Restes d’una masia situada al nord del castell de can Bori (Samalús) (41º 41′ 732 – 002º 18′ 851 – 521). El conjunt insinua una construcció de 10 m d’ample per 5 m de profunditat, orientada al sud, on segurament estava la porta principal, dividida en dos espais diferents. Podria ser que el conjunt hagués estat una mica més gran, però a simple vista no s’evidencia res en aquest sentit.
A l’extrem occidental hi ha el forn de pa, encara ben visible tot i tenir la boca desfeta.
El conjunt s’aixeca sobre un espai de feixes fetes amb pedra seca. Just al davant de la casa, una feixa força àmplia hauria fet les funcions d’era.
Ardericó és una antiga masia convertida actualment en refugi de muntanya, situada a la banda sud de la serra de Catllaràs (Situació). Fa algunes setmanes ens hi vàrem arribar per plaer i per prendre vistes de les trumferes, que sabíem que existien però que no havíem pogut visitar. Ara hi hem tornat, seguint un magnífic itinerari, que ens ha dut a visitar tres d’aquestes trumferes i a localitzar les runes d’una altra que caldria verificar.
Entre les dades del nostre itinerari i aquest altre en tindreu prou per trobar-les. Si no, també ho podeu preguntar al refugi.
Les trumferes d’Ardericó són de planta rectangular, d’aproximadament 4 m de llarg per 2,5 d’ample, i una altura que arriba a més de dos metres. La coberta és feta amb un arc de mig punt (volta de canó), construït amb pedra relligada amb morter i alguna teula. Presenten dos orificis a la part superior i un tercer a mitja altura (més o menys on s’inicia la volta) per on s’introduïen les patates. A la part de sobre està recobert amb terra i alguns vegetals.
Es pot accedir al seu interior per una porta petita (aproximadament un metre d’altura i uns 70 cm d’amplada). De les tres trumferes, una té la boca rebentada, però les altres dues (la més oriental i la més occidental) es troben completes. La que està situada just a tocar del torrent i a sota la casa tenia una data gravada a la volta, però malauradament no l’hem poguda llegir.
Trumfera d’Ardericó. Vista Interior
Si us interessa el tema, potser us pot agradar llegir això.
Pel que sabem en aquestes trumferes es guardaven les patates de llavor, que situades a aquesta alçada (Ardericó està a 1.300 m sobre el nivell del mar) no eren atacades pel temut escarabat de la patata. Ens consta que la gent feia quilòmetres per anar a buscar el planter que després es plantava en camps de menor alçada i més a prop de les àrees urbanes. Un dels llocs que s’hi havia especialitzat era Peguera, però als anys quaranta del segle XX ja es deia que un virus va desacreditar les llavors de l’Alt Berguedà, que abastien la meitat del nostre país. A partir de llavors, aquest producte es va produir més a ponent, a les estribacions pirinenques de Lleida, o bé eren importades de Burgos o fins i tot de Bretanya.
La Vall de Claror (Andorra), junt amb les de Perafita i Madriu, ha estat declarada patrimoni de la humanitat per la Unesco, fonamentalment perquè en ella es conserven mostres de patrimoni existencial que ens parlen de la vida als Pirineus des del Neolític. Una d’aquestes mostres són els orris, estructures de pedra seca que es feien servir per munyir les ovelles.
Orri a la Vall de Claror
Potser l’element que més defineix un orri és el passadís on els animals “feien cua” tot esperant el torn de ser munyits (vegeu la foto superior). Això no treu, però, que en alguns indrets la paraula orri es faci servir per fer referència a la cabana dels pastors. En aquest conjunt (orri + pleta + cabanes) es fabricaven i emmagatzemaven temporalment els formatges. Durant l’estiu, el bestiar pasturava per la muntanya i tornava cada dia a aquest lloc per ser munyit. Segons David Mas i Canalis, l’orri consisteix en un passadís delimitat per un mur de pedra seca a banda i banda, de forma sinuosa i d’entre 20 i 60 metres de llargada, obert per un extrem, mentre que a l’oposat hi havia un petit recinte on es posava el pastor per munyir els animals. Sempre hi ha una cabana o dues formant part de l’estructura, i a vegades una pleta.
A nivell arqueològic, l’explotació pastoral apareix molt ben documentada al Madriu, amb l’eclosió de l’explotació dels orris a partir del segle XIV i una ocupació important a partir de la baixa edat mitjana i en època moderna i contemporània (Mas i Canalís).
El treball de David Mas va fer que, a inicis d’agost, ens traslladéssim fins a la vall de Claror per visitar tres d’aquests orris i passar unes hores enmig d’aquest paisatge ancestral. La nostra sorpresa va ser majúscula quan, sobre el terreny, vàrem veure que hi havia restes d’altres dos orris (de manera que n’hi ha, en molt poc espai, com a mínim cinc) i algunes cabanes que sembla que no estan referenciades.
