Can Batassa

Can Batassa
Can Batassa

Es troba en una petita carena secundària que baixa cap a la baga de can Xicola (41º 43′ 483 – 002º 16′ 864 – 501), en un lloc molt embardissat i de difícil accés. La casa s’orienta al sud.

Es tracta d’una casa de dos pisos, actualment força malmesa tot i presentar indicis d’haver estat habitada fins recentment. A la façana trobem una porta rectangular i una petita finestra, a la planta baixa; al pis superior hi ha dues finestres. També hi ha una placa metàl·lica que diu “any 1700” (completament descontextualitzada). Una rajola blanca amb lletres blaves diu “Alavado sea Dios”. A la porta hi ha una ferradura, un sol i una oreneta metàl·lics clavats.

Segons el catàleg de la Diputació, aquest mas també era conegut amb el nom de can Banero i “La tècnica constructiva utilitzada presenta murs de paredat comú amb l’ús de petites pedres sense treballar i lligades amb morter que en algun punt es conserva fins l’alçada original, tot i que el seu estat de conservació no és gaire òptim. A la planta baixa, trobem un nucli format per diverses estances, una gran part del qual està dedicat al bestiar i s’ha alterat la seva disposició original. Per algunes evidències que en resten, la teulada hauria estat de doble vessant, i de la que actualment només en resta alguna biga. Els annexos ramaders es disposen al voltant del cos principal, i també es troben parcialment enrunats. Algunes d’aquestes construccions auxiliars conserven part de l’arrencament de la coberta. Es tracta de construccions fetes amb carreus de pedra local, força treballats i lligats amb morter i deixats a vista. Les obertures conservades són minses, ja que en queden els brancals de pedra i la llinda de fusta. Es conserva alguna de les obertures, tot i que no s’observa cap inscripció marcada, algunes presenten l’ampit, la llinda i els brancals de pedra amb arestes bisellades.”

Segurament es tracta d’una construcció d’època moderna, a partir del segle XVII, mantenint-se dempeus fins inicis de segle XX, com indiquen diverses fonts orals.
Dues mànegues de plàstic duien aigua fins a la casa. La recollien de la torrentera que després passa pel costat de can Martorell, en un punt on hi ha un petit salt i on neix l’aigua d’una deu. Per recollir-la s’hi va construir una petita bassa, tot i que avui dia està en desús (41º 43′ 425 – 002º 16′ 847 – 517).

Poc metres per sobre, a la dreta del torrent, hi ha una antiga feixa amb un safareig (1,40 m de costat x 1 m de profunditat) i un pou del qual només es conserva la part subterrània. Fa 902 cm de diàmetre i uns 7 m de profunditat. El pou es troba en el punt 41º 43′ 417 – 002º 16′ 861 – 528).

Si voleu accedir a la casa, és millor fer-ho des de la part superior, passant pel camí que duu a la bassa abans esmentada (unes mànegues de plàstic negre us conduiran a la casa).

Una mica més al nord de la casa hi ha les restes rectangulars d’un edifici annex sense sostre ni portes.

