Es troba al costat esquerre del riu Congost, entre el pont de l’Abella del segle XVIII i el nou pont de finals del segle XX. Les intervencions arqueològiques que s’hi varen fer al 1986 no varen poder demostrar que es tractés de l’antic camí romà de Granollers a Vic. El que sí es va poder afirmar amb certesa va ser que corresponia als anys 1740, quan es va construir el pont de l’Abella.
De tota manera, no es pot descartar el seu origen romà, perquè aquest està ben documentat amb la trobada d’un conjunt de mil·liaris prop del molí de les Canes a la segona meitat del XIX i en les excavacions realitzades en les successives ampliacions de l’actual C-17.
Si voleu veure aquests mil·liaris, podeu consultar el següent article.
Segons l’Espeleoindex, es tracta d’una cova de 42 metres, excavada en roca calcària, situada just en el sender local anomenat “Descobrim Aiguafreda de Dalt“, una mica més enllà de les ruïnes del Saüc (41º 46′ 951 – 002º 15′ 287 – 633). Aquest inventari també diu:
“Una petita boca a tocar del camí dóna pas a un estret conducte de 4’50 metres de llarg amb un petit ressalt d’un metre al mig. Al final del conducte trobem un estret pou de 2 metres que ens situa en una sala en pendent de 5 x 3 metres aproximadament plena de blocs. Pel N. una galeria de 3 metres en fort pendent i el sòl ple de terra acaba en una acumulació de blocs força inestables. Situats novament a la sala seguint cap a l’E. trobarem una galeria entre els blocs on en el sòl trobarem un pouet de 2’20 metres que ens situen en un pis inferior, des d’ací es pot baixar un nou ressalt de 1’63 metres on trobem una galeria de 3 metres que acaba en una zona de blocs inestables. Des del punt anterior al darrer ressalt, trobem un pas entre blocs en direcció N. que ens situa en una petita sala amb continuació cap a l’E. però l’estretor no permet el pas. Situats de nou a la galeria superior a l’entrada del pou de 2’20 metres, seguirem la galeria fins al final on trobarem un pou de 1’79 metres, a la base ens trobem en una diàclasi que cap al NE. ens situa en el pas estret impracticable que dóna a la sala descrita anteriorment, mentre que cap al SO. la diàclasi en pendent es va fent estreta fins assolir els -13 metres de fondària.”
Topografia de la cavitat, font Espeleoíndex
Aquesta mateixa font explica la història de la seva exploració: el grup Els Gafarrons feia temps que coneixien un petit forat bufador al marge del camí. Al maig de 2008, dos membres del grup varen desobstruir la boca i entrar a la cavitat. La primera exploració completa i la topografia hauria tingut lloc el 30de gener de 2010, per part d’espeleòlegs de l’ERE – CEC. “Com que a l’hivern surt per la boca un fort corrent d’aire calent, els amics d’Aiguafreda van decidir anomenar-la cova de l’Infern.”
La història és molt maca, però és radicalment falsa en els seus orígens. Ho tenim clar perquè quan vàrem descobrir aquest bufador ho vàrem posar en coneixement de membres del Grup d’Investigacions Espeleològiques de l’Agrupació Excursionista de Granollers. Entre aquestes persones hi havia el malaguanyat Jordi Icart.
Icart va morir el 24 de febrer de 2007, tal com recull Joan Montoya en el seu bloc. Per tant l’exploració havia de ser anterior a aquella data. El que no s’entén és què varen desobstruir un cop es va penetrar fins al seu fons!
I, de passada, diguem que la solució toponímica de dir-li cova de l’Infern és força errònia. En primer lloc, perquè segurament es tracta d’un avenc (té 13 metres de profunditat i si hi entreu ja ens ho explicareu). I en segon lloc, perquè s’hagués pogut ser una mica més curós a l’hora de batejar el forat. Per això proposem dir-li avenc de la Vinya Boja, pel nom del lloc on es troba (segons indica el mapa de l’Alpina).
Petita balma allargassada, amb restes de parets que la delimiten, però que no sembla haver estat habitada.
Es troba situada més o menys en el lloc on indica el mapa de l’editorial Alpina, però per sobre del camí que ressegueix la riera de l’Afrau per la banda de llevant, just després de passar el torrent que baixa del sot Fosc 41º 47′ 827 – 002º 15′ 976 – 558). Està oberta en una paret de pedra sorrenca vermellosa molt desgastada.
Aquesta font, normalment seca, es troba en el punt 41º 47′ 529 – 002º 16′ 567 – 769, just a sota de can Brull.
L’aigua prové d’un dipòsit subterrani, que ignorem si en realitat és una mina, perquè està tancat amb un pany i una clau, travessa per sota de la pista per un pont i teòricament es dirigeix on està el broll. Una gallina gravada sobre una placa de ciment sembla que seria el que va donar el nom a la font.
Aquest comunidor és força conegut. Es troba just al davant de la que fou la primitiva església parroquial d’Aiguafreda. És un comunidor de planta quadrada, obert als quatre vents. La teulada és sustentada per quatre columnes fetes de pedra tosca treballada. Una d’aquestes columnes ha estat continuada per fer una tanca que aïlla la part del davant de l’església. Al seu interior hi ha un pedró amb una creu de ferro.
La coberta, a quatre vents, està tancada per una peça de fusta ornada amb uns motius geomètrics i una data, segurament la de la seva edificació: 1731. Al parament de fusta interior es pot llegir una altra data, la de 1787 (possiblement una reforma de la part superior).
Detall de les dates gravades al comunidor de Sant Martí del CongostDetall comunidor Sant Martí d'Aiguafreda
Aquesta masia, que altra hora va ser una de les importants de la parròquia d’Aiguafreda, avui dia es troba tota enrunada. Les seves restes es troben al sud d’Aiguafreda de Dalt (41º 47′ 140 – 002º 15′ 293 – 597) i denoten que es tractava d’una gran casa de fins a tres pisos d’alçada.
No hi ha cap element que en permeti una datació clara, però està ben documentada al segle XVIII.
Possiblement la peça més interessant correspongui a la pica de rentar els plats, que corprèn per la seva extraordinària senzillesa. Està construïda amb tres pedres de pedra rogenca.
La peça central mesura 45 cm d’ample per 56 cm de llarg i fa una amplada d’entre 5 i 10 cm segons el punt en què es mesuri. La part central correspon a una ondulació de forma irregular, molt mal treballada, on es conservava una petita quantitat d’aigua que servia per rentar els plats. Un forat a la paret servia de desaigüe.
A dreta i esquerra d’aquesta peça se’n troben dues més, del mateix gruix. La peça de la dreta, de 45 cm d’ample és llisa i no presenta cap particularitat. En canvi, la de l’esquerra fa 52 cm i té la característica d’estar recorreguda per una petita regata per on s’escorria l’aigua que regalimava de la vaixella molla. Aquesta aigua anava a parar a l’interior de la pica (a la peça central). Aquesta fisura mesura 45 cm de llarg i la seva profunditat va augmentant a mida que s’acosta a la peça central, on fa un centímetre de fons. D’aquesta manera, l’aigua s’escorria més fàcilment cap a la pica.
La masia també conserva l’antic forn, avui dia esventrat, i un portal de mig punt, de pedra rogenca, molt gastat.
La pica del Saüc
Foto d'Antoni Gallardo (1931). 'Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya'
Es tracta d’un petit refugi situat al costat mateix de la Casa Nova del Bruguer, de la qual dista una cinquantena de metres. Es troba al nord-est de les restes de la masia, en el punt 41º 47′ 901 – 002º 16′ 092 – 665.
L’entrada és de reduïdes dimensions (75 cm d’ample per 85 cm d’alt), la profunditat total d’1’50 m i l’amplada màxima d’1 metre. No hi ha cap indici de què hi hagués hagut cap tipus de porta. A la banda nord, gairebé a nivell del sòl, hi ha una petita fornícula de 37 x 35 cm i 47 cm de fons. El sostre és fet pel procediment d’acostament de filades progressiu, tot i que aquest procés no és massa accentuat.
El refugi està excavat dins del marge d’una de les feixes de conreu de la casa i la seva obertura mira al costat de ponent.
En un altre lloc s’ha defensat que la Casa Nova del Bruguer seria una construcció del segle XVIII. Aquesta hipòtesi es reforça per la proximitat del refugi a la masia, perquè, trobant-se a escassos cinquanta metres, no tindria cap sentit construir-hi un refugi tan precari.
D’altra banda, sembla clar que la zona dels Plans havia estat conreada antigament (possiblement des de l’edat mitjana?) i que l’explotació es feia a partir de refugis com aquest o alguns altres dels quals hem trobat alguns indicis a les rodalies. N’hi ha un al punt 41º 48′ 002 – 002º 16′ 082 – 659.
De tota manera, de moment no hem trobat cap manera fàcil de datar ni l’origen de la masia ni, encara menys, d’aquests refugis.
A l’extrem sud dels Plans, en terme d’Aiguafreda, es troben les ruïnes d’aquesta antiga masia (41º 47′ 885 – 002º 16′ 055 – 653). Actualment, tot i no quedar ni un pany de sostre, s’hi aprecien quatre estances diferents, en dues de les quals es veuen els arrancaments d’una possible volta catalana, tot i que també podria ser que es tractés del sostre d’una cisterna.
La casa tenia la porta orientada al sud, i donava a una petita era. Les parets són de pedra del lloc i tenen un gruix aproximat de 50 cm.
A la part sud-est de la casa hi ha les restes d’una edificació feta en un sòl rebaixat. En principi podria semblar una bassa, però l’estructura no sembla corroborar aquesta hipòtesi.
La casa estava rodejada de feixes que encara es conserven a la part de llevant. Un camí travessa aquestes feixes i marxa cap al sud, tot guanyant progressivament altura fins que va a parar a la masia del Bruguer.
En un altre lloc hem explicat el procés de delimitació de les parròquies del Brull i Aiguafreda en aquest indret. Els límits municipals actuals i els parroquials des de 1709 passaven per aquest lloc (en concret per lo Pla o boscos del Bruguer), on aquell any es plantà una terma. Segons la documentació, aquesta terma es posà sota la gran Roca ahont esta cituada la casa del mas Bruguer cerca de un claper de pedras. La manera de referenciar aquesta fita permet pensar que la Casa Nova encara no existia, perquè hauria estat una referència molt més clara que no la que es va fer servir. Tot plegat permet afirmar que aquesta casa hauria estat construïda, com a molt tard, durant el segle XVIII.
Aquesta creu (41º 47′ 476 – 002º 16′ 872 – 845) delimita les parròquies del Brull i Aiguafreda. Està construïda en pedra rogenca, com moltes de les fites i termes de la zona, i fa 62 cm d’alçada i una amplada màxima de 28 cm. A la seva cara sud hi ha gravada una “A” i a la nord un “B”, que corresponen a les parròquies d’Aiguafreda i el Brull respectivament. Actualment, a pocs centímetres del terra, s’evidencia una ruptura que ha estat reparada.
Segurament és la mateixa creu a la que fa referència una documentació de l’any 1709 que es conserva a l’ABEV:
Aquest document explica que els rectors del Brull i d’Aiguafreda varen tenir una disputa “acerca los confins delas parroquias” en el seu límit des de la riera d’Avencó fins a la de Martinet. El conflicte era, sobretot, pels drets derivats d’un territori anomenat “lo Pla ho Boschos del Bruguer y acerca los horts del mas Saní, y vinya del mas Boix”
Per dirimir el conflicte es plantaren vuit termes, amb la lletra A a una banda i la B a l’altra.
La primera es trobava sota la Roca Alta, a l’altra banda de la riera d’Avencó, però “casi ala bella vora, prop de un xaragall ho torrentot que sen envista prop la casa del mas Sení”. Dues altres fites foren posades al costat del mas Saní, a prop dels horts, de manera que els horts quedaven a la parròquia del Brull i la casa a la d’Aiguafreda. Després “pujant per amunt dret al single al cap de munt del single venint a recta linia des de baix del Sení se posá altre terma en forma de creu convenint ab la terminació antiga que referia la Rodalia del Brull, ab estas paraulas et asendit usque in ipsam crucem de ipso brulio”.
A partir d’aquí, la delimitació parroquial seguia una torrentera i es posà una altra fita “pardalla del casalot del mas Brullet, ho Brull inferior”, d’acord amb el que establia la mateixa rodalia antiga
Seguint la mateixa torrentera, es posà una altra fita “ala part que mira la torrentera anal Brull prop de una font ques diu de Esqueja, y despres sen posa una altre sota la gran Roca ahont esta cituada la casa del mas Bruguer cerca de un claper de pedras, y despres sen posa una altre tirant vers lo Riu de Noguerola [riera de Martinet] en un turonet, y despres se posa la ultima prop y a la vora del riu de Noguerola de tal manera que las planas ho boscos del Bruguer ve a quedar la major part de la parroquia de Aiguafreda y la menor part ve a la de la parroquia del Brull”.
Avui dia, encara el límit municipal entre ambdós municipis segueix aquesta delimitació. Tal com diu el document, la demarcació passa sota la gran roca on està situat el Bruguer de tal manera que las Planes (o boscos del Bruguer), queden en la seva major part al terme municipal d’Aiguafreda i en una petita part al Brull. Sembla clar que el document fa referència a la zona que el mapa de l’editorial Alpina i el mapa de l’ICC anomenen “els Plans”, just a sota (oest) del Bruguer. Allà, la divisió municipal, que seguia una clara línia nord-oest, es desvia cap al nord fins que arriba a ponent del Montgròs. Només una concòrdia com la que comentem permet explicar aquest canvi sobtat de direcció.
La zona de les Queredes està formada per un gran caos de blocs provinents dels enderrocaments que ha generat la regressió del cingle.
Sota d’un d’aquests blocs (14ª 47′ 280 – 002º 15′ 543 – 632) s’ha habilitat un improvisat refugi, de planta i sòl completament irregulars, només reconeixible pel fet que presenta algunes restes de murs per tancar l’espai. Oferia una protecció molt precària i no se suposa que fos massa utilitzat (entre altres coses perquè té a prop altres refugis més còmodes, com la cova de Sant Martí). La seva obertura és a la banda est, és a dir, a la muntanya.
Es troba al costat esquerre del riu Congost, entre el pont de l’Abella del segle XVIII i el nou pont de finals del segle XX. Les intervencions arqueològiques que s’hi varen fer al 1986 no varen poder demostrar que es tractés de l’antic camí romà de Granollers a Vic. El que sí es va poder afirmar amb certesa va ser que corresponia als anys 1740, quan es va construir el pont de l’Abella.
Patrimoni Existencial 