Sense paraules:
Etiqueta: Basses
Bassa de l’Aregall
Es troba al nord d’aquesta masia d’Aiguafreda (41º 46’ 414 – 002º 15’ 562 – 545), enmig d’una zona molt emboscada.
Una gran presa recull les aigües que s’escorren pel torrent de l’Aregall (capturades parcialment per una petita mina). En el seu extrem sud-est hi ha una construcció amb teulada a dues aigües, adossada a la presa, de 3 m x 2,5 m i 2,30 m d’alçada. S’hi accedeix per una porta d’1,90 m x 90 cm amb una llinda de pedra rogenca feta amb tres peces més una dovella en forma d’arc rebaixat (té una llum de 20 cm). Gravat en els extrems de la dovella hi ha la data de 1799.
A l’interior, a la banda nord, hi ha un banc, mentre a les altres dues parets hi ha uns canals per on circulava l’aigua. A la paret del fons hi ha una aixeta monumental i una comunicació que dóna al fons de la presa.
Fora de la caseta, però a la paret de la presa, hi ha una fornícula amb un sobreeixidor de les aigües de la bassa.
A l’interior es poden llegir diferents dates, la més antiga de les quals és de 1858 (al mig del sostre i molt poc visible, tot i que de lletres força grans). Una altra inscripció porta la data de l’1 d’octubre de 1893 i sembla que correspon a una persona que s’hi va refugiar un dia que plovia. En un altre lloc diu que un tal Jesús hi va ser el dia 10 de juliol de 1949. Però la inscripció més interessant és aquesta: “Maria Barnils estubo el día 7 de agosto de 1913 a visitar esta grande mina de oro perco (sic) con su tío Salvador Gui[tart?]”
Mina i bassa del Boix
Es troben en el llit del sot de la Mina, al sud del Boix (41º 47’ 956 – 002º 16’ 945 – 790).
Es tracta d’una petita mina d’un parell de metres de profunditat i 1 m d’alçada, gairebé es podria dir una font de capelleta, construïda en el mateix llit del torrent. La boca presenta una volta feta a plec de llibre amb maons de terra cuita.
Una mica més avall, just a sobre d’una feixa, hi ha una bassa i un rentador. La bassa fa 7 m x 7 m i té una profunditat de 2 m. En canvi, el rentador només fa 3 m x 3 m i té una profunditat d’1 m. Ambdues estructures estan enganxades per una de les parets, que és comuna a totes elles. Els murs fan 70 cm de gruix i estan fets amb pedra calcària relligada amb morter. L’estructura sobresurt aproximadament mig metre per sobre del nivell del terra.
Casa, premsa i bassa sota can Saloma
La primera referència que vàrem tenir d’aquesta casa ens parlava d’uns forns de calç al cor de la Ciutat de Cartagena, però una anàlisi més acurada ens porta a una interpretació diferent. La casa es troba a l’oest de can Saloma (cal Toro segons el mapa de l’Alpina), una mica per sota (41º 44’ 061 – 002º 11’ 692 – 653).
Es tracta d’un edifici de 9,40 m d’ample per 6,20 m de fons (si es té en compte un annex la profunditat arribaria fins als 10 m). Encara conserva en força bon estat el forn de coure pa. Els murs són fets de pedra i fang i fan en una part 50 cm de gruix i en altres 60 cm. Tenia una porta a la banda sud d’1,80 m d’ample. Podria ser que hagués tingut dos pisos, però no es pot assegurar. Les cantoneres són fetes amb pedres mitjanes escairades.
A tocar de la casa (41º 44’ 048 – 002º 11’ 701 – 672) hi ha una bassa pràcticament rodona de 8 m de diàmetre amb una boixa que acaba en una mena de mina. Al costat de la bassa hi ha una boca de mina, actualment seca i plena de terra, segons ens diuen per les obres de construcció d’una pista que hi ha al costat. Es conserven uns tres metres de recorregut, en una galeria que arriba a fer dos metres d’alt i 90 cm d’ample, coberta amb arcs de mig punt que aguantaven el sostre. El que semblaria una segona boca de mina és, en realitat, l’accés a la boixa. Fa 75 cm d’amplada per 1,20 m d’altura i té un recorregut de 3,5 m. El sostre és fet amb lloses planes. Al final del tot hi ha un decantador on anava a parar l’aigua que sortia de la bassa per dos petits forats rodons, que encara avui dia comuniquen amb la bassa.
Són precisament aquests forats el que ens indica que no ens trobem davant d’un forn de calç (tampoc les parets no estan vidriades, sinó cobertes de tosca) ni d’un pou de glaç.
Un element molt interessant es troba al costat de la casa, excavat en una petita paret calcària que hi ha al davant del portal, en el que sembla que hauria estat una era. Es tracta, segurament, d’una premsa de vi excavada parcialment a la roca.
