Patrimoni – Pàgina 16 – Patrimoni Existencial

Ca l’Hoste

Publicat el 13 febrer 2012 by Francesc Roma Casanovas

El sot de Ca l’Hoste és un afluent del sot del Socau. Un camí molt embardissat i perdedor permet arribar-hi des del revolt que hi ha passat el Socau (masia). Ca l’Hoste es troba en el punt 41º 43′ 657 – 002º 18′ 654 – 641, una mica al nord del que indica el mapa de l’editorial Alpina, enmig d’un magnífic alzinar molt net que ha crescut sobre les antigues feixes de la casa.
L’alzinar conserva mostres d’haver estat carbonejat de manera continuada (segurament després de l’abandonament de la masia). És possible que una petita estructura de pedra seca que hi ha en un dels bancals correspongués a un aparador de barraca de carboners. Les feixes varen ser protegides dels torrents mitjançant murs de pedra seca.
De la casa, actualment en restes tres parets. Sembla que l’edifici era d’un sol pis, de planta rectangular, de 9 m x 5 m, amb dues estances, la millor conservada de les quals feia 4 m d’ample. El mur sud feia 60 cm de gruix, mentre el nord es troba adossat a la paret natural. En aquest darrer es troben dues fornícules d’aproximadament 55 cm de llarg per 40 cm d’ample i 40 cm de fons. Sobre la fornícula oest, que està mig tapada de sediments, apareix una pedra que sobresurt 24 cm del mur i que devia servir de penjador o per sostenir alguna cosa. L’edificació està feta amb pedra local en sec, amb algunes pedres més petites entrades a pressió per assolir la solidesa de l’estructura.

El Socau

Publicat el 11 febrer 2012 by Francesc Roma Casanovas

Gran casa amb dos edificis, situada al sot del Socau, a llevant de can Dosrius (41º 43′ 491 – 002º 18′ 200 – 522). S’hi pot accedir des de Vallcàrquera, passant pel costat de can Matamoros (can Pere Planes al mapa de l’Alpina).
L’edifici principal (zona occidental) presenta un seguit d’estances distribuïdes en dos pisos adaptades a la morfologia del terreny. El pany de paret més gran, que es conserva gairebé complet, correspon a l’angle sud-est i està format per una cantonera de grans blocs en la qual l’angle recte ha estat truncat.
Al pis inferior hi trobem les quadres i presenta la peculiaritat de tenir una part coberta amb dues voltes catalanes fets de pedra tosca. Una de les galeries fa 1,17 m de llarg i l’altra 1,90. Estan separades per un pilar de 50 cm d’ample i una longitud 1,50 m (que és el recorregut que es conserva de la galeria). La galeria oriental està tancada amb un mur de pedra seca, mentre l’occidental deixa veure la roca mare original del lloc (pissarres).
Al pis superior es conserva una porta que va ser tapiada posteriorment, de la qual es va deixar només la part superior que ara, vista des de fora, fa l’efecte de ser una finestra amb arc de mig punt. En algun indret es veuen restes d’arrebossat.

L’edifici oriental és de dimensions més reduïdes, i segurament corresponia a la pallisa. Tenia dos pisos i per bastir-lo es va haver de rebaixar la roca mare i utilitzar un petit arc rebaixat per aguantar el mur de la banda nord de l’edifici. Aquest arc té una llum d’1,50 metres i es recolza sobre la roca a 1,70 m del terra. En el primer pis es veuen un seguit de fornícules i una porta que fa 1,2o m d’ample i uns 2 m d’altura, feta amb un arc rebaixat i pedra tosca. A la banda sud, s’hi troben una finestra rectangular feta amb pedra tosca i tres fornícules tapades posteriorment.
A la banda de ponent, a la part baixa de la casa (angle S-W) hi ha una galeria de mig punt que fa 1,75 m d’alçada. La volta es recolza sobre uns murs de pedra seca de 80 cm de llarg. L’amplada de la galeria és també 1,75 m. Actualment, aquesta galeria té dos metres de recorregut, però podria haver estat més gran.

