Espantabruixes vallesans

La paraula espantabruixes no figura al diccionari oficial de l’IEC ni en la majoria de diccionaris de català, però Jaume Lladó i Font ens diu que és un element que es troba en el vèrtex dels teulats i que també se li diu pardalera o cardadora de pardals.

Espantabruixes a Canovelles, prop de Sant Fèlix

Normalment està format per tres elements o fagments curvilinis de teula, un col·locat en posició horitzontal i els altres dos parteixen de la seva base en sentit oposat. D’aquesta manera, “el seu aspecte recorda la gola d’un animal amb la seva llengua, agressiva, al centre” (vegeu imatge a sobre).

Espantabruixes a l’església de Sant Andreu de Samalús

Jaume Lladó explica que n’hi ha una variant que està feta amb un sol fragment de teula plantat en el vèrtex del teulat que apunta cap a l’infinit. Té forma corbada cap amunt. N’hem trobat un coronant la façana de Sant Andreu de Samalús, que no sabem en quin moment es va construir. Sí que sabem, però, que a la llinda de la façana figura la data de 1580.

Com que la matèria primera amb què es fabricava eren les teules, no es trobarien espantabruixes en llocs on les teulades són fetes de lloses o de pissarra.

A Corró d’Amunt n’hem trobat un de triple en una masia propera a l’església, que a més té la peculiaritat que les obertures havien estat pintades de color blau, que era una altra de les estratègies per fer front a les bruixes.

En el llibre sobre el patrimoni històric de Santa Eulàlia de Ronçana n’apareixen diferents exemples d’aquest municipi.

Gravats a la Bovera

Guimerà (l’Urgell) es mereix una visita,  i les seves rodalies, un parell:

Església de Santa Maria de Guimerà

Una de les coses que es poden visitar és el santuari de la Bovera, un magnífic exemple d’arquitectura barroca amb passat romànic. A la paret de llevant es troben dues peces que formaven part d’un rellotge de sol, que sembla que al segle XVIII ja els feien nosa.

Rellotge de sol, a l’ermita de la Bovera

Segons se sap, l’edifici original era del segle XII, tot i que actualment pràcticament no en queda res. La seva història es pot seguir aquí.

Fa anys, Joan Duch va escriure unes pàgines parlant del nus de Salomó que s’havia trobat a la part romànica de l’edifici (aquí). A més d’això, a la façana sud trobem una creu, possiblement record d’una visita, i un gravat que té la forma de dos ocells. La pregunta és si podia ser de cronologia medieval. I la resposta és que no ho sabem.

Creu en la façana sud

 

Ocells gravats a la portalada de la casa de l’ermità

 

Gravats de Sant Vicenç de Planoles

L’església de Planoles se cita per primer cop l’any 1141, tot i que hi ha referències del poble de dos segles abans.

Sant Vicenç de Planoles

El temple -dedicat a sant Vicenç- és d’estil romànic, segurament del segle XII, construït amb una sola nau. Posteriorment es va afegir una segona nau, fet que va fer que desaparegués l’espai del porxo. A l’actual porta encara es conserva, tot i que situada al terra, la llinda de la porta de l’església del segle XVIII. En ella es llegeix una cosa semblant a “Sant Vicenç, ora pro novis” i la data de 1742. Segurament aquesta llinda es va situar en aquest lloc en la restauració del segle XX que va permetre recuperar el porxo.

A la paret de la banda oest es conserven alguns gravats, molt petits i dissimulats que, com la majoria dels que hi ha a la banda sud o al costat de l’absis, resulten indesxifrables: ratlles molt fines i sense formes concretes, algunes coses que semblen signatures i una possible data del segle XVII.

