Gravats del Collsacabra

En un lloc que per raons òbvies no revelaré, hi ha tot un pany de paret amb alguns gravats de diferents èpoques. En total es pot parlar de 21 conjunts o roques.

En el primer grup, en la primera i la segona roques apareixen només algunes ratlles traçades en un sostre caigut.

En el número 3 hi ha una representació esquemàtica que podria correspondre a un home i un possible sol.

En el número 4 apareixen un parell de figures antropomòrfiques, iguals que l’anterior, emmarcades en un conjunt de ratlles.

En un segon grup trobem les roques número 5, amb dos peus i una creu; 6, amb un dibuix geomètric; 7, amb el que semblaria una inscripció ibera i dues representacions de peus. A la roca 8 hi ha una escala i algunes figures geomètriques. A la 9 apareixen més ratlles, alguna figura geomètrica i una quadrícula. I finalment, en la roca número 10 trobem una sèrie de ratlles i un gran rectangle.

 

En el tercer grup, en el conjunt 11 només trobem ratlles i figures geomètriques.

En un quart grup apareixen ratlles, representacions de peus, les lletres a, be, ce i de i diversos dibuixos geomètrics. També hi ha una creu potençada amb el nom de “Jachintu” gravat. Hi ha dos requadres que inclouen un nom i uns caràcters que semblen dir “anum” o “signum” –aquest gravat està massa elevat i no s’arriba a veure amb facilitat− (roca 12).

A la roca 13, despresa de la paret, troben representacions de peus i ratlles en dos dels seus extrems.

La roca 14 presenta una escena de dos cavallers dalt de cavalls, seguits d’una figura reticulada que no es pot identificar. De la cara del primer cavaller surt un conjunt de forats picats, en línia recta, com si volgués indicar-nos que està mirant l’horitzó, a la llunyania. Sembla que no van armats i que no porten sella. Les cues dels cavalls i les regnes dels cavalls estan molt ben dibuixades. També hi ha una gran ratlla que es va convertir en una espiga, una retícula (que podria ser una xarxa de caça, però en tot cas està fora de context) i algunes figures amb forma de creu potençada.

 

ssss
sssss

En la roca 15 trobem més peus (cinc parells) i un cavall d’aparença prehistòrica (però amb algú que el munta), una inscripció molt moderna que diu “Penya els Bastons” i algunes altres inscripcions, de les que podem llegir “baix de Baume” (sembla que hi ha alguna cosa il·legible abans) y “modo de rezar rozario” o “rozariana”.

 

ssss

 

Aquesta roca és la més complexa de totes i també hi trobem un cavall amb cavaller, diverses línies rectes, un ocell (possiblement un paó), alguns caràcters possiblement ibèrics, un cérvol a la part superior i molt camuflat i unes figures que tant podrien ser peus com les torres d’un castell.

 

 

La roca 16 s’ha desprès de la paret i presenta peus i ralles.

La roca 17 també presenta només ratlles.

A la roca 18 es troba un gran castell, amb tres torres i un traç que sembla suggerir una possible vall. Hi ha diverses ratlles i un espai en què es varen picotejar alguns petits forats. En el seu extrem apareixen diversos gravats que recorden figures prehistòriques (o marques de pastor).

 

ssss

 

La roca 19 presenta ratlles i les roques 20 i 21, un parell de peus cadascuna.

 

El conjunt és conegut només per algunes persones (a mi me’l varen ensenyar ja fa anys, gràcies Xavier), en un lloc de difícil accés. Alguns dels gravats estaven tapats per fang que s’havia llençat contra la paret, com si algú els hagués tractat de dissimular.

Cal destacar-ne l’heterogeneïtat, tant en les figures com en les possibles datacions, que anirien des de possibles gravats prehistòrics (que recorden molt els de les coves dels Encantats, al Ripollès) fins a inscripcions d’època contemporània. Els dos cavallers sembla clar que són medievals.

Pel que fa a les tècniques de gravat, hi predominen les incisions fetes amb algun objecte metàl·lic, però de mides molt més grans que les de la parada de caça d’Ogassa. Tot i això, hi ha algunes figures en què s’ha fet servir la tècnica del picoteig o puntejat, que en un cas ha donat lloc a una mena de cassoleta d’un cinc centímetres de diàmetre.

Temàticament destaquen les figures dels peus humans, pràcticament de mida natural, que en alguns casos es poden confondre amb torres de defensa (els peus sempre estan posats en sentit vertical, mirant amunt). Però les figures animals també hi són ben presents (cavalls, paó, cérvol). En tots els casos es troben ratlles i figures geomètriques indesxifrables.

