Gravats de Feitús

Feitús és un dels núclis que actualment formen el municipi de Llanars (Ripollès). Des del nucli rural ens enfilem per la serra de Meianers en direcció al pla de les Bigues i anem trobant una sèrie de gravats, que sembla que no serien massa antics.

En una primera pedra esquistosa trobem una petita cassoleta (5 cm de diàmetre, rodona) i al seu costat alguns gravats, entre els quals destaquem els dos que segueixen:

Gravat geomètric a Feitús

Una au gravada en una pedra de Feitús. La inscripció és il·legible

La primera és una figura geomètrica, molt semblant a algunes altres que apareixen per la zona. Al seu costat, trobem també una au molt esquemàtica i a sota una inscripció totalment esborrada.

Una mica més amunt hi ha una pedra plana amb diferents cassoletes i alguns forats provocats per la corrosió de la sal, ja que es va fer servir com a salera.

Més amunt trobem una altra pedra amb un gravat incís de tipus geomètric. Així, després de superar una forta pujada, arribem fins al turonet que l’ICGC anomena la Barraqueta i l’Alpina turó de Meianès. Aquí es troben diferents gravats, entre els quals destaquen tres possibles marques de bestiar:

Una de les inscripcions, que està al costat d’aquestes marques, porta la data de 1948, i una altra mostra una gravat que a simple vista sembla una inscripció però que no sembla tenir sentit:

Inscripció o dibuix?

Al final, dalt de tot de la carena, hi ha una inscripció que de moment no hem pogut desxifrar.

Com hem anat veient, aquesta zona entre Llanars, Vilallonga, Setcases i Molló sembla bastant rica en gravats fets en les pedres més notòries. En conjunt no semblen massa antics i sembla que podrien ser el resultat de la feina dels pastors.

Estàtua de Sant Miquel de Setcases

Sembla que l’actual església de Sant Miquel de Setcases (Ripollès) es va construir al segle XVIII sobre les restes d’una església anterior del segle XII. Tot i això té un aire gòtic que li dona un aspecte de passat de moda ja en el moment de la seva construcció.

Segons la Wikipedia, de l’antiga decoració barroca només en resta la imatge de Sant Miquel, que es troba a la façana principal, just a sobre de la porta. Fa uns 70 cm d’altura i té la peculiaritat que és feta de terra cuita, segurament de fabricació popular.

Imatge de Sant Miquel a l’església parroquial de Setcases

Avui dia, que no es pot ni entrar al petit pati que hi ha davant de l’església per mirar l’estàtua amb comoditat, presenta un aspecte força curiós. Vaja, que si no llegeixo la Wikipedia no sé interpretar de què es tractava.

La imatge del sant ha estat pintada, però la seva cara segueix sent de color natural o gris. A més és una figura rabassuda, amb braços i cames curts i gruixuts.

Com sempre en aquesta mena de representacions, el sant està dempeus sobre un monstre que representa el dimoni, de color vermell. El vestit i l’armadura del sant són fets de colors blaus i grocs. Antigament sant Miquel duia una espasa en una mà i una llança en l’altra, que clavava al dimoni, però avui aquestes armes han desaparegut.

La mania de tancar els llocs religiosos a la visita dels forasters no m’ha permès saber si és veritat que al presbiteri de l’església es troba un retaule de Sant Miquel del segle XVIII, però si ho diu la Wikipedia deu ser veritat.

Es veu que el color de la cara del sant deriva del fet que l’any 1936 la imatge es va treure del lloc i quan hi va tornar (1940) ja no tenia cap. La vivor dels colors de la resta de la imatge s’explica perquè ha estat repintada diverses vegades per un artesà d’Olot.

coves de sant Gil i de l’Amadeu

Aquesta història la vull fer començat pel final i per Barcelona. Segur que tots i totes recordeu el mamut del parc de la Ciutadella.

El mamut de Miquel Dalmau, Barcelona

Es tracta d’una escultura de ciment, que es va construir l’any 1907-1908 i que havia de ser la primera d’una sèrie de reproduccions d’animals extingits que havien habitat Catalunya. La idea havia sorgit d’una sèrie de personatges que admiro, Jaume Almera, Artur Bofill i Norbert Fonti Sagué (aquest darrer, el pare de l’excursionisme científic).

Però mort el darrer de manera prematura, el projecte va quedar en res. La reproducció del mamut -repeteixo, l’unic que es va dur a la pràctica- es va encarregar a l’escultor Miquel Dalmau (si en sabeu alguna cosa, us agrairé que la compartiu). Primer en va fer una maqueta de guix i finalment el va replicar a mida natural al parc de la Ciutadella (font: Xavi Casinos per a La Vanguardia).

I ara, per què parlo d’un escultor que ningú coneix i que va fer una obra al parc més parc de la capital catalana?

