Categoria: geografia existencial
Picamena
El topònim de Picamena ha fet volar la imaginació, fonamentalment per la seva vinculació amb alguna possible explotació minera o algun molí. Sobre el tema del molí, diguem que el mapa de patrimoni de la Diputació diu textualment que aquest suposat molí “(…) quedaria a la cara de ponent del pont de Picamena, però a causa del seu mal estat de conservació, es podria considerar desaparegut. Segons IPEC-Montseny: queden restes d’un mur de pedra seca, encara visible en dos trams, que podrien correspondre al molí o rec per menar l’aigua al molí.”
El que avui dia podem veure sobre el lloc són les restes d’una antiga masia situades a la confluència del Sot d’en Baus i la riera del Pujol (41º 47′ 227 – 002º 17′ 330 – 493). Es conserva el que segurament seria el cos principal, de planta rectangular, i alguns murs fets amb pedra local. Una part de l’estructura aprofitaria el terreny natural, que va ser rebaixat per la banda nord de la casa. Al voltant de la casa s’observen alguns camps i, just a l’altre costat del sot d’en Baus, la feixa de la Verneda.
L’estructura del mas fa pensar en una construcció d’època moderna, dels segles XVII o XVIII, moment de gran auge econòmic i demogràfic a la parròquia de la Móra. Una llinda diu “pau c[o]dina 1797” (podria ser que l’any fos 1757), llinda situada a l’interior de la casa, en un lloc poc usual.
Enric Garcia-Pey recull la versió popular de l’origen del topònim: a Picamena, s’hi estava el picador d’unes mines properes de les quals s’extreia un mineral anomenat mena. D’aquí l’origen del nom de la casa. Aquesta etimologia podria tenir el seu fonament si fos cert el que diu Jaume Oliver quan esmenta que el topònim Picamena “(…) delata l’activitat extractiva realitzada en aquest indret més de 1.000 anys enrere“.
Sabem que a la zona les mines no foren estranyes (vegeu aquest post), però no creiem que aquest sigui l’origen del topònim. El que la documentació conservada a l’arxiu parroquial (ABEV) ens permet dir és que l’any 1741 apareix una referència a Picha Mena i sis anys més tard (1747) un document explica que la casa de la Codina de la Riera és el mateix que Picha mena. Més endavant, al 1788 apareix documentat Mariano Clot, àlies Picamena (descendent del Clot), i finalment la masia de Picamena amb el nom amb què encara la coneixem avui dia.
Artur Osona, en la seva guia del Montseny (1886), diu que per pujar al pla de la Calma es passa per la casa de Picamena, “(…) de hont per entre terreno de vinya y bosch y per forta pujada ab 1 hora s’guanya la parroquial iglesia del poble de la Mora (…) (p. 58). No cal dir que la presència de vinya en aquesta zona està molt ben documentada. De fet, encara que només sigui una hipòtesi sense massa fonament, potser es podria pensar que la mena fes referència a una “Bóta de mena: bóta per a tenir vi, no tan gruixada com un bocoi (Mall.), tal com diu el diccionari Alcover-Moll que en dóna tres referències documental de l’edat mitjana. De tota manera, aquesta hipòtesi no ens l’acabem de creure.
Barraca d'en Xevarria
Aquesta estructura es troba en el punt 41ª 46′ 877 – 002º 18′ 226 – 943, al costat de la pista que de la Perera mena a la Móra (és ben visible des del camí).
Aparentment té un aspecte força recent i, pel que es desprèn de mapa de patrimoni de la Diputació de Barcelona, hi ha moltes dificultats per establir-ne la datació. D’altra banda, “El topònim Xevarria s’ha de relacionar amb el cognom Etxevarria, que pertanyia a un senyor tortosí que vingué a fer de carboner a la zona del Montseny, van ser molts tortosins que pujaren a treballar per aquesta zona. Aquest fet s’ha de relacionar en un context de gran auge del món carboner relacionat amb la industrialització i la gran necessitat d’obtenir carbó. El senyor Etxevarria va construir la barraca, datable a inicis del segle XX, on s’hi havia arribat a albergar un gran nombre de carboners.”
