès. Com el primer que hem visitat, està força malmès, tot i que se’n pot apreciar l’estructura i la doble cambra. En Miquel ens explica que el que hi ha sota el marge, que podria semblar un aljub, en realitat és la pila on anava a parar l’oli de ginebre. Es troba al punt 41º 17′ 256 -000º 29′ 547 – 219.

Forn de la vall de Miquel del Cim
Forn de la vall de Miquel del Cim

Parlem una estona i ens assabentem que en Miquel havia podat gairebé totes les oliveres del poble. Tot i això, durant una temporada havia hagut d’anar a treballar a les mines, perquè –quan plovia poc– la terra no era prou productiva.

Cap a migdia arribem al forn de la vall de Valera, el més ben conservat dels tres (41º 18′ 738 – 000º 27′ 736 – 277). La zona està molt bruta i els camins s’han perdut, però el veiem des de lluny i només és qüestió de paciència poder-hi arribar. Tot i que està una mica deformat i el seu interior és mig ple de sediments, es conserva sencer i en força bon estat. Tot i que busquem, no trobem la pila on anava a parar l’oli, però suposem que, com que el forn es va construir just a sobre d’un petit penya-segat, aquest queia per la paret i era recollit a sota. De tota manera, no s’hi veu cap evidència.

Forn de vall de Valera
Forn de vall de Valera

Durant aquests dos dies, hem tingut temps per poder parlar amb l’Antoni i per saber que l’explotació de l’oli de ginebre va ser molt important a Riba-roja. De fet, segons ells, es podria parlar d’una indústria d’explotació d’aquest producte forestal. Pel que varen poder recollir, en algun moment havien arribat a sortir caravanes de fins a deu animals en direcció al Pirineu (a la fira de Salàs), fet que fa pensar en una producció molt gran. En Josep ens va ensenyar una mostra d’oli de ginebre que havia aparegut en una casa del poble, i l’Antoni una altra petita mostra, una mica més sòlida, que havia aconseguit d’un dels darrers productors del poble.

És molt d’agrair la feina que estan duent a terme els Amics de Riba-roja. Esperem que els seus esforços no caiguin en un sac buit i que, d’aquí no massa mesos, puguem tenir una ruta dels forns d’oli de ginebre de Riba-roja, amb els elements patrimonials ben endreçats i consolidats. Si la nostra opinió pot servir d’alguna cosa, ens agradaria dir que segurament és el cas més didàctic i millor conservat de tot Catalunya. L’esforç, per tant, paga la pena.

Poues de glaç de la Franquesa (Moià)

Poua Vella de la Fàbrega (Moià)
Poua Vella de la Fàbrega (Moià)

Es troben sobre la riera de Castellnou, a l’est de la font de la Falzia (41º 47’ 700 – 002º 06’ 030 – 657 i 41º 47’ 710 – 002º 06’ 061 – 651).

Segons els cartells que hi ha al lloc, la Poua Vella hauria estat construïda al 1625. Fa aproximadament 10 m de llarg per 6 m d’amplada i uns 8 m d’altura total. Té la particularitat que és de planta rectangular, cosa poc usual, i la coberta està aguantada per quatre arcs de mig punt recolzats sobre pilars de pedra tallada encastats a la paret de roca (hi ha evidències d’un cinquè pilar i el mapa de patrimoni de la Diputació parla de set arcs). La coberta és feta de grans lloses de pedra planes. Té una lluerna quadrada a la part superior, a la banda sud-est. La banda nord està completament ensorrada i la poua se’ns presenta esventrada.

Segons el mapa de patrimoni de la Diputació, aquesta poua era propietat de la masia de la Franquesa i va ser construïda a instàncies de Mn. Jaume Gònima, rector de Marfà, qui l’explotà fins l’any 1637 en que va ser venuda al negociant de Moià, Pere Mas.

Poua Nova de la Fàbrega (Moià)
Poua Nova de la Fàbrega (Moià)

A pocs metres hi ha l’anomenada Poua Nova, construïda –segons diu un cartell que hi ha al lloc– al tercer quart del segle XVII. És de planta rodona i la coberta és en forma de cúpula. A la part superior hi ha dues lluernes, una de les quals amb un bastidor per ajudar a l’entrada i sortida de les peces de glaç. Fa uns 12 m d’altura i uns 9 m de diàmetre. La part inferior va ser excavada en la roca mare. La banda nord, per la part exterior, presenta un mur de pedra seca, que fa un voladís d’uns dos metres d’ample a la part superior (just a l’alçada de les lluernes).

