Es troba al sud del Solà de Sant Esteve, a Moià, i sembla que correspon a un edifici medieval. Consta d’una construcció quadrada de 7 m de costat, de la qual es conserven dues parets i mitja senceres (la nord i l’est).
El Casalot Vell del Soca, a Moià
Presenta una porta d’arc rebaixat al nord-oest (fa 1,60 m d’amplada i no es pot precisar l’altura perquè ha estat tapat posteriorment). Per dins la llinda és de fusta.
Porta d’accés a l’edifici
L’edifici presentava tres pisos fets amb pedra treballada i distribuïda en filades de gruixos diferents. En el segon pis hi ha tres finestres grans (dues de completes), de llinda plana i cinc petites espitlleres. Estan relligades amb morter de calç i amb fang.
Presenta un mur intern de divisió de 60 cm de gruix. El mur exterior fa 70 cm de gruix. El pis inferior té dues petites espitlleres a la banda de llevant.
Podria tractar-se del mas Babota, que encara apareix en un capbreu de 1500, quan encara es diu “que hi és lo casal”. De tota manera, no s’ha pogut comprovar.
Sembla que l’actual església de Sant Miquel de Setcases (Ripollès) es va construir al segle XVIII sobre les restes d’una església anterior del segle XII. Tot i això té un aire gòtic que li dona un aspecte de passat de moda ja en el moment de la seva construcció.
Segons la Wikipedia, de l’antiga decoració barroca només en resta la imatge de Sant Miquel, que es troba a la façana principal, just a sobre de la porta. Fa uns 70 cm d’altura i té la peculiaritat que és feta de terra cuita, segurament de fabricació popular.
Imatge de Sant Miquel a l’església parroquial de Setcases
Avui dia, que no es pot ni entrar al petit pati que hi ha davant de l’església per mirar l’estàtua amb comoditat, presenta un aspecte força curiós. Vaja, que si no llegeixo la Wikipedia no sé interpretar de què es tractava.
La imatge del sant ha estat pintada, però la seva cara segueix sent de color natural o gris. A més és una figura rabassuda, amb braços i cames curts i gruixuts.
Com sempre en aquesta mena de representacions, el sant està dempeus sobre un monstre que representa el dimoni, de color vermell. El vestit i l’armadura del sant són fets de colors blaus i grocs. Antigament sant Miquel duia una espasa en una mà i una llança en l’altra, que clavava al dimoni, però avui aquestes armes han desaparegut.
La mania de tancar els llocs religiosos a la visita dels forasters no m’ha permès saber si és veritat que al presbiteri de l’església es troba un retaule de Sant Miquel del segle XVIII, però si ho diu la Wikipedia deu ser veritat.
Es veu que el color de la cara del sant deriva del fet que l’any 1936 la imatge es va treure del lloc i quan hi va tornar (1940) ja no tenia cap. La vivor dels colors de la resta de la imatge s’explica perquè ha estat repintada diverses vegades per un artesà d’Olot.
Ara que diu que fa trenta anys dels Jocs Olímpics de Barcelona’92, potser ve al cas parlar d’un gravat modern que es troba al Pallars, concretament a la paret principal de l’ermita de Sant Beado (Cerbi, la Guingueta d’Àneu). El gravat es comenta tot sol:
Es tracta d’un dolmen força conegut, situat en terme de Moià. Està orientat en direcció N-S, amb una lleugera inclinació cap a l’est. D’aquesta cista megalítica només es conserva la llosa frontal i la coberta. L. Pericot el va esmentar com a dolmen dubtós en la seva obra sobre els megàlits pirinencs, però l’estudi de R. Batista i J. Surroca l’any 1957 va confirmar la seva autenticitat. Va ser utilitzat com a cabana de pastor.
Dolmen de Santa Magdalena (Moià). Fotografia Diputació de Barcelona
Justament en el que era la coberta es poden veure uns gravats que els experts diuen que són d’època medieval i que representarien una creu escortada per tres xiprers a cada banda (són de molt difícil observació). El túmul, circular, està molt erosionat.
Ja fa trenta-sis anys que Àngels Casanovas va fer el seu estudi sobre els gravats de Rocaguinarda (Oristà). En aquell treball es parlava d’uns gravats que es trobaven a les parets de la masia. El temps ha passat i els gravats s’han anat esborrant.
