Es troba en una terrassa a sobre del Rifer, a ponent de can Noguera (41º 43’ 296 – 002º 26’ 660 – 319), a Fogars de Montclús.
Des de can Noguera es veuen les restes d’una obra esfondrada en el marge dret del torrent. Una visitat a la part superior sembla indicar que es tracta d’una antiga bassa de molí, avui dia reblerta de sediments i utilitzada com a camp de conreu, amb el pou seccionat per la meitat per l’esllavissament del marge.
Al costat hi ha la font del Molinot, amb una inscripció que diu “Año 1865”. Una altra inscripció al costat indica que es va restaurar als anys setanta del segle XX.
Al nord de can Valls de Mosqueroles (Fogars de Montclús), al sot del Còdol (41º 43’ 568 – 002º 27’ 008 – 315).
Es tracta d’un forn de 3,30 m de diàmetre i uns 3 m d’alçada, amb un fons còncau de 2,30 m que comença al sòcol. A la part superior, les mides van disminuint fins que la boca superior arriba a fer uns dos metres de diàmetre.
S’accedeix al seu interior per una porta a la cara sud d’1,70 m per 0,60 m, que deixa just al peu d’aquest sòcol. Sembla que per sota del nivell de la porta, en el punt més baix del forn, hi podria haver algun tipus de connexió amb el cobert que hi ha a l’entrada.
Efectivament, aquest forn presenta un espai cobert just al davant de la boca de 5 m x 3 m , cobert amb una teulada de teules àrabs a una aigua. A dins, a llevant, hi ha una fornícula de 90 cm x 35 cm x 50 cm. Hi queden les restes d’un antic carro.
La part interior presenta una zona força vidriada, però a les rodalies no es troben pedres calcàries amb abundància. Només n’hi ha una petita beta. De tota manera, a la casa ens diuen que han sentit explicar que amb la calç d’aquest forn es varen fer les obres de la carretera de Santa Fe.
Al nord de can Valls de Mosqueroles, sobre la carena.
Les restes d’aquest molí d’oli es conserven en força bon estat. S’hi distingeix el trull pròpiament dit, la foganya i la bassa. La mola fa 1 m de diàmetre per 40 cm de gruix i té un forat quadrat al centre d’uns 28 cm de costat. La sotamola fa 2,25 m de diàmetre i té una altura màxima de 45 cm. Sota un cobert es conserven dues basses de pedra de secció circular recobertes de rajoles, dues basses i la foganya.
A Mosqueroles (Fogars de Montclús), al nord de la masia de Ferrers, al costat mateix de la font homònima, a tocar del torrent.
Forn de planta rodona, de 2,90 m de diàmetre, del qual es conserven uns 3 m d’altura. Està parcialment cobert de sediments i en una zona força emboscada. Podria ser que a la banda sud hi hagués hagut algun tipus d’obertura que permetés accedir al seu interior, però caldria comprovar-ho.
Aquest forn ha estat descrit com un forn de calç, però no hi ha materials calcaris al lloc on es troba.
A la masia ens el descriuen com un pou de glaç, i ens ensenyen les restes d’una possible teuleria uns metres per sobre del forn, en un marge entre els camps. També ens ensenyen el que segurament eren les restes d’un trull i una premsa amb base de pedra i la resta feta de fusta.
Al bosc del Forn, al sud del Bruguer (41º 39’ 535 – 002º 125’ 267 – 303), al marge esquerre del torrent.
Estructura de forma acampanada amb parets de terra cuita de 15 cm de gruix, excavada al marge del torrent i de planta rodona. Presenta una boca superior circular d’uns 80 cm de diàmetre, que es va eixamplant progressivament a partir dels 40 cm fins que arriba a un diàmetre d’1,80 m a la part més baixa (una part del llavi està trencada). Presenta una alçada d’1,60 m, tot i que sembla que bona part del fons està omplert de sediments. A la part del davant hi ha una obertura en forma de semicircumferència de 40 cm d’ample per 30 cm d’altura.
Les parets no estan gens vidriades.
Aquest forn sembla correspondre al mateix model dels que es troben a Olzinelles, a can Valls, que podrien remuntar-se al segle IX.
Boca de mina, o si més no refugi, que es troba a Sant Pere de Vilamajor, al sud-est del turó de Sant Elies (41º 43’ 515 – 002º 23’ 173 – 786).
Té encara no un parell de metres de recorregut i sembla que correspondria a un intent d’explotació d’algun mineral ferruginós o carbonífer. De tota manera, no es pot descartar que correspongui a un refugi vinculat a les artigues de Can Terrer, que es troben just a sobre, a l’altre costat de la pista.
Del que no hi ha dubte és del seu origen antròpic.