El que no tenim clar és que es tracti d’una cabana de carboner, tal com proposa el mapa de patrimoni, donada la seva morfologia, que el mapa descriu de la següent manera:
“Estructura construïda en pedra seca, de forma circular tirant a ovalada, que fa 5 m de llarg per 3’4 m ample. El material utilitzat no presenta cap mena de tractament, es tracta de pedres de dimensions irregulars i de diferents tamanys disposades de forma horitzontal i que segurament haurien subjectat una estructura de caire perible (embigat de fusta) o una coberta de tipus vegetal o de lloses de pedra. El seu estat de conservació es força precari ja que només conserva unes poques filades d’una construcció que hauria estat força gran.“
Casa Vella del Bellver
Segons Anna Gómez,”Coneguda com la Casa Vella de Bellver, el mas Prat o la Rectoria Vella; aquesta construcció de cronologia constructiva indeterminada, apareix esmentada al segle XIX, en un document del 1830 on es fa referència a un tros de terra conegut com mas Prat vulgo la Rectoria Vella que “dista de la Iglesia mitxt quart, ab casa en dita terra…posseida per Isidro Castellseguer” i que limitava amb el mas Bellver, can Coll, i el Solà. Al llarg del mateix segle s’esmentarà diverses vegades en el registre de la propietat i el els Amillaraments del 1861, arribant a sortir en el cadastre de 1946.
Com ja s’ha esmentat, la dificultat de datar-la cronològicament s’agreuja per la manca d’elements arquitectòncs i constructius definitoris. Hem de pensar que aquest mas tindria els seus annexos agrícoles i ramaders, junt als seus espais de conreu i que tot i la seva connotació antiga, donada per l’adjectiu “vella”, la seva cronologia no seria molt reculada.”
Es troba en el punt 41º 44′ 695 – 002º 17′ 713 – 945, just a tocar de la pista que mena al Bellver i a l’Agustí, en el lloc on indica el mapa de l’editorial Alpina. Just aquí comença un camí que permet pujar al cim de Tagamanent.
Creu de l’Agustí
Es tracta d’una petita treu metàl·lica de 30,5 cm d’ample per 40 cm d’alçada, situada sobre un roquissar a prop del coll de la Creu de l’Agustí (41ª 45′ 127 – 002º 18′ 466 – 1072).
Aquesta creu, durant molt temps es va creure que havia desaparegut a causa d’un despreniment. Però l’Eloi ens va indicar que encara existeix.No sabem si és l’original o si algú la va reposar en el seu lloc.
Segons la tradició popular, “una pubilla de la masia de Ca l’Agustí, festejava amb l’hereu del mas del Bellit i aquest sovint feia el camí per anar-la a veure. Una nit d’hivern negra i gebrada, després del festeig el noi va agafar el camí de tornada cap a casa, camí del Sot de les Credes, que és un punt de pas dificultós, on va tenir una topada amb una llopada famolenca. Els familiars trobaren, l’endemà al matí, a l’estret pas unes poques restes de la seva roba. Per recordar el fet es posà una petita creu metàl·lica sobre una de les roques“.
Per trobar-la, des del revolt que descriu la pista que travessa el pla de la Calma, continueu la carena del Passarell fins que trobeu una petita bassa al coll. La creu és a una cinquantena de metres, sobre un roquissar, just en un lloc on es veu que hi va haver un despreniment. És a un centenar de metres de la pista, just a dalt de la carena, com dèiem, sobre una roca.
Font de l'Agustí
La font de l’Agustí es troba a uns 150 metres al nord-oest de la masia (41ª 45′ 096 – 002º 18′ 259 – 1004), amagada enmig de les feixes dels camps. De tota manera, és fàcil de trobar perquè el terreny és net i està rodejada per tres basses que en recullen l’aigua.
