A Albalate del Arzobispo, Teruel, a part d’una magnífica ruta amb tombes antropomorfes i cassoletes i reguerons, es trobem diversos forns de guix. La majoria estan en un estat molt precari, però n’hi ha un que es va preparar per encendre’l i sembla que no es va arribar a fer. Això ens permet veure com funcionava:
Com es veu en el vídeo, el forn no era altra cosa que una estructura de pedra seca, en forma de ferradura, oberta per un dels seus extrems i destapada. Al seu interior es col·locava la pedra de guix, de manera que (com en els forns de calç) es deixés una o dues cavitats on es feia el foc.
El guix necessitava una temperatura molt més baixa que la calç per coure’s. El que era l’estructura del forn simplement servia per conservar l’energia i evitar que aquesta es dispersés en l’ambient. La pedra que constituïa el forn era sorrenca (gres), que aguanta molt bé les altes temperatures.
Adjunto una fotografia d’un forn de guix tal com el va veure Claudio Gómez l’any 1942:
Segons diu la Wikipedia, també s’anomenava el Mener de l’Or. Es troba a l’oest de l’estany Blau, el que està per sota de l’Estany Gran o de les Truites, a la vall de Carançà. La seva escombrera és visible en les fotos aèries.
Mina de la Roca Endorada o Mener de l’Or (Carançà)
Tot i això, la mina no té gaire més d’un metre de recorregut. De fet, es tracta d’una zona en què el gneis entra en contacte amb una gran veta de quars. I és aquí on segons es diu es buscava or, tot i que a simple visa semblaria més aviat una explotació de ferro no reeixida. Val a dir que en alguns llocs, barrejat amb el quars apareix un mineral de color verd, segurament malaquita (sobretot a la carena dels Racons).
La seva altitud (a 2.200 metres) i la llunyania de la vall (quatre hores de camí) segurament varen jugar en contra de l’explotació més intensiva de la veta.
Diu el diccionari coordinat per Pascual Madoz, que les produccions de Queralbs (Ripollès) eren el sègol (centeno) i les patates, a part del bestiar i la caça. Aquest diccionari es va publicar l’any 1849.
A les rodalies del poble encara es veuen restes de barraques, algunes d’elles al costat mateix d’antics camps (esdevinguts actualment prats). Algunes són tan petites i estan fetes aprofitant els marges que esdevenen pràcticament inútils per a l’ocupació humana, a no ser que sigui en forma de recers provisionals.
Quan es passa al costat de la Ruïra, en el camí que puja a Núria, a la nostra esquerra destaca una cavitat artificial, excavada al terra. Tot fa pensar que es tracta d’una trumfera, un lloc on es guardaven les patates de què parlava Madoz, que hi passaven tot l’hivern, tancades. El curiós és que té una data gravada, que malgrat la mala caligrafia del seu autor, sembla que ens indiqui que es va constuir el 1817.
En l’antic camí que sortia de Tregurà i remuntava a certa altura el torrent del Pontiró, poc abans de travessar el de Merdanç, es troba una creu metàl·lica que fa uns 40 cm d’altura i uns 30 d’amplada. Està clavada sobre una roca plana i els seus extrems acaben en punta. Segons el mapa de l’Alpina, es diu la creu del Monjo.
En els braços horitzontals, encara es pot llegir una inscripció que diu: “Año (?) 1942 Mu(e)rto el dia 29 de julio.” I verticalment hi diu “Juan Crispina” (potser diu Cristina, però en tot cas sembla que hi hagi una pe).
A Torà, si no és un abeurador, ha de ser una tomba tallada a la pedra. Fa 1,65 x 0,35 metres i 20 cm d’altura en el lloc màxim. Està orientada a l’est.
Al costat hi ha un receptacle de 32 x 28 centímetres i 20 cm d’altura, que, si no és un altre abeurador, podria ser un receptacle d’ofrenes.
No massa lluny del lloc on es troben els esmoladors que hem citat anteriorment, en una zona on hi ha diversos elements que recorden el passat ramader de la zona (barraques, cabanyes, corrals), apareix una pedra aïllada que en una de les seves cares presenta el següent gravat:
Gravat a Tregurà
Semblaria que es tractés d’un joc de taula (el tres en ratlla), però per les mides i sobretot pel fet que està posat en una paret vertical s’ha de descartar, ja que no s’hi aguantarien les fitxes.
En la mateixa roca, es troben alguns gravats molt més recents, amb noms (de 1951, sembla ser) i altres símbols indesxifrables. Tot i que són més visibles, sembla que serien més recents.