Doncs la resposta es troba a la Vall de Núria.

Si sortiu del Santuari en direcció a la Creu d’en Riba i us enfileu com si volgúessiu anar a Fontalba, trobareu una desviació més o menys senyalitzada que us durà a les coves, primer la de Sant Gil i després la de l’Amadeu.

En la primera de les coves hi havia hagut unes escultures de Miquel Dalmau, dues dècades anteriors al seu mamut barceloní.

En primer lloc, una postal antiga ens deixa veure una imatge de sant Gil en la seva cova, i especifica que era una escultura de Miquel Dalmau:

Postal de Sant Gil, a Núria, obra de Miquel Dalmau

I, en segon lloc, trobem que encara hi ha dues inscripcions que ens recorden qui havia estat l’autor que havia esculpit alguna cosa en aquestes coves. En una d’elles hi llegim que l’obra havia estat esculpida el maig d’un any que es va esborrar, i en un lloc que diu que és Barcelona. Ara que ho sabem, s’endevina que la inscripció conté el nom del seu autor: Miquel Dalmau.

Inscripció en una de les coves

Per altra banda, en l’altra inscripció feta amb una pintura vermella, s’hi llegeix “Esculpit per Miquel Dalmau 1886” (hem tractat la imatge perquè resulti més fàcil de llegir).

Indicació de l’autoria de les escultures que ara ja no hi són presents

Bé, ara ja ho sabem!

I posats a dir, diguem que l’any 1888, el prevere Agustí Vigo va fer obrir el caminet que duu a les coves. Ho diu Fortià Solà en la seva “Història de Núria” (1952), que afegeix que la cova de Sant Gil és oberta en un relleix de cingle i té al davant “l’ample precipici”. Amb aquesta descripció no hi ha cap dubte que és la que es troba més al sud. I hi afegeix:

A dins, resguardada per una reixa, es veu la imatge, de talla i de mida natural, del sant abat, de llarga barba, vestit de pells, mig agenollat, amb les mans juntes, al pit i els ulls al cel, en dolça contemplació

Com veiem, la imatge és la que apareix en la postal. Segons Fortià Solà, al peu del sant hi ha la imatge de la Verge, vestida amb una roba de forma acampanada. Al petit replà que queda just al davant de la cova, hi havia una gran creu de fusta (ara no en queda res, però apareix en algunes fotos antigues). I Solà conclou: “Són de l’escultor Dalmau, les imatges d’aquesta cova.

Seguint el corriol cap al nord, s’arriba a la cova de l’Amadeu, on hi havia “les expressives escultures d’aquest personatge i de dos pastors, els quals, posats un a cada costat, escolten embadalits la providencial missió que ha guiat Amadeu cap aquestes muntanyes. Són obra de l’escultor Carbonell, de Barcelona.

Postal de la cova de Sant Gil (segurament era la de l’Amadeu)

Finalment, diguem que una postal enviada per Enric Casanovas des de Núria, el 7 d’agost de 1906, a Josep Poch, conté un anvers en què es veu com Amadeu anuncia als pastors la voluntat de Maria de ser venerada en aquell lloc. Segons la font que seguim, les imatges que surten a la postal serien obra de l’escultor Miquel Dalmau (font).

Gravats a les Agudes

Les Agudes (1.974 m) és un cim situat en el lloc on es troben els termes municipals de Setcases, Llanars i Vilallonga de Ter. Als vessants de la part superior d’aquest “cim de vaques” hi hem trobat 9 inscultures de diferents formes. Dues corresponen a cassoletes (com les que trobem al turó de la Barraqueta), però la resta són gravats incisos, la majoria de forma simbòlica.

Com es veu en les imatges que acompanyen aquest post, segurament es tracta d’imatges fetes en diferents moments històrics, algunes de les quals contenen elements clarament antropomorfs, tot i que altres són més aviat simbòlics.

En el darrer cas que presentem, el dubte és si ens trobem davant d’una representació d’una ballesta (medieval) o en realitat es tracta d’una representació antropomorfa, com veurem en altres llocs. També podria ser que es tractés d’un palimsest, o sigui, que hi hagués imatges gravades en moments històrics diferents.

 

 

Runes d’un mas a Ogassa

No fa massa setmanes em vaig internar per sobre de Torralles, seguint la divisòria entre Sant Joan de les Abadesses i Ogassa. Es tractava d’intentar trobar una cosa que el 7 de febrer de l’any 1024 es deia la “paratam de Lupo”.

El document on ho vaig trobar és l’acta de dedicació de Sant Martí d’Ogassa, que traça la rodalia de la parròquia i diu que del torrent de Malatoscha puja fins a l’esmentada parada del Llop. El mapa de l’ICGC encara parla del bosc del Coll Pany, un coll que apareix en el mapa de l’editorial Alpina. La hipòtesi era que això de Pany derivés de Parany, que en llatí s’hauria dit Paratam (parada o trampa de llops).

