Categoria: Arqueologia

Les Covetes dels Moros (Bocairent)

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

Es troben a Bocairent (Vall d’Albaida), en una paret propera al poble orientada al sud-oest.

Es tracta del grup de coves-finestra artificial més conegut de la zona, tot i que n’hi ha altres exemples.

Vista general de les Covetes

Es tracta d’unes cavitats artificials obertes a la paret amb forma de finestra, i actualment és un dels recursos turístics de la vila.

El conjunt està format per més de cinquanta finestres, algunes no acabades. Estan disposades en tres o quatre pisos irregulars, i sembla que en origen no estaven connectades les unes amb les altres, ja que la majoria disposen d’ancoratges per lligar una escala de corda per enfilar-s’hi. Avui dia, però, estan interconnectades entre elles, de manera que es pot seguir un traçat laberíntic (i així et conviden a visitar-les, com si fos un joc: cal trobar la continuació, indicada per escales i cordes en els llocs més complicats).

Detall d’una de les finestres, amb una corda per entendre com funcionava l’escala d’accés

Avui dia s’hi entra per una còmoda escala metàl·lica, però encara són visibles els antics graons per on es podia arribar fins a la boca més baixa d’una d’elles.

Les cambres, quasi totes de planta aproximadament rectangular i variables quant a mesures (2,5×3 m. i 2,5x 4 m., com a mitjana), no presenten sitges ni elements destacables, i solament unes quantes tenen dipòsits o compartiments oberts, diu la pàgina web del lloc.

Interior d’una de les covetes

Aquestes cavitats han estat interpretades de maneres molt diverses, des de graners a coves sepulcrals, passant per oratoris visigòtics. Avui dia, però, el guia ens explica que el més raonable sembla que siguin antics graners i cambres de refugi de persones i béns. Les possibilitats de datació són molt poques, atès que no hi ha aparegut cap vestigi arqueològic ni cap inscripció. Tot i això, el Museu Arqueològic d’Ontinyent creu que es tractava de graners-magatzems de seguretat, realitzats en època andalusina (hispano-àrab), que servirien a determinades comunitats camperoles de les proximitats, molt probablement d’ascendència berber. Sembla que és un model de graner traslladat del nord d’Àfrica (els tazaghin de l’alt Atles, per exemple).

Correspondrien a un moment molt precís, probablement entre els segles X-XI.

Més informació. I més. I un molt bon article.

Connexions “modernes”

El molí subterrani d’Alfafara

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

No massa lluny de Bocairent, es troba el petit poble d’Alfafara. Des del centre del poble, comença un itinerari amb marques blanques i grogues que ens condueix al molí rupestre del Pantanet (indicat des de la carretera). S’arriba fins ben a prop amb cotxe, tot i que només ens guiaran les marques del PR.

Vista general del molí- A l’angle superior dret hi ha el pou

Abans d’arribar al lloc, trobem a la nostra esquerra la resclosa, feta de grans carreus quadrangulars. Encara es reconeix per on passava el rec, i a l’altra banda del camí, una pedrera d’on es va extreure la pedra per construir-la.

Allà mateix trobem una masia abandonada, que sembla que també havia estat un molí. El que ens interessa, però, es troba poc més aigües avall, on el torrent s’estreny. De fet, des de la casa en runes ja es veu l’entrada del molí hipogeu.

Situats davant de la porta principal, a la nostra dreta, a nivell del camí, hi ha un espai rodó tallat a la roca i amb un rebaix, que segurament correspon al sòcol d’un antic molí. De tota manera, caldria una neteja del lloc per assegurar-ho.

Primitiu assentament del molí

Just a sobre de la porta, per sobre d’unes regates que servien per desviar l’aigua que regalimava per la paret, es reconeix un espai rectangular tallat artificialment. Si hi pugem, amb compte, veurem que es tracta del pou del molí, que de seguida es transforma en un tub rodó d’uns sis o vuit metres de profunditat. Vigileu que no hi ha cap mena de barana ni de protecció.

El pou o cup

El casal del molí es troba excavat dins de la roca. Entrant, a la dreta, trobem la mola que queda sobre el lloc, una mola força recent (de fet, inscrit sobre la roca damunt de la porta hi ha gravada la data de 1887). Tallat a la paret, hi ha diversos encaixos de difícil interpretació.

Mola i encaixos a la paret

Al fons d’aquesta primera sala, en trobem una de més petita, que té la particularitat de contenir una pica perquè els animals mengessin. Això fa pensar que potser en algun moment va funcionar com a molí de sang.

L’estable interior

De tota manera, el rec, el pou i el carcaba, tallats gairebé tots ells en la roca mare, indiquen la presència d’un molí hidràulic. L’aigua, després de ser conduïda pel rec arribava directament al pou, sense cap mena de bassa per emmagatzemar-la. Després de moure la roda, sortia a l’exterior per un rec subterrani que actualment no es pot seguir perquè està superembadissat (de tota manera, s’identifica amb claredat i es veu la llum exterior des de dintre).

A l’entrada del molí, a la paret de la dreta, hi ha diverses creus gravades a la paret. També a la part de fora trobem algunes formes que semblen tallades a la roca. I, al terra, algunes cunyeres rodones força petites.

Un petit corriol, mig penjat, permet seguir el rierol aigües avall i, al cap de pocs metres, trobem una escala tallada a la roca i molt desgastada, que duu a una cavitat artificialment tallada, que queda lleugerament per sobre del molí.

Aigües avall, el camí es converteix en un rec tallat a la roca, amb una bifurcació i tot. No l’hem seguit més avall per no tenir temps.

És dels pocs molins subterranis que coneixem. En algunes pàgines web es diu que és medieval, però només he trobat referències documentals de l’any 1637. Se sap que era un molí del poble, amb privilegi reial, però que l’any 1646 la universitat se’l va vendre a un particular.

L’any 1644 es va arrendar en subhasta pública, amb la condició que el contracte duraria fins que el molí “ya no tenga agua suficiente para moler“. El mateix document ens informa que tots els veïns del poble estaven obligats d’anar-hi a moldre. (font)

 

Una possible premsa en algun racó del Collsacabra

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

En un altre lloc ja vaig intentar demostrar la presència de l’elaboració de vi al Collsacabra, segurament ja en època medieval.

Darrerament ha aparegut aquesta possible base de trepit i elaboració de most, que si es confirma que és el que se suposa, no hauria presentat premsa pròpiament dita, En aquest sentit, estaria en la línia d’algunes estructures descrites per la zona, però seria força més clara.

El conjunt està construït sobre un gran bloc de gres, relativament fàcil de treballar. A part de la zona arrodonida de trepit (una mica més d’un metre de diàmetre), en destaca el rec per on s’escorria el most. Uns antics graons permetien pujar al cim del monòlit.

El conjunt es complementa amb algunes regates i cassoletes de difícil interpretació.

 

Les tombes del Noguer (Collsacabra)

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

Que a prop del Noguer hi havia unes tombes antropomorfes tallades a la roca, era força sabut. Tot i això, no sempre s’havien pogut trobat (1).

Però quan el Jordi me’n va indicar l’emplaçament exacte i matemàtic, ja no vaig tenir excusa.

La sorpresa va venir en comprovar que en una d’elles, hi ha una mena de regates i unes cassoletes tallades a la roca. I, per sorpresa, vàrem descobrir que la tomba està connectada per la seva part superior a dues regates que recorren el sòl rocallós, una més evident, que sembla resseguir el perfil de la roca, i una que talla més pel dret. Ben mirades, no tenen sentit ni per allunyar l’aigua de la tomba, ni per conduir-la-hi. O sigui, que queda el camp obert a considerar-les unes regates rituals.

Per la part inferior, on estarien els peus del difunt, apareix una regata més marcada i no tan llarga, que connecta amb una cassoleta de forma quadrada i continua fins a una segona cassoleta arrodonida.

 

Nota 1 – Diu l’inventari de patrimoni arqueològic de la Generalitat de Catalunya:

Tomba o tombes (ja que una d’elles es troba molt desdibuixada) escavades a la roca, de tipus antropomorf. La tomba que es conserva en més bon estat fa uns 2,2 metres de llargada, i d’amplada de cap/espatlles/peus amida 30/60/26 cm respectivament. S’observen uns forats circulars que fan pensar en una possible construcció de fusta ara inexistent. També hi ha unes creus que molt bé podrien ésser d’èpoques més recents.

Durant la visita efectuada a aquest lloc el setembre de 1993 amb motiu de la revisió de la Carta Arqueològica d’Osona, no va ser possible localitzar les tombes.

 

 

Coves de Ribes

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

Més o menys al quilòmetre 126 de la N-260, al límit sud de Ribes de Freser, es troben les coves de Ribes (dites a vegades de la Corba). Es tracta d’un conjunt de cavitats excavades a la roca calcària que tenen, com a molt, una trentena de metres de recorregut (en trobareu la topografia, aquí).

Podria ser que fos en aquest punt on al segle IX es varen aturar les tropes sarraïnes en el seu atac contra Narbona. Les primeres notícies documentals, però, són del segle XII, i se’n perd la pista al XV, tot i que sabem que en l’onada de pesta de 1650-1652 s’hi va situar una porta que impedia la circulació de persones i mercaderies, fins al punt que la farga de Campdevànol va haver d’aturar-se per manca de matèria primera per treballar.

Al segle XVI, la crònica aragonesa de Jerónimo Zurita hi fa referència dient que eren dues roques situades a banda i banda del riu, a un tret de pedra de distància, i que només s’hi podia pujar per uns graons. Aquesta descripció sembla indicar que Zurita coneixia l’indret, però no ho puc afirmar.

Coves de la banda occidental

Jeroni Pujades (1609) també en parla amb força deteniment i ens aporta informacions interessants, com ara que en un costat hi ha quatre coves mentre a l’altre només n’hi ha una. De les primeres diu que tenen unes fustes travessades a mode de baranes, perquè no caiguin els qui s’hi aboquen. A l’altre costat (llevant), “(…) se ve una cueva que tiene garita de cal y canto, cuyas claraboyas o troneras , que acá llamamos espilleras, se descubren hasta nuestros días. Estaba esta garita cubierta de tablas y maderas, mostrando su duración o perpetuidad, y debieron de ser de gruesas teas o incorruptibles enebros: hoy no se halla camino, senda ni subida para estas cuevas, ni hay quien pueda decir lo que allá se esconde.” Pujades continua amb altres detalls d’interès però que avui dia no es reconeixen o han desaparegut.

Quan es va publicar la Catalunya Romànica (volum dedicat al Ripollès) es va dir que no es podia precisar què en quedava, perquè calia pujar-hi escalant. De tota manera, encara s’hi reconeixia, a la banda de llevant, diversos trossos de mur fets amb pedra tallada i les restes d’una construcció de fusta formada per dues grans bigues que sobresurten  i que permeten pensar en un sòl o base artificial. Tal com deia Pujades, no s’hi veu manera d’accedir-hi, perquè està situada just a sobre d’un petit balmat, i aquesta morfologia no sembla haver estat afectada per la construcció de la via del ferrocarril (que queda just a sota).

Estructura penjada a la banda oriental

A la banda occidental, es descrivia el camí d’accés tallat en part a la roca, i amb un aparell de caràcter medieval. Vist des de fora, sembla que la part final del sòl d’aquesta cova estigui fet amb grans lloses tallades, disposades en forma semicircular.

Tal com es veu en les imatges adjuntes, dins d’aquesta cova hi ha una mena de dipòsit pràcticament quadrat, d’un parell de metres de costat, que té la peculiaritat que no toca el terra de la cavitat, sinó que s’hi pot passar per sota. Semblaria correspondre a una cisterna per recollir aigua de pluja, tot i que actualment està completament seca. Al final de la galeria (a la que s’accedeix pel camí penjat, com ja he dit) s’obre una gran boca, on hi ha una mena de paret que tanca parcialment la cavitat i que podria ser que presentés una mena de matacà. Just a sobre, en un lloc aparentment inaccessible, es troba una gran biga de fusta penjada uns tres o quatre metres més amunt (es veu des de la carretera i sembla que correspon a una de les baranes que cita Pujades). A l’interior de la cavitat hi ha altres marques que indiquen la presència humana.

Pel que fa a la cavitat de la banda oriental, avui dia accessible per una curta via d’escalada artificial, no em puc dir res més que el que mostren les imatges, donat que encara no hi he pogut ascendir.

La Pedra Cavallera de Cabacés

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

Ja fa anys que en Ricard va descobrir el conjunt de la Pedra Cavallera, als afores de Cabacés.

Es tracta d’una agulla de conglomerat, amb una franja calcària que li fa com de barret, que s’aixeca amb prou feines uns sis metres del terra. De tota manera, resulta inaccessible per tots els seus costats. Per arribar al cim cal fer una petita escalada, no gens fàcil.

Un cop a dalt de tot, es troben un seguit de forats rodons de 7-8 cm de diàmetre i uns 13 cm de profunditat que ressegueixen el perímetre de mitja agulla, a escassos centímetres del caient. Tot fa pensar que es tracta dels encaixos per aguantar alguna estructura de fusta, com la que es va descriure al Castellar de Granera. També, com allà, apareixen dos encaixos al centre que suggereixen que es podria haver aguantat una coberta, segurament d’elements vegetals o fusta.

Sabem que Cabacés és un lloc d’origen aràbic, quan rebia el nom d’Avincabasser.