Mas Bonet

Mas Bonet

El mapa de l’editorial Alpina indica una casa amb aquest nom a llevant del Domingo, on comença el pendent que condueix a la riera del Molí de l’Adrobau. Suposem que es tracta d’una estructura de la qual només es conserva un pany de paret de pedra i fang i una seixantena de centímetres de gruix, situada en el punt 41º 47’ 062 – 002º 21’ 852 – 780, a tocar d’uns camps.

Pladevall (1998, p.152) documenta un mas Bonet habitat al 1419. Al 1748, en una llista de confrares del Roser apareix Ramon Vesa de Masbonet.[1]

El 18 de febrer de 1840 s’enterrava a la Castanya un home a qui anomenaven “el Abi Pilé”, que es deia Anton. Era un vidu de Castelladral. “(…) est home lo dia anterior mori de una caiguda en una Peña de Masbonet, que feia carbó, y despues de la caiguda no tarda motl a morir (…) se demaná á las casas de esta Parroquia si voldrian fer la caritat de donar fusta per ferli caixa, se lográ, y tot se feu de caritat per no tenir ell res.”[2]


[1] ABEV, Castanya, P.01/2 (1746-1772).

[2] ABEV, Castanya, C-D/2, p. 91-92.

El Jovany

El Jovany

Masia a escassos metres al sud del Domingo (41º 47’ 001 – 002º 21’ 838 – 811).

En la seva estructura actual, s’hi accedeix per una porta a la banda sud-est de la casa (mirant cap a llevant). De seguida es troba la que fou la porta principal (amb un arc conopial mig amagat per les reformes) d’on, pujant quatre graons, s’arriba a la cuina, amb forn, xemeneia, una finestra, una pica d’aigua i una cuina econòmica.

A la banda dreta de la cuina, una porta condueix a un segon pis (sobre un estable amb accés independent des de la façana est), on una petita escala de fusta duia a una nova estança sobre el rebedor. De lluny s’observa una llinda de cert interès, però no s’hi pot accedir. A la banda esquerra de la cuina, una escala de fusta permet pujar a les habitacions. Actualment les parets són negres de sutge.

Pladevall (1998, p.153) la documenta al 1697, però al 1616 ja apareix una Magdalena Jovanyia en una llista de confrares de la confraria del Roser de la parròquia, referència que trobem de nou al 1654.[1]

El 22 de novembre de 1723, s’enterrava a la Castanya Arcàngela Figuera, del mas Jovany, que només va rebre el sagrament de la penitència “(…) per aver mort de repente de un sanch fluix en lo part y pari una filla y fou batejada per mi lo Rr de la Castanya a peu de obra y mori al instant y fou enterrada junt ab la mara ab una missa resada.”[2]


[1] ABEV, Castanya P.01/1 (1616-1736).

[2] ABEV, Castanya, C-D/1, p. 166.

El Domingo

Forn del Domingo

Masia al nord-oest del molí de l’Adrobau, a tocar de can Jovany (41º 47’ 024 – 002º 21’ 823 – 814).

Té una planta de 10 m x 10,70 m, sense comptar un parell de corts que hi ha al sud, i la seva estructura és molt semblant a la del Llançà. L’entrada de la casa condueix a la cuina per una porta d’1 m x 1,80 m. Aquesta peça fa 4,80 m x 4,0 m i té una petita finestra a la banda nord (20 cm x 25 cm). A la cuina hi ha un forn negre, que es manifesta a la façana principal, a ponent de la porta d’entrada.

A la banda de llevant de la cuina, una porta permetia accedir a un segon pis (el primer pis era reservat als animals) on hi havia dues habitacions. En la primera d’elles hi ha dues fornícules a la paret oest.

La part de la cuina presenta una coberta a dues aigües paral·lela a la façana principal. La coberta era feta de teules àrabs, però no hi manquen algunes lloses de pedra plana. Els murs són fets amb pedra i fang i fan 60 cm de gruix.

A la part destinada al bestiar, que està formada per dues grans estances situades sota les habitacions, s’hi accedeix per un arc rebaixat que deixa una obertura d’1,80 m d’amplada.

A la porta de la cuina, una llinda plana molt desgastada sembla presentar la data de 1679. Tot i això, Pladevall (1998, p.153) no la documenta fins al 1855. Nosaltres creiem, però, que seria força anterior, perquè en una confessió de les peces de terra que posseeix Pere Figuerola i  Viladecans, de l’any 1797, es parla de “tota enterament aquella casa vulgo dita den Domenech o la Barraca”.[1] De fet, segurament es tracta del mateix Domingo que paga la confraria del Roser de la parròquia des de 1656.[2]


[1] ABEV, Castanya U/3.

