Al sud de les Clotes i al nord-est del turó del Pi Gros (41º 42’ 786 – 002º 09’ 982 – 648), en un marge situat al límit d’un camp (just al límit entre Sant Quirze de Safaja i Sant Feliu de Codines). L’hem localitzada gràcies al topònim de l’espai forestal on es troba: bosc dels Fornots, segons l’ICC.
El seu estat de conservació és molt precari: només se’n conserva el forn i part de la paret frontal, però no es veuen les olles. El forn té planta rectangular (3,70 m x 4 m i uns dos metres d’alçada màxima). Les parets fetes de terra cuita (sobretot la nord) i les restes de teules que hi ha escampades per la rodalia indiquen que aquesta estructura era una teuleria o forn d’obra.
Uns dos-cents metres a ponent hi ha les restes d’una estructura, segurament una barraca (41º 42’ 786 – 002º 09’ 847 – 687).
Al sud de l’ermita de Sant Climent, a Sant Feliu de Codines (41º 42’ 210 – 002º 10’ 188 – 580).
Es tracta de dos espais buidats en el marge d’una paret al costat mateix d’un camí, amb la boca orientada de cara al sud. El més occidental està mig tapat per un despreniment i, per tant, no es descriu. L’oriental fa 1,40 m de fons per 2,20 m d’amplada. Té dos forats petits a l’est i un prestatge excavat a la paret nord.
Al vessant nord del turó de les Sabrugues, al sud de la Bauma d’en Xec (41º 41’ 971 – 002º 10’ 265 – 550).
Al turó de Sabrugues, Joan M. Vives hi ha descrit quatre barraques de vinya. Força per sota del seu nivell, en una zona enclotada que mira cap a la balma d’en Xec i enmig del bosc, es troba una altra cabana d’estructura semblant a algunes de les anteriorment descrites.
Es tracta d’una cabana amb planta amb forma de pe: una porta apuntada d’1,30 m d’altura i 55 cm d’amplada permet accedir a l’interior després d’un corredor de 60 cm (que correspon al gruix de la paret). Aquí s’obre un espai d’1,60 m x 1,40 m i 1,70 m d’altura màxima, cobert amb una falsa cúpula. La cabana és totalment exempta, tot i que la part sud-oest està parcialment enganxada al marge on ha estat excavada la part inferior de la paret. La coberta té forma arrodonia i està coberta de pedra i terra. Es conserva en perfecte estat.
En Josep vivia a la masia de Puig-agut, a Tagamanent, municipi on havia nascut. Estava casat amb la Coloma i feia de pagès. En esclatar la Guerra Civil es trobava a Tagamanent ocupat en les feines del camp i no es va posar al costat franquista, sinó que es va allistar a l’exèrcit republicà, on va treballar com a peó fent fortificacions a Anglesola. L’11 de juliol de 1939 va passar a la España Nacional per la Jonquera, després de presentar-se al camp de concentració de Cervera. Aquest passat va fer que fos depurat pel nou règim; per aconseguir-ho va presentar un informe favorable de l’Ajuntament i un altre de la Falange de Tagamanent.
L’informe de l’alcalde, del 20 de maig de 1940 deia que era un individu de bona conducta, de filiació dretana que no havia col·laborat amb els rojos, “considerándole adicto al Glorioso Movimiento Nacional”.
En Florenci, nascut a Gurb, estava casat amb l’Angels i vivia al Molí de la Torra, també a Tagamanent. També era pagès i la guerra també l’anà a trobar mentre feia les feines pròpies del seu ofici a Tagamanent. Tampoc va servir a l’exèrcit nacional i, com en Josep, va servir l’exèrcit roig fent fortificacions. El 10 de febrer de 1940 va passar la frontera per Irún en qualitat de presoner.
