Francesc Roma i Casanovas
Ara que diu que fa trenta anys dels Jocs Olímpics de Barcelona’92, potser ve al cas parlar d’un gravat modern que es troba al Pallars, concretament a la paret principal de l’ermita de Sant Beado (Cerbi, la Guingueta d’Àneu). El gravat es comenta tot sol:
Ja fa trenta-sis anys que Àngels Casanovas va fer el seu estudi sobre els gravats de Rocaguinarda (Oristà). En aquell treball es parlava d’uns gravats que es trobaven a les parets de la masia. El temps ha passat i els gravats s’han anat esborrant.
Mentrestant s’han anat fent algunes recerques sobre els gravats rupestres, que han donat lloc a coses interessants i curioses que veurem properament. Però dels que hi havia a les parets del mas, em sembla que ningú n’ha cantat mai ni gall ni gallina…
Per sort, encara hi hem arribat a temps per poder veure alguna cosa, més aviat poca i que estava amagada sota la capa de calç, on segurament hi havia uns altres gravats perduts per sempre més.
En la foto adjunta es veuen clarament tres rodones, traçades amb un compàs, que contenen a l’interior una mena de creu. Per la seva posició, en una obertura que donava a l’exterior, es podrien tractar d’amulets protectors, dels quals sabem que les masies no estaven exemptes (aquí).
Aquesta mena de figura no és estrany que es gravés o esculpís a les llindes de les portes o de les finestres d’algunes masies, fins i tot a les interiors (mireu això).
Haurem de seguir investigant.
No fa massa setmanes em vaig internar per sobre de Torralles, seguint la divisòria entre Sant Joan de les Abadesses i Ogassa. Es tractava d’intentar trobar una cosa que el 7 de febrer de l’any 1024 es deia la “paratam de Lupo”.
El document on ho vaig trobar és l’acta de dedicació de Sant Martí d’Ogassa, que traça la rodalia de la parròquia i diu que del torrent de Malatoscha puja fins a l’esmentada parada del Llop. El mapa de l’ICGC encara parla del bosc del Coll Pany, un coll que apareix en el mapa de l’editorial Alpina. La hipòtesi era que això de Pany derivés de Parany, que en llatí s’hauria dit Paratam (parada o trampa de llops).
El que vaig trobar, com es pot veure en el vídeo que presentem, no se sembla “ni gota” a una parada de llops, més aviat sembla una masia enrunada i abandonada. L’única cosa certa és que al segle XI per aquí hi havia una parada de llops. I que algun dia haurem de parlar de la parada de caça medieval d’Ogassa, que de moment sembla que no aixeca passió entre “l’autoritat pública”.
Es troba just a la frontera entre Llanars i Camprodon, però a tocar de Molló, pocs metres al sud del Puig Dalt (1.661 m). La imatge és prou explicativa: s’hi veu un home una mica “reforçat” i amb una orella molt gran (l’altra està tapada per uns líquens), que fuma una llarga pipa.
Al seu costat hi ha algunes coses gravades que no es distingeixen i que podrien ser anteriors i al costat hi ha uns números. Sembla que diuen 186 i que segurament feien referència a algun any de la dècada dels seixanta del segle XIX (l’últim número s’hauria perdut en caure un tros de pedra).
No costa gaire imaginar-se un pastor atalaiant el bestiar des del cim d’aquesta roca, mentre entre pipada i pipada del seu caliquenyo anava gravant la roca amb una navaja. Però això són imaginacions… el que es pot dir és el que es veu en la següent imatge:
I poca cosa més, entre elles que no són els únics gravats de la zona: aquest gravat forma part d’un conjunt de 8 inscultures que es troben a les rodalies, de manera que es pot dir que els pastors varen fer prou bé la seva feina.
En propers posts publicarem algun dels altres gravats…
La Collada es troba al sud-oest de Viliella (Lles de Cerdanya). Segons la “Guia dels monuments megalítics de la Cerdanya” (PAM, 2006) hi apareixen una cinquantena d’inscultures, entre les que s’esmenten les cassoletes, motius antropomorfs, cruciformes, esmoladors i reguerons. Diu la guia que serien de dos moments històrics diferents (neolític i edat dels metalls).
A més a més, la mateixa guia diu que el lloc on es troben les inscultures sembla no tenir cap funció pràctica, ja que la pedra granítica no serveix per esmolar metall ni pedra. També diu que no correspon a una situació estratègica, aspecte que seria força discutible.
