A la muntanya del Paborde, a la Cerdanya, però és millor accedir-hi des de l’hotel que hi ha a les Colladetes (collada de Toses), hi ha una sèrie de trinxeres.
Es veuen perfectament en la foto aèria de 1956 (sèrie b de l’anomenat vol americà). També es veuen, tot i que no tan bé, en la foto de la sèrie a, o sigui de 1945.
La comparació de les dues fotografies permet veure que algunes estructures, sobretot un búnquer anticarro que hi ha a prop del coll de la Bassa, es varen construir més tard. La seva morfologia i la datació que ens donen les fotografies permet dir que formen part de la Línia P.
Ara bé, les trinxeres que ja apareixen en la fotografia de 1945, podrien ser anteriors?
Sabem que el 31 de maig de 1940 el comandant Vicente Martorell Otzet va presentar un projecte per fortificar la collada de Toses i el coll de la Bassa, i sembla que algunes obres es varen dur a la pràctica. Com a mínim, a la collada hi ha un grafit fet pels treballadors del batalló disciplinari de treballadors número 70, amb la data del 10 d’octubre de 1940.
Placa a l’entrada del búnquer de la collada de Toses
Hi ha diferents obres militars d’aquells anys (una del comandant Villar Molina, de 1942, i una altra del mateix Francisco Franco de 1944) que recullen la importància de les trinxeres en les obres de fortificació. La imatge següent mostra la morfologia de les trinxeres segons Villar Molina:
Jo diria que és una estructura semblant a la que trobem a la muntanya del Paborde, però no podem descartar que es tracti de trinxeres de la Guerra Civil.
Tingueu en compte que el vídeo següent mostra diferents línies de trinxera, no una de sola. Però en tot cas no n’hi ha cap tros repetit.
A tocar de la collada de Toses (Ripolès) hi ha una curiosa construcció, de la qual encara no he pogut treure l’aigua clara. Es tracta de la “Garita” de Plana Rodona.
Segons algunes fonts, podria ser molt recent, dels anys setanta del segle passat, i vincular-se a les obres de prospecció per fer un túnel que connectés el Ripollès amb la Cerdanya.
El problema d’aquesta interpretació és que sembla que a l’interior hi ha una espitllera que podria ser per a un fusell metrallador. Això ens posaria sobre la pista -segona interpretació- que es tractés d’una obra de la Línia P, però en tot cas no se semblaria a res del que en conec. Els fortins o búnquers d’aquesta línia normalment eren soterrats, i aquest no és el cas. De tota manera, les obres defensives a la collada i rodalies són força evidents.
Espitllera de la garita de Plana Rodona
Queda una altra possibilitat, que es tracti d’una obra vinculada a la Guerra Civil, i que la seva missió fos acollir els homes que havien de vigilar el pas entre el Ripollès i la Cerdanya. Així s’entendria que l’espitllera estigui mirant cap a la primera comarca. Però, com deia, “ni idea” de què era.
En tot cas, si en sabeu alguna cosa, us estaré molt agraït si la compartiu.
L’església de Planoles se cita per primer cop l’any 1141, tot i que hi ha referències del poble de dos segles abans.
Sant Vicenç de Planoles
El temple -dedicat a sant Vicenç- és d’estil romànic, segurament del segle XII, construït amb una sola nau. Posteriorment es va afegir una segona nau, fet que va fer que desaparegués l’espai del porxo. A l’actual porta encara es conserva, tot i que situada al terra, la llinda de la porta de l’església del segle XVIII. En ella es llegeix una cosa semblant a “Sant Vicenç, ora pro novis” i la data de 1742. Segurament aquesta llinda es va situar en aquest lloc en la restauració del segle XX que va permetre recuperar el porxo.
A la paret de la banda oest es conserven alguns gravats, molt petits i dissimulats que, com la majoria dels que hi ha a la banda sud o al costat de l’absis, resulten indesxifrables: ratlles molt fines i sense formes concretes, algunes coses que semblen signatures i una possible data del segle XVII.
El més interessant, però, sembla que són les dues creus que mostrem a continuació, totes dues a la banda de ponent. Fixeu-vos en la perfecció en relació a la seva mida (fan entre 2 i 4 cm!):
Feitús és un dels núclis que actualment formen el municipi de Llanars (Ripollès). Des del nucli rural ens enfilem per la serra de Meianers en direcció al pla de les Bigues i anem trobant una sèrie de gravats, que sembla que no serien massa antics.
En una primera pedra esquistosa trobem una petita cassoleta (5 cm de diàmetre, rodona) i al seu costat alguns gravats, entre els quals destaquem els dos que segueixen:
Una au gravada en una pedra de Feitús. La inscripció és il·legible
La primera és una figura geomètrica, molt semblant a algunes altres que apareixen per la zona. Al seu costat, trobem també una au molt esquemàtica i a sota una inscripció totalment esborrada.