Mentrestant s’han anat fent algunes recerques sobre els gravats rupestres, que han donat lloc a coses interessants i curioses que veurem properament. Però dels que hi havia a les parets del mas, em sembla que ningú n’ha cantat mai ni gall ni gallina…
Per sort, encara hi hem arribat a temps per poder veure alguna cosa, més aviat poca i que estava amagada sota la capa de calç, on segurament hi havia uns altres gravats perduts per sempre més.
En la foto adjunta es veuen clarament tres rodones, traçades amb un compàs, que contenen a l’interior una mena de creu. Per la seva posició, en una obertura que donava a l’exterior, es podrien tractar d’amulets protectors, dels quals sabem que les masies no estaven exemptes (aquí).
Aquesta mena de figura no és estrany que es gravés o esculpís a les llindes de les portes o de les finestres d’algunes masies, fins i tot a les interiors (mireu això).
Aquesta història la vull fer començat pel final i per Barcelona. Segur que tots i totes recordeu el mamut del parc de la Ciutadella.
El mamut de Miquel Dalmau, Barcelona
Es tracta d’una escultura de ciment, que es va construir l’any 1907-1908 i que havia de ser la primera d’una sèrie de reproduccions d’animals extingits que havien habitat Catalunya. La idea havia sorgit d’una sèrie de personatges que admiro, Jaume Almera, Artur Bofill i Norbert Fonti Sagué (aquest darrer, el pare de l’excursionisme científic).
Però mort el darrer de manera prematura, el projecte va quedar en res. La reproducció del mamut -repeteixo, l’unic que es va dur a la pràctica- es va encarregar a l’escultor Miquel Dalmau (si en sabeu alguna cosa, us agrairé que la compartiu). Primer en va fer una maqueta de guix i finalment el va replicar a mida natural al parc de la Ciutadella (font: Xavi Casinos per a La Vanguardia).
I ara, per què parlo d’un escultor que ningú coneix i que va fer una obra al parc més parc de la capital catalana?
Doncs la resposta es troba a la Vall de Núria.
Si sortiu del Santuari en direcció a la Creu d’en Riba i us enfileu com si volgúessiu anar a Fontalba, trobareu una desviació més o menys senyalitzada que us durà a les coves, primer la de Sant Gil i després la de l’Amadeu.
En la primera de les coves hi havia hagut unes escultures de Miquel Dalmau, dues dècades anteriors al seu mamut barceloní.
En primer lloc, una postal antiga ens deixa veure una imatge de sant Gil en la seva cova, i especifica que era una escultura de Miquel Dalmau:
Postal de Sant Gil, a Núria, obra de Miquel Dalmau
I, en segon lloc, trobem que encara hi ha dues inscripcions que ens recorden qui havia estat l’autor que havia esculpit alguna cosa en aquestes coves. En una d’elles hi llegim que l’obra havia estat esculpida el maig d’un any que es va esborrar, i en un lloc que diu que és Barcelona. Ara que ho sabem, s’endevina que la inscripció conté el nom del seu autor: Miquel Dalmau.
Inscripció en una de les coves
Per altra banda, en l’altra inscripció feta amb una pintura vermella, s’hi llegeix “Esculpit per Miquel Dalmau 1886” (hem tractat la imatge perquè resulti més fàcil de llegir).
Indicació de l’autoria de les escultures que ara ja no hi són presents
Bé, ara ja ho sabem!
I posats a dir, diguem que l’any 1888, el prevere Agustí Vigo va fer obrir el caminet que duu a les coves. Ho diu Fortià Solà en la seva “Història de Núria” (1952), que afegeix que la cova de Sant Gil és oberta en un relleix de cingle i té al davant “l’ample precipici”. Amb aquesta descripció no hi ha cap dubte que és la que es troba més al sud. I hi afegeix:
“A dins, resguardada per una reixa, es veu la imatge, de talla i de mida natural, del sant abat, de llarga barba, vestit de pells, mig agenollat, amb les mans juntes, al pit i els ulls al cel, en dolça contemplació”
Com veiem, la imatge és la que apareix en la postal. Segons Fortià Solà, al peu del sant hi ha la imatge de la Verge, vestida amb una roba de forma acampanada. Al petit replà que queda just al davant de la cova, hi havia una gran creu de fusta (ara no en queda res, però apareix en algunes fotos antigues). I Solà conclou: “Són de l’escultor Dalmau, les imatges d’aquesta cova.”