Can Pere Planes

És la darrera casa que es troba pujant des de Sant Pere de Vallcàrquera cap a Sant Cristòfol de Monteugues, just abans de travessar la Riereta. Tot i que actualment està senyalitzada com can Matamoros, el seu nom tradicional era can Pere Planes, tal com recull el mapa de l’editorial Alpina i apareix en la documentació històrica. Tot i això, hi ha qui sosté que el nom és can Pere Plana, pel fet d’haver estat construïda en un espai molt planer.
Es tracta d’una edificació de planta baixa i un pis que no apareix en els fogatges de finals de l’edat mitjana i principis de la moderna.
La documentació que es conserva a l’ABEV ens indica que el 28 de maig de 1713, Francesc Bosch, de Tagamanent, com a posseïdor del mas Cap-Rech (un mas del sot de Vallcàrquera desaparegut) estableix a Aleix Planes, treballador de Vallcàrquera, una peça de terra boscosa que pertany al seu mas, a la partida del Socau. Aquesta peça limita a llevant amb terres de Dosrius, a migdia amb el mas Puig i a ponent i tramuntana amb la Riereta que ve del Socau. En l’establiment s’estableix el pacte que “(…) dins dos anys milloreu dita pesa de terra, edifican casa y ort (…)” i que paguin cada any dues lliures de censos i una entrada de dos pollastres.
Una setmana abans, el 20 de  maig de 1713, el mateix Francesc Bosch, de Tagamanent, propietari de Cap-Rech, estableix a Aleix Planes, una altra peça de terra situada a la partida dita del Cogulló, peça que en 9 anys havia de plantar de vinya.  El Cogulló és un turó de 599 d’altura que s’aixeca a llevant de Dosrius, i al nord-oest del Socau. En aquesta zona, Pere Dosrius ja havia establert una vinya al seu germà Anton (17 de maig de 1709).

Can Martorell

Can Martorell
Can Martorell

El mapa de l’editorial Alpina situa correctament les restes d’aquest mas en el punt 41º 43′ 498 – 002º 16′ 781 – 400. En canvi, sembla que les restes que porten aquest nom en el mapa de patrimoni de la Diputació correspondrien a una altra masia.

Can Martorell va créixer adossada a una gran pedra sorrenca, que tanca la construcció per la banda nord, fent-li de paret. Aquest gran bloc va ser estabilitzat mitjançant la construcció d’un contrafort per evitar el seu moviment.

Es troba al costat mateix d’un petit torrent, que sembla que permetia regar algunes hortes. En conjunt, l’edifici podria fer uns 15 m per cada costat i sembla que estaria distribuït en tres grans espais, situats a diferent nivell.

Al voltant de les restes de la casa hi ha unes feixes molt ben disposades, en les quals encara s’aprecien restes d’oliveres i castanyers. També hi ha una plantació de pi roig i alguna alzina amb indicis d’haver estat carbonada.

Dins de l’estança que actualment presenta la millor conservació hi ha una peça quadrada de 2,30 m x 1,80 m que podria correspondre a una antiga tina, a la qual s’abocaria el contingut des de l’habitació superior (el seu espai útil a l’interior fa aproximadament 1,75 x 1,30 m).

Una de les coses que destaca d’aquesta masia és la presència d’una llinda de l’any 1827 (1,60 m x 30 cm x 20 cm de gruix). De tota manera no es pot dir si es tracta d’una reforma o de la data de construcció de l’edifici. La podeu veure aquí.

Aqüeducte del Figaró

 

Aqüeducte del Figaró
Aqüeducte del Figaró

A sobre del CEIP Montmany-Figaró, en direcció a la C-17, es veuen unes arcades que corresponen a un aqüeducte que conduïa les aigües cap a la zona sud del nucli de Figaró (com si volgués anar a Gallicant). Es tracta d’un petit canal, fet amb ciment i maons, que semblaria ser força recent.

La construcció de la C-17 va suposar la desaparició de part del seu traçat a la banda sud. Per la part nord, tampoc no s’ha pogut esbrinar de quin lloc provenia, tot i que segurament recollia aigua del torrent de la Font d’en Llanes o d’alguna mina propera (el mapa de patrimoni de la Diputació inclou una mina uns metres per sobre de la font d’en Llanes).

 

El Mojó de Roca Centella

El cim de Roca Centella
Cim de Roca Centella amb el vèrtex geodèsic

Al cim de Roca Centella (41º 43′ 187 – 002º 19 – 339 – 998) s’ajunten els termes municipals de Tagamanent, Figaró-Montmany i Cànoves-Samalús. Per un estrany joc, que Joan López Cortijo ha intentat resseguir en aquest article, sembla que aquest topònim és històricament recent i que aquest cim hauria de dur el nom del Mojó.

El diccionari Alcover-Moll defineix un molló com una “Pedra robusta ficada en terra perquè serveixi d’indicació de límit d’una propietat, d’un país, etc.” i en el mateix sentit es pronuncia el DIEC quan el fa sinònim de fita. De manera que si a algun dels cims de les carenes d’en Bosc li correspon aquest topònim, està clar que aquest seria el cas del que actualment coneixem com a Roca Centella.

En un altre lloc, ja hem parlat de la visita que als anys trenta va fer a aquest indret Antoni Gallardo. Gallardo va néixer a Barcelona al 1889 i va estudiar enginyeria industrial, carrera que li donaria feina durant tota la vida. De manera autodidacta, però, va dedicar-se a la història, la geografia, l’arqueologia, el folklore, etc. Els seus pares tenien una finca a Sant Antoni de Vilamajor i això va permetre que estudiés i conegués les terres vallesanes i les estribacions meridionals del pla de la Calma. Durant la guerra civil va publicar el seu llibre Del Mogent al pla de la Calma, una obra que ens interessa retenir perquè en ella va escriure:

El Mojó.—Pujant cap al pla de la batalla i anant a cercar la Roca Centella al final de la serra que es desprèn de Tagamanent passant per les carenes d’en Bosch, trobem el curiós mojó que ha donat nom a la muntanya. Es de pedra blanca, d’una mica més d’un metre d’alt i porta esculpits un escut barrat i la llegenda MONTMANY, de la qual resten les darreres quatre lletres, pel qual motiu es presta a voler llegir la paraula Carlemany, tan temptadora en aquests indrets“.

El mojó de Roca Centella
El molló de Roca Centella

Aquest text ens va esperonar a intentar trobar aquesta fita de terme, però no teníem cap esperança de sortir-ne amb èxit. Però no sempre les pitjors previsions són les més encertades i, vét aquí, que gràcies al Joan Maria vàrem poder descobrir que el Joan López l’havia trobada i n’havia escrit l’article citat més amunt.

Cal fer notar que el fet que el molló dugués part del nom del municipi, concretament l’expressió many, gravada devia tenir relació amb la llegenda que explica que l’església de Sant Cristòfol de Monteugues havia estat construïda per l’emperador Carlemany. A més, el pla de la Batalla es troba a uns 750 metres al sud-oest del cim de Roca Centella. Recordem que en aquest indret hauria tingut lloc una batalla entre l’emperador i les forces sarraïnes i que el mateix Gallardo, encara al 1938, recollia que “en aquest pla, situat en amunt, encara es troben nombrosos ossos i alguna moneda, per poc que s’escarbi“.

Mina del Socau

Es troba en el punt 471ª 43’ 465 –  002º 18’ 097 – 508, just al costat del camí que porta a les runes de la masia del Socau.
Segons Anna Gómez, es tracta d’unes “(…) mines de mineral de ferro o de magnetita que estigueren en funcionament entre els anys 1880 i 1895. Per extreure el mineral es va fer un camí de vagonetes que anava des de Vallcàrquera fins l’antic camí ral del Congost, al darrera de la Torre de Can Parera”.

Mina del Socau
Mina del Socau, tram inundat

La mina presenta unes dimensions còmodes en tot el seu recorregut (uns dos metres d’alçada per un i mig d’amplada). La boca està parcialment obstruïda a causa d’un ensorrament del marge en què està oberta, però encara s’hi pot accedir força còmodament.
Després de 17 metres amb uns trenta centímetres d’aigua, la galeria continua cap a l’interior durant 14 metres més. Ara el terra és recorregut per un fil d’aigua que raja d’un curs subterrani que apareix gairebé al final de la galeria principal.
D’aquesta manera s’arriba a una bifurcació. La galeria de la dreta continua uns 15 metres més i a mig recorregut apareix una altra galeria a l’esquerra. Com que les dues galeries es tallen en angle recte, aquesta darrera galeria corre més o menys paral•lela a la principal. El seu recorregut és de 14 metres.
Des de la cruïlla anterior, la galeria continua uns 17 metres i mig més. Només començar, hi ha un intent de perforació a l’esquerra i 4,5 metres més endavant apareix una nova galeria que marxa a l’esquerra, en angle recte, i que té uns 4 metres de recorregut. Des d’aquesta cruïlla fins al final resten uns 10 o 12 metres de recorregut. És aquí on es troba el curs d’aigua subterrani que inunda l’entrada de la cavitat i que és recollit per una mànega.