Algunes de les ratlles fa la sensació que fossin el producte de l’extracció per fregament de petits trossos de pols amb usos rituals o medicinals (com a mínim en la cultura ibèrica).

 

 

El molins de la riera de Merlès

L’any 2017 vaig acabar la redacció d’una monografia sobre les restes de molins medievals a la riera de Merlès, que fa de frontera entre el Berguedà i Osona. El text es va publicar dins del volum titulat Els caràcters del paisatge històric als països mediterranis, que correspon al volum VIII de la revista-llibre Territori i Societat: el paisatge històric. Història, arqueologia, documentació (2018) (pàg. 309-359), editat per la Universitat de Lleida i Pagès Editors.

Molí de Capdevila, a la riera de Merlès

A continuació teniu el text complet, tal com el vaig acabar, abans de tot el procés de publicació. Si no sou acadèmiques, en tindreu prou; i si ho sou, em sap greu, però us haureu de mirar la versió impresa. Sorry!

molins de merles

Monument funerari al pic del Segre

Aquest monument, amb forma d’un piolet i una placa, és el record funerari d’un excursionista mort l’any 1974. Tal com ens diu el mateix monument, es deia Àlex: “Alex, el teu record mai s’allunya. Els teus amics. UEC Gràcia. 28-12-74”.

A La Vanguardia del dia 29 de desembre de 1974, el dia després de l’accident, es pot llegir:

“El joven de 17 años de edad, Alejandro Marcos Torregrosa, con residencia en Barcelona, que en compañía de un grupo de excursionistas, efectuaba la escalada al «Pic de Segre», de 2.840 metros, cayó al vacío y murió a pesar de los esfuerzos de sus compañeros, fuerzas de la Guardia Civil, del grupo excursionista, y médicos del Santuario de Nuria que acudieron en su socorro.

A las 21 horas, por orden Judicial, ha sido trasladado el cadáver al depósito de Caralps. Hay que señalar que precisamente hoy reina un tiempo espléndido, con una temperatura mínima de 10 grados sobre cero y sin nieve, por lo que no se explican las causas del accidente.

Con éste son tres los accidentes mortales que se han producido en este año 1974.

Vilaclara

A Vilaclara (Moià) es troben dues coses interessants.

La primera és un gran edifici o conjunt d’edificis, dels quals resta com a molt un metre de la part inferior. Presenta grans murs de 80 cm de gruix fets amb gres vermell relligat amb fang. El que semblaria un edifici dividit en 4 espais fa unes mides totals de 16 x 14 m. Hi ha també un espai que semblaria delimitar una era de 16,30 m x 18 m.

La segona cosa d’interès és la seva necròpolis. Es tracta d’un conjunt de tombes individuals d’estructura rectangular d’1 x 0,60 m aproximadament, de les que es conserven algunes de les lloses laterals. En són visibles unes cinc, tot i que possiblement n’hi hagi més.
També s’hi troba una cista o caixa megalítica amb la llosa de coberta (de 2 metres de longitud per 1,20 metres d’ample i 0,30 metres de gruix, amb reguerons i cassoletes d’origen antròpic) tombada i desplaçada del seu lloc original, la pròpia cista, que es troba uns dos metres a l’oest i de la qual són observables la llosa de la capçalera i tres lloses laterals.

Vegeu-ne una foto de fa uns anys.

Els abellers de Josep (Siall)

Siall és un petit poble del Pallars Jussà, no massa lluny del castell de Llordà. Es tracta d’un terreny sec, però elevat (el poble es troba a 1.100 metres sobre el mar).

Al sud del poble hi ha -segons el mapa del Cartogràfic- dos llocs anomenats l’Abeller i un tercer (que es troba enmig dels dos) que es diu Abeller de Josep.

A l’Abeller de Josep hi ha dos abellers en molt bon estat. De fet, algun d’ells encara funciona, fet que ha impedit que ens hi acostéssim massa.

Abeller de Josep 1

El primer està format per tres parets (dues laterals i la de fons) fetes amb pedra i fang, d’uns 40 cm de gruix. Com es veu a la fotografia, està cobert per una teulada feta de lloses, inclinada cap a fora (a l’interior fa 1,70 m d’altura mentre a la part descoberta fa 1,30 m). Les lloses s’aguanten per una coberta de fusta que es recolzen a les bigues principals.

Fa tres metres d’amplada i té una profunditat de 105 cm. El sostre de lloses sobresurt més que les parets i evita d’aquesta manera el seu deteriorament.