Pous de Sant Segimon

Pou de neu de Sant Segimon del Montseny
Pou de neu de Sant Segimon del Montseny

Es tracta de dos pous de neu que es troben al sud-est del santuari de Sant Segimon, un a prop de l’amorriador del Pou (41º 48’ 779 – 002º 21’ 871 – 1452) i l’altre a prop de la jaça de les Eugues (41º 48’ 693 – 002º 22’ 326 – 1497).

El primer sembla ser un clot obert al terra, però el segon està format per un mur cilíndric de pedra seca de 7 m de diàmetre i 6 m de profunditat, en el qual s’evidencien tres nivells diferents de construcció.

Aquest darrer possiblement correspongui a “lo pou dela neu del torrent de Vales” que va costar 200 lliures “(…) entre mestres de obres manobres fustes y serrados y (…) per les barrinades (…)” [1779?].[1]

Es troba no massa lluny de la font de Matagalls, que en el mateix document apareix com a “font de mategualls”, la construcció o reparació de la qual va costar 44 lliures.

 


[1] ABEV, Sant Segimon, G/1 (1705-1796).

Pous d’en Cuc i d’en Bessa

Pou d'en Cuc
Pou d’en Cuc

El pou d’en Cuc es troba a la carena que puja al Sui (41º 44’ 722 – 002º 21’ 153 – 1224). Es tracta d’una congesta d’uns 7 m de diàmetre.

El pou d’en Bessa es troba a ponent del turó d’en Cuc (41º 44’ 719 – 002º 21’ 340 – 1191). És una construcció en pedra seca de forma circular amb sis metres de diàmetre i uns 6 m de profunditat. Presenta la paret del llavi inferior esfondrada.

Aquest darrer pou té una llegenda fantàstica que l’Higini Herrero ha transcrit aquí.

Pous de cal Carabrut

El conjunt de pous i basses de can Carabrut es troba a banda i banda de la carretera B-59, al costat de la cruïlla que duu al nucli de Sant Quirze Safaja. Les basses, avui dia poc visibles, es troben en el llit del torrent, just a sota de cal Carabrut. En canvi, els pous es troben a ponent de la carretera, just a sobre del talús d’aquesta, a tocar de la primera casa de la urbanització.

En el punt 41º 43’ 750 – 002º 08’ 719 – 592 encara es conserva una resclosa que recollia l’aigua que era gelada. Segons Garcia-Pey (2009; 60) era el “Lloc on es recollia l’aigua per a deixar-la gelar, després de tallar-la a peces es conservava a la poua; feien un quadrat amb un tallant de barra i llavors anaven tallant els altres. Aquest glaç el tallaven amb serres, feina que calia començar al mes de gener.”

El primer pou està molt malmès pel fet que es va aprofitar per fer-hi un dipòsit d’aigua al seu interior. Es troba en el punt 41º 43’ 745 – 002º 08’ 574 – 629. Era de planta cilíndrica i estava cobert amb una cúpula actualment desapareguda.

El segon pou es troba una mica més al nord i per sota del primer (41º 43’ 766 – 002º 08’ 573 – 621). És d’unes dimensions molt grans i es va construir adossat a un marge natural, de manera que se’ns presenta com un gran cilindre exempt en la seva major part (excepte a la banda de ponent). Una peculiaritat d’aquest pou és que presenta dues entrades a diferents nivells, la més alta al sud i la més baixa a l’est. De tota manera, no es podia accedir al fons del pou sense fer servir una escala. Segons Garcia-Pey (2009; 60) tenia una coberta feta de fusta i teules.

Pou de la Noguera

Pou de la Noguera
Pou de la Noguera

Es troba sobre el riu Tenes, entre aquest i la carretera C-59 (41º 44’ 045 – 002º 08’ 238 – 645)  . S’hi accedeix per un camí que comença al davant d’on s’agafa la pista que duu a la Teuleria de la Noguera.

Pou de planta rodona, cobert amb una cúpula sostinguda per quatre arcs adossats, amb dues lluernes a la part superior. A la banda de ponent encara es conserva el torn que facilitava l’entrada i sortida del glaç, tot i que actualment el forat està tapat. Els muntants són fets amb maons cuits i encara es conserven, molt malmeses, les bigues on es penjava la corriola.

A la banda est presenta tres contraforts que sembla que delimitaven uns espais quadrangulars que devien servir per guardar alguna cosa o per protegir els empouadors. Tot el pou és construït sobre un marge reforçat amb una paret de pedra seca.