Però el que ho canvia tot és la presència d’algunes creus gravades al costat de tots els elements que hem esmentat:
S’ha de tenir en compte, però, que aquestes creus no eren gaire visibles i que algunes d’elles estaven tapades per les herbes del lloc.
La presència de creus en aquest roc sembla indicar alguna mena de límit, i tenint en compte la posició de la roca, segurament marcava la separació entre Lles i Viliella. És possible que en algun moment els límits (parroquials?) s’haguessin marcat amb altres indicadors, com ara les cassoletes (fet que sabem que passa en altres llocs).
A vegades la geografia ens dona sorpreses. Mira que n’havia sentit de coses, sobre el Montseny, però mai no havia tingut ocasió de trobar-me amb dues persones de noranta anys ben fets i que, veient la carena que va de les Agudes fins al turó de l’Home es posessin d’acord per dir “la muntanya de la Dona Morta“.
I, ben mirat, sí que s’hi veu un nas (a l’esquerra, nord) i un cos jacent.
D’altra banda, a la zona de Riells, hi ha una altra llegenda que diu que a prop de la masia de Vimeners, hi vivia una bruixa.
“Un dia, l’avia de la masia va deixar anar els porcs pel camí de Santa Fe. Al sot de la penya, els porcs van descobrir a la noia de cal Trompo morta, la qual acostumava a passejar amb una cistella amb unces d’or. Des d’aquell moment aquest indret, situat entre els municipis de Fogars i el de Riells i Viabrea, es coneix com la Dona Morta.” (font)
De fet, de dones (i homes) mortes i gegants adormits n’hi ha força a les nostres terres. Però jo mai no m’havia mirat el Montseny amb aquests ulls. Ah, i diuen que es veu encara millor des de Vic i rodalies…
Si tot va bé, algun dia acabarem el treball sobre els gravats moderns a la Franja. De moment, aquí hi ha un dels gravats, una escena d’una execució que es troba a la presó d’Albelda. Sembla que es tracta d’una dona, però el gravat és poc clar.
Sembla que estaria en la mateixa línia que el grafit que es troba a la presó de Tarazona:
L’any 2017 vaig acabar la redacció d’una monografia sobre les restes de molins medievals a la riera de Merlès, que fa de frontera entre el Berguedà i Osona. El text es va publicar dins del volum titulat Els caràcters del paisatge històric als països mediterranis, que correspon al volum VIII de la revista-llibre Territori i Societat: el paisatge històric. Història, arqueologia, documentació (2018) (pàg. 309-359), editat per la Universitat de Lleida i Pagès Editors.
A continuació teniu el text complet, tal com el vaig acabar, abans de tot el procés de publicació. Si no sou acadèmiques, en tindreu prou; i si ho sou, em sap greu, però us haureu de mirar la versió impresa. Sorry!
Entre els quilòmetres dos i tres de la C-233, en terme de Flix, a la banda de baix de la carretera i en el lloc que el mapa del Cartogràfic anomena Boca Bovera, hi ha una tina que fa 1,70 cm de diàmetre. El seu interior està cobert de sediments i escombraries, però encara se’n pot veure fins a un metre. El seu diàmetre està resseguit per l’encaix d’un brescat d’uns 10 cm d’amplada. A més hi ha dos encaixos més petits. No es veu la boixa, però segurament hi ha de ser, per la proximitat al marge.
A Pelegriñón (Alcampell, Osca), atrets per un topònim que al mapa de l’IGN deia “El Arné”, vàrem descobrir un tipus d’arner del qual només hem trobat dos exemples a Catalunya. Es tracta d’una cavitat excavada a la terra, a l’interior de la qual se situaven algunes arnes, segurament en posició horitzontal, tal com es veu en la segona foto, que va ser presa el mes de febrer de 2019, a la Llitera (San Esteban).
En el darrer cas, el de San Esteban, les tres cavitats que donaven a l’exterior, on hi havia un total de 12 arnes de canya, situades com es veu en posició horitzontal, un passadís donava accés a la part interior, per tal de poder recollir la mel.
A la Segarra sabem que hi ha la balma de les Abelles (prop de Talteüll), on al seu interior es veuen una sèrie de bigues i fustes que bé podrien correspondre a un arner, tot i que en aquest cas sembla que la cavitat és d’origen natural, i no excavada.
Patrimoni Existencial 