Es tracta d’un colomer que per la morfologia i pel que es diu podria ser medieval. Actualment està a un pas d’enderrocar-se totalment…
Dues vistes del colomer
I una des de lìnterior
Localització: aquí
Categoria: geografia existencial
Mas a Aspa
A uns 800 metres al nord-oest d’Aspa (Segrià) hi ha un petit turonet amb les restes d’una aparent cabana de volta. De tota manera, les parets, fetes amb grans blocs ben escairats, relligats amb morter de terra i pedres petites (possiblement un part de calç), semblen indicar que es tractava d’alguna cosa més.
La fotografia següent ens mostra aquesta estructura, de la qual es veuen clarament dos cossos (gairebé segur que algú els ha “excavat”). El primer espai que es troba, que és el més visible, fa 6 metres x 2,60, però sembla que amb un segon (i potser més espais) cap al nord es podria arribar a un edifici de 10 m x 6 m (aquesta part no ha estat “excavada”). El conjunt recorda força la Grallera, a Torre-Serona i porta a pensar que no es tractés d’una torre o almúnia.
Una de les coses que crida l’atenció és que per la banda oriental del turó es troben sis graons tallats a la pedra, que semblen dibuixar una escala que va a parar justament a la separació entre els dos espais. Si realment es tracta d’una escala, tindria sentit la separació de tres metres que es troba a la banda sud, que sembla que dibuixen un petit fossat (és clar que es va treure pedra). Al poble, en un dels carrer de la part occidental, es pot veure una escala molt semblant a aquesta, també tallada a la pedra i avui dia inutilitzada.
El conjunt es complementa amb una sèrie d’elements que estan a una cinquantena de metres de distància.
En primer lloc, hi trobem un espai de forma allargada d’una quinzena de metres de llarg, amb una entrada a la banda nord d’1,25 m d’amplada i una altra al sud d’1,80 metres. A les parets laterals, a banda i banda, trobem diferents encaixos, alguns d’un possible embigat i altres a nivell del terra. També un lloc que semblaria destinat a lligar-hi animals. A les dues entrades hi ha encaixos que semblen destinats a tancar l’interior (era potser un corral de bestiar?).
No massa lluny d’aquest tancat, continuant el mur de la part superior, apareix una cavitat rodona de 23 cm de diàmetre i 26 cm de fons, amb el fons pla. Semblaria un lloc per anclar-hi algun pal vertical, però no es veu quina relació pot tenir amb la resta.
En tercer lloc, a uns trenta metres al sud de l’edifici principal, dalt d’un cingle molt petit, es troba una mena d’abeurador (110 x 50 cm), amb uns 10 cm de profunditat i un sobreixidor en forma d’entalladura.
I finalment, completa el conjunt una tina i un fonyador. Aquest darrer fa 1,20 x 0,90 metres i té una profunditat de 35 cm (podria ser que hi haguessin els ancoratges d’una petita premsa de fusta). Al seu costat, a un metre i mig, es troba un gran dipòsit també buidat a la pedra que actualment fa 2,60 m de llargada per 1,50 d’amplada i una altura que arriba als 110 cm. Tota la roca s’ha desplaçat cap a la vall i això ha fet que el cup hagi perdut la seva paret lateral. Segons vàrem saber fa temps, és el Trull dels Moros, que el mapa de l’ICGC situa erròniament en una cabana de volta a l’altra banda del poble.
Mur amb arneres a Sant Ramon
A Sant Ramon, la Segarra, molt a prop de la carretera que porta a Tarroja, en el lloc anomenat Camí de Guissona, es troba un mur que serveix de marge a uns camps de secà, orientat al sud-oest. Si ens ha cridat l’atenció és per la presència de quatre fornícules que indubtablement havien servit per contenir unes tantes caixes d’abelles (una d’elles encara és al lloc).
El mur amb dues de les arneres
Detall de les arneres
Dues d’aquestes fornícules o arneres es veuen des de la carretera, mentre les altres dues queden amagades per la vegetació arbòria que creix al costat del marge.
Funcionament d’un forn de guix
A Albalate del Arzobispo, Teruel, a part d’una magnífica ruta amb tombes antropomorfes i cassoletes i reguerons, es trobem diversos forns de guix. La majoria estan en un estat molt precari, però n’hi ha un que es va preparar per encendre’l i sembla que no es va arribar a fer. Això ens permet veure com funcionava:
Com es veu en el vídeo, el forn no era altra cosa que una estructura de pedra seca, en forma de ferradura, oberta per un dels seus extrems i destapada. Al seu interior es col·locava la pedra de guix, de manera que (com en els forns de calç) es deixés una o dues cavitats on es feia el foc.
El guix necessitava una temperatura molt més baixa que la calç per coure’s. El que era l’estructura del forn simplement servia per conservar l’energia i evitar que aquesta es dispersés en l’ambient. La pedra que constituïa el forn era sorrenca (gres), que aguanta molt bé les altes temperatures.
Adjunto una fotografia d’un forn de guix tal com el va veure Claudio Gómez l’any 1942:
Gravat en una roca del Ripollès
No massa lluny del lloc on es troben els esmoladors que hem citat anteriorment, en una zona on hi ha diversos elements que recorden el passat ramader de la zona (barraques, cabanyes, corrals), apareix una pedra aïllada que en una de les seves cares presenta el següent gravat:
Semblaria que es tractés d’un joc de taula (el tres en ratlla), però per les mides i sobretot pel fet que està posat en una paret vertical s’ha de descartar, ja que no s’hi aguantarien les fitxes.
En la mateixa roca, es troben alguns gravats molt més recents, amb noms (de 1951, sembla ser) i altres símbols indesxifrables. Tot i que són més visibles, sembla que serien més recents.
Esmoladors al Ripollès
Els “gravats” fusiformes o naviformes (amb forma de fus o de buc de vaixell) han rebut diferents cronologies i explicacions. S’ha dit que representen constel·lacions o que són marcadors de l’espai, resultat de pràctiques màgiques… fins i tot que són figures humanes molt esquemàtiques…
Fa temps que se’ls va considerar com a esmoladors de destrals de pedra (les anomenades pedres de llamp), hipòtesi que ha estat descartada. Al contrari, també s’ha considerat que aquelles eines servien per gravar aquestes “inscultures”. O sigui, que les destrals, d’efecte passaven a ser la causa del que s’ha vist.
També s’ha dit que són el resultat de l’extracció de pols de determinades pedres, de manera que seria utilitzada en algun ritual o pràctica sanitària que ignorem.
Sigui el que sigui, el cert és que n’apareixen tres en terme de Vilallonga de Ter, per sota de la pista que porta de Tregurà a Ribes de Freser.
En tots tres casos, s’hi evidencien dues coses:
- Unes ratlles naviformes, de perfil en ve baixa, i uns quinze centímetres de llarg. En el primer cas són dos trassos paral·lels, i en el tercer quatre, mentre que en el segon n’apareixen quatre que convergeixen en un dels extrems.
- Un espai o espais plans molt llisos i de textura suau, que correspon a la zona de fricció de les eines de tall.
Finalment, també s’ha de dir que en tots tres casos apareixen algun tipus de forat, que podria ser artificial (especialment en el cas número 1), però no es pot assegurar.
Pel que es pot observar, fins i tot es podria dubtar d’una cronologia massa reculada. En qualsevol cas, estan situats en llocs des dels que es podia atalaiar el bestiar que pasturava en un espai no precisament petit (però curiosament, a la zona on hi ha els esmoladors no hi ha cap barraca ni corral).
El Serrat de les Marques
Aquestes inscultures es troben al serrat de la Bassa (ICGC), tot i que sovint se li diu Serrat de les Marques. Es troben en terme de les Llosses (Ripollès), tot i estar molt properes a Alpens (Osona). Es tracta de dues pedres de gres, situades dalt d’un relleix de la carena. Si hi voleu anar, mireu-vos la descripció de l’Invarque o, millor encara, busqueu el serrat de les Marques al Wikiloc.
El nom no es pot dir que sigui gens original. I l’Invarque tampoc no és massa informatiu en relació a la seva datació, perquè li dona una cronologia molt àmplia (des de medieval fins a modern, o sigui, de l’any 400 fins a 1789) i segurament tardana (s’ha dit que algunes de les representacions són d’època neolítica).
S’ha dit també que podien ser marques de pastor, però el mateix Invarque ho desmenteix (“La seva relació amb fites geogràfiques relacionades amb marques de bestiar, com indica G. Cutrina, sembla dubtosa donada la gran diversitat de símbols representats”).
Des del meu punt de vista, no hi ha dubte de la cronologia prehistòrica de moltes de les figures.
Algunes semblen creus, que acaben amb rodones o triangles, però hi ha una figura que sembla una creu sense el pal de dalt, que hauria estat substituïda per una rodona. Els extrems dels braços apareixen bifurcats, com si fossin mans; i el peu és doble. És possible que correspongui a una creu antropomorfa com les que descriu Jean Abélanet (i si no, ja ens ho fareu saber). S’ha de dir, però, que el cap (rodó) és força dubtós.
A la imatge de sota es veuen algunes creus antropomorfes (mireu sobretot les figures 14, 15 i 16), tal com les va dibuixar Jean Abélanet. S’ha de dir que es troben als Pirineus Orientals, concretament les indicades es troben al Roc de les Creus de Conat. Abélanet diu que al roc de les Creus es troben diferents casos de creus relacionades amb cercles.
