Segons el mapa de patrimoni de la Diputació de Barcelona, “Es tracta d’una cambra simple, oberta, poligonal, formada per blocs de grans mides, irregulars, conservant la llosa de cobertura in situ. Les mides aproximades són 2,20 metres de llargada per 2 metres d’amplada i la llosa de coberta d’uns 2,40 metres d’amplada per 1 metre de gruix. No conserva túmol. Pel que fa al material arqueològic, s’ha trobat uns pocs fragments ceràmics sense decoració de pastes negroses. D’aixovar cal destacar una conta circular de pecten, fragmentada i dos fragments de valva de pecten. A nivell antropològic es conserven diversos fragments de costelles, tibies i falanges. El fragment de mandíbula inferior, un premolar, 4 peces dentàries i 5 molars d’adult. El megalit es conserva força, gràcies a les lloses irregulars i grans que suporten la llosa de coberta.Observacions: El megalit pren el nom de “El Duc” perquè la finca on és situat era propietat del Duc de Centelles.”
Aprofitant una pedra vertical sobre la qual s’arrepenja una altra d’inclinada, en el punt 41º 45′ 952 – 002º 14′ 447 – 513, es va construir un petit refugi de 3,5 metres de llarg per 2 d’ample en la seva part més gran i una altura màxima d’1,5 m. Està orientat aproximadament en direcció oest-est, de manera que mira al poble d’Aiguafreda. Al final del tot hi ha un petit replà més elevat amb una obertura que dóna a l’exterior i que podria haver funcionat com a xemeneia, tot i que no s’evidencien restes de foc (excepte al mig del refugi, tot i que semblen ser molt recents).
La boca que dóna al vessant de llevant ha estat tancada parcialment amb un petit mur de pedra seca. Els espais del sostre que havien quedat descoberts també varen ser tancats pel mateix procediment. Al sostre hi ha terra i vegetació que impermeabilitzen l’estructura.
El seu estat de conservació és bo i es troba al costat mateix d’una línia elèctrica a la banda de dalt de la franja desbrossada que la delimita (oest).
La font Amargosa és, en realitat, la part visible d’una mina d’una trentena de metres de recorregut i de mides força estàndar (les justes perquè hi pugui passar una persona) que anomenarem la tercera mina. Està construïda excavant una galeria sinuosa recoberta de maons i amb una volta també d’obra. En els primers metres, però, les parets són fetes de pedra seca.
L’aigua neix a mig recorregut i la galeria acaba en un punt on es veu clarament que es va estar treballant per donar-li més recorregut.
A l’entrada hi ha un decantador, que és el lloc d’on agafa l’aigua l’aixeta de la font. La resta de l’aigua surt per una conducció fins a un distribuidor que es troba just al davant de la primera mina.
La primera mina es troba lleugerament més baixa, just al costat del camí que duu a la pista principal (les restes d’un antic canal condueixen fins a la boca d’aquesta mina). Entre les dues, però més a prop d’aquesta darrera, hi ha una tercera mina tancada amb clau. Al davant de primera mina hi ha una caseta que recull les aïgues de les tres i les canalitza fins a la seva destinació. El canal continuava el seu camí i passava just per davant d’un forn de calç després d’aturar-se en una bassa. De moment no s’ha seguit el seu recorregut i no es pot assegurar on anava ni perquè servia.
A la primera mina hi ha una data gravada en una pedra rogenca: 1777 i a la llinda de la porta que conduiex al decantador hi diu 1863 (aquesta mina no sembla tenir recorregut soterrani, tot i que se suposa que és perquè es va tapar en algun moment).
A la tercera mina hi ha, gravades a la pedra, algunes inicials i pintat a la paret la data de 1969, però el més probable és qu aquest sigui l’any d’una visita i no el de construcció. De tota manera, sembla més recent que la primera.
Al costat de la pista que puja de la Passola fins a can Plans es troben les restes d’un petit refugi (41º 42′ 906 – 002º 17′ 369 – 493). Actualment se n’endevinen les parets.
Es tracta d’una estança irregular, delimitada en la seva banda de llevant per una gran roca que li fa de paret i en la part sud pel marge d’una feixa. A la banda de ponent hi trobem un estret accés de 45 cm. En la seva part més ampla, el refugi tenia 1,50 m (a l’interior).
Sembla que estaria cobert amb una cobertura vegetal, mentre la construcció està feta amb pedra seca extreta del mateix lloc.
La presència d’un gran nombre de feixes i la toponímia de les rodalies (el Vinyet) sembla indicar la presència d’una vinya que aprofitava el vessant solell de la muntanya.
Aquest comunidor és força conegut. Es troba just al davant de la que fou la primitiva església parroquial d’Aiguafreda. És un comunidor de planta quadrada, obert als quatre vents. La teulada és sustentada per quatre columnes fetes de pedra tosca treballada. Una d’aquestes columnes ha estat continuada per fer una tanca que aïlla la part del davant de l’església. Al seu interior hi ha un pedró amb una creu de ferro.