Es troba a ponent de mas Forts, a Sant Pere de Vilamajor (41º 43’ 019 – 002º 24’ 019 – 407).
A primera vista semblaria un forn de calç d’uns quatre metres de diàmetre, però la manca de material calcari a la zona i la coloració negrosa de les parets permetria pensar que es tractés d’un forn de pega. Se l’ha datat, de manera aproximada, al segle XVIII.
Cal destacar la presència d’una banqueta, que normalment es troba en els forns de calç. A diferència del forn de can Sagarra, aquest sembla que només presentava un únic forn (o el segon va desaparèixer en construir la pista que passa pel seu davant).
Al municipi de Sant Pere de Vilamajor, al nord de can Segarra, a la riba dreta del torrent de la Serra de la Dona Morta (41º 42’ 241 – 002º 23’ 791 – 326).
Es tracta de dues estructures cilíndriques d’uns 5 metres d’altura, una excavada completament en el sòl argilós i l’altra al seu costat aprofitant un marge, comunicades entre elles per un passatge d’1 m x 1 m i 60 cm de longitud. El forn interior fa 4,30 m de diàmetre mentre l’exterior en fa 4,0 m.
Mentre les parets del forn interior es presenten pràcticament netes fins al punt que encara es veuen les marques de quan es va excavar, l’exterior està en bona part recobert per una capa negrosa.
Segurament es tracta d’un forn de calç, però podria tractar-se també d’un forn de pega, entre altres raons perquè, en el lloc on es troba, la pedra calcària (la matèria primera dels forns de calç) és pràcticament testimonial (estem enmig d’unes terrasses quaternàries formades pels materials que provenen de les parts superiors del massís del Montseny). La capa negrosa del forn exterior i algunes pedres que es troben a la rodalia podrien ajudar a mantenir aquesta hipòtesi.
Segurament ens trobem davant d’una estructura de l’edat moderna, amb una utilització quasi industrial.
El vessant sud de Matagalls, per sobre de la carretera asfaltada, presenta un gran desnivell. A més a més, el clima, per damunt dels 1.000 metres, esdevé molt contrastat, fet que genera unes condicions força exigents. De tota manera, l’enginy humà va saber-ne aprofitar alguns recursos.
En aquest cas, només ens fixarem en els recursos dedicats a la ramaderia. Aquesta zona, tot i el desnivell, presenta algunes planes que, degudament desforestades, varen servir com a terrenys de pastura. Al voltant d’aquestes es varen construir alguns corrals.
El primer que volem comentar es troba al nord-oest de font Cidera, pocs metres abans d’arribar a un petit collet. Actualment presenta unes condicions molt deteriorades, però se n’intueix perfectament tot el perímetre. Sembla que hi hauria diferents espais, però no es pot assegurar a què anaven dedicats (o sigui, si hi havia una part destinada a habitació humana). Es troba en el punt 41º 47’ 482 -002º 22’ 798 -1250.
Una mica més a ponent, i gairebé sobre els cingles de la Besa, es troba el corral del Trepador (41º 47’ 618 – 002º 22’ 349 – 1190). Tot i que es troba en millors condicions, com en el cas anterior, tampoc no presenta cap espai cobert. En tots dos casos la paret nord correspon a un mur natural i l’espai construït podria tenir podria tenir uns 400 m2 de superfície.
Corral Trepador
El més ben conservat de tots és el corral de Cambrodon, que es troba al nord-oest del darrer (41º 47’ 962 – 002º 21’ 808 – 1180). Fa 13 m de llarg per 6 m d’ample i està constituït per dos cossos diferents. El primer, presenta una porta a la banda de ponent que fa 1,50 m d’amplada. Aquesta dóna accés a un pati parcialment cobert per una teulada a una vessant orientada al sud, coberta amb teules. La teulada reposa sobre una columna que ocupa l’espai central del pati que fa 75 cm x 70 cm i 1,90 m d’altura. El mur sud fa 70 cm de gruix i és fet amb pedra i fang. A l’extrem occidental del pati, una porta d’1 m x 1,50 m dóna accés al que podria ser una pallissa, on s’evidencia l’existència de dos pisos. A la planta baixa hi ha una finestra a la banda sud i una altra, mig tapada, a l’occidental. Actualment només es conserva la meitat de la teulada, també a un vessant. Aquest segon cos està igualat amb el primer a la banda sud, però a la cara nord fa un metre menys de profunditat que el primer. Sobre el terreny s’evidencia que es varen construir en moments diferents, però no es pot precisar quin va ser el primer dels dos.
A escassos metres al nord-est del corral hi ha una font que permet recollir aigua per donar-la al bestiar.