[2] ABEV, Castanya P.01/1 (1616-1736).

El Cafè dels Carlins

El Cafè
El Cafè

Actualment tothom en diu el Cafè, però el record històric ens porta a anomenar com el Cafè dels Carlins el mas que antigament es deia la Casa de les Lloses (41º 46′ 541 – 002º 19′ 736 – 1191). Avui dia és una de les raconades més bucòliques de la Calma, tot i els episodis històrics que s’hi varen desenvolupar.

De la natura hostalera de la masia ja en donava compte Artur Osona en la seva guia del Montseny, tot i que l’hostal no en sortís massa ben parat: “(…) la casa del Cafè (1.200 m d’alt aprox.), hont no s’hi troba ni vi ni ayguardent y poca aygua” (p. 146).

 

El Bassau

Teuleria del Bassau
Teuleria del Bassau

Actualment, del Bassau, amb prou feines en queden quatre rocs en el punt 41º 47′ 126 – 002º 19′ 773 – 1144. El primer esment de la masia l’hem trobat l’any 1724, però segurament ja existia d’abans. És possible que la casa prengués el nom d’un biot proper, perquè en una consueta de 1666 es diu que la rodalia de la Móra “(…) sen va desde Terrús per lo Camí Real enllà fins al Pla del Bassau y després sen va per dit Camí Real qui va a Sant Sagimon fins a camp de Bernat (…)”. El pla del Bassau era un lloc humit fins no fa massa dècades, fins al punt que aquí (41º 47′ 186 – 002º 19′ 186 – 1159) es va construir una teuleria, de la qual no en queda pràcticament res a part del topònim i algunes restes de teules.

Hem buscat alguna cosa que recordi una teuleria en dues o tres ocasions, però sense èxit. Només les restes de les teules i el mur que es poden veure en les fotografies.

De tota manera, l’existència de la teuleria i de la masia ha estat comprovada per memòria oral. Efectivament, en Ramon del Boscàs l’estiu de 2011 ens va confirmar la situació de la Teuleria i ens va explicar que no era una casa, sinó una explotació temporal. També digué que l’aigua la recollien d’un petit biot que hi ha allà mateix, que per poc que plogui s’omple d’aigua. Per tant, només podien fer les teules després de ploure. Calia coure-les. És possible que aquesta feina la desenvolupessin persones expertes en la seva realització.

Restes de teules de la teuleria del Bassau
Restes de teules de la teuleria del Bassau

 

"Gentes sin creencias, naturales del reino vecino"

Preparant la pila de carbó
Preparant la pila de carbó

Gentes sin creencias, naturales del reino vecino”. D’aquesta manera definia el rector de Tagamanent els carboners que es trobaven a la seva parròquia, l’any 1892: gent indiferent a la religió. La indiferència religiosa tenia diferents causes, però la primera de totes era “El haber en estos bosques algunos que se dedican á hacer carbón, gentes sin creencias, naturales del reino vecino.”

Per tant, era gent marginal, poc integrada a la vida comunitària; una gent que s’unia en aquell moment a un seguit de persones que formaven el segon col·lectiu que explicava la incredulitat dels parroquians: “El estar domiciliados algunos cuya procedencia se ignora, como curanderos, desertores, etc.[7]

Però quedem-nos amb aquests carboners i les seves famílies. La seva vida, dura, molt dura, els duia a pagar amb la vida la seva supervivència. En aquest sentit, el 18 de març de 1780, s’enterrava el fadrí Mariano Bosch, de 24 anys, mort quan  “(…) uns homens feiant carbo a la heretat del mas parera, y tirant tions costa avall un tio lo tocha”.[1] En un sentit semblant, el 8 de maig de 1819 moria a la Castanya Pau Tubau, fadrí piler de 25 anys, “(…) al qual los seus companys en lo dia antes encontraren ofegat al peu de una pila de carbó encés (…)”; era natural del bisbat de Carcassona.[2]

En aquest cas es tractava de joves pilers. Però el 18 de febrer de 1840 s’enterrava un home a qui anomenaven “el Abi Pilé”, que es deia Anton, un home vidu natural de Castelladral: “(…) est home lo dia anterior mori de una caiguda en una Peña de Masbonet, que feia carbó, y despues de la caiguda no tarda molt a morir (…)” sense sagraments. L’home era tan pobre que “(…) se demaná á las casas de esta Parroquia si voldrian fer la caritat de donar fusta per ferli caixa, se lográ, y tot se feu de caritat per no tenir ell res.”[3]