Bassa de la Font dels Horts
Bassa de 7 m de llarg per 4,30 m d’ample que es troba sota el Roc Gros, a llevant de la Costa de Can Brull (41º 47’ 092 – 002º 16’ 517 – 751).
Està construïda sobre el mur d’una feixa de 2,50 m d’altura, amb pedra i argamassa, amb un mur exterior de 70 cm de gruix, que s’eleva uns 50 cm del terra. El mur de la banda nord-oest està format pel mateix marge de la muntanya. Presenta una entrada d’aigua al nord-est.
S’hi accedeix des del camp que hi ha a sota, i que era regat amb la seva aigua, mitjançant una escala volada de 8 graons d’uns 30 cm de volada. Un graó suplementari permetia entrar i sortir de l’interior de la bassa.
Aljub de la Popa
Els mapes actuals donen al camp que hi ha al nord i lleugerament per sobre del castell de Castellcir el nom de camp del Jub. També indiquen la font del Jub. L’aljub es troba una mica més al nord del que indica el mapa de l’editorial Alpina (41º 46’ 595 – 002º 10’ 750 – 848), a tocar del camí que condueix al pla de Bruguer.
L’aigua que ha permès l’aparició de tot aquest sistema raja del repeu d’un marge i és recollida en primer lloc per una petita cisterna quadrada i després passa a una gran bassa molt abandonada actualment. A aquesta bassa també van a parar les aigües de pluja que es recullen mitjançant un petit rec.
A nord-oest de la gran bassa hi ha una estructura quadrada de 4,80 m de costat, feta amb pedra relligada amb morter. La part més alta que es conserva fa 2,60 m fins arribar al nivell de l’aigua i es calcula que encara hi pot haver un metre més de profunditat. A la part superior, els murs fan 60 cm, però més avall passen a tenir-ne 70, de manera que fa com un graó a la part superior. Tot fa pensar que es tracta d’un aljub per recollir l’aigua que raja de la font, funció que encara compleix actualment, tot i que està força deteriorat.
A la banda de ponent de la gran bassa hi ha una altra estructura de planta quadrangular (2,60 m x 2,30 m), amb una petita obertura que podria correspondre a una porta a la banda sud. En aquest cas es conserven 3,55 m de paret a la part més alta. La part inferior de la edificació semblaria estar parcialment excavada a la roca mare.
A la banda de ponent, a la part inferior, hi ha una fornícula de 35 cm per 40 cm, que podria correspondre a una boixa. Aquest element permet pensar que no ens trobem davant d‘una teuleria i que possiblement es tracti d’un jub per guardar aglans. La paret sud fa 50 cm de gruix, però la oest arriba fins als 90. Aquesta diferència és deguda al fet que el darrer metre de la paret és més estret que no pa part inferior (o sigui, que es dibuixa una mena de graó com en l’aljub que s’ha comentat anteriorment). El tram més estret sobresurt un metre per sobre del nivell del sòl.
Creiem que es tracta d’un jub o tina d’aglans pel fet que a l’interior, adossats a la paret est, es conserven 4 graons volats, parcialment destruïts, que permetien entrar i sortir amb una relativa comoditat de l’estructura.
Basses i captació del Bac
A l’oest de la masia del Bac es troben dues basses, una per sota de la pista (41º 43’ 613 – 002º 16’ 112 – 380) i una altra, una mica més al sud, a sobre (41º 43’ 582 – 002º 16’ 143 – 393). Es tracta d’unes estructures de grans dimensions actualment pràcticament en desús.
La bassa superior, i segurament també la inferior, s’omplien amb l’aigua que els arribava mitjançant una canalització que, pràcticament sense guanyar alçada, va a buscar l’aigua al torrent del Bosc Negre, al punt 41º 43’ 609 – 002º 15’ 439 – 394, on hi ha una captació actualment en desús. La conducció, constituïda per un tub d’aparença recent, està actualment inutilitzable i el camí que la resseguia pràcticament desaparegut.
Val la pena destacar el salt d’aigua i el gorg que hi ha just a sota de la captació.
El Prat
L’estat actual de aquestes ruïnes ens obliga a repetir la informació que en dóna el mapa de patrimoni de la Diputació.