Els “gravats” fusiformes o naviformes (amb forma de fus o de buc de vaixell) han rebut diferents cronologies i explicacions. S’ha dit que representen constel·lacions o que són marcadors de l’espai, resultat de pràctiques màgiques… fins i tot que són figures humanes molt esquemàtiques…
Esmolador 1
Fa temps que se’ls va considerar com a esmoladors de destrals de pedra (les anomenades pedres de llamp), hipòtesi que ha estat descartada. Al contrari, també s’ha considerat que aquelles eines servien per gravar aquestes “inscultures”. O sigui, que les destrals, d’efecte passaven a ser la causa del que s’ha vist.
També s’ha dit que són el resultat de l’extracció de pols de determinades pedres, de manera que seria utilitzada en algun ritual o pràctica sanitària que ignorem.
Sigui el que sigui, el cert és que n’apareixen tres en terme de Vilallonga de Ter, per sota de la pista que porta de Tregurà a Ribes de Freser.
En tots tres casos, s’hi evidencien dues coses:
Unes ratlles naviformes, de perfil en ve baixa, i uns quinze centímetres de llarg. En el primer cas són dos trassos paral·lels, i en el tercer quatre, mentre que en el segon n’apareixen quatre que convergeixen en un dels extrems.
Un espai o espais plans molt llisos i de textura suau, que correspon a la zona de fricció de les eines de tall.
Esmolador 2
Esmolador 3. En la fotografia s’aprecia clarament les formes rectilínies i la superfície d’abrasió (esmolador pròpiament dit)
Finalment, també s’ha de dir que en tots tres casos apareixen algun tipus de forat, que podria ser artificial (especialment en el cas número 1), però no es pot assegurar.
Pel que es pot observar, fins i tot es podria dubtar d’una cronologia massa reculada. En qualsevol cas, estan situats en llocs des dels que es podia atalaiar el bestiar que pasturava en un espai no precisament petit (però curiosament, a la zona on hi ha els esmoladors no hi ha cap barraca ni corral).
L’any 1938, Salvador Vilaseca i el doctor Enric Fossas, de Sant Quirze de Besora, varen visitar aquesta balma de Perafita, perquè el darrer hi havia trobat algunes peces de ceràmica. En el transcurs de l’exploració varen trobar-hi també “numerosos grabados esquemáticos distribuídos en distintos lugares de la cueva y pertenecientes, al menos, a tres técnicas distintas”.
Balma de les Heures
L’any 1943, els dos hi tornarien acompanyats dels professors Almagro i Pericot, i va ser llavors que es varen adonar de la importància de fer un estudi dels gravats, “entre los que se aprecian figuras humanas muy estilizadas“.
De tota manera, en el número 5 de la revista Ampurias, només es feia un resum de la peça de ceràmica que hi havien trobat. Es tracta, segons es deia, de peces de la primera edat del ferro. L’article conté, a més a més, el dibuix de dos punxons d’os, però dins del text no se’n fa cap referència (?).
L’any 2008, en la revisió del Mapa de Patrimoni de la Diputació de Barcelona, es deia que els gravats no havien estat localitzats posteriorment…
En diferents panys de la paret, es poden observar els gravats, molts d’ells tan fins que passarien desapercebuts a qualsevol observador.
S’hi veuen moltes ratlles molt primes, que no hi ha cap dubte que són artificials i que representaven alguna cosa. El que sembla que s’ha perdut són les figures humanes estilitzades que esmenta Vilaseca. Hi ha algunes imatges molt recents, algunes amb dates dels anys setanta, una persona que es beu una gerra de cervesa i un dibuix (segurament anterior) amb una inscripció que diu “Rinosauro”. També el nom d’un tal Enrique, que espero que no fos el metge que va descobrir l’indret.
Val la pena destacar una creu d’uns 15 cm d’altura, amb un peu triangular i feta per percussió. Just a sota hi ha tres solcs del mateix origen i tècnica, que no semblen tenir cap forma específica.
També crida l’atenció un conjunt de tres signes: un podria correspondre a la planta d’un peu, i els altres dos són cercles travessats per un eix vertical i amb una creu a la part de sobre. Potser eren representacions solars, o potser antropomorfes. El peu està buit per dins i conserva al seu interior unes línies fines, fet que segurament ens indica que era anterior al gravat de línies primes que ocupa tot el pany de paret.
Gravats a la Balma de les Heures
També s’hi troben algunes figures geomètriques, com quadrats, i alguna creu més petita que la que he citat anteriorment. Per la seva execució tècnica, val la pena esmentar una mena de cor i una línia corba fetes amb incisions molt petites (1-2 mm), en forma de punts. No es pot descartar que altres punts també estiguin sols enmig dels altres dibuixos.
Patrimoni Existencial 