Pobres, desplaçats, joves o vells, però força marginals o marginalitzats…

Un cas força diferent a aquests va tenir lloc el 19 de gener de 1841, quan a la Castanya  s’enterrava un home, un comerciant de Cardedeu, que havia mort mentre anava a pesar el carbó:

“(…) que lo trobaren mort en las Peñas anomenat Puiganau de la Castaña, y segons consta ab la carta que portaba en sa barretina se deya  Joseph Sabater y Bartre Comerciant de Cardedeu, que habui feya quatre semanas que faltava y no sen sevia (sic) res per haber marchat en temps inclement de sa casa, per pasar carbó en dit Puiganau, y com feya dias que lo buscaban, son fill Joseph Sabater, Jaume Cortada son coñat, y Pau Planas de Monseny lo trobaren lo dia antes en  dita Peña de Puiganau, mort sens ser malmes, ni ferida alguna (…)”.[4]

Escena d’un Còdex d’Història Natural (s. XIV).
Escena d’un Còdex d’Història Natural (s. XIV) que mostra uns carboners posant en pràctica la seva feina

Un altre accident mortal va tenir lloc al juny de 1866, quan a la Castanya morí Martí Soler, solter, carboner de 33 anys, fill de Montseny, el cadàver del qual “Se lo halló mucho y muy quemado de las llamas que salieron de la pila o monton de carbon que hacia (…)”.[5] Aquest era un accident força habitual: la caiguda dins de la pila encesa quan s’hi havien d’enfilar per evitar les entrades d’oxigen al seu interior.

També era foraster un altre carboner la filla del qual era enterrada el 9 desembre de 1823, al Brull. La noia tenia 15 anys i el rector va escriure que era “(…) semifatua, o del tot fatua filla de Joan Baptista Bover carboner de la parroquia de Caralps bisbat de la Seu de Urgell, que feia carbó en esta parroquia del Brull en la casa de la Morera ahont habitava la sobredita sa filla.”[6]

Aquest cas ens permet entendre com la noia estava afincada en una de les grans masies de la parròquia, mentre el pare s’estava, segurament, en una cabana de carboners. De fet, al 1798, el llibre de confessions de la parròquia de la Mora hi apareix el “Piler del Clot”, que és un carboner, però no viu a la masia. Com aquest, hi havia força altres casos de gent forastera i marginal que feia treure fum a les nostres muntanyes.

 

[1] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, A-C-D-M/1, sp.

[2] ABEV, Castanya, C-D/2, p. 60.

[3] ABEV, Castanya, C-D/2, p. 91-92.

[4] ABEV, Castanya, C-D/2, p. 93.

[5] ABEV, Castanya, C-D/2, p. 228-229.

[6] ABEV, Brull, D/2, 346.

[7] Citat en Sans, Josep, 2008, Catàleg d’esglésies del Bisbat de Vic. Inèdit, ABEV.

 

El sot de la Creu

Sot de la Creu
La creu del sot de la Creu

En el lloc conegut com a Sot de la Creu hi ha una creu clavada en el tronc d’una alzina (0445084 – 4626161 -1094). L’home de la Cortada explica que al Boscàs tenien un rabadà molt petit a qui varen tractar molt malament durant la seva estada a la casa. Ho va passar molt magre fins que un dia va abandonar el lloc. Anys més tard va tornar a casa de l’amo tan ben vestit i arreglat que no el varen reconèixer. L’home va demanar a l’amo del Boscàs si el podeia acompanyar pel camí que puja al Bassau. Quan varen ser al sot de la Creu li va explicar qui era i li va recordar els tractes que havia rebut. Després de fer això, el va matar allà mateix. La creu recorda aquest fet.

Es tracta d’una petita creu metâl·lica de 30×17 cm, clava al tronc d’una alzina, a escassos metres del petit torrent, normalment sec, que forma el sot de la Creu. Baixant pel camí, després de passar el torrent (on uns mur de pedra defineixen el camí), es troba en una alzina força gran que es veu des del mateix camí (potser a 20-30 m del torrent). Si es fa el camí de pujada, la creu queda a la part del darrere del tronc de l’alzina, de manera que només és visible si es gira la vista enrere.