L’orri de Tonet es troba en terme de Saurí, enmig d’un espai actualment de difícil accés. Es tracta d’un petit espai tancat en part per un mur natural i en part per una tanca de pedra.
Orri de Tonet
Aprofitant una petita cavitat natural que va ser eixamplada es troba un refugi molt baix però suficient per estirar-se i resguardar-se dues persones.
Refugi de l’Orri de Tonet
De l’antiguitat d’aquest orri en dona fe un gravat segurament medieval que trobem en una de les seves parets. Com es veu en la imatge, s’hi veu un cavaller dalt d’un cavall, amb una llança. El gravat, tot i estar parcialment cobert per una pàtina de líquens, encara es veu magníficament, i segur que no és el més modest de la zona (que com sabem n’és ben rica).
Gravat medieval de l’orri de Tonet
A part d’aquest gravat, en una antiga pedrera que es troba més al sud, apareixen altres petits grafits (segurament la pedrera se’n va carregar més d’un). En destaco un que semblaria un calvari, amb tres creus (la tercera molt poc perfilada). Si fossin calvaris, no costa adonar-se que els crucificats tenen els peus separats, fet que em sembla que correspon a les talles romàniques, però no ha a les gòtiques. Potser això ens podria servir de pista cronològica, juntament amb el fet que Sant Esteve de Menaurí, ja documentat al segle X (font), no es troba massa lluny del lloc.
Calvari? (segons J. Abélanet seria una ballesta)
Aquí tenim el resultat del treball d’ordinador amb el famós cavaller:
Santa Bàrbara és un oratori en forma de pedró amb una fornícula que es troba a l’oest de Saurí, a la carena que puja cap a la serra d’Altars. És de planta quadrada i la imatge es troba mirant a la vall.
Pedró de Santa Bàrbara, amb el Montsent de Pallars al fons
A l’oest del pedró hi ha una trinxera que per la seva part inferior acaba en una tartera feta de lloses de pissarra. També hi ha les restes d’un parell de cabanes que se suposa que es feien servir en l’explotació de la pedrera o lloser.
El lloser vist des de dalt
Vista de la trinxera
A la part superior de la pedrera trobem el nom gravat d’una persona, que podria ser que fos un dels picapedrers o el propietari o arrendatari de l’explotació. També hi ha un segon nom, més aviat les inicials, y el perfil d’una cara.
“Manuel de Janeta”
I, a la part del mig, tapat per la vegetació, apareix un nom que ens informa del nom del lloc: el Lloser de Santa Bàrbara.
El Porxo d’Ovella (en els mapes també apareix com a Santa Maria d’Ovella) havia estat un antic lloc d’habitació amb estructures, o sigui, un poblat (tot i la mania de dir-li despoblat), oficialment adscrit a una cronologia medieval (800 / 988). El poble d’Ovella és citat el 839 en l’acta de consagració de la Catedral d’Urgell, com a Evella (tot i que segurament l’acta és una falsificació).
Antigament existia en aquest lloc una església anomenada Santa Maria d’Ovella, però pràcticament no en queda res, ja que l’església sembla que va ser incendiada a mitjan segle XVII. Segurament seria d’aquesta època una volta d’arc rodó a la cara nord de l’edifici, que diria jo que no correspon a l’entrada sinó a una capella lateral.
Darrerament s’ha publicat el treball de Joan Trigall sobre la Cerdanya al 1603, que va seguit de tres cartes adreçades a Jeroni Pujades. En una d’elles, molt interessant perquè fa una excursió d’estudi al Pirineu Cerdà, es diu textualment que d’Ovella, Palou (?) i Saltèguel “no apareixen sinó les ruïnes, paredsses y montons de pedres, y una esglesia casi tota en peus” (que ben segur era la d’Ovella) (Font).
Un dels carreus de la banda sud-oest podria correspondre a un contrapès de premsa reutilizat, però mentre segueixi al seu lloc no es pot assegurar.
A les pedres que hi ha enmig de la carena, al costat de l’església, es conserven alguns grafits i possiblement algunes marques d’esmolar eines, com podrien ser les següents:
Marques d’esmolar?
Pel que fa als grafits, la majoria són simples ratlles o elements geomètrics com el següent, que tant podria correspondre a un element geomètric com a un rostre humà.
Saltèguet era un despoblat situat al municipi d’Alp (Cerdanya). El lloc va ser esmentat per primera vegada l’any 839 i sembla que encara existia al s XV. Avui dia hi ha més hipòtesis que certeses sobre el seu emplaçament.
No massa lluny d’un corral abandonat es troba una pedra d’aparença igual a tantes altres, però que va ser decorada amb diferents motius: en primer lloc, cassoletes fetes amb un percutor sobre una paret vertical (fet que els treu qualsevol interpretació utilitària), però també algunes ratlles rectilínies.
En un pany de paret, s’evidencien una vintena de cassoletes situades en un pla vertical, molt properes les unes a les altres. Estan fetes amb una técnica de puntejat i mesuren entre 4 i 6 cm de diàmetre. La profunditat, com a molt, arriba als dos centímetres.
A més de les cassoletes, hi ha algunes ratlles rectilínies, d’uns dos milímetres d’amplada i amb forma d’u. Algunes de les ratlles sembla que s’originen a les cassoletes (com si es tractés d’alguna mena de xupa-xup).
La roca sobre la que està feta és pissarra, i es troba en una carena.
El document més antic que parla d’ametistes al Montseny em sembla que es guarda a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, i és de l’any 1600.