Seguint el corriol cap al nord, s’arriba a la cova de l’Amadeu, on hi havia “les expressives escultures d’aquest personatge i de dos pastors, els quals, posats un a cada costat, escolten embadalits la providencial missió que ha guiat Amadeu cap aquestes muntanyes. Són obra de l’escultor Carbonell, de Barcelona.”
Postal de la cova de Sant Gil (segurament era la de l’Amadeu)
Finalment, diguem que una postal enviada per Enric Casanovas des de Núria, el 7 d’agost de 1906, a Josep Poch, conté un anvers en què es veu com Amadeu anuncia als pastors la voluntat de Maria de ser venerada en aquell lloc. Segons la font que seguim, les imatges que surten a la postal serien obra de l’escultor Miquel Dalmau (font).
Aquesta cavitat, construïda en un moment que no coneixem, però que no pot fer massa dècades, es troba en terme del Brull (Osona). Consta de dues galeries que es tallen gairebé perpendicularment, i en total sumen una quarantena de metres.
Galeria inferior, amb la porta al final
Per la banda sud s’hi pot accedir a través d’una galeria que poc abans de la meitat comença a presentar aigua. Gairebé al final del tot, es troba una altra galeria que ve aproximadament de l’oest. S’hi accedeix saltant una resclosa d’uns 90 cm d’altura, fet que ha causat la inundació d’aquesta galeria.
Un cop en el nou tram, al cap d’uns cinc metres trobem una altra presa que funciona com a decantador i, seguint la baixada, només trobem un fil d’aigua. Al final hi ha la boca inferior, que està tapada amb una porta de fusta, actualment obstruïda.
Ja a l’exterior, la galeria continua amb forma de trinxera que desenboca en un lloc que sembla que havia estat un antiga bassa.
Per sobre d’aquestes dues galeries trobem una porta que dona accés a una font de capelleta, actualment seca, però que conserva en bona part les grans lloses que el tancaven.
Les Agudes (1.974 m) és un cim situat en el lloc on es troben els termes municipals de Setcases, Llanars i Vilallonga de Ter. Als vessants de la part superior d’aquest “cim de vaques” hi hem trobat 9 inscultures de diferents formes. Dues corresponen a cassoletes (com les que trobem al turó de la Barraqueta), però la resta són gravats incisos, la majoria de forma simbòlica.
Com es veu en les imatges que acompanyen aquest post, segurament es tracta d’imatges fetes en diferents moments històrics, algunes de les quals contenen elements clarament antropomorfs, tot i que altres són més aviat simbòlics.
En el darrer cas que presentem, el dubte és si ens trobem davant d’una representació d’una ballesta (medieval) o en realitat es tracta d’una representació antropomorfa, com veurem en altres llocs. També podria ser que es tractés d’un palimsest, o sigui, que hi hagués imatges gravades en moments històrics diferents.
No fa massa setmanes em vaig internar per sobre de Torralles, seguint la divisòria entre Sant Joan de les Abadesses i Ogassa. Es tractava d’intentar trobar una cosa que el 7 de febrer de l’any 1024 es deia la “paratam de Lupo”.
El document on ho vaig trobar és l’acta de dedicació de Sant Martí d’Ogassa, que traça la rodalia de la parròquia i diu que del torrent de Malatoscha puja fins a l’esmentada parada del Llop. El mapa de l’ICGC encara parla del bosc del Coll Pany, un coll que apareix en el mapa de l’editorial Alpina. La hipòtesi era que això de Pany derivés de Parany, que en llatí s’hauria dit Paratam (parada o trampa de llops).
El que vaig trobar, com es pot veure en el vídeo que presentem, no se sembla “ni gota” a una parada de llops, més aviat sembla una masia enrunada i abandonada. L’única cosa certa és que al segle XI per aquí hi havia una parada de llops. I que algun dia haurem de parlar de la parada de caça medieval d’Ogassa, que de moment sembla que no aixeca passió entre “l’autoritat pública”.
Patrimoni Existencial 