El mapa de la Diputació diu que l’edifici estava format per una coberta a dues vessants i orientada d’est a oest. També recull que la façana principal conservava la porta amb brancals de pedra i llinda de fusta.
Les notícies històriques que en tenim són força recents, de mitjan segle XVIII o del XIX, perquè aquest mas no apareix en els fogatges i capbreus d’època medieval i moderna. La primera referència que n’hem trobat és de 1750, quan el16 d’abril, al cementiri de Sant Pere de Vallcàrquera, s’enterra Maria Bosch, vídua de Benet Bosch, que vivia a la casa dita “lo Socau de Baix”.

Sembla que al segle XX, amb l’explotació de les mines del Socau (poc abans de la casa, ) aquest edifici va adquirir uns nous usos. De tota manera, no respon a la tipologia d’una explotació agrícola o ramadera.

Refugi de la Saleta

Publicat el 10 febrer 2012 by Francesc Roma Casanovas

Petita construcció irregular situada just a sobre la casa de la Saleta, en el punt 41º 46′ 502 – 002º 14′ 241 – 541. Es tracta d’un espai ocupat per antigues feixes de conreu. Està format per una cambra irregular de 2,60 m x 2,40 m i 1,40 m d’alçada, aproximadament. Presenta una boca oberta al sud-oest.

Està constituït per un gran bloc calcari després del cingle, el substrat sobre el qual reposava, format per rocs i sorra, ha estat buidat fins a deixar lloc a aquesta cambra. La banda oest del refugi ha estat tancat per un mur de pedra seca, aparentment de construcció recent.

Continua la lectura de “Refugi de la Saleta” →

Can Bosc

Publicat el 9 febrer 2012 by Francesc Roma Casanovas

Les restes d’aquesta casa, actualment en procés de restauració, es troben ubicades en un petit turonet que s’aixeca sobre el sot del Molinot o de can Bosc (41º 44′ 027 – 002º 18′ 386).
La neteja i restauració de la casa permet veure’n que constava d’un cos principal amb diverses dependències. La part principal tindria dos pisos. La construcció està feta amb pedra local ben escairada i lligada amb argamassa. La porta principal, amb una magnífica llinda que es comentarà tot seguit, conserva encara una frontissa amb part de la fusta cremada.
Sembla que una de les primeres referències històriques a aquest mas són del segle XII, quan s’esmenta “P. de Bosco” (però ho hi ha cap referència geogràfica que permeti afirmar que es tractava d’aquesta casa). El cognom apareix també en els fogatges de 1515 i 1553.
En uns documents de la masia de la Figuera de l’any 1767 es parla del minyó den Segarra que estava en “Sa Casa dels Boscos”.[1] I al 1780, s’enterrava a la Móra el fadrí Mariano Bosch, de 24 anys, mort quan “(…) uns homens feiant carbo a la heretat del mas parera, y tirant tions costa avall un tio lo tocha”.[2] Cal tenir en compte, però, que sobre Vallforners existeix la masia dita la Casa del Bosc i, per tant, no es pot assegurar que aquestes persones fossin del mas Bosc de Tagamanent.
De tota manera, la utilització de pedres lligades amb argamassa i les llindes de la casa fan pensar en una cronologia moderna, del segle XVIII. En una llinda en una finestra de la façana principal trobem inscrita la data de 1787; a la dovella de la porta principal, en força mal estat de conservació, semblen aparèixer les dates de 1787 i 1871, una creu i unes figures no reconeixibles.

A la banda de ponent de l’edifici principal, hi ha un petit edifici quadrangular, de dos pisos i una porta superior a la qual s’accedia des d’un camí. Segurament era la pallissa de la casa. Entre ambdós edificis hi havia l’era, possiblement coberta de lloses, però avui dia molt deteriorada.

Si voleu veure la porta i la seva llinda, vegeu això.

[1] ACOS, fons la Figuera, 1.
[2] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, A-C-D-M/1, sp.