Finalment, també sembla indubtable, que a la roca occidental apareixen diverses cassoletes.
Cercle al Bellit
Al sud del Bellit (Tagamanent), més o menys on el mapa diu que hi ha el roure del Bellit, enmig d’una codina de gres vermell es troba una mena de semicercle de 3,40 m de diàmetre, picat a la pedra amb una eina metàl·lica.
És força clar que el cercle servia per apartar l’aigua que regalimava per la roca, però per protegir què?
Podria ser que hi hagués hagut una barraca, o potser un paller, tot i que no hi ha cap forat per al pal del paller. També podria ser que fos per resguardar algun buc d’abelles… En tot cas, un altre misteri més per resoldre.
Molí del torrent de les Conques
Si us pensàveu que 
l’inventari dels molins del Collsacabra estava complet, doncs sembla que encara no!
Com a mínim, acabo de trobar un altre molí. Està situat a la riera de les Conques, per sota de la masia de l’Arau, en un salt que hi ha poc abans d’arribar al gran salt de les Conques (venint des del nord, és a dir, baixant el torrent des de Sant Bartomeu Sesgorgues).
El primer que trobem són les restes d’una resclosa: set cunyeres d’aproximadament 18 x 18 x 18 cm que travessen el curs del torrent i que ens indiquen la presència d’una bassa de retenció d’aigues. Sembla que hi havia hagut una segona línia de cunyeres (25 x 22 x 8 cm), situades entre 70 i 110 cm, aigües avall.
Aigües amunt, a 80 cm, hi ha quatre cunyeres quadrades de 10 x 10 x 6 m de màxim.
Sembla que la funció d’aquesta resclosa era actuar com a bassa, ja que retenia l’aigua dins del mateix torrent. L’estructura del molí pròpiament dit comença uns 50 metres més avall, just quan el sòl del torrent comença a inclinar-se en el primer tram del saltant (es troba a uns 10 m del salt més vertical).
Aquí hi ha una segona resclosa molt estreta (i que per tant podia contenia molt poca aigua). Al llit del torrent s’observen tres ancoratge quadrats (24 x 25 x 15 cm) i, a la riba dreta, la marca molt clara d’un bagant que feia aproximadament 1,20 metres d’altura.
L’aigua seria trasportada per la riba dreta amb alguna mena de canal (segurament de fusta), del qual no queda cap més pista que una cunyera molt desgastada a la riba dreta, just a sobre de la part més vertical del salt.
Amb compte i l’ajuda d’una corda, es pot baixar aprofitant una instal·lació de descens d’engorjats (n’hi ha prou amb 5 m de corda i es pot pujar i baixar a pols). A mitja paret, a la riba dreta, hi ha cinc cunyeres quadrades i una mica més petites que indiquen el recorregut d’un canal de fusta. Aquest canal acabava en un angle de roca que sembla que hauria estat part del canal que duia l’aigua a la maquinària.
Del que seria la maquinària, no en queda cap evidència. Com a molt hi ha tres encaixos molt petits (d’uns 5 cm) en el sostre (aguantaven potser alguna teulada?). A la part de sobre hi ha un pany de paret, però sembla que es troba per sobre del recorregut de l’aigua.
A l’altre costat, és a dir, a la riba esquerra, hi ha una àmplia balma, sense cap evidència d’ocupació.
Just a la part de sobre de la paret occidental, es troba aquesta creu que algú va gravar a la roca, potser en una antiga pedrera.
Orri de Tonet
L’orri de Tonet es troba en terme de Saurí, enmig d’un espai actualment de difícil accés. Es tracta d’un petit espai tancat en part per un mur natural i en part per una tanca de pedra.
Aprofitant una petita cavitat natural que va ser eixamplada es troba un refugi molt baix però suficient per estirar-se i resguardar-se dues persones.
De l’antiguitat d’aquest orri en dona fe un gravat segurament medieval que trobem en una de les seves parets. Com es veu en la imatge, s’hi veu un cavaller dalt d’un cavall, amb una llança. El gravat, tot i estar parcialment cobert per una pàtina de líquens, encara es veu magníficament, i segur que no és el més modest de la zona (que com sabem n’és ben rica).
A part d’aquest gravat, en una antiga pedrera que es troba més al sud, apareixen altres petits grafits (segurament la pedrera se’n va carregar més d’un). En destaco un que semblaria un calvari, amb tres creus (la tercera molt poc perfilada). Si fossin calvaris, no costa adonar-se que els crucificats tenen els peus separats, fet que em sembla que correspon a les talles romàniques, però no ha a les gòtiques. Potser això ens podria servir de pista cronològica, juntament amb el fet que Sant Esteve de Menaurí, ja documentat al segle X (font), no es troba massa lluny del lloc.
Aquí tenim el resultat del treball d’ordinador amb el famós cavaller:
Patrimoni Existencial 