Cap dels dos tenia béns ni parents que responguessin per ells; en Florenci no sabia ni signar. De tota manera, també va aconseguir l’aval de l’alcalde del poble i de Falange. En vista de tot plegat, també va ser depurat i etiquetat com el seu veí Josep.
Com deia Salvador Espriu, “Escolto sempre el teu etern silenci a la muntanya. Altres temps, altres hores fan el record difícil.”
A la carretera que duu a Sant Miquel del Fai, a la riba dreta del torrent dels Horts (41º 41’ 909 – 002º 10’ 418 – 472).
D’aquesta antiga casa, que encara era dempeus als anys vint, només n’hem pogut recuperar una imatge en una vella postal. Actualment només en queden algunes restes de parets, un safareig i algunes altres estructures esparses.
Des de l’emplaçament de la casa, un corriol permet remuntar el torrent dels Horts i, al cap de poc, es troba l’inici d’un canal que marxa cap a llevant mig penjat sobre alguns arcs, avui envaït per la vegetació.
Es troba en el punt 41º 42’ 936 – 002º 15’ 121 – 546, en una zona embardissada sobre la pista que duu a la Cuspinera (just on arrenca una pista de desembosc que s’enfila cap al nord.
En una visió frontal, el conjunt presenta tres boques amb arcs de mig punt situades sota un marge de pedra sorrenca d’1,15 m de gruix. Les dues boques més occidentals fan 1 m d’ample per 1,60 m d’altura i donen accés a una única cambra de planta cilíndrica (al voltant de 4,50 m de diàmetre i 2,80 m d’altura). Estan fetes amb maons. La boca més oriental fa 1,25 m d’altura per 1 m d’amplada i dóna accés a una cambra ovalada de 3,10 m x 2,10 i una altura de 3,50 m. A la banda nord, a la part de dalt del marge, hi ha una porta. La cantonada sud-oriental presenta una columna de maons. A la base d’aquest forn hi ha uns graons paral·lels a les parets oriental i occidental de 55 cm i 35 cm de gruix respectivament.
Forn del camí de la Cupinera, anys 80 (fotografia X. Vila)
A ponent del forn s’ha trobat una estructura quadrada, que podria correspondre a un dipòsit, i per la part sud, a sota, hi ha les estructures de càrrega i elaboració del material desenfornat.
S’ha descrit com un forn de calç, però creiem que es tracta d’un forn de guix que hauria explotat la pedrera de guixos que hi ha just a sobre del lloc on es troba el forn. El mapa del cartògraf Salvador Brugués, de l’any 1924, indica en aquest lloc una “cantera de yeso” amb un edifici. En el mapa dels Cingles de Bertí de l’editorial Alpina, de 1967, es manté la presència de l’edifici, però ja no es fa referència a la pedrera.
Aquesta estructura va ser redescoberta arran dels incendis de 1994.
A llevant de can Frare, en una torrentera que aboca les seves aigües al torrent del Salt de la Núvia, a Bigues (41º 40’ 816 – 002º 13’ 453 – 303) es troba un aqüeducte d’un sol arc rebaixat fet amb maons disposats a plec de llibre amb arrencades de pedra. Per sobre seu circula un canal de maons. Als extrems nord i sud, el canal es fica sota terra, en una mina que fa aproximadament mig metre d’amplada i 1,40 m d’altura.
Cap al nord, la mina s’endinsa fins a la captació d’aigua (avui dia sec) i cap al sud la galeria té un centenar de metres de recorregut fins arribar a una sortida lateral. En aquest tram, s’observen dos pous coberts amb una petita cúpula feta amb maons (hi ha uns graons excavats al sauló per entrar i sortir a la galeria). A partir d’aquí, la galeria continua encara uns metres cap al sud.
La boca lateral era en realitat un sobreixidor que es feia servir per proveir d’aigua algun element de la zona, possiblement un camp.
A l’interior de la mina hi coexisteix un canal fet de peces cuites i una canalització més moderna i de secció rodona.