Ventaiola

Publicat el 8 febrer 2012 by Francesc Roma Casanovas

Segons Jordi Petit, formava part del terme de Vila Gemenes, citada ja el 898. El seu terme se’l van repartir el mas Sala (avui la Saleta) i el mas Ventallola.

Antoni Pladevall diu textualment: “El mas Ventallola surt documentat des del 1285 i no dubtem que era molt més antic. L’any 1432 tenia dos molins drapers, és a dir, uns batans de maces, mogut per força hidràulica, per batanar els draps que es teixien a Centelles o al seu rodal“.

El mas Ventallola havia estat propietat dels senyors de Centelles. Figura també ja al fogatge de 1515.

Es tracta d’un conjunt d’edificacions en estat de ruïna, amb un cos principal de forma rectangular, planta baixa i dos pisos. Es conserven les arcades del portal i una finestra moderna, la resta està molt malmesa. A causa del seu estat, ha estat catalogada com a jaciment arqueològic (font).

L’edificació en si mostra un conjunt que ha anat creixent amb el temps. Això es veu en el portal principal (vegeu la fotografia), que es troba dins de l’edifici. Al centre de la fotografia s’aprecia una gran porta tapiada (coberta amb rajos vermells), parcialment reconvertida en finestra. És de suposar que aquesta porta obria a estances que avui dia han desaparegut. Des de l’interior s’identifica perfectament la portalada i fa la impressió que l’engrandiment de la casa es va fer cap a espais nobles.

La cuina i segurament les altres estances principals es trobaven al primer pis. El pis inferior segurament era dedicat a acollir bestiar. Encara avui dia es conserva un magnífic espai amb una llarga volta de mig punt.

A l sud-oest de la casa, al costat de la pista forestal, es troba un pou. I al nord-est, al final dels camps, apareixen les restes de dues basses.

La casa es troba en el punt 41º 46′ 261 – 002º 14′ 426 – 507. S’hi pot accedir per la pista que uneix el nucli de l’Abella amb Centelles, passant per Sant Pau de Gèmenes.

Francesc Roma i Casanovas

Inventari del Patrimoni Existencial de l’Alt Congost

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 2.5 de Creative Commons

Rovirals

Publicat el 6 febrer 2012 by Francesc Roma Casanovas

Les restes de Rovirals (en el mapa de l’editorial Alpina, Rubirals) es troben al vessant sud-oest del turó de Tagamanent (41º 44′ 464 – 002º 17′ 358 – 767). Tot i que hi ha un camí que hi passa molt a prop pujant des de la masia del Folló, la seva situació està tan emboscada que no és de fàcil localització ni amb el GPS.

Segons Anna Gómez, “Es conserven les restes d’un paredat, angle i mur interior de la casa, on s’aprecia una factura de carreus de petites dimensions, ben escairats i disposats en filades regulars lligats amb argamassa. A prop s’entreveuen restes de murs que podien haver estat les dependències annexes d’aquest mas.”.

La mateixa font ens indica que aquest mas ja apareix enrunat a finals del segle XIX i que era conegut com a mas Rubials. De fet, les minutes de 1924 ja indiquen que la masia de “Ruvirals” està en runes.

La tècnica constructiva de la casa fa pensar en una construcció d’època moderna. La documentació més antiga aporta una data de 1558. En aquest moment es fa referència a una hipoteca dels masos Vilardebò i Rubials, donada per Antiga Viladebò, viuda de Rafael Fontarelles i Pere Joan Vilardebò, el seu fill. En aquest document s’esmenten les diferents possessions del mas que té les seves terres de conreu limitant amb el mas Coll, les Planes i el Solà.

Encara no a una vintena de metres al sud-oest de la masia, en un petit torrent normalment sec, i tapada per la vegetació, es troba una petita bassa amb el seu rentador. Cal remarcar que apareixia a la minuta de 1924

La casa, envoltada d’antigues feixes de terra, té, per la part superior (cap al nord i a llevant) uns grans espais -avui emboscats en la seva major part- que semblen haver estat antigues pedreres de pedra rogenca.