El més interessant, però, sembla que són les dues creus que mostrem a continuació, totes dues a la banda de ponent. Fixeu-vos en la perfecció en relació a la seva mida (fan entre 2 i 4 cm!):

Gravats en torres de la Llitera

Moltes torres o masies abandonades de la Llitera (Aragó) presenten algun tipus de gravat, i entre tots ells volem individualitzar els ganivets o navalles. Com a tals apareixen en la portada de l’ermita de la Mora (Quatrecorts), però també en una casa al costat del riu Sosa (aquí).

Aquesta mena de gravats es troben a les parets de les portes i dels pessebres d’aquestes cabanes, on es troba una important representació d’objectes tallants. De fet, n’hem trobat fins a 22 casos i l’interessant és que 20 d’ells estan representats mirant cap amunt. El fet d’estar apuntant el cel ens sembla que és un element ressaltable i que facilita la seva interpretació.

Sabem que els pastors del Pirineu tenien el costum de posar “en la puerta de sus casetas o “mallatas” los cuchillos y navajas, con el filo mirando al cielo, para ahuyentar la tormenta” (Pallaruelo, 1988, p. 180).

Igualment, Ramon Violant i Simorra (1989, p. 259) recull que a la comarca del Pallars, quan apareixia una tempesta, la mestressa de la casa obria la finestra i feia el senyal de la creu o “señala la amenazadora nube con la punta de un cuchillo para “cortar” la tempestad (Rialb)”.

Severino Pallaruelo (1984, p. 31) afirma que, en cas de tempesta, al Pirineu, els ganivets es posaven de punta:

Esta es una costumbre extendida por todo el Pirineo. Los cuchillos, las tijeras, las hoces o las guadañas se ponen con la punta o el filo mirando al cielo, como amenazando a las nubes para que no descarguen su temido vientre.

En muchos lugares he oído que los cuchillos y hoces han de ponerse cruzados. En Ainielle –en el desolado Sobrepuerto– creo que ponían los cuchillos de punta, junto a una escoba que también miraba al cielo” (Pallaruelo Campo, 1984, p. 31).

Claude Lecouteux ens indica que aquest ritual apareix en un conjur alemany de 1493. També sabem que al País Basc i Catalunya durant les tempestes es col·locaven la destral d’acer amb la part tallant cap amunt, al portal de la casa, esperant d’aquesta manera preservar l’edifici (Violant i Simorra, 1989, p. 259-260).

Per això creiem que aquests gravats tenien funcions protectores, de manera que aquests ganivets cuidarien la propietat durant els períodes en què els seus propietaris n’estaven absents.

Santa Magdalena de la Vall

Santa Magdalena de la Vall és una antiga església d’origen romànic del terme de Calonge de Segarra (Anoia). Avui dia està pràcticament enrunada i abandonada, però la seva construcció es pot datar al segle XII. Està adosada al mas Soler, que també està abandonat i enrunat.

Quan es va fer el mapa de patrimoni del municipi, encara es podia parlar dels enguixats de l’interior de la nau i dels ornaments amb motllures barroques, que avui dia pràcticament han desaparegut. En queden uns murs que l’aigua de la pluja va anorreant sobre els quals podem veure la típica pintura blavosa.

Segons podem llegir, la capella era sufragània de Santa Fe de Calonge i està documentada des de l’any 1294, però sens dubte va ser aixecada abans.

Els gravats de Santa Magdalena

El que més crida l’atenció d’aquesta capella gairebé passa desapercebut: només entrar per la porta principal (a l’oest), a la nostra esquerra, trobem restes d’antics gravats. Alguns són clarament indesxifrables, però entre les restes de la paret ens ha semblat veure-hi aquestes dues persones (femenines les dues?) que apareixen en la imatge superior.

Donen la imatge original (tot i que tractada) i una interpretació de les línies principals. És possible que una visita a partir de migdia o a la tarda permeti interpretar alguna cosa més, si es porta una llum prou potent per projectar-la de manera rasant a la paret.

Gravats de Cava

Cava és un petit poble de l’Alt Urgell, que forma municipi amb Ansovell, i es troba a la cara nord de la serralada del Cadí.