El que vaig trobar, com es pot veure en el vídeo que presentem, no se sembla “ni gota” a una parada de llops, més aviat sembla una masia enrunada i abandonada. L’única cosa certa és que al segle XI per aquí hi havia una parada de llops. I que algun dia haurem de parlar de la parada de caça medieval d’Ogassa, que de moment sembla que no aixeca passió entre “l’autoritat pública”.

 

 

El fumador de Llanars

Es troba just a la frontera entre Llanars i Camprodon, però a tocar de Molló, pocs metres al sud del Puig Dalt (1.661 m). La imatge és prou explicativa: s’hi veu un home una mica “reforçat” i amb una orella molt gran (l’altra està tapada per uns líquens), que fuma una llarga pipa.

Al seu costat hi ha algunes coses gravades que no es distingeixen i que podrien ser anteriors i al costat hi ha uns números. Sembla que diuen 186 i que segurament feien referència a algun any de la dècada dels seixanta del segle XIX (l’últim número s’hauria perdut en caure un tros de pedra).

No costa gaire imaginar-se un pastor atalaiant el bestiar des del cim d’aquesta roca, mentre entre pipada i pipada del seu caliquenyo anava gravant la roca amb una navaja. Però això són imaginacions… el que es pot dir és el que es veu en la següent imatge:

Gravat de Camprodon/Llanars

I poca cosa més, entre elles que no són els únics gravats de la zona: aquest gravat forma part d’un conjunt de 8 inscultures que es troben a les rodalies, de manera que es pot dir que els pastors varen fer prou bé la seva feina.

En propers posts publicarem algun dels altres gravats…

Pedra Dreta de Núria

L’any 2017 es va publicar un article sobre la Pedra Dreta de Núria, o més aviat sobre el que en queda. Podeu trobar l’article complet aquí, però si us fa mandra, us en faig el meu resum:

La Pedra Dreta (2022)

La Pedra Dreta de Núria (Queralbs, Ripollès) podria ser originàriament un menhir prehistòric cristianitzat entre 1915 i 1921, segurament a causa de la construcció del viacrucis del santuari de la Mare de Déu de Núria.

Presenta dues creus llatines a la seva cara nord original (foto) i una creu grega a la cara sud. La pedra, estudiada pel GESEART l’any 2017, seguia dempeus el 7 de setembre del 1921, com mostra una fotografia de Tomàs Carreras Artau. La postal que es pot veure a sota, de 1925, també deixa constància de la seva posició.

Actualment, la part superior de la Pedra està col·locada en la primera estació del viacrucis, on roman des de 1963.

 

 

Pedra Dreta. Postal de 1925

La imatge de sota fa un croquis de l’estat actual de la pedra (extret de l’article esmentat més amunt):

Sant Jaume de Queralbs

Sant Jaume de Queralbs és famós pel seu porxo o nàrtex, una meravella que sembla que es va fer al segle XII, tot i que l’església fos força anterior.

Sant Jaume de Queralbs

En les seves cinc columnes de marbre i en el banc que ressegueix l’interior del porxo es poden veure diferents gravats, entre els quals diversos pentacles i una figura en forma de creu.

Pentacle al nàrtex de Queralbs
Cruciforme de Queralbs

 

Un gravat a Núria, potser l’únic?

A més de 2.500 metres d’altitud, sota una tartera, es troba una pedra curiosa, que sembla posada expressament sobre les altres.

“Taula” sobre la qual es troba el gravat

Una mirada detallada a la superfície i es pot veure que conté un gravat:

El gravat

De  moment, encara no sabem ni interpretar-lo ni datar-lo. Només que sembla encarat a llevant.

Aquesta mena de dibuix no és gaire habitual, però no massa lluny n’hi ha un altre exemple: aquí.

 

 

Casal d’en Rodà

Es troba a Espinavell (Molló) a 1.491 metres d’altura i apareix en el mapa de l’ICGC (tot i que sense nom) i en el de l’Alpina. Correspon al codi 445 de la Wikipedra (altres construccions).

Casal d’en Rodà. Detall de les fornícules

Es tracta d’una construcció rectangular, un mur de 14 per 7 metres, aproximadament, amb una entrada per la banda nord. Just al costat de l’entrada es troba un abeurador de fusta i una banyera més moderna (avui dia totes dues buides).

A la paret de ponent, la primera a la que toca el sol només sortir per l’horitzó, hi ha dues fornícules, de mides clarament diferents. La més gran fa 52 x 60 x 45 cm. La petita fa 45 x 20 x 50.

Tot fa pensar que, si més no la gran, servia com a lloc on dipositar un rusc d’abelles.

El conjunt no sembla haver estat cobert.