Cassoletes de la Peyra Escrita

A Formiguera (Capcir) hi ha la famosa Peyra Escrita, que Jean Abélanet va descriure en el seu llibre “Signes sans paroles” (Hachette 1986) i que ha estat reinterpretada aquí.

Cassoletes de la Pedra Escrita

La pedra es plena de gravats i inscripcions amb un passat més que mil·lenari. Hi hauria d’haver una sèrie de representacions antropomorfes, segurament altmedievals, una mena de màscara molt més antiga i moltes coses que no són fàcils de datar. Però costen molt de veure (si és que encara hi són, perquè algú es va emportar un tros de pedra a casa seva).

El que sí que hem vist són un conjunt d’11 cassoletes d’uns 4 cm de diàmetre, rodones, i de molt poca profunditat, que semblen distribuïdes (en part) en una línia recta. Tot fa pensar que són més antigues que la resta de gravats, perquè aquests es varen adaptar a les cassoletes per no trepitjar-les, o en algun cas es varen gravar just a sobre. Només n’ha parlat (fins on sabem) mégalithes du monde.

Com es veu en la foto de sota, les cassoletes no han estat polides, sinó que es varen gravar per picoteig.

Detall de les cassoletes

Funcionament d’un forn de guix

A Albalate del Arzobispo, Teruel, a part d’una magnífica ruta amb tombes antropomorfes i cassoletes i reguerons, es trobem diversos forns de guix. La majoria estan en un estat molt precari, però n’hi ha un que es va preparar per encendre’l i sembla que no es va arribar a fer. Això ens permet veure com funcionava:

Com es veu en el vídeo, el forn no era altra cosa que una estructura de pedra seca, en forma de ferradura, oberta per un dels seus extrems i destapada. Al seu interior es col·locava la pedra de guix, de manera que (com en els forns de calç) es deixés una o dues cavitats on es feia el foc.

El guix necessitava una temperatura molt més baixa que la calç per coure’s. El que era l’estructura del forn simplement servia per conservar l’energia i evitar que aquesta es dispersés en l’ambient. La pedra que constituïa el forn era sorrenca (gres), que aguanta molt bé les altes temperatures.

Adjunto una fotografia d’un forn de guix tal com el va veure Claudio Gómez l’any 1942:

 

Molera subterrània a la Palma de Cervelló

No fa massa s’ha publicat un llibre sobre els picapedrers i molers de Cervelló, en una edició patrocinada per l’ajuntament d’aquest municipi del Baix Llobregat. Arran d’aquest fet, vaig decidir acostar-me fins a la Palma, a visitar una d’aquestes pedreres que té la peculiaritat que, en part, es va explotar sota terra.

El lloc és a tocar de la carretera (31T x=412180 y=4585405), però l’accés és complicat si no es fa directament des d’aquesta mateixa. Abans d’entrar a la pedrera pròpiament dita, trobem una barraca de pedra seca, amb volta de falsa cúpula i porta de llinda plana. És només el primer plat, perquè de seguida arribem a la pedrera, que en el seu extrem nord presenta una cavitat subterrània, tallada en els gresos vermellosos.

Molera del Pla de les Moles (la Palma de Cervelló)

La galeria no deu tenir més de deu metres de profunditat i potser uns trenta d’amplada, però està dividida per la meitat per una gran columna que fa les funcions d’aguantar el sostre. A la banda de ponent és on millor es poden veure les marques dels picapedrers, que ens indiquen la funció a què havia estat destinada aquesta part del jaciment.

Detall de la molera de la Palma de Cervelló

Us proposem fer una lectura d’aquest document. Si, un cop feta la lectura, sabeu alguna cosa sobre aquestes “corones”, us estaré molt agraït.

Us deixo també un document que parla de l’ofici de picapedrer i moler: el trobareu aquí.

El castell dels Morets (Marçà, Priorat)

No he estat capaç de trobar cap referència a aquest castell, tot i que es mereixeria un estudi aprofundit i que sembla que es va fer una petita cala arqueològica.

S’hi pot arribar des de l’àrea recreativa de la Pallissa, seguint aquest itinerari: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/marca-pallissa-castell-dels-morets-17692974

Muralla del castell dels Morets

Just a sota del castell, es troba la roca dels Corbs, una codina de gresos vermells que, a la seva part superior, presenta la peculiaritat de tenir cinc forats d’una dotzena de centímetres de diàmetre i força profunds, de difícil interpretació. Una mica més al sud n’hi ha encara un altre. Cal dir que no estan disposats en cercle, sinó que més aviat formen una estructura quadrangular. Podria ser que haguessin servir per sostenir un petit sostre construït amb fusta i altres vegetals per protegir les persones que vigilessin la rodalia i protegissin el castell que es troba just a sobre seu.

Si des d’aquesta roca seguim el camí cap al sud (està marcat), acabarem pujant per una canal on hi ha uns graons tallats a la roca. En arribar dalt del coll, a la nostra dreta (nord) s’alcen les runes del castell dels Morets. Al vessant de ponent encara s’identifiquen uns panys de paret, segurament restes del mur de protecció exterior. Entre aquests i el cim rocallós, es troben uns encaixos a la part superior i uns altres al terra que segurament servien per aguantar alguna estructura de fusta.

Encaixos al castell dels Morets

Celler de les Coromines

En terme d’Aguilar de Segarra, però ja tocant a l’Anoia, hi ha un lloc conegut des de sempre amb el nom de les roques dels Moros. Actualment, però, li diuen el jaciment de Coromines, tot i que aquesta no és, ni de bon tros, la casa més propera, donat que es troba a ponent de cal Marietes.

En un petit marge, avui dia pràcticament invisible perquè es troba en el marge d’un camp ple de vegetació, es va construir un petit edifici d’uns 40 metres quadrats. Aprofitava en part la paret d’un balma, i amb alguns blocs de pedra i unes bigues repenjades a la paret s’hi va construir aquesta petita obra que no sembla que hagués estat habitada.

A la part de sobre, hi ha un parell de piques de decantació (o potser tines), la base de trepig i una premsa de vi, al costat d’un contrapès de la mateixa premsa. Tot plegat es podria remuntar al segle X, si no abans, segons les excavacions arqueològiques que s’hi varen fer.

A tocar d’aquest lloc hi ha un conjunt de 4 tombes i un forat més gran que es pensa que podria ser un carner. No massa  més lluny, en direcció a cal Marietes, apareix una altra codina amb 7 tombes més excavades a la roca.

Tombes de Coromines

Puig Pedrós

A Aguilar de Segarra, al nord de cal Girald, s’aixeca aquest turó de 638 m d’altura, format per mitja dotzena d’agulles de gres. El conjunt, a l’alta edat mitjana, havia estat tancat amb un mur que enllaçava les diferents agulles. A més a més, dalt d’una d’elles es troben les restes (fonaments) d’una torre de planta quadrada, i al seu costat d’una de rodona. A la primera, posteriorment, es va construir un aljub per recollir l’aigua. En una tercera agulla també es troba un altre d’aquests aljubs.

Encaixos de les bigues dels sostres dels habitatges

A nivell del sòl, criden l’atenció els diversos conjunts d’encaixos que permeten identificar els llocs on es trobaven els primitius edificis. En una d’aquestes agulles, concretament la situada més al sud, a la banda de migdia, per sobre d’un petit balmat, encara s’observa una regata de forma triangular que insinua un primitiu sostre. Semblaria que aquesta edificació hagués quedat just a fora del perímetre emmurallat.

Premsa de vi

També quedava fora, just a l’extrem sud-oriental, una antiga premsa de vi, que tot i estar força malmesa encara ens permet identificar-hi el fonyador (mig trencat) i els ancoratges que aguantaven l’estructura de fusta. Hi ha també dos clots allargats tallats al terra, que han estat identificats com a tombes infantils, però que, per la seva posició, semblarien correspondre més aviat a parts dels ancoratges de l’esmentada premsa.

Aljub sobre una de les agulles

 

Trumferes d’Ardericó

trumfera_arderico_fora

Ardericó és una antiga masia convertida actualment en refugi de muntanya, situada a la banda sud de la serra de Catllaràs (Situació). Fa algunes setmanes ens hi vàrem arribar per plaer i per prendre vistes de les trumferes, que sabíem que existien però que no havíem pogut visitar. Ara hi hem tornat, seguint un magnífic itinerari, que ens ha dut a visitar tres d’aquestes trumferes i a localitzar les runes d’una altra que caldria verificar.

Entre les dades del nostre itinerari i aquest altre en tindreu prou per trobar-les. Si no, també ho podeu preguntar al refugi.

Les trumferes d’Ardericó són de planta rectangular, d’aproximadament 4 m de llarg per 2,5 d’ample, i una altura que arriba a més de dos metres. La coberta és feta amb un arc de mig punt (volta de canó), construït amb pedra relligada amb morter i alguna teula. Presenten dos orificis a la part superior i un tercer a mitja altura (més o menys on s’inicia la volta) per on s’introduïen les patates. A la part de sobre està recobert amb terra i alguns vegetals.

Es pot accedir al seu interior per una porta petita (aproximadament un metre d’altura i uns 70 cm d’amplada). De les tres trumferes, una té la boca rebentada, però les altres dues (la més oriental i la més occidental) es troben completes. La que està situada just a tocar del torrent i a sota la casa tenia una data gravada a la volta, però malauradament no l’hem poguda llegir.

Trumfera d'Ardericó.
Trumfera d’Ardericó. Vista Interior

Si us interessa el tema, potser us pot agradar llegir això.

Pel que sabem en aquestes trumferes es guardaven les patates de llavor, que situades a aquesta alçada (Ardericó està a 1.300 m sobre el nivell del mar) no eren atacades pel temut escarabat de la patata. Ens consta que la gent feia quilòmetres per anar a buscar el planter que després es plantava en camps de menor alçada i més a prop de les àrees urbanes. Un dels llocs que s’hi havia especialitzat era Peguera, però als anys quaranta del segle XX ja es deia que un virus va desacreditar les llavors de l’Alt Berguedà, que abastien la meitat del nostre país. A partir de llavors, aquest producte es va produir més a ponent, a les estribacions pirinenques de Lleida, o bé eren importades de Burgos o fins i tot de Bretanya.