Cabana de Claror
La veritat és que no podem fer altra cosa que recomanar la visita a aquest racó de pau andorrà. Nosaltres ho vàrem fer des de la Rabassa, que ens va semblar que seria el camí més ràpid. Ara sabem que no és el més agradable paisatgísticament parlant. D’altra banda, no volem afegir res més al que ja n’ha escrit David Mas, de manera que
Podeu trobar la ruta aquí.
I l’article de David Mas, aquí.
Refugi de Claror, el camp base per visitar la vall i els orris
Al nord-oest del turó de les Queredes, a tocar de la pista que baixa a la font Pomereta (41º 49’ 615 – 002º 20’ 485 – 1254). Localització.
Cabana de Fontsavellar
Cabana de planta quadrangular, d’entre 2,5 m i 3 m de costat i sostre de volta de canó amb un arc lleugerament rebaixat. La coberta presenta restes d’argamassa i sembla que hauria estat feta amb una cintra. En el punt més alt fa 1,80 m d’altura i la planta té uns 5-6 m2. A la banda sud hi ha un petit armari d’uns 40 cm x 30 cm aproximadament i a la cantonada nord-oriental hi ha un forat que fa de xemeneia i al terra una petita llar de foc, just a tocar de la porta, que és rectangular (aproximadament 1,20 d’alçada per 80 cm d’amplada). La porta, de llinda plana, és de fusta i es conserva sencera, tot i que actualment està encallada. Està collada a la paret amb unes frontisses de ferro. A l’interior es conserven restes d’ampolles i un parell de sabates que fan pensar en una ocupació força recent. També hi ha uns empostissats de fusta que serveixen a manera de bancs per seure. Per la part de fora, la cabana està coberta per terra i herbes.
Just al davant de la cabana, molt embardissat, es conserven les restes d’un corral, fet amb un ampli mur de pedra i dividit pel mig en dues parts. Deu tenir uns 300 m2.
A uns vint metres al sud-est de la cabana hi ha una pedra plana amb una inscripció que diu “Fonseballa cabida 237 cuarteras (…)” i segueix amb dues is llatines (o dos uns) seguits d’un zero i, per sota, ja pràcticament il·legible es podria intuir que fa referència 110 quartans (però no es pot assegurar).
Agraïm a Joan Campanyà les dades que ens va facilitar per retrobar la cabana i, sobretot, la pedra.
Aquest orri es troba un centenar de metres a ponent i per sobre de la cabana de Gombrèn. Per arribar-hi, des de Fontalba agafem el camí que condueix a Núria i al cap de tres quarts d’hora passem pel costat de la cabana. Podeu fer servir aquest itinerari.
El que es veu a la fotografia és una pleta d’uns cinquanta metres de llarg amb un corredor per munyir el bestiar i les restes d’una barraca de planta rodona enfonsada. A sota, a tocar del camí, hi ha la cabana de Gombrèn, de planta circular i sostre de falsa volta, cobert de gleva. Fa gairebé cinc metres de diàmetre i a l’interior hi ha tres fornícules. La porta, orientada a l’est, és força baixa, i els murs amples.
Es troba sota la casa dels Arnaus, a la banda de baix de la pista que hi porta (41º 56′ 420 – 001º 59′ 877 – 490).
Es tracta d’una construcció feta amb pedra i argamassa, semisoterrada, de 2,30 m d’ample per 3,15 de llarg. El sostre està fet amb una volta d’arc rebaixat i té un forat a la part superior, per on se suposa que s’introduien els aglans. A l’entrada l’altura màxima és de 2,30 m i el sostre va davallant fins que al final arriba a 1,50 m. S’hi accedeix per una porta feta amb grans pedres treballades, però sense llinda, de 70 cm d’ample per 1,35 d’altura.
El roure és una masia situada sota la cinglera del Far, a ponent del santuari. Localització.
En una de les estances de la casa es conserva una tina de fusta que porta gravada la data de 1737, un clar testimoni de l’explotació del vi en aquesta zona.
Tina del Roure (Susqueda)
La casa val una passejada, sobretot si veniu des del cim de la cinglera i passeu per algun dels seus graus (el del Goleró és una molt bona opció). En un edifici annex hi ha les restes del que sembla que seria la base d’una premsa, i, al voltant de la casa, diversos estris tallats a la pedra.
Per sota, a tocar del llit del torrent de la riera de l’Om hi ha el molí del Roure, al qual podeu arribar remuntant el torrent.