La coberta, a quatre vents, està tancada per una peça de fusta ornada amb uns motius geomètrics i una data, segurament la de la seva edificació: 1731. Al parament de fusta interior es pot llegir una altra data, la de 1787 (possiblement una reforma de la part superior).
Detall de les dates gravades al comunidor de Sant Martí del CongostDetall comunidor Sant Martí d'Aiguafreda
Aquesta masia, que altra hora va ser una de les importants de la parròquia d’Aiguafreda, avui dia es troba tota enrunada. Les seves restes es troben al sud d’Aiguafreda de Dalt (41º 47′ 140 – 002º 15′ 293 – 597) i denoten que es tractava d’una gran casa de fins a tres pisos d’alçada.
No hi ha cap element que en permeti una datació clara, però està ben documentada al segle XVIII.
Possiblement la peça més interessant correspongui a la pica de rentar els plats, que corprèn per la seva extraordinària senzillesa. Està construïda amb tres pedres de pedra rogenca.
La peça central mesura 45 cm d’ample per 56 cm de llarg i fa una amplada d’entre 5 i 10 cm segons el punt en què es mesuri. La part central correspon a una ondulació de forma irregular, molt mal treballada, on es conservava una petita quantitat d’aigua que servia per rentar els plats. Un forat a la paret servia de desaigüe.
A dreta i esquerra d’aquesta peça se’n troben dues més, del mateix gruix. La peça de la dreta, de 45 cm d’ample és llisa i no presenta cap particularitat. En canvi, la de l’esquerra fa 52 cm i té la característica d’estar recorreguda per una petita regata per on s’escorria l’aigua que regalimava de la vaixella molla. Aquesta aigua anava a parar a l’interior de la pica (a la peça central). Aquesta fisura mesura 45 cm de llarg i la seva profunditat va augmentant a mida que s’acosta a la peça central, on fa un centímetre de fons. D’aquesta manera, l’aigua s’escorria més fàcilment cap a la pica.
La masia també conserva l’antic forn, avui dia esventrat, i un portal de mig punt, de pedra rogenca, molt gastat.
La pica del Saüc
Foto d'Antoni Gallardo (1931). 'Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya'
Es tracta d’un petit refugi situat al costat mateix de la Casa Nova del Bruguer, de la qual dista una cinquantena de metres. Es troba al nord-est de les restes de la masia, en el punt 41º 47′ 901 – 002º 16′ 092 – 665.
L’entrada és de reduïdes dimensions (75 cm d’ample per 85 cm d’alt), la profunditat total d’1’50 m i l’amplada màxima d’1 metre. No hi ha cap indici de què hi hagués hagut cap tipus de porta. A la banda nord, gairebé a nivell del sòl, hi ha una petita fornícula de 37 x 35 cm i 47 cm de fons. El sostre és fet pel procediment d’acostament de filades progressiu, tot i que aquest procés no és massa accentuat.
El refugi està excavat dins del marge d’una de les feixes de conreu de la casa i la seva obertura mira al costat de ponent.
En un altre lloc s’ha defensat que la Casa Nova del Bruguer seria una construcció del segle XVIII. Aquesta hipòtesi es reforça per la proximitat del refugi a la masia, perquè, trobant-se a escassos cinquanta metres, no tindria cap sentit construir-hi un refugi tan precari.
D’altra banda, sembla clar que la zona dels Plans havia estat conreada antigament (possiblement des de l’edat mitjana?) i que l’explotació es feia a partir de refugis com aquest o alguns altres dels quals hem trobat alguns indicis a les rodalies. N’hi ha un al punt 41º 48′ 002 – 002º 16′ 082 – 659.
De tota manera, de moment no hem trobat cap manera fàcil de datar ni l’origen de la masia ni, encara menys, d’aquests refugis.
A l’extrem sud dels Plans, en terme d’Aiguafreda, es troben les ruïnes d’aquesta antiga masia (41º 47′ 885 – 002º 16′ 055 – 653). Actualment, tot i no quedar ni un pany de sostre, s’hi aprecien quatre estances diferents, en dues de les quals es veuen els arrancaments d’una possible volta catalana, tot i que també podria ser que es tractés del sostre d’una cisterna.
La casa tenia la porta orientada al sud, i donava a una petita era. Les parets són de pedra del lloc i tenen un gruix aproximat de 50 cm.
A la part sud-est de la casa hi ha les restes d’una edificació feta en un sòl rebaixat. En principi podria semblar una bassa, però l’estructura no sembla corroborar aquesta hipòtesi.
La casa estava rodejada de feixes que encara es conserven a la part de llevant. Un camí travessa aquestes feixes i marxa cap al sud, tot guanyant progressivament altura fins que va a parar a la masia del Bruguer.