Jordi Casamajor va descobrir aquests gravats fa uns quants anys i en va escriure un parell d’articles, tal com dèiem aquí. Després es va presentar una comunicació a les Cinquenes Jornades de Recerca de la Cerdanya (en podeu veure un resum en la comunicació que van presentar P. Campmajo i D. Crabol aquí -a les 7 hores i 43 minuts, aproximadament).

Però trobo a faltar algunes fotos sobre el lloc, de manera que he aprofitat per fer-ne una petita col·lecció, que de pas ens indiquen que no tot el que s’hi troba són gravats naviformes:

Gravats dels Cogullons

Dins de l’actual terme de Montblanc, els Cogullons era un dels pobles més alts de la Conca de Barberà. Entre el poble i el colletó d’en Serra es troba una (o tres, depèn de com es miri) placa de gres vermell, lleugerament inclinada i coberta per diferents signes.

Segons l’Invarque, hi hauria d’haver un antropomorf d’1 metre de llargada per 0’25 d’amplada (que no hem vist) i diverses ferradures i creus, algunes de les quals tindrien els braços acabats en mans, de manera que es validaria la hipòtesi que les creus prehistòriques podien ser representacions antropomorfes.

També s’hi veu una inscripció, que resulta ser ibèrica, formada per tres signes consecutius que segurament correspondria al nom d’un déu ibèric. Això faria pensar que es tractés d’un santuari rupestre

Gravats del coll de la Mola

Es troben al terme de Montblanc, en el que havia estat l’antic terme de Rojals, al coll de la Mola. Varen ser donats a conèixer per Salvador Vilaseca l’any 1943, que els remet a Josep Iglésies. De tota manera, l’Invarque diu que els va trobar Ramon Palau.

Segons el llibre de Marcos García i altres,  apareixen gravats en set roques diferents, totes elles fetes de conglomerats o de gresos vermells del triàsic. La primera roca conté fins a 20 creus, tot i que només n’hem localitzades una dotzena  (però la resta poden estar sota la vegetació i la farda).

Creus i altres signes al coll de la Mola de Rojals

A la banda de ponent del coll hi ha diferents afloraments rocosos on es troben altres gravats, normalment creus, i algun element força recent. El que no hem pogut trobar és el suposat antropomorf format per dos triangles, del qual el llibre esmentat també dubta de la interpretació.

També apareixen diverses cassoletes, normalment en grups de dues, i uns quants dubtes sobre algunes ratlles que no se sap si són naturals o antròpiques.

El que hem vist és que la foto que presentem correspon a una roca no descrita originàriament.

Corral vell de Serradusà

La ramaderia va ser una de les activitats més importants a l’actual parc del Montseny, tot i que no ha estat gaire estudiada des d’un punt de vista històric.

En tenim mostres a l’anomenada casa vella d’en Figuera, als Cortals (al sud de Font Pomereta), al vessant sud del Matagalls o a prop de Santa Fe, com hem anat veient en altres entrades.

Avui, però, volem insistir en un corral que fa deu anys que ja vàrem ressenyar, però que ara hem topografiat de nou. I aprofitem per posar al dia les fotografies, ja que per aquelles coses de la informàtica, la que il·lustrava aquell post sembla que s’ha perdut.

Topografia del jaciment

Podria ser que, a més del corral, hi haguessin diferents estructures amb forma de cabana adossades a una petita paret i clavades parcialment al terra (com a mínim se’n conserven els forats de pal).

El que no tenim gens clar és si es tractava d’una pedrera (els pastors haurien aprofitat el temps sobrer) o a la zona hi havia hagut alguns enterraments. La primera foto que mostrem, aquest forat entallat a la roca, sembla suggerir una part d’una tomba, però… el lloc ha estat arrasat per fer-lo més pla i la roca, partida, es troba fora del seu lloc originari…

Tomba o encaix?