A l’altre costat del torrent hi ha la masia de les Gleies, topònim que sembla que fa referència a l’antiga església de Sant Pere de Fornils, de la qual encara es pot veure l’absis enmig de la vegetació, al sud-est de la casa. Està documentada l’any 1269 i va ser abandonada cap al segle XIV-XV.
A llevant de l’església, per sota i a l’altra banda de la riera de l’Om, es troba el castell de Fornils. Aquest edifici està documentat des del segle XI, època a la qual pertany la majestuosa torre que encara resisteix el pas del temps.
Francesc Roma i Casanovas publica l’Inventari del Patrimoni Existencial de l’Alt Congost i l’Alt Tenes
Inventari d’Aiguafreda
L’historiador i geògraf de Sant Martí de Centelles publica l’inventari del patrimoni existencial dels municipis de l’Alt Congost i l’Alt Tenes.
Després de quatre anys de recerca sobre el terreny i en arxius documentals, Francesc Roma publica els sis volums que formen aquest inventari dels elements patrimonials més oblidats d’aquest espai geogràfic a cavall entre el Vallès i Osona.
L’objectiu principal d’aquest inventari és posar de manifest tots els elements que demostren l’existència humana sobre aquest espai. Entre aquests elements hi ha masies abandonades, cabanes, barraques, forns de calç, pous de glaç, mines, basses i altres elements peculiars.
Inventari de Tagamanent
L’obra està distribuïda en sis volums dedicats a 12 municipis diferents (Aiguafreda, Castellcir, Castellterçol, Centelles, Collsuspina, el Brull, el Figaró, Hostalets de Balenyà, Sant Martí de Centelles, Sant Quirze de Safaja, Seva i Tagamanent). Es tracta d’una edició sense estocs, servida a demanda dels compradors, publicada pel mateix autor a l’acreditada editorial madrilenya Bubok Publishing. Cadascun dels volums es poden aconseguir en paper (en edició de pagament en blanc i negre) o en edició digital (edició gratuïta i en color).
Els llibres es poden comprar i descarregar a través del portal de Bubok Publishing: http://fromac.bubok.es/
Inventari del Brull, Centelles, Collsuspina, Hostalets de Balenyà i Seva
Inventari de Castellcir, Castellterçol i Sant Martí de Centelles
Diu la llegenda que un dia que santa Madrona es dirigia a Seva amb el menhir al cap, per tal d´ajudar a erigir el nou campanar, es creuà amb un home que li va dir que les obres ja havien acabat. En sentir la notícia, santa Madrona llença el roc a terra i quedà clavat en la posició que avui dia el veiem.
El menhir es troba al costat del restaurant del mateix nom, a l’inici de la urbanització homònima, a tocar de l’ermita de Santa Madrona (41º 47’ 766 – 002º 15’ 126 – 646). Fa 2,55 m d’alçada en relació al terra (cal tenir en compte que està inclinat) i té una amplada de 90 cm a la seva base.
Està situat aigües avall del molí del Rossell, també a la banda dreta del riu, just a llevant del mas les Canes (41º 46’ 967 – 002º 14’ 660 – 435). Es troba a tocar del riu Congost, just a sobre d’un petit salt que presenta alguns forats que indiquen que hi havia hagut una presa. De tota manera, la bassa s’omplia de l’aigua que s’agafava al mateix riu, però d’algun lloc més al nord, donat que es troba per sobre del nivell del mateix molí.
Es tracta d’un edifici de grans dimensions, amb dos cossos clarament diferenciats, més algunes dependències annexes. Les parets són fetes de pedra local força ben escairada, tot i que alguns punts concrets són fets amb tàpia. En alguns indrets es va arribar a construir fins a tres pisos, sense comptar els carcabans, als quals es pot accedir des de l’entrada principal de l’edifici sud.
L’edifici sud, allargassat en sentit nord-sud, presenta una llinda sobre la porta d’entrada que diu “17 + 86 Establert y fet Marti Llavina” (la lectura dels dos darrers dígits de la data podria ser errònia; el signe + indica una creu en la inscripció). En aquest espai hi havia la cuina i, a nivell de subsòl, el carcabà.
L’edifici nord té una porta feta amb un arc escarser i en una finestra lateral que dóna a aquesta entrada (però de l’edifici anterior) es llegeix, de manera molt dificultosa, “Fet per Franch de Rosselló”. En aquest edifici es conserva la cabra per moure les pedres, de manera que es pot dir que aquí es trobava l’obrador.
Segons el mapa de patrimoni de la Diputació, hi ha referències d’aquest molí i d’un altre que estaria al seu costat (segurament el que agafava l’aigua a la presa que s’ha comentat) durant el segle XVI.
Patrimoni Existencial 