El mapa de patrimoni de la Diputació indica que es documenten altres entrades a la mina, tapades per la vegetació. Tot i que de moment no les hem buscades, el que sembla que està clar és que es tractaria de galeries diferents, perquè el recorregut interior de la cavitat no mostra cap altra sortida ni evidències d’haver-hi existit anteriorment. Aquest fet ajuda a pensar en un sistema d’explotació minera, que justificaria la construcció d’una petita línia de vagonetes, infraestructura que no tindria massa sentit per a una mina de les dimensions que s’han exposat.

Un aiguat al Figaró (1791)

El registre de defuncions de la parròquia de Sant Pere de Vallcàrquera (ABEV, Vallcàrquera, St. Pere, D/1) recull com el dia 9 de juny de 1791, “(…) en la parroquia de St. Pere de Vallcarcara hi hague un fort aiguat y se creu que la abundacnia del aigua que inapropiadament baixa per lo torrent de la font den Llanas del mas Antich sen porta á Joan Draper brasser dela present parroquia casat ab Maria Xicola, lo qual se judica se havia suplogat sota lo pont del Camí Ral, y la aigua lo tragué en la Garriga hont lo trobaren lo endema mort y fou sepultat alá mateixa Iglesia parroquial de la Garriga”.

Creu de Can Bosc

Fita de separació entre Montmany i Tagamanent
Fita de separació entre Figaró-Montmany i Tagamanent al lloc dit Creu de Can Bosc

El mapa de l’editorial Alpina indica una “Creu de Can Bosc” a la carena de la Roca del Cau, que separa el sot del Socau de la Riereta (41º 43′ 728 – 002º 18′ 485 – 753). S’hi accedeix pel camí que va de can Bosc al Socau, fins que el camí travessa la carena i comença a baixar. Aquí cal seguir carena amunt (en direcció nord-est) durant poc menys d’un centenar de metres.
No sabem si antigament hi havia hagut una creu en aquest indret o en algun de proper. Actualment s’hi troba una fita que fa uns 40 cm d’alçada i de planta quadrada de 20 cm de costat. En una de les cares té escrit “MANET” i hi apareixen tres barres verticals. A la cara oposada la inscripció diu “MANY” i també hi ha les tres barres verticals. Podria ser que a sobre la fita hi hagués hagut una creu, però no es pot assegurar.
Aquesta fita té la mateixa tipologia que la que va descriure Antoni Gallardo que es troba encara dalt de Roca Centella.

Ca l’Hoste

Ca l'Hoste
Ca l'Hoste

El sot de Ca l’Hoste és un afluent del sot del Socau. Un camí molt embardissat i perdedor permet arribar-hi des del revolt que hi ha passat el Socau (masia). Ca l’Hoste es troba en el punt 41º 43′ 657 – 002º 18′ 654 – 641, una mica al nord del que indica el mapa de l’editorial Alpina, enmig d’un magnífic alzinar molt net que ha crescut sobre les antigues feixes de la casa.
L’alzinar conserva mostres d’haver estat carbonejat de manera continuada (segurament després de l’abandonament de la masia). És possible que una petita estructura de pedra seca que hi ha en un dels bancals correspongués a un aparador de barraca de carboners. Les feixes varen ser protegides dels torrents mitjançant murs de pedra seca.
De la casa, actualment en restes tres parets. Sembla que l’edifici era d’un sol pis, de planta rectangular, de 9 m x 5 m, amb dues estances, la millor conservada de les quals feia 4 m d’ample. El mur sud feia 60 cm de gruix, mentre el nord es troba adossat a la paret natural. En aquest darrer es troben dues fornícules d’aproximadament 55 cm de llarg per 40 cm d’ample i 40 cm de fons. Sobre la fornícula oest, que està mig tapada de sediments, apareix una pedra que sobresurt 24 cm del mur i que devia servir de penjador o per sostenir alguna cosa. L’edificació està feta amb pedra local en sec, amb algunes pedres més petites entrades a pressió per assolir la solidesa de l’estructura.

El Socau

El Socau
El Socau

Gran casa amb dos edificis, situada al sot del Socau, a llevant de can Dosrius (41º 43′ 491 – 002º 18′ 200 – 522). S’hi pot accedir des de Vallcàrquera, passant pel costat de can Matamoros (can Pere Planes al mapa de l’Alpina).
L’edifici principal (zona occidental) presenta un seguit d’estances distribuïdes en dos pisos adaptades a la morfologia del terreny. El pany de paret més gran, que es conserva gairebé complet, correspon a l’angle sud-est i està format per una cantonera de grans blocs en la qual l’angle recte ha estat truncat.
Al pis inferior hi trobem les quadres i presenta la peculiaritat de tenir una part coberta amb dues voltes catalanes fets de pedra tosca. Una de les galeries fa 1,17 m de llarg i l’altra 1,90. Estan separades per un pilar de 50 cm d’ample i una longitud 1,50 m (que és el recorregut que es conserva de la galeria). La galeria oriental està tancada amb un mur de pedra seca, mentre l’occidental deixa veure la roca mare original del lloc (pissarres).
Al pis superior es conserva una porta que va ser tapiada posteriorment, de la qual es va deixar només la part superior que ara, vista des de fora, fa l’efecte de ser una finestra amb arc de mig punt. En algun indret es veuen restes d’arrebossat.

El Socau: porta tapiada
El Socau: porta tapiada

L’edifici oriental és de dimensions més reduïdes, i segurament corresponia a la pallisa. Tenia dos pisos i per bastir-lo es va haver de rebaixar la roca mare i utilitzar un petit arc rebaixat per aguantar el mur de la banda nord de l’edifici. Aquest arc té una llum d’1,50 metres i es recolza sobre la roca a 1,70 m del terra. En el primer pis es veuen un seguit de fornícules i una porta que fa 1,2o m d’ample  i uns 2 m d’altura, feta amb un arc rebaixat i pedra tosca. A la banda sud, s’hi troben una finestra rectangular feta amb pedra tosca i tres fornícules tapades posteriorment.
A la banda de ponent, a la part baixa de la casa (angle S-W) hi ha una galeria de mig punt que fa 1,75 m d’alçada. La volta es recolza sobre uns murs de pedra seca de 80 cm de llarg. L’amplada de la galeria és també 1,75 m. Actualment, aquesta galeria té dos metres de recorregut, però podria haver estat més gran.

El mapa de la Diputació diu que l’edifici estava format per una coberta a dues vessants i orientada d’est a oest. També recull que la façana principal conservava la porta amb brancals de pedra i llinda de fusta.
Les notícies històriques que en tenim són força recents, de mitjan segle XVIII o del XIX, perquè aquest mas no apareix en els fogatges i capbreus d’època medieval i moderna. La primera referència que n’hem trobat és de 1750, quan el16 d’abril, al cementiri de Sant Pere de Vallcàrquera, s’enterra Maria Bosch, vídua de Benet Bosch, que vivia a la casa dita “lo Socau de Baix”.

Sembla que al segle XX, amb l’explotació de les mines del Socau (poc abans de la casa, ) aquest edifici va adquirir uns nous usos. De tota manera, no respon  a la tipologia d’una explotació agrícola o ramadera.

 

El Socau
El Socau