Pedrera de Rovirals — Detalls de les marques fetes pels picapedrers a la pedrera de Rovirals

Les Pujades

Publicat el 5 febrer 2012 by Francesc Roma Casanovas

Al sud de la pista que porta a Castellar, aproximadament un quilòmetre abans d’arribar-hi, just quan la pista deixa l’orientació sud per dirigir-se cap a l’oest, poc abans d’una pista que marxa cap al nord (41º 44′ 261 – 002º 15′ 250 – 540), apareixen les runes d’aquest antic mas.
La casa presenta una estructura de dos pisos construïda en pedra local lligada amb morter amb una petita part arrebossada.
Com diu el mapa de patrimoni de la Diputació de Barcelona, “La història d’aquest mas anirà lligada a la domus del Castellar, tant per la seva proximitat geogràfica com per la relació de dependència de les Pujades cap el Castellar. En el fogatge de 1553 com a cap de casa de la parròquia de Valldeneu s’esmenta a Antoni Pujades. Són molt poques les evidències documentals referents a aquest mas i per la seva tipologia constructiva es podria parlar d’una construcció d’avançada època moderna. Els segles XVII i XVIII foren un moment de gran auge demogràfic i constructiu, ocupant-se terrenys que fins llavors havien estat considerats erms i construint-se nous masos i masoveries en busca de noves explotacions tant forestals com agrícola-ramaderes. No és d’estranyar que aquest fos el cas de les Pujades, un mas de dimensions mitjanes, situat al costat del camí del Castellar a Sant Pere de Valldeneu i amb unes condicions òptimes per a l’obtenció de recursos naturals. L’hereu del Castellar ens ha permès documentar, per tradició oral, la seva desocupació que hauria tingut lloc a mitjans del segle XIX.”

El turó dels Moros

Publicat el 4 febrer 2012 by Francesc Roma Casanovas

A llevant d’aquest cim, gairebé a la carena i al costat d’un camí, es troben les restes d’un antic forn de calç. Té un diàmetre de 4 a 5 metres i la seva boca està orientada al sud. Actualment està en mig de la vegetació i el seu fons està ocupat per restes vegetals i de terra.

A sobre seu, a l’altre costat el camí, també tapat per la vegetació, apareixen les restes d’un antiga construcció. Podrien correspondre a una cabana de calcinàires, però res no n’evidència aquest ús. No queda clar si correspon a un edifici d’un o de dos cossos; en tot cas, sembla que el més clar tindria unes dimensions de 4 x 3 m.

El curiós del cas és que les restes d’aquesta construcció i una pedrera que hi ha just a la carena no són fetes de pedra calcària, sinó de pedra sorrenca roja (margues). Aquesta pedra té continuació en la gran capa de pedra rogenca on s’aixequen les restes de Rovirals, que arriben fins als peus del turó de Tagamanent i que reapareixen per sota de les Planes.

Sembla que el forn utilitzava la pedra calcària que formava el turó dels Moros. Aquesta dada caldria verificar-la amb un estudi més aprofundit, perquè al cim del turó apareixen restes de mur fets amb pedra sorrenca i una possible tomba de lloses. Si fos així, segurament ens trobaríem davant d’unes restes arqueològiques d’un cert interès. Al voltant del turó, sobretot en el vessant sud, apareixen una sèrie de murs no identificats.

De fet, Enric Garcia-Pey parla del turó del Castell dels Moros i diu que “(…) es recorda haver-hi trobat tombes. Segons diuen, enterraments a resultes d’antigues batalles”.

És possible que aquestes restes corresponguin al Kastrum Segarium que esmenta Jaume Oliver en el seu llibre sobre Tagamanent? (p. 44).

La suposada tomba està formada per dues lloses paral·leles, avui dia ajuntades per la part superior per l’acció del terreny i d’una possible profanació.

La llosa que millor es pot estudiar fa 1,60 m de llarg per uns 45 cm d’ample i 10 cm de gruix. Són fetes de pedra rogenca i tenen una orientació oest-est, lleugerament desviades al sud.