Al costat de Serra-Rica (Muntanyola) hi ha una estructura rectangular (d’aproximadament 5 m x 6 m) excavada parcialment al sòl del lloc i coberta amb una volta de mig punt obrada a plec de llibre. Això li dóna un aspecte d’estar dividida en dos sectors: l’inferior, d’1,5 m d’alçada aproximadament, format per grans blocs rectangulars ben treballats i disposats en tres fileres; i el superior, que és l’espai que ha generat la volta del sostre. L’obertura d’entrada, en l’estat que es troba actualment, no es pot saber si corresponia a una porta o a algun altre tipus d’obertura. De qualsevol manera, val la pena remarcar que no s’evidencia l’existència de cap tipus d’escala que permeti accedir al fons de la construcció (que sembla cobert de rajols). D’aquesta manera es dificulta l’accés continuat al lloc, ja que cal superar una alçada aproximada d’un metre i mig.
L’estructura està coberta de terra i vegetació a la part superior. A la banda esquerra de l’entrada hi ha un conducte que semblaria haver correspost a una entrada d’aigua.
El mapa de patrimoni de patrimoni de la Diputació de Barcelona diu que aquest element presenta les característiques arquitectòniques tradicionals dels pous d’aglans de la zona del Lluçanès, amb una cambra, una coberta de volta i una porta d’accés de petites dimensions. Ens sembla, però, que hi faltaria una escala per poder-hi entrar i sortir-ne amb comoditat.
Teuleria de Serra-Rica
El mapa de patrimoni també diu que en el mateix pla hi ha una altra construcció en runes: un edifici rectangular de petites dimensions que presenta un basament en pedra i part en tàpia. És clar que es tracta d’una teuleria o rajoleria, a la part inferior de la qual es poden veure les dues boques que condueixen a les olles i, per sobre seu, un arc de mig punt una mica sobresortit que aguanta l’estança on es feia la cuita de les rajoles. Té unes mides aproximades de 3 m i planta quadrada.
Aquesta teuleria es va excavar parcialment al sòl aprofitant el desnivell. Només un metre de la part superior sobresortia del nivell del terra i era fet amb un mur de pedra relligada amb morter. Per sota es veu un metre de paret excavada a la sorra del lloc.
Creiem que el fet de trobar-se juntes ambdues estructures es podria interpretar com que ens trobem davant d’una rajoleria o teuleria que feia servir l’aigua que es recollia en un dipòsit subterrani. Això invalidaria la teoria de la tina d’aglans, tot i que no necessàriament. Pensem que aquestes tines a vegades reben el nom de jubs o aljubs d’aglans; però un jub també és un dipòsit d’aigües. Podria ben ser que algú, sense ser-ne conscient, hagués interpretat un aljub d’aigua com un aljub de guardar aglans. El fet de trobar-se enmig d’una roureda força extensa podria haver ajudat a aquest canvi de significat.
No deixa de ser simptomàtic el fet que la disposició del mur que forma el dipòsit sigui idèntica a la d’una bassa que es troba al costat de la casa de Serra-Rica: grans carreus de forma rectangular formen, en ambdós casos, les parets d’aquestes estructures. Segurament, doncs, es tractaria del dipòsit on es recollia l’aigua per pastar l’argila que s’utilitzava a la teuleria. Perquè, si no és així, d’on es treia l’aigua per a aquesta activitat?
Contrapès de Serra-Rica
Just al davant de l’entrada del jub es troben dues pedres que interpretem com un contrapès i una base de premsa (segurament de vi) partida per la meitat.
El contrapès fa unes mides de 60 cm x 50 cm, amb un gruix de 15 cm. Al centre presenta la típica cassoleta de 17 cm de diàmetre, i en cadascun dels extrems unes entalladures de 14 cm i 10 cm d’amplada. És una peça poc pesada i poc gruixuda, que segurament va ser partida per la meitat per donar-li una nova funció.
El que creiem que podria ser la base de la premsa correspon a un bloc d’1,20 m de llarg per 50 cm d’amplada, amb 23 cm de gruix a la part més ampla. La part interior va ser rebaixada (aquí només fa 11 cm de gruix) i fa 1 m de llarg per 28 cm d’ample. De tota manera, la peça sembla haver estat tallada pel mig, de manera longitudinal. En el lloc on es va fer el tall hi ha gravada la data de 1768, la lectura de la qual no presenta cap dubte (està posada de cap per avall, fet que sembla que indica que la premsa va ser reutilitzada posteriorment, precisament en aquell any). Aquesta data té un gran interès, perquè si el fons del jub està fet amb els mateixos materials i la mateixa tècnica que la bassa que hi ha al costat de Serra-Rica, s’ha de dir que la boixa de la bassa té gravada, també, la data de 1768. No creiem que es tracti d’una coincidència, sinó que la reutilització de la premsa hauria estat coetània de la construcció del jub i de la bassa.
Patrimoni Existencial 