En un altre lloc hem explicat el procés de delimitació de les parròquies del Brull i Aiguafreda en aquest indret. Els límits municipals actuals i els parroquials des de 1709 passaven per aquest lloc (en concret per lo Pla o boscos del Bruguer), on aquell any es plantà una terma. Segons la documentació, aquesta terma es posà sota la gran Roca ahont esta cituada la casa del mas Bruguer cerca de un claper de pedras. La manera de referenciar aquesta fita permet pensar que la Casa Nova encara no existia, perquè hauria estat una referència molt més clara que no la que es va fer servir. Tot plegat permet afirmar que aquesta casa hauria estat construïda, com a molt tard, durant el segle XVIII.
Es tracta d’un espai natural actualment molt emboscat i brut, però amb unes potencialitats paisatgístiques força destacables.Es troba al sud del Montgròs, just a l’altre costat del torrent (on hi ha la font dels Empouadors). La primera vegada que hi vàrem anar, vàrem localitzar el seu extrem sud, on ens va semblar que la paret vertical que hi ha podria ser una antiga pedrera. També vàrem formular la hipòtesi que el nom de “carrer” provingués dels carreus que s’hi podien haver tallat. El treball de camp posterior, però, ha mostrat la fragilitat d’aquesta hipòtesi.
Geològicament, el seu origen es vincularia a una gran esquerda de despreniment o falla (caldria precisar-ho), que ha donat una morfologia de dues parets paral·leles, orientades en sentit nord-est, una de les quals presenta major alçada que l’altra. De fet, la presència d’abundant vegetació arbòria fa que la paret que dóna a la vall sigui inapreciable fins que no s’hi és a tocar. Tampoc des del cingle, si no es coneix el lloc, es distingeix la presència d’aquest espai peculiar.
Aquesta morfologia presenta un aspecte semblant al d’un carrer o conjunt de cases distribuïdes en filera, unes al davant de les altres. Segurament aquest sigui l’origen del seu nom.
Les entrevistes fetes al mes d’octubre de 2011 a la masia del Bruguer ens varen permetre localitzar el lloc sense cap dubte, però no ens aportaren cap dada més d’interès. De fet, el nostre interès per aquest indret es vincula a la cosntatació que a la pàgina 2 del segon volum del Butlletí del Centre Excursionista de Vic (gener-març de 1915), mossèn Josep Gudiol (MT) dóna una notícia sobre un dolmen proper al de Serra de l’Arca i diu que mossèn Jaume Vilaró, rector del Brull, els havia enviat una nota que deia que caldria que anessin a veure aquest dolmen i que la comissió del CEV podria aprofitar per “(…) explorar la gran cova del carrer de la Fou, que en altres temps, segons conta la tradició, havia servit de fábrica de moneda falsa y de hospital de sanch en l’última guerra civil.”
Segons els registres de defuncions de les parròquies de la zona (malauradament no tenim les d’Aiguafreda), hi hagué diversos morts militars entre els anys 1872 i 1875 i la documentació parla de batalles. D’aquells anys són els fets de Collformic, que estan força ben documentats. Amb tot, no hem estat capaços de trobar la referència a aquest hospital militar, tot i que podria haver-s’hi instal·lat.
La visita al lloc no ha permès detectar-hi res especial, excepte un petit espai on apareix un sostre que podria haver servir de precari refugi. En tot cas, però, és prou petit i no hi ha indicis de cap mena de condicionament.
Recollim de passada la informació que ens donaren a la masia del Bruguer, segons la qual un dia un home es presentà a la casa després de baixar al Carrer dient que hi havia trobat molts fòssils i que possiblement seria un jaciment molt interessant. Els estadants li varen contestar que aquells ossos que havia vist eren el que quedava dels cadàvers dels animals que morien a la granja, en un temps en què encara aquest aspecte no havia estat regulat per l’administració. Encara avui dia, si hi aneu, veureu l’escampall de restes animals que es concentren en un petit espai.
Per accedir-hi us aconsellem que us guieu amb un GPS i el mapa de l’editorial Alpina, que ha situat l’indret correctament. No en podem donar les coordenades pel fet que a l’interior del Carrer es perd la comunicació amb els satèl·lits i la lectura seria errònia. En tot cas, s’hi pot accedir des d’Aiguafreda de Dalt i arribar-hi remuntant el torrent Negre (antigament del Mal Pas o dels Empuadors). El darrer tram és un corriol sense sortida força emboscat.
Tot i que el mapa de l’editorial Alpina l’anomena forn de calç, en el seu estat actual no hi ha elements suficients per diferenciar si es tracta d’un forn de teules i rajoles o d’un forn de calç .
Optem per creure que es tracta d’una teuleria per les restes de material cuit que hi han aparegut i per la manca d’un corrent d’aigua prou important que permetés apagar la calç en el moment final del seu procés d’elaboració.
Es tracta d’una estructura circular, d’uns 4 metres de diàmetre, la meitat de la paret del qual és feta de pedra seca. Tot i que la seva planta és circular, la visió frontal, on hi ha la boca del forn, té forma rectilínia (com s’aprecia a la fotografia). Consta d’una sola boca.
Patrimoni Existencial 