Línia P a Camprodon

Això de la Línia P no existeix, i molt menys la línia Gutiérrez. En tot cas caldria parlar de la Organización Defensiva del Pirineo. Com molt bé explica Josep Clara,  es tracta d’una estructura no lineal que pretenia assegurar que ningú no envairia l’estat Espanyol, tant si eren els exèrcits alemanys com els aliats.

La idea ja havia estat present en l’exèrcit franquista fins i tot abans del final de  la Guerra Civil, però el desenvolupament de la Segona Guerra Mundial va reactivar la posada en marxa d’aquest conjunt que es va preveure que estaria format per unes 10.000 estructures (búnquers, per entendre’ns). De tota manera, la meitat no es varen construir mai, i els que es varen construir mai no varen arribar a funcionar.

Si dic que no existeix una “línia P” és pel fet que no es pensava en un conjunt de defenses enllaçades entre elles, sinó que es creaven una sèrie de Centres de Resistència, que pretenien frenar l’avenç dels exèrcits enemics que pretenguessin penetrar al nostre país a través del Pirineu. El mapa de conjunt que ja fa anys varen fer Serrat i Blanchon dona una idea clara del que es tractava i del seu allunyament de la frontera:

Mapa general de la Línia P , segons P. Serrat a Blanchon et al., 1997a

A la zona de Camprodon hi trobem diversos Centres de Resistència, els més propers el 36, el 36 bis i el 37. En aquest post i en un que sortirà dins de cinc dies, farem un repàs dels elements que es trobaven al CR 37.

El Centre de Resistència 37 es trobava al sud i sud-oest de Camprodon. Segons Josep Clara es va preveure fer-hi un total de 64 obres, però finalment  només se’n varen executar 53, algunes de les quals són força conegudes.

Aquest és el cas del sector C, ben visible al costat de la carretera C-38, a la sortida sud del poble. Aquí hi havia un total de 7 estructures, fonamentalment nius de metralladores. Els podeu visitar aparcant el cotxe al costat dels búnquers mateix o sinó seguint aquesta ruta.

Els sectors J, K i L es troben al sud-oest de la vila, actualment enmig del bosc per on passa el sender que puja a la serra Cavallera (de fet, són una mica a la dreta del bosc, cap a ponent). El mapa que adjunto pot donar una idea d’on es troben:

Mapa de localització

La majoria dels elements que es conserven corresponen a nius de metralladores o de fusells metralladors. En podeu veure una recreació 3D en la pàgina web de Nicolas Barré, que a més té el mapa més complet que conec d’aquesta immensa fortalesa.

Jo només  hi he comptat 10 estructures, de les 14 que ressenya un mapa que va publicar Josep Clara (p. 113). Segur que les altres no les he sabut trobar.

Un dels bunquers del CR 37

Aquestes estructures les va construir un batalló de sapadors de l’exèrcit espanyol, com es pot veure en l’escut que troben en algun dels casos estudiats. En una de les taules interiors, trobem gravada la data del 7 d’agost de 1945 i unes inicials (AMC), segurament la data en què es varen construir.

Escut del batalló militar que va construir el CR 37

En el proper post podreu veure el mapa que se’n va fer fa uns vuitanta anys.

 

 

 

 

 

Forns de la Taquilla

El turó de la Taquilla, a Tagamanent, conté diversos elements clarament prehistòrics (cassoletes, gravats, creus…), alguns d’ells recollits per Francesc Casanellas aquí, i que ben segur que formaran part del seu proper llibre.

Entre aquestes restes hi ha dues coses que semblen força més modernes. La primera és una estructura circular, en lleuger pendent, que podria correspondre a un forn, possiblement d’oli de ginebre. Com es veu en la foto següent, tot plegat acaba abocant a una entalladura on es devia recollir el producte de les cuites.

Forn 1

Fa no massa anys, les grans pedres que es troben al costat d’aquest forn es varen considerar com a possibles lloses d’un dolmen, però com que es va descartar aquesta funció se l’anomenava paradolmen. Avui creiem saber que només servia per contenir la calor i assegurar el funcionament del forn.

No massa lluny d’aquest primer forn, apareix una estructura semblant, tot i que una mica més gran. En aquest cas, però, el producte de la cuita es recollia mitjançant una regata corbada que acaba conduint a una altra entalladura de forma rectangular. Aquí no es conserven les pedres laterals.

Forn 2

Segurament, aquests forns no es poden deslligar de la presència en aquesta zona de la Mora de diversos ginebres (de fet, crec que són càdecs), que aquí han adquirit una gran envergadura i que es mostren retallats en les seves branques més baixes.

Un càdec a prop de la Codina

 

 

 

El glaç i el molí d’Avencó a finals del segle XVII

El 2 de setembre de 1682, Eulàlia Font i Avancó, dona d’un notari de Manresa, com a hereva de mas Avencó, arrendava per un any a Benet Escat, moliner de Tagamanent, el molí fariner de l’Avencó, amb les seves basses. Ella li deixava els arreus que hi havia al molí, amb la promesa que l’arrendatari els tornaria en bon estat al final del contracte. Aquest contracte presenta un gran interès, perquè en ell s’estableix:

Item que si a cas la resclosa de dit molí se espatlla vos dit Banet Escat la tingau de adobar no haventhi de posar mes de sis jornals de manobra, y si mes jornals se hauran de menester tots los demes tinga de fer jo dicta Eulària Font y Avanco. Item que en cas que sia menester fer tota de nou la resclosa vos dit Escat no hajau de posar mes que dits sis jornals aixi com si fos espatllada ferse lo demes per compa (sic) mia dicta Eularia Font i Avanco. Item que tingau obligació vos dit Escat de tenir escurat el rech de dit moli y tenirli en condret dit temps durant y a la fi dell deixarlo ben escurat a us de bon moliner. Item que vos dit Escat tingau obligació de escurar la mitat de la bassa y durant dit temps haja de fer llosar los tallants de dit molí a vostros gastos y despesass. Item que al temps de empouar lo glas pugan los empouadors empoar de la bassa de dit moli sens contradictio alguna de vos dit Escat y pugan detenir la Aiga sera menester pera empoar ans de arribar a la de dit molí.”

dscn0784

L’arrendatària també es reserva el dret que li molin tot el que necessiti per al gasto de casa seva i de la seva família. Perquè l’arrendatari hi pugui viure, li deixa la Cambra Nova del mas Avencó, junt amb tota l’hospederia de casa. El preu d’aquest arrendament era de 40 lliures (20 per la mare de déu de setembre i les altres 20 per pasqua de resurrecció).

D’altra banda, el 7 de setembre de 1682 Pau Picanyol, pagès de Moià, va signar una àpoca (factura) al botiguer Ambrós Febrer de Centelles per valor de poc més de 29 lliures per la feina de “embollar in puteum glacieri dicti masi Avanco” i 27 lliures més per “depuar (sic) lo glas en dit pou” i cobrir de gleva el pou, tasques a les quals havia dedicat tres mesos i 22 dies.

 

Les Queredes

Les Queredes
Les Queredes

Es tracta d’una casa, avui totalment enrunada, que es troba sota el cingle de les Queredes (per sobre del nivell de l’església de Sant Martí del Congost) (41º 47′ 274 – 002º 15′ 496 – 615).

Etimològicament, aquest topònim fa referència a una roca o penyal, segurament el caos que rodeja el lloc, provocat per la regressió del cingle.

Tot i la vegetació, que ha envaït el lloc, encara s’evidencien els límits de la construcció: es tractava d’un edifici no massa gran, que semblaria estar format per tres cambres. De tota manera, només una anàlisi arqueològica permetria tenir-ne més detalls. A la banda nord es conserven dos petits contraforts que es mantenen dempeus mentre els murs que aguantaven han acabat caient.

Uns vint metres al sud-est de la casa hi ha una petita mina, actualment molt abandonada tot i que encara se’n recull una mica d’aigua. La casa estava rodejada d’alguns camps i feixes que s’estenien cap al torrent de les Fontetes, de poca extensió i limitats per les grans roques que formen el lloc.

Al costat est de la casa, a un metre de la paret, apareix un petit refugi buidat sota d’un gran bloc. De tota manera, no sembla haver tingut cap ús especial, tant per la seva situació com per les seves característiques (és molt petit).

Les Queredes en una foto antiga
Les Queredes, a la dreta

El Pastoret d’Aiguafreda

amades_aiguafreda

El dia quatre de juny [de 1932] ens arribem fins a Aiguafreda per tal d’interrogar un vell pastor, sonador de flabiol, de qui ens havia parlat el nostre amic Antoni Gallardo, el qual ens havia dit que sabia tocar i ballar algunes danses i ballets populars.

L’homenet ens rep amb gran atenció i amb alegria que l’anéssim a veure i donéssim importància a les cosetes que ell sabia. Es diu Albert Cruells Aragay. Tota la seva vida ha estat pastor i és conegut per tota la contrada pel Pastoret d’Aiguafreda. Durant una temporada havia fet de traginer i en una altra de teixidor amb els antics telers a mà, avui perduts. És molt parlador i sap una munió de coses, de costums, dites i història local, però el que no sap pas tant com ens pensàvem i nosaltres desitjaríem són balls de faisó popular, puix que si bé coneix moltes tonades de dansa, són de balls vuitcentistes ja decadents i no típics. Ens fa sentir la tonada de la dansa que també ens balloteja i que no és altra que el ball conegut per la Mussuliana, com també ell anomena. Així mateix ens toca i balla el Patapuf, el qual ens diu que va ésser importat a Aiguafreda fa una quarantena d’anys i que li va ensenyar a tocar i ballar una senyora barcelonina. Ell l’ha tocat moltes vegades en plaça, puix que el poble el va adoptar, i ell mateix ensenyà a ballar-lo. La coreografia no ofereix cap particularitat ni diferència notable de les que ja coneixem, per la qual cosa no la vàrem transcriure. Ens toca també dues tonades diferents del ball de les gitanes, que també havia estat ballat a Aiguafreda per Carnestoltes. Una que servia per a la cercavila o volta pel poble de la colla i una altra per al ball en la plaça. Ens fa sentir també el Ballet de Déu del Figueró, que havia tocat moltes vegades amb el seu flabiol fins no fa pas gaires anys. De tonades de dansa no n’hi podem pas recollir cap més, puix que el seu gran repertori el formen un llarg programa de balls nous inaprofitables per al nostre cas.

L’interroguem si sap cançons i ens canta un bon nombre de nadales, però totes ens són ja conegudes. Esprement molt la cosa, aconseguim fer-li cantar una variant de la Passió sagrada i unes caramelles típiques.

Al nostre interrogat li sap greu que fem el recull a casa seva, puix que tem que, si qualque vianant sent tocar el flabiol, pot deturar-se i fer córrer la veu pel poble, i és reuneixi gent a escoltar-lo. Ens convida a fer el recull en uns camps de conreu de la seva propietat, vora el poble i en plena natura. Va bé, puix que l’escena quedarà millor emmarcada i resultarà més poètica. Ens costa trobar el lloc a propòsit per aposentar-nos. Per fi el trobem al seu gust, puix que ens deixem portar. És de cara al sol, això ja no ens va tan bé. Sonant, parlant i escrivint, el sol tomba; gràcies a Déu que no ens bat a la cara, però el Pastoret no es troba bé sense el sol i ens fa marxar per a posar-nos altra vegada de fit a fit del sol. Ens fa mudar de lloc tres o quatre vegades per la mateixa raó, fent-nos encarar sempre amb el sol, que a ell tant li plaïa i a nosaltres tant ens molestava. La circumstància de trobar-nos al camp no ens va pas privar d’espectadors, comentaristes i burletes, que el vell pastor, sense gaires contemplacions, va esquivar a cops de roc.

L’alegria del bon home per haver-lo volgut escoltar i haver-li escrit el que tocava no tingué punt de ponderació, i perquè estiguéssim també nosaltres ben contents ens obsequià amb uns manats de raves i uns enciams que ell mateix ens va collir i que ens vam emportar per força, puix que si no ho haguéssim fet s’hauria ben disgustat.

La mort del Matagossos (versió oficial)

HA SIDO CAPTURADO EN TAGAMANENT UN BANDIDO AUTOR DE VARIOS ASESINATOS

vanguardia_matagossos

A continuación el gobernador hizo referencia al reciente servicio llevado a cabo por las fuerzas de la Guardia Civil de Ayguafreda que consiguieron localizar y cercar en el lugar denominado “Pujol” del término municipal de Tagamanent, al bandido Pedro Serra Pou, alias “Matagossos”.
Este sujeto, que merodeaba por los montes desde 1943, es autor del asesinato de un criado de la casa de campo “La Figuera” y del colono de la misma Miguel Martín. También es el autor de la colocación de un artefacto en la casa de Francisco Grau de La Abella, y  últimamente perpetró el asesinato de otra persona al arrojar, el día 16 de agosto último, en un baile público de Ayguafreda, un explosivo, suceso en el que también resultaron quince heridos.

– Ese bandido –siguió diciendo el señor Baeza– al enfrentarse ahora con la Guardia Civil entabló un tiroteo durante el cual resultó gravemente herido. Trasladado a Ayguafreda, falleció, no sin antes confesarse autor de los hechos citados.

El gobernador terminó su conversación con los periodistas, encomiando el celo de las fuerzas de la Guardia Civil.

La Vanguardia, 5 de novembre de 1947, p. 7

Més informació:
http://www.bubok.es/libros/235971/Matagossos
http://aventuraliteraria.net/2014/10/16/la-guerra-de-silencis-2/

???????

Fons de barraca a la solella de l’Aragall

Barraca de l'Aregall-Casanoves
Barraca de l’Aregall-Casanoves

Es troba entre Casanoves i can Serra de l’Arca, lleugerament per sota (41º 46’ 455- 002º 15’ 803 – 613), al municipi d’Aiguafreda.

Té una planta rectangular d’aproximadament 3,5 m x 2,5 m, orientada al sud-oest, on sembla que hi hauria hagut una porta. El sostre estava format per una volta de mig punt o rebaixada, feta amb grans blocs de pedra calcària. A l’extrem nord-oriental hi ha una fornícula excavada a la tartera sobre la qual està construïda. Semblaria que hagués estat una construcció adossada a un marge.