Una mica més amunt hi ha una pedra plana amb diferents cassoletes i alguns forats provocats per la corrosió de la sal, ja que es va fer servir com a salera.
Més amunt trobem una altra pedra amb un gravat incís de tipus geomètric. Així, després de superar una forta pujada, arribem fins al turonet que l’ICGC anomena la Barraqueta i l’Alpina turó de Meianès. Aquí es troben diferents gravats, entre els quals destaquen tres possibles marques de bestiar:
Una de les inscripcions, que està al costat d’aquestes marques, porta la data de 1948, i una altra mostra una gravat que a simple vista sembla una inscripció però que no sembla tenir sentit:
Inscripció o dibuix?
Al final, dalt de tot de la carena, hi ha una inscripció que de moment no hem pogut desxifrar.
Com hem anat veient, aquesta zona entre Llanars, Vilallonga, Setcases i Molló sembla bastant rica en gravats fets en les pedres més notòries. En conjunt no semblen massa antics i sembla que podrien ser el resultat de la feina dels pastors.
Sembla que l’actual església de Sant Miquel de Setcases (Ripollès) es va construir al segle XVIII sobre les restes d’una església anterior del segle XII. Tot i això té un aire gòtic que li dona un aspecte de passat de moda ja en el moment de la seva construcció.
Segons la Wikipedia, de l’antiga decoració barroca només en resta la imatge de Sant Miquel, que es troba a la façana principal, just a sobre de la porta. Fa uns 70 cm d’altura i té la peculiaritat que és feta de terra cuita, segurament de fabricació popular.
Imatge de Sant Miquel a l’església parroquial de Setcases
Avui dia, que no es pot ni entrar al petit pati que hi ha davant de l’església per mirar l’estàtua amb comoditat, presenta un aspecte força curiós. Vaja, que si no llegeixo la Wikipedia no sé interpretar de què es tractava.
La imatge del sant ha estat pintada, però la seva cara segueix sent de color natural o gris. A més és una figura rabassuda, amb braços i cames curts i gruixuts.
Com sempre en aquesta mena de representacions, el sant està dempeus sobre un monstre que representa el dimoni, de color vermell. El vestit i l’armadura del sant són fets de colors blaus i grocs. Antigament sant Miquel duia una espasa en una mà i una llança en l’altra, que clavava al dimoni, però avui aquestes armes han desaparegut.
La mania de tancar els llocs religiosos a la visita dels forasters no m’ha permès saber si és veritat que al presbiteri de l’església es troba un retaule de Sant Miquel del segle XVIII, però si ho diu la Wikipedia deu ser veritat.
Es veu que el color de la cara del sant deriva del fet que l’any 1936 la imatge es va treure del lloc i quan hi va tornar (1940) ja no tenia cap. La vivor dels colors de la resta de la imatge s’explica perquè ha estat repintada diverses vegades per un artesà d’Olot.
Aquesta història la vull fer començat pel final i per Barcelona. Segur que tots i totes recordeu el mamut del parc de la Ciutadella.
El mamut de Miquel Dalmau, Barcelona
Es tracta d’una escultura de ciment, que es va construir l’any 1907-1908 i que havia de ser la primera d’una sèrie de reproduccions d’animals extingits que havien habitat Catalunya. La idea havia sorgit d’una sèrie de personatges que admiro, Jaume Almera, Artur Bofill i Norbert Fonti Sagué (aquest darrer, el pare de l’excursionisme científic).
Però mort el darrer de manera prematura, el projecte va quedar en res. La reproducció del mamut -repeteixo, l’unic que es va dur a la pràctica- es va encarregar a l’escultor Miquel Dalmau (si en sabeu alguna cosa, us agrairé que la compartiu). Primer en va fer una maqueta de guix i finalment el va replicar a mida natural al parc de la Ciutadella (font: Xavi Casinos per a La Vanguardia).
I ara, per què parlo d’un escultor que ningú coneix i que va fer una obra al parc més parc de la capital catalana?
Doncs la resposta es troba a la Vall de Núria.
Si sortiu del Santuari en direcció a la Creu d’en Riba i us enfileu com si volgúessiu anar a Fontalba, trobareu una desviació més o menys senyalitzada que us durà a les coves, primer la de Sant Gil i després la de l’Amadeu.
En la primera de les coves hi havia hagut unes escultures de Miquel Dalmau, dues dècades anteriors al seu mamut barceloní.
En primer lloc, una postal antiga ens deixa veure una imatge de sant Gil en la seva cova, i especifica que era una escultura de Miquel Dalmau:
Postal de Sant Gil, a Núria, obra de Miquel Dalmau
I, en segon lloc, trobem que encara hi ha dues inscripcions que ens recorden qui havia estat l’autor que havia esculpit alguna cosa en aquestes coves. En una d’elles hi llegim que l’obra havia estat esculpida el maig d’un any que es va esborrar, i en un lloc que diu que és Barcelona. Ara que ho sabem, s’endevina que la inscripció conté el nom del seu autor: Miquel Dalmau.
Inscripció en una de les coves
Per altra banda, en l’altra inscripció feta amb una pintura vermella, s’hi llegeix “Esculpit per Miquel Dalmau 1886” (hem tractat la imatge perquè resulti més fàcil de llegir).
Indicació de l’autoria de les escultures que ara ja no hi són presents
Bé, ara ja ho sabem!
I posats a dir, diguem que l’any 1888, el prevere Agustí Vigo va fer obrir el caminet que duu a les coves. Ho diu Fortià Solà en la seva “Història de Núria” (1952), que afegeix que la cova de Sant Gil és oberta en un relleix de cingle i té al davant “l’ample precipici”. Amb aquesta descripció no hi ha cap dubte que és la que es troba més al sud. I hi afegeix:
“A dins, resguardada per una reixa, es veu la imatge, de talla i de mida natural, del sant abat, de llarga barba, vestit de pells, mig agenollat, amb les mans juntes, al pit i els ulls al cel, en dolça contemplació”
Com veiem, la imatge és la que apareix en la postal. Segons Fortià Solà, al peu del sant hi ha la imatge de la Verge, vestida amb una roba de forma acampanada. Al petit replà que queda just al davant de la cova, hi havia una gran creu de fusta (ara no en queda res, però apareix en algunes fotos antigues). I Solà conclou: “Són de l’escultor Dalmau, les imatges d’aquesta cova.”
Seguint el corriol cap al nord, s’arriba a la cova de l’Amadeu, on hi havia “les expressives escultures d’aquest personatge i de dos pastors, els quals, posats un a cada costat, escolten embadalits la providencial missió que ha guiat Amadeu cap aquestes muntanyes. Són obra de l’escultor Carbonell, de Barcelona.”
Postal de la cova de Sant Gil (segurament era la de l’Amadeu)
Finalment, diguem que una postal enviada per Enric Casanovas des de Núria, el 7 d’agost de 1906, a Josep Poch, conté un anvers en què es veu com Amadeu anuncia als pastors la voluntat de Maria de ser venerada en aquell lloc. Segons la font que seguim, les imatges que surten a la postal serien obra de l’escultor Miquel Dalmau (font).
Les Agudes (1.974 m) és un cim situat en el lloc on es troben els termes municipals de Setcases, Llanars i Vilallonga de Ter. Als vessants de la part superior d’aquest “cim de vaques” hi hem trobat 9 inscultures de diferents formes. Dues corresponen a cassoletes (com les que trobem al turó de la Barraqueta), però la resta són gravats incisos, la majoria de forma simbòlica.
Com es veu en les imatges que acompanyen aquest post, segurament es tracta d’imatges fetes en diferents moments històrics, algunes de les quals contenen elements clarament antropomorfs, tot i que altres són més aviat simbòlics.
En el darrer cas que presentem, el dubte és si ens trobem davant d’una representació d’una ballesta (medieval) o en realitat es tracta d’una representació antropomorfa, com veurem en altres llocs. També podria ser que es tractés d’un palimsest, o sigui, que hi hagués imatges gravades en moments històrics diferents.
No fa massa setmanes em vaig internar per sobre de Torralles, seguint la divisòria entre Sant Joan de les Abadesses i Ogassa. Es tractava d’intentar trobar una cosa que el 7 de febrer de l’any 1024 es deia la “paratam de Lupo”.
El document on ho vaig trobar és l’acta de dedicació de Sant Martí d’Ogassa, que traça la rodalia de la parròquia i diu que del torrent de Malatoscha puja fins a l’esmentada parada del Llop. El mapa de l’ICGC encara parla del bosc del Coll Pany, un coll que apareix en el mapa de l’editorial Alpina. La hipòtesi era que això de Pany derivés de Parany, que en llatí s’hauria dit Paratam (parada o trampa de llops).
El que vaig trobar, com es pot veure en el vídeo que presentem, no se sembla “ni gota” a una parada de llops, més aviat sembla una masia enrunada i abandonada. L’única cosa certa és que al segle XI per aquí hi havia una parada de llops. I que algun dia haurem de parlar de la parada de caça medieval d’Ogassa, que de moment sembla que no aixeca passió entre “l’autoritat pública”.
Patrimoni Existencial 