Cabana del Bac davant l’Església

Publicat el 3 febrer 2012 by Francesc Roma Casanovas

cabana baga mirones — Cabana del Bac davant L'església de Valldeneu

Es tracta d’una estructura, segurament d’una barraca, d’uns tres metres de llarg per 2,90 m d’ample. Segurament tenia una porta a l’oest. El seu estat actual no permet fer massa més afirmacions, només que estava adossada a un petit mur de pedra d’origen natural, consolidat amb una construcció de pedra seca. Es troba uns 20 metres per sobre de la pista, en un lloc que han netejat recentment (2011) (41º 44′ 854 – 002º 15′ 335 – 485).
Uns 180 metres al sud, al costat d’un antic camí que va a buscar la serra de Castellar, s’ha trobat una altra estructura que podria correspondre també a una cabana (41º 44′ 760 – 002º 15′ 375 – 538).

Es troba a lloc que el mapa de l’editorial Alpina anomena la baga de les Mirones, però que anomenem com bac davant l’Església per les referències històriques que hem trobat i que semblen fer-hi referència.

En aquest sentit, el 9 de setembre de 1691, Pau Pujadas, pagès del mas Pujadas de Valldeneu, arrenda per 4 anys una artiga a Joan Torn, pagès de Tagamanent. Aquesta peça de terra es troba als bacs davant l’església de Valldeneu, al migdia, en terres de Pau Pujadas. En la mateixa data estableix dues artigues mes, també al bac davant l’Església de Valldeneu, dins la seva heretat. I el mateix Pau Pujadas, el 23 de març de 1692, arrenda una artiga al Bach de la Pujada que vista a la iglesia de Valldeneu prop de la font dita dels Bachs.

El cas del mas Pujadas és interessant perquè la misèria que vivia en aquell moment va dur la casa a establir uns arrendaments en unes condicions molt poc interessants. D’aquesta manera, el 18 d’abril de 1700, l’hereu Pau Pujadas, “(…) pro subveniendo aliquibus necessitatibus (…) per pagar Pujas de Censals y comprar Blat per sostento de ma familia (…)” arrenda per 4 anys a Francesc Xicola de Vallcàrquera una peça de terra boscosa que té a Valldeneu “(…) in loco dicto la Maniscla sota lo single del Troll enomanat Mix dia” (el Grony?). El que té aquest arrendament d’interessant és que és en Pujadas qui s’obliga a rompre la terra en el termini de dos anys. Això permet veure que es tracta d’un arrendament fictici pel qual es venia el producte d’unes terres que encara no s’havien artigat a un arrendatari, tot i que era l’arrendador qui les havia d’explotar i posar en funcionament. Aquesta situació es va repetir en aquell moment també a la masia de Castellar de Baix i, de fet, tant Castellar de Baix com les Pujades varen acabar a mans de Castellar Sobirà més endavant.

Més al sud-est han aparegut altres construccions d’aquest estil, que podrien respondre al mateix context. Vegeu això (no disponible). Malauradament, la documentació històrica no fa referència a aquestes cabanes.

Refugi de cal Petit

Publicat el 2 febrer 2012 by Francesc Roma Casanovas

De les restes de cal Petit amb prou feines en queden quatre parets completament envaïdes per la vegetació (41º 43′ 855 – 002º 17′ 167 – 591). La casa es trobava en una zona solella, rodejada de camps. Seguint la pista amunt, es passa pel costat d’un petit refugi (just a sota de la línia d’alta tensió).

El refugi (41º 43′ 876 – 002º 17′ 233 – 638) està excavat en un marge, de manera que tot ell està soterrat. Fa 1,75 m de llarg, per 1,05 m d’ample i 1,60 d’alçada. La seva boca s’obre al sud i a la banda oest hi ha una fornícula de 36 x 36 x 33 cm.

La porta mesura 80 cm d’alçada per 60 d’ample i la cúpula és feta de pedres. Al costat, a la part de fora, s’endevinen les restes d’una escala que permetia pujar als camps de sobre.

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this: