Es tracta d’un edifici rectangular, de 35 m de llarg i uns 10 d’amplada, amb parets que en alguns llocs arriben als tres metres. En principi s’hi entrava per una porta molt petita, on calia passar ajupit. Com es veu en la foto aèria, està orientat de nord a sud, de manera que la seva part més alta quedava exposada al sol eixent. És justament en aquesta banda on es trobaven els antics ruscos.
Tot i que podria semblar una casa, l’edifici no presenta sostre i el seu interior és un penya-segat desprès, per on cal anar a trossos entre les pedres.
Les parets són fetes de pedra, a la part inferior, i tàpia, a la de dalt, rematada amb unes lloses que eviten el seu deteriorament.
A l’interior hi ha diversos llocs on es veu clarament que havia contingut ruscos d’abelles i fins i tot n’hi ha algun tros, tant de caixes quadrades com de ruscos cilíndrics (horitzontals).
A Sant Ramon, la Segarra, molt a prop de la carretera que porta a Tarroja, en el lloc anomenat Camí de Guissona, es troba un mur que serveix de marge a uns camps de secà, orientat al sud-oest. Si ens ha cridat l’atenció és per la presència de quatre fornícules que indubtablement havien servit per contenir unes tantes caixes d’abelles (una d’elles encara és al lloc).
El mur amb dues de les arneres
Detall de les arneres
Dues d’aquestes fornícules o arneres es veuen des de la carretera, mentre les altres dues queden amagades per la vegetació arbòria que creix al costat del marge.
Es troba a Espinavell (Molló) a 1.491 metres d’altura i apareix en el mapa de l’ICGC (tot i que sense nom) i en el de l’Alpina. Correspon al codi 445 de la Wikipedra (altres construccions).
Casal d’en Rodà. Detall de les fornícules
Es tracta d’una construcció rectangular, un mur de 14 per 7 metres, aproximadament, amb una entrada per la banda nord. Just al costat de l’entrada es troba un abeurador de fusta i una banyera més moderna (avui dia totes dues buides).
A la paret de ponent, la primera a la que toca el sol només sortir per l’horitzó, hi ha dues fornícules, de mides clarament diferents. La més gran fa 52 x 60 x 45 cm. La petita fa 45 x 20 x 50.
Tot fa pensar que, si més no la gran, servia com a lloc on dipositar un rusc d’abelles.
A Albalate del Arzobispo, Teruel, a part d’una magnífica ruta amb tombes antropomorfes i cassoletes i reguerons, es trobem diversos forns de guix. La majoria estan en un estat molt precari, però n’hi ha un que es va preparar per encendre’l i sembla que no es va arribar a fer. Això ens permet veure com funcionava:
Com es veu en el vídeo, el forn no era altra cosa que una estructura de pedra seca, en forma de ferradura, oberta per un dels seus extrems i destapada. Al seu interior es col·locava la pedra de guix, de manera que (com en els forns de calç) es deixés una o dues cavitats on es feia el foc.
El guix necessitava una temperatura molt més baixa que la calç per coure’s. El que era l’estructura del forn simplement servia per conservar l’energia i evitar que aquesta es dispersés en l’ambient. La pedra que constituïa el forn era sorrenca (gres), que aguanta molt bé les altes temperatures.
Adjunto una fotografia d’un forn de guix tal com el va veure Claudio Gómez l’any 1942:
A Torà, si no és un abeurador, ha de ser una tomba tallada a la pedra. Fa 1,65 x 0,35 metres i 20 cm d’altura en el lloc màxim. Està orientada a l’est.
Al costat hi ha un receptacle de 32 x 28 centímetres i 20 cm d’altura, que, si no és un altre abeurador, podria ser un receptacle d’ofrenes.
No massa lluny del lloc on es troben els esmoladors que hem citat anteriorment, en una zona on hi ha diversos elements que recorden el passat ramader de la zona (barraques, cabanyes, corrals), apareix una pedra aïllada que en una de les seves cares presenta el següent gravat:
Gravat a Tregurà
Semblaria que es tractés d’un joc de taula (el tres en ratlla), però per les mides i sobretot pel fet que està posat en una paret vertical s’ha de descartar, ja que no s’hi aguantarien les fitxes.
En la mateixa roca, es troben alguns gravats molt més recents, amb noms (de 1951, sembla ser) i altres símbols indesxifrables. Tot i que són més visibles, sembla que serien més recents.
Els “gravats” fusiformes o naviformes (amb forma de fus o de buc de vaixell) han rebut diferents cronologies i explicacions. S’ha dit que representen constel·lacions o que són marcadors de l’espai, resultat de pràctiques màgiques… fins i tot que són figures humanes molt esquemàtiques…
Esmolador 1
Fa temps que se’ls va considerar com a esmoladors de destrals de pedra (les anomenades pedres de llamp), hipòtesi que ha estat descartada. Al contrari, també s’ha considerat que aquelles eines servien per gravar aquestes “inscultures”. O sigui, que les destrals, d’efecte passaven a ser la causa del que s’ha vist.
També s’ha dit que són el resultat de l’extracció de pols de determinades pedres, de manera que seria utilitzada en algun ritual o pràctica sanitària que ignorem.
Sigui el que sigui, el cert és que n’apareixen tres en terme de Vilallonga de Ter, per sota de la pista que porta de Tregurà a Ribes de Freser.
En tots tres casos, s’hi evidencien dues coses:
Unes ratlles naviformes, de perfil en ve baixa, i uns quinze centímetres de llarg. En el primer cas són dos trassos paral·lels, i en el tercer quatre, mentre que en el segon n’apareixen quatre que convergeixen en un dels extrems.
Un espai o espais plans molt llisos i de textura suau, que correspon a la zona de fricció de les eines de tall.
Esmolador 2
Esmolador 3. En la fotografia s’aprecia clarament les formes rectilínies i la superfície d’abrasió (esmolador pròpiament dit)
Finalment, també s’ha de dir que en tots tres casos apareixen algun tipus de forat, que podria ser artificial (especialment en el cas número 1), però no es pot assegurar.
Pel que es pot observar, fins i tot es podria dubtar d’una cronologia massa reculada. En qualsevol cas, estan situats en llocs des dels que es podia atalaiar el bestiar que pasturava en un espai no precisament petit (però curiosament, a la zona on hi ha els esmoladors no hi ha cap barraca ni corral).
L’any 1938, Salvador Vilaseca i el doctor Enric Fossas, de Sant Quirze de Besora, varen visitar aquesta balma de Perafita, perquè el darrer hi havia trobat algunes peces de ceràmica. En el transcurs de l’exploració varen trobar-hi també “numerosos grabados esquemáticos distribuídos en distintos lugares de la cueva y pertenecientes, al menos, a tres técnicas distintas”.
Balma de les Heures
L’any 1943, els dos hi tornarien acompanyats dels professors Almagro i Pericot, i va ser llavors que es varen adonar de la importància de fer un estudi dels gravats, “entre los que se aprecian figuras humanas muy estilizadas“.
De tota manera, en el número 5 de la revista Ampurias, només es feia un resum de la peça de ceràmica que hi havien trobat. Es tracta, segons es deia, de peces de la primera edat del ferro. L’article conté, a més a més, el dibuix de dos punxons d’os, però dins del text no se’n fa cap referència (?).
L’any 2008, en la revisió del Mapa de Patrimoni de la Diputació de Barcelona, es deia que els gravats no havien estat localitzats posteriorment…
En diferents panys de la paret, es poden observar els gravats, molts d’ells tan fins que passarien desapercebuts a qualsevol observador.
S’hi veuen moltes ratlles molt primes, que no hi ha cap dubte que són artificials i que representaven alguna cosa. El que sembla que s’ha perdut són les figures humanes estilitzades que esmenta Vilaseca. Hi ha algunes imatges molt recents, algunes amb dates dels anys setanta, una persona que es beu una gerra de cervesa i un dibuix (segurament anterior) amb una inscripció que diu “Rinosauro”. També el nom d’un tal Enrique, que espero que no fos el metge que va descobrir l’indret.
Val la pena destacar una creu d’uns 15 cm d’altura, amb un peu triangular i feta per percussió. Just a sota hi ha tres solcs del mateix origen i tècnica, que no semblen tenir cap forma específica.
També crida l’atenció un conjunt de tres signes: un podria correspondre a la planta d’un peu, i els altres dos són cercles travessats per un eix vertical i amb una creu a la part de sobre. Potser eren representacions solars, o potser antropomorfes. El peu està buit per dins i conserva al seu interior unes línies fines, fet que segurament ens indica que era anterior al gravat de línies primes que ocupa tot el pany de paret.
Gravats a la Balma de les Heures
També s’hi troben algunes figures geomètriques, com quadrats, i alguna creu més petita que la que he citat anteriorment. Per la seva execució tècnica, val la pena esmentar una mena de cor i una línia corba fetes amb incisions molt petites (1-2 mm), en forma de punts. No es pot descartar que altres punts també estiguin sols enmig dels altres dibuixos.
Aquestes inscultures es troben al serrat de la Bassa (ICGC), tot i que sovint se li diu Serrat de les Marques. Es troben en terme de les Llosses (Ripollès), tot i estar molt properes a Alpens (Osona). Es tracta de dues pedres de gres, situades dalt d’un relleix de la carena. Si hi voleu anar, mireu-vos la descripció de l’Invarque o, millor encara, busqueu el serrat de les Marques al Wikiloc.
El nom no es pot dir que sigui gens original. I l’Invarque tampoc no és massa informatiu en relació a la seva datació, perquè li dona una cronologia molt àmplia (des de medieval fins a modern, o sigui, de l’any 400 fins a 1789) i segurament tardana (s’ha dit que algunes de les representacions són d’època neolítica).
S’ha dit també que podien ser marques de pastor, però el mateix Invarque ho desmenteix (“La seva relació amb fites geogràfiques relacionades amb marques de bestiar, com indica G. Cutrina, sembla dubtosa donada la gran diversitat de símbols representats”).
Des del meu punt de vista, no hi ha dubte de la cronologia prehistòrica de moltes de les figures.
Pedra oriental del Serrat de les Marques
Algunes semblen creus, que acaben amb rodones o triangles, però hi ha una figura que sembla una creu sense el pal de dalt, que hauria estat substituïda per una rodona. Els extrems dels braços apareixen bifurcats, com si fossin mans; i el peu és doble. És possible que correspongui a una creu antropomorfa com les que descriu Jean Abélanet (i si no, ja ens ho fareu saber). S’ha de dir, però, que el cap (rodó) és força dubtós.
Creu Antropomorfa
A la imatge de sota es veuen algunes creus antropomorfes (mireu sobretot les figures 14, 15 i 16), tal com les va dibuixar Jean Abélanet. S’ha de dir que es troben als Pirineus Orientals, concretament les indicades es troben al Roc de les Creus de Conat. Abélanet diu que al roc de les Creus es troben diferents casos de creus relacionades amb cercles.
Creus antropomorfes, segons J. Abélanet
Finalment, també sembla indubtable, que a la roca occidental apareixen diverses cassoletes.
Patrimoni Existencial 