Segons aquest document, el rei va prendre possessió d’una mina d’ametistes que es trobava a la parròquia de Viladrau, no massa lluny de la Sala. Per les referències documentals i per la visita al lloc, tot sembla indicar que es tractava d’una explotació a cel obert, mitjançant rases i cavant la terra per extreure’ns les pedres que se suposava que podien tenir interès.
L’explotació sembla que era coneguda d’abans i el document parla de dos francesos que haurien fet fer algunes excavacions en aquest camp que, en quedar abandonat, es va aixaragallar.
Quan el representant del rei hi va anar per prendre’n possessió, es va interrogar diferents persones del lloc, i en diversos casos es va referir l’existència d’una altra mina a les rodalies de Masvidal (o Mas Vidal), a prop del camí ral.
Una exploració dels llocs va permetre identificar dues zones amb cavitats artificials.
A la primera, al sud-oest del molí de la Barita, hi ha dues grans trinxeres que arriben fins al cim de la muntanya. En la més occidental no s’observa cap cavitat, tot i que acaba en una gran zona de pedrera, molt treballada (però podria ser més moderna).
A la trinxera oriental es troba una gran cavitat amb tres pous connectats entre ells (en total uns 24 m de recorregut i una profunditat màxima de 8 metres) i, per sota, una petita cavitat que fa 4,70 m de recorregut, tallada al costat de la trinxera.
Entre les dues rases es troba un pou inclinat (45 graus) d’uns 6 m de recorregut.
La roca del lloc són pòrfirs, completament compatibles amb l’existència de cristalls de quars o ametistes, però no se’n veu cap evidència.
—–
La segona zona es troba entre la carretera de Viladrau i la carena que s’enfila al nord de la Noguerola, sempre al vessant solell.
Hi hem trobat tres o quatre trinxeres, també en pòrfirs, i alguna zona que podria correspondre a una explotació a cel obert (mur de treball). A la part superior de la carena, hi ha un pou cec de menys de dos metres i, obert a la banda nord de la carena, una petita galeria de dos metres de recorregut (que sembla anar en direcció al pou, que està ple d’enderrocs).
En cap d’aquestes zones no hem trobat cap resta de quars o d’ametista. De fet, es diu que corresponen a mines de barita del segle XX, però el problema és que no se’n troba cap resta en tota la zona.
Tocant a la carretera, a 170 m del molí de la Barita, hi ha una rasa de 17 metres de recorregut, gairebé rectilínia i amb un perfil lleugerament en pujada (10 graus d’inclinació). En el punt màxim arriba gairebé als 5 metres d’altura i l’amplada varia entre el metre i mig i els 95 cm. És a dir, que té forma de passadís
Només al camp de la rodalia de la Sala apareixen algunes cristal·litzacions de quars, algunes de color lleugerament morat.
En la literatura dedicada a l’estudi dels molins i en alguns documents elaborats per historiadors i historiadores no és estrany que es parli dels molins drapers. Tot i això, el seu funcionament ens és força desconegut. L’objectiu d’aquest escrit és precisament aportar informació sobre aquest tipus de molí i analitzar i descriure una mina d’on s’obtenia una de les seves matèries primeres, la terra de paraire.
El mapa de l’Alpina indica un coll de les Moles, a la frontera, al sud-est del Montfalgar (just a sobre del coll d’Ares). Al sud del coll hi ha les antigues mines de les Ferreres, avui dia tancades. Per sota de la instal·lació minera, al llit del torrent, es troba una mola feta amb una pedra conglomerada vermellosa (segons el mapa geològic es tracta d’una zona formada per conglomerats, gresos, lutites i margues).
La mola sembla que no s’hagi fet servir, però té l’ull perforat (14 cm de diàmetre). El conjunt de la mola fa 90 cm de diàmetre i 35 de gruix.
De moment no s’ha trobat el lloc d’on va ser extreta. Només un escrit de Josep Berga diu que, anant de visita a les mines de Rocabruna, a la boca hi havia algun tros de mola, com les que havien trobat al coll de les Moles, que segons ell devien servir per moldre metall (cita)
Es troben en terme de Rocabruna (454956 – 4689114 a 1.352 m d’altura), en el lloc conegut com pla de la Masó, a l’est de la carena (just on el mapa de l’Alpina posa la a de “la” Masó).
Separades tres o quatre metres hi ha dues cassoletes. La primera és rectanguar (17 x 12 x 13 cm de profunditat), amb dues possibles rodones al costat, però en tot cas molt gastades. La segona té forma el·líptica i fa 10 x 8 x 5 cm de profunditat.
La roca no tinc clar si és una pissarra o un esquist. Del que no hi ha cap dubte és que són fetes artificialment.
L’altre dia, voltant per Viladrau, vaig trobar aquest castanyer, amb un forat al seu interior fet expressament i que conservava la tapa. Només se m’acut pensar que era un lloc per guardar alguna cosa important, al mig de la muntanya i per tant protegit dels lladres.
Tal com s’ha vist en les dues darreres entrades, la zona de la Serralada Litoral, sobretot en el seu vessant del Vallès, conté algunes pedres foradades que varen ser utilitzades com a coves sepulcrals. La Roca Foradada de Vallromanes és una d’elles.
Foto de Jordi Gomara, extreta de Wikipedia.
Segons es diu, la cambra fa 1,45 x 0,90 metres de base i 1,10 m d’altura màxima. El forat d’entrada, gairebé circular, fa 0,90 m de diàmetre. A la cara frontal hi ha uns encaixos que insinuen un sistema de tancament. desaparegu.
Com en molts casos, la primera vegada que se’n va parlar (que per cert era l’any 1976) es va referir com un forn, una classificació dubtosa que comparteix amb altres cambres sepulcrals obertes a la roca.
Patrimoni Existencial 