La primera és una bassa que presenta una forma quasi natural i es troba una mica al nord de la font. Les altres dues basses queden una mica per sota de la font, una a la dreta i l’altra a l’esquerra.
L’aigua que surt de la font va a parar a una de les basses, mentre l’altra queda actualment buida. La primera bassa tenia un rentador de roba i feia uns 2 metres per costat. En canvi, la segona, que està buida, és una mica més gran (3 x 3 m) i té una profunditat d’un metre.
La part més interessant, però, tal com es veu a la foto, és la mateixa font. Es tracta d’una curta galeria d’1,90 m de recorregut. La boca exterior té una forma d’arc escarser i mesura 1 m d’alçada a la part mitjana per 1,15 d’ample. Té una fletxa de 60 cm.
Passada l’entrada, tot el recorregut està cobert per aigua, de manera que en realitat actua com un dipòsit d’1,10 m de profunditat. La paret del fons presenta un orifici per on raja l’aigua (és possible que vingui de la bassa superior, però no s’ha comprovat). A banda i banda de l’entrada hi ha dues petites lleixes per poder seure, tot i que la de l’esquerra està trencada.
Piques artificials al pla de la Calma
Al vessant nord del turó de la Torre, al pla de la Calma, han aparegut tres pedres treballades artificialment que presenten unes formes arrodonides com si es tractés d’alguna mena de piques.
De moment es desconeix completament a què poden respondre. S’ha pensat en abeuradors de bestiar, però també en antics molins de cereals. Una altra possible explicació podria ser que fossin alguna mena de dipòsits per decantar algun líquid. Tot i que no es descarta totalment, sembla que per l’alçada a la que es troben no es tractaria d’antigues tines o bases de premsa de vi (de tota manera, hi ha una base de premsa de vi a can Figuera, no massa lluny d’allà). També s’ha proposat que fossin antigues tines de glans, però sembla que les seves dimensions són massa petites. Una altra possibilitat és que es tractés d’explotacions on s’elaboraven pedres d’esmolar circulars…
En definitiva, que queda molt per tenir-ne una explicació convincent i que s’acceptarà qualsevol suggeriment.
Si us interessa el tema de les tines de glans, podeu provar de fer aquesta ruta i explicar-nos-ho (hi ha fotografies).
Creu de Can Plans
Es troba en un coll entre can Plans i Sant Cristòfol de Monteugues (41º 43′ 130 – 002º 17′ 516 – 612), amb vistes cap al Vallès i cap a Tagamanent. Segons la tradició, es va aixecar en aquest lloc per recordar la mort d’un infant per l’atac d’un llop famolenc.
Font de la Gallina
Aquesta font, normalment seca, es troba en el punt 41º 47′ 529 – 002º 16′ 567 – 769, just a sota de can Brull.
L’aigua prové d’un dipòsit subterrani, que ignorem si en realitat és una mina, perquè està tancat amb un pany i una clau, travessa per sota de la pista per un pont i teòricament es dirigeix on està el broll. Una gallina gravada sobre una placa de ciment sembla que seria el que va donar el nom a la font.
El comunidor de Sant Martí del Congost
Aquest comunidor és força conegut. Es troba just al davant de la que fou la primitiva església parroquial d’Aiguafreda. És un comunidor de planta quadrada, obert als quatre vents. La teulada és sustentada per quatre columnes fetes de pedra tosca treballada. Una d’aquestes columnes ha estat continuada per fer una tanca que aïlla la part del davant de l’església. Al seu interior hi ha un pedró amb una creu de ferro.
La coberta, a quatre vents, està tancada per una peça de fusta ornada amb uns motius geomètrics i una data, segurament la de la seva edificació: 1731. Al parament de fusta interior es pot llegir una altra data, la de 1787 (possiblement una reforma de la part superior).
Patrimoni Existencial 