Al seu interior hi ha set arnes, dues d’elles de tronc buit. Aquestes presenten les inicials JS gravades. Les altres cinc són fetes d’un material que sembla que són serments de vinya o vímets (en tot cas, no són de canya). Aquestes darreres estan cobertes amb una capa de fang i bonyigues de vaca, de les quals n’hi ha unes quantes sobre de cada arna, que suposem que es feien servir per fer el fum en el moment de crestar la mel.

Les arnes, amb les bonyigues a sobre

Les arnes fan aproximadament 75 cm d’altura i uns 30 o 40 cm de diàmetre. No cal dir que són arnes verticals. Al costat de les arnes hi ha diverses garrafes d’aigua que ens indiquen que les abelles necessitaven beure i que se’ls proporcionava aquest element. Les dues arnes que em vaig atrevir a moure, per sota eren obertes.

Els fornots

Allà on s’ajunten la Segarra, l’Anoia i el Bages, es troben una sèrie de cavitats arrodonides, excavades a la paret de la pedra sorrenca i que per la seva aparença reben el nom popular de fornots.

Hi ha hagut dues grans línies d’interpretació: per una banda, la que els considera com a coves sepulcrals prehistòriques (per tant equiparables als dólmens) i la que considera que eren eremitoris medievals, propis d’alguns ermitans. També hi ha qui els ha vinculat amb el món pastoril i no falten els estudis que els consideren d’origen natural.

En alguns d’ells els elements antròpics com les marques de picapedrer són ben clares i això donaria peu a pensar que són cavitats contruïdes de manera artificial. Altres, en canvi, no presenten cap evidència que permeti pensar que varen ser construïts artificialment.

De fet, quan es va excavar el cas del Roc Foradat de cal Pepa, els seus autors varen concloure que “la hipòtesi sobre aquests jaciments que presenten cavitats excavades a la roca i que alguns autors relacionen amb eremitoris rurals, després de la intervenció arqueològica que s’ha portat a terme ha quedat descartada, si més no en referència a la zona que s’ha pogut excavar.” (font)

Si us interessa el tema, en trobareu molt bona informació aquí.

Forns de la Taquilla

El turó de la Taquilla, a Tagamanent, conté diversos elements clarament prehistòrics (cassoletes, gravats, creus…), alguns d’ells recollits per Francesc Casanellas aquí, i que ben segur que formaran part del seu proper llibre.

Entre aquestes restes hi ha dues coses que semblen força més modernes. La primera és una estructura circular, en lleuger pendent, que podria correspondre a un forn, possiblement d’oli de ginebre. Com es veu en la foto següent, tot plegat acaba abocant a una entalladura on es devia recollir el producte de les cuites.

Forn 1

Fa no massa anys, les grans pedres que es troben al costat d’aquest forn es varen considerar com a possibles lloses d’un dolmen, però com que es va descartar aquesta funció se l’anomenava paradolmen. Avui creiem saber que només servia per contenir la calor i assegurar el funcionament del forn.

No massa lluny d’aquest primer forn, apareix una estructura semblant, tot i que una mica més gran. En aquest cas, però, el producte de la cuita es recollia mitjançant una regata corbada que acaba conduint a una altra entalladura de forma rectangular. Aquí no es conserven les pedres laterals.

Forn 2

Segurament, aquests forns no es poden deslligar de la presència en aquesta zona de la Mora de diversos ginebres (de fet, crec que són càdecs), que aquí han adquirit una gran envergadura i que es mostren retallats en les seves branques més baixes.

Un càdec a prop de la Codina

 

 

 

Escrit a la Castanya

Arribant a les mines del Remei (la Castanya, el Brull, Osona), en una roca a prop del camí, es troben una sèrie d’escrits, la majoria tatxats. Hi ha dos noms, però, que encara es poden llegir: Modesto i Ramon.

L’escrit que més crida l’atenció és un que diu “Bibi ba (sic) Franco y al fasisma y arriba es Panya justa“.

El gravat de les mines

És evident que qui va escriure aquesta nota no sabia massa de lletra, que era un simpatitzant feixista i que segurament es va escriure durant la Guera Civil (1936-1939). Aquest darrer fet planteja dues possibilitats: que es tractés d’alguns dels miners de les mines del Remei (a sobre hi ha les restes dels barracons on s’estaven) o bé que fossin emboscats, amagats al bosc per no anar al front (en una història que hem intentat resseguir aquí).

L’any 1938, el general Yagüe, al final de la Batalla de l’Ebre va dir: “¡Americanos! Estamos haciendo una España justa, una España de caballeros y de héroes, de labradores, de artesanos y de soldados; la España de Carlos V y la de Felipe II. Americanos. Hermanos de América. Desde mi puesto de mando, os envío mi corazón y os saludo“. Mireu-lo: