Grevalosa és un poble de l’actual municipi de Castellfollit del Boix (Bages). El centre se suposa que havia estat al voltant d’un castell que no se sap on para, però que deuria ser no massa lluny de Sant Miquel o de Santa Cecília. Des de l’explanada de Santa Cecília es veuen diversos marges i masies abandonades, però més a llevant, uns quatre-cents metres diu un cartell, trobem Sant Miquel.
Es tracta d’una obra preromànica del s.IX, que estava formada per una sola nau quadrada, coberta inicialment amb bigues i capçalera amb un absis molt allargassat (rectangular).
Més endavant, l’edifici es va reformar (finals del segle X o començaments del s.XI) i s’hi varen construir un parell d’arcs diafragmàtics, que dividien l’edificació en tres estretes naus.
Més al sud es troba l’ermita de Santa Cecília, que és posterior, tot i mantenir l’essència medieval.
I encara més a ponent, dalt de la carena, s’alcen les runes d’uns murs força grans, fets amb pedres ben treballades i escairades, que ocupen un petit turonet que sembla tenir una mena de vall al voltant. Podria ser que es tractés de les runes del castell de Gravelosa, documentat per primer cop el 990.
No massa lluny del castell, dalt de la mateixa carena, i més a llevant, apareix un antic trull d’oli o bé un molí de sang tallat parcialment a la pedra.
Com es veu a la imatge superior, es tracta d’una pedra arrodonida d’uns dos metres de diàmetre, sobre la qual s’ha excavat un cercle rodó de 95 cm de diàmetre, amb un forat interior que servia per sostenir un eix de fusta (13 cm de diàmetre i 14 de fons). A la banda sud, hi ha un tall que sembla que feia les funcions de broc, però no s’acaba d’entendre la seva funció. També sembla que hi hagués hagut altres forats més petits que haurien aguantat altres pals rodons, però actualment estan molt desgastats.
Al voltant d’aquest roc, encara s’endevina un vall per on una o diverses persones feien rodar la mola (si hagués estat un animal, hauria de ser molt petit).
A tocar d’aquest trull, sota el penya-segat de la banda sud, apareix una paret feta amb grans carreus treballats i desgastats pel pas del temps. Segurament es tractava d’una masia abandonada, o d’una dependència més del mateix castell.
El vídeo següent mostra amb una mica més de detalls aquest indret:
A uns tres o quatre quilòmetres de Calaceit (Terol), enmig d’uns camps d’ametllers, s’aixeca la Roca Caballera que, segons la tradició oral, tindria a la seva part inferior un altar on els templers s’haurien reunit i fet missa. Com a prova s’esmenten unes creus que encara es veuen sobre la superfície d’aquest altar.
El suposat altar dels templers
Així mateix, una sèrie de forats a la part superior han dut alguns estudiosos a pensar que es podria tractar d’un calendari solar. Ho podeu veure aquí. També es parla de rituals i sacrificis que farien rajar la sang de les ofrenes fins a la gran cassoleta central (font).
Cassoletes rituals
Jo no tinc ni idea de què podia haver estat. L’única cosa que sé és que algunes de les representacions que s’han fet de la roca, no responen a la realitat. I, per tant, les interpretacions deuen ser igualment poc fiables.
Fontilles és un sanatori situat a la Vall de Laguar (Marina Alta). Va ser creat pel jesuïta Carles Ferri l’any 1909, per confinar dins del seu recinte els malalts de lepra.
Estàtua dedicada al pare Ferri, fundador de l’establiment
Des de lluny encara es divisa la muralla de la que està envoltat, de 3.513 metres, que es va començar a construir el 1923, perquè els pobles del voltant volien tenir confinats els malalts. La muralla es va acabar en 1930.
Edifici de l’hospital
De lluny, encara es veu perfectament el mur que protegia els veïns d’una possible infecció. I, com es veu a la fotografia superior, presentava de tant en tant una mena de torres rodones amb dues finestres espitllerades per poder vigilar els interns.
Es troben a Bocairent (Vall d’Albaida), en una paret propera al poble orientada al sud-oest.
Es tracta del grup de coves-finestra artificial més conegut de la zona, tot i que n’hi ha altres exemples.
Vista general de les Covetes
Es tracta d’unes cavitats artificials obertes a la paret amb forma de finestra, i actualment és un dels recursos turístics de la vila.
El conjunt està format per més de cinquanta finestres, algunes no acabades. Estan disposades en tres o quatre pisos irregulars, i sembla que en origen no estaven connectades les unes amb les altres, ja que la majoria disposen d’ancoratges per lligar una escala de corda per enfilar-s’hi. Avui dia, però, estan interconnectades entre elles, de manera que es pot seguir un traçat laberíntic (i així et conviden a visitar-les, com si fos un joc: cal trobar la continuació, indicada per escales i cordes en els llocs més complicats).
Detall d’una de les finestres, amb una corda per entendre com funcionava l’escala d’accés
Avui dia s’hi entra per una còmoda escala metàl·lica, però encara són visibles els antics graons per on es podia arribar fins a la boca més baixa d’una d’elles.
Les cambres, quasi totes de planta aproximadament rectangular i variables quant a mesures (2,5×3 m. i 2,5x 4 m., com a mitjana), no presenten sitges ni elements destacables, i solament unes quantes tenen dipòsits o compartiments oberts, diu la pàgina web del lloc.
Interior d’una de les covetes
Aquestes cavitats han estat interpretades de maneres molt diverses, des de graners a coves sepulcrals, passant per oratoris visigòtics. Avui dia, però, el guia ens explica que el més raonable sembla que siguin antics graners i cambres de refugi de persones i béns. Les possibilitats de datació són molt poques, atès que no hi ha aparegut cap vestigi arqueològic ni cap inscripció. Tot i això, el Museu Arqueològic d’Ontinyent creu que es tractava de graners-magatzems de seguretat, realitzats en època andalusina (hispano-àrab), que servirien a determinades comunitats camperoles de les proximitats, molt probablement d’ascendència berber. Sembla que és un model de graner traslladat del nord d’Àfrica (els tazaghin de l’alt Atles, per exemple).
Correspondrien a un moment molt precís, probablement entre els segles X-XI.
En un altre lloc ja vaig intentar demostrar la presència de l’elaboració de vi al Collsacabra, segurament ja en època medieval.
Darrerament ha aparegut aquesta possible base de trepit i elaboració de most, que si es confirma que és el que se suposa, no hauria presentat premsa pròpiament dita, En aquest sentit, estaria en la línia d’algunes estructures descrites per la zona, però seria força més clara.
El conjunt està construït sobre un gran bloc de gres, relativament fàcil de treballar. A part de la zona arrodonida de trepit (una mica més d’un metre de diàmetre), en destaca el rec per on s’escorria el most. Uns antics graons permetien pujar al cim del monòlit.
El conjunt es complementa amb algunes regates i cassoletes de difícil interpretació.
Que a prop del Noguer hi havia unes tombes antropomorfes tallades a la roca, era força sabut. Tot i això, no sempre s’havien pogut trobat (1).
Però quan el Jordi me’n va indicar l’emplaçament exacte i matemàtic, ja no vaig tenir excusa.
La sorpresa va venir en comprovar que en una d’elles, hi ha una mena de regates i unes cassoletes tallades a la roca. I, per sorpresa, vàrem descobrir que la tomba està connectada per la seva part superior a dues regates que recorren el sòl rocallós, una més evident, que sembla resseguir el perfil de la roca, i una que talla més pel dret. Ben mirades, no tenen sentit ni per allunyar l’aigua de la tomba, ni per conduir-la-hi. O sigui, que queda el camp obert a considerar-les unes regates rituals.
Per la part inferior, on estarien els peus del difunt, apareix una regata més marcada i no tan llarga, que connecta amb una cassoleta de forma quadrada i continua fins a una segona cassoleta arrodonida.
Nota 1 – Diu l’inventari de patrimoni arqueològic de la Generalitat de Catalunya:
Tomba o tombes (ja que una d’elles es troba molt desdibuixada) escavades a la roca, de tipus antropomorf. La tomba que es conserva en més bon estat fa uns 2,2 metres de llargada, i d’amplada de cap/espatlles/peus amida 30/60/26 cm respectivament. S’observen uns forats circulars que fan pensar en una possible construcció de fusta ara inexistent. També hi ha unes creus que molt bé podrien ésser d’èpoques més recents.
Durant la visita efectuada a aquest lloc el setembre de 1993 amb motiu de la revisió de la Carta Arqueològica d’Osona, no va ser possible localitzar les tombes.
A Maçanet de Cabrenys, a prop del coll de Sant Martí, hi ha les Piques de Sant Martí, on segons la llegenda el cavall del sant havia begut aigua sense poder-se-la acabar. Enric Moreu-Rey deia que en temps de sequera la gent hi pujava en processó per eixugar-la amb draps nets, perquè sabien que si feien això plovia abans de tornar de la processó. En canvi, si un profà la netejava, es produïen tempestes i calamitats.
Segons la llegenda, un estiu sec dos segadors passaren per allí, mig morts de cansament i assedegats. Es varen aturar el peu d’aquest roc pensant trobar-hi aigua, però la font era eixuta. Per això varen demanar l’ajut del més enllà.
En resposta, se’ls va presentar sant Martí muntant dalt del seu cavall blanc. Amb la seva espasa va colpejar la roca viva i dels forats en va brollar una aigua clara i fresca. Després s’hi va abeurar el cavall, que hauria deixat les ferradures marcades a la roca (font).
Com a continuació del que ja s’ha dit aquí, diré que la cova situada a la banda oriental resulta inaccessible si no és amb una curta escalada artificial. Actualment, es passa per un forat obert en l’empostissat de fusta que aguanta la paret de pedra i morter de calç. Segurament també era la via d’entrada. De tota manera, no es veu cap ancoratge que permetés pensar en un sistema d’escales de fusta per pujar-hi, fet que fa pensar en un accés mitjançant una corda o una escala de corda.
En travessar aquesta trapa, a la banda oriental, es troba una petita escala amb vuit o deu escalons que condueixen a un replà superior i a l’entrada natural d’una petita cavitat que es va fent estreta fins a esdevenir impenetrable. En alguns racons de la zona occidental es veuen encaixos tallats a la roca, tot i que no massa clars, i una repisa elevada que sembla haver estat tallada artificialment.
Res no sembla indicar que es pugui continuar paret amunt ni cap als costats. Per tant, semblaria un lloc de refugi, donat que amb armes de l’edat mitjana era pràcticament inexpugnable.
Patrimoni Existencial 