Es troba en un revolt de la pista que puja al Solà del Boix, al marge exterior d’un xalet (41º 43’ 843 – 002º 08’ 702 – 623).
Es troba en un estat molt deteriorat, però, malgrat això, encara es conserva l’olla, amb forma d’u, i s’evidencien les fumeroles que connectaven amb el forn. El conjunt, que no arriba als dos metres de longitud, està actualment inserit en el marge d’una finca particular. L’olla estava dividida per un pilar central.
Es troben en terme de Bigues, però a tocar de Santa Eulàlia.
Ja fa temps que es coneix el forn de calç de Flix, un forn de 3,25 m de diàmetre i una altura màxima d’aproximadament 5 m. Presenta una boca d’1,30 m d’amplada (l’altura no es pot calcular perquè l’interior és ocupat per sediments) i podria ser que hagués tingut una segona boca situada a sobre, però no es pot assegurar perquè el forn està parcialment esbocat. Les parets són copiosament vidriades.
Cal remarcar que es troba en un terreny saulonós i, per tant, sense presència de materials calcaris, fet que permetria pensar que la seva utilitat fos una altra. Aquesta hipòtesi es reforça sabent que a escassos metres es troben dues altres estructures que sembla clar que són forns de pega.
El primer forn, el que està més ben conservat i més a llevant dels dos, fa 2,50 m de diàmetre a la part més baixa i se’n conserva una altura màxima d’1,80 (cal tenir en compte que el fons és ple de sediments). Les parets són de 10 cm de gruix i fetes amb terra cuita. Té forma acampanada, de manera que es pot calcular que l’obertura superior podria tenir entre mig metre i un metre de diàmetre.
Forn de pega del Flix (vegeu el canal per recollir la pega)
El segon forn es troba a un parell o tres de metres del primer, a l’oest d’aquest i al mateix nivell. Fa 2,40 m de diàmetre i es conserva una altura màxima de dos metres, però cal tenir en compte que la part sud del forn està esfondrada, raó per la qual les mesures podrien ser molt aproximades. A la part nord-est d’aquest forn, al fons, hi ha un forat que podria correspondre al canal per on es recollia el quitrà o la pega. Fa més d’un metre i mig de recorregut i és de reduïdes dimensions. Si realment es tracta del canal per on es recollia la pega, tot fa pensar que en el primer forn n’hi hauria d’haver un d’equivalent que duria el resultat de les seves cuites a una mateixa olla.
En el camí que porta a la Madella, a l’inici de la pujada cap a Sant Miquel del Fai.
Es tracta d’un edifici de tres pisos de planta quadrangular, adossat a la bassa del molí. A la part baixa hi ha els carcabans i a la banda de ponent una gran porta permet accedir a l’obrador. Al seu interior es conserva un trull d’oli i unes basses per elaborar aquest producte. La casa dels moliners era al pis superior, on hi havia hagut una cuina amb un forn i una pica. S’hi accedia per la part sud, per una porta independent. Algunes de les finestres de la façana principal (conopials) podrien correspondre al segle XV. Tenia una coberta a dues aigües perpendicular a la façana.
Al sud-est del molí hi ha les restes d’una barraca construïda davant la boca d’una teuleria o forn d’obra. El forn apareix tapat i reutilitzat com a camp de conreu. Segurament, aquesta barraca deriva del cobert que protegia l’entrada al forn. A l’interior hi ha una menjadora, que indica que l’edifici s’havia utilitzat com a estable.
A la porta de la Madella s’explica que hi ha una urpa de llop que és interpretada per la tradició oral com una mà humana transformada en llop d’un hipotètic crim passional. Una altra versió diu que era una lloba que es refugiava a la Bauma Rossa i tenia a la gent de la zona molt espantada, fins que la varen matar entorn el 1870.
Façana occidental del molí de la Madella, amb l’entrada a l’obrador
Patrimoni Existencial 