Casa aïllada envoltada de conreus i espais ramaders que forma un conjunt d’edificacions de planta rectangular orientada d’est a oest. L’edifici principal, en molt mal estat de conservació, presenta una planta quadrada organitzada en planta baixa i primer pis, i amb un possible segon pis, tot i que dubtós. La tècnica constructiva presenta murs de paredat comú lligats amb argamassa i arrebossats, que en algun punt es conserven fins l’alçada original, tot i que el seu estat no és gaire òptim. A la planta baixa, trobem un nucli de tres cossos, una gran part del qual estava dedicat a l’estabulament del bestiar; aquesta característica és molt comuna de les masies ramaderes i té paral·lels a tota la zona. La cuina servia també de menjador i al primer pis s’hi trobava la sala i les diverses habitacions. No es conserva pràcticament cap resta de la coberta que segurament hauria estat formada per una teulada de teula aràbiga a doble vessant de la que actualment només en resta alguna biga i algun fragment de teula. Els annexos ramaders conserven la seva disposició original, i es poden distingir els que haurien servit d’estable i de corral. Les obertures conservades són molt escasses, i aquestes han estat totalment espoliades. A prop i a l’altra banda del camí hi ha un petit pou, també construït amb pedra lligada amb argila, de secció circular (?) i força ben conservat. Tot i que el torrent del Sot del Bac es troba força a prop, la presència d’aquest pou indica la necessitat de tenir aigua pels diversos usos domèstics per part dels habitants del mas.
El pou de què parla el mapa es refereix a una estructura de planta quadrada d’1,10 m de costat, coberta amb una gran llosa plana provista d’un forat per agafar-hi la corriola. La boca del pou, que segurament caldria anomenar millor una cisterna, fa 1,60 m d’alçada. En el moment de fer la visita (març de 2012) hi havia 60 cm fins arribar al nivell de l’aigua i encara uns altres 60 cm més d’aigua. En total, una profunditat d’1,20 m, fet que ens fa pensar més en una cisterna o aljub que no en un autèntic pou.
L’aigua que s’extreia de la cisterna podria anar a parar a una bassa que hi ha just a l’altre costat de la pista, entre la masia i el pou. És possible que servís per recollir aigua de boca. A la dreta de la pista que va de la Cospinera al Prat s’ha documentat una altra bassa i un rec (41º 43’ 390 – 002º 15’ 359 – 580).
Aquest mas apareix esmentat als fogatges de 1497, de 1515 i de 1553. També apareix a la llista de masos de la parròquia de Montmany feta l’any 1859[1] i en el mapa de Slvador Brugués de 1924, on també apareix la bassa que hi ha entre la Cospinera i el Prat.
[1] ABEV, Montmany, Sant Pau, N/1 (1679-1927), sp.
Font de Santa Maria
Es troba al sud-oest de l’església de Sant Pau de Montmany, a prop del torrent i de la cervera de Santa Maria (indicada), en el punt 41º 42’ 655 – 002º 14’ 605 – 556. Actualment encara en raja aigua
Al costat de la font hi ha dues basses, una de 6 m d’ample per un 10 m de llarg i uns dos metres de profunditat, que segurament recollia les aigües del torrent (actualment presenta evidències d’inundacions temporals) i una altra de més petita (un 4 metres de costat) proveïda d’un rentador. Sobre aquesta segona bassa, al davant de la font, hi ha una base que podria correspondre a una columna de planta quadra, que potser havia cobert part del rentador.
A la banda de llevant, sota una gran llosa, hi ha una petita mina d’on s’extreu aigua. A ponent hi ha el torrent, però l’aigua que sortia de la bassa petita era conduïda per un petit canal a l’altre costat per un petit arc. Segurament es feia servir per regar els camps que encara es conserven. Sota la bassa gran hi ha la boixa, a tocar del llit del torrent, i un contrafort per assegurar la paret de la bassa.
Actualment està molt abandonat i caldria, com a mínim una neteja i rehabilitació de l’indret.
La Rovira
Les runes d’aquesta masia es troben a l’oest de Sant Pau de Montmany (41º 42’ 638 – 002º 14’ 467 – 595). Avui dia, la zona està tan bruta que resulta pràcticament impossible fer-ne una mínima descripció.
Diguem només que, segons el mapa de patrimoni de la Diputació, mitja casa pertany al Figaró i l’altra mitja a Sant Quirze de Safaja. La primera referència documental a la masia és de l’any 1322.
Sota la masia, però per sobre de la pista que va a can Pere Mestre, hi ha una petita bassa de 3,20 m per 2,70 m i una profunditat d’1.30 m, amb un rentador a la banda sud. La bassa recollia l’aigua d’una font que rajava allà mateix (possiblement amb una petita mina), avui dia seca. Aquesta aigua servia per regar uns camps situat a sota o al costat de la bassa.
Una mica al sud de la masia, a tocar seu, hi ha l’antiga era, enrajolada en part i l’altra coberta amb lloses de pedra rogenca. Feia unes mides aproximades de 20 m (de nord a sud) x 15 m (d’est a oest). Segurament, les rajoles que formen l’era varen ser cuites a la rajoleria que hi ha una mica més amunt (vegeu *)
Patrimoni Existencial 