Roca dels Guerrers

En el número 17 de la revista Ker vaig publicar un article sobre uns gravats de la Solana de la Cerdanya, entre els quals hi ha una figura d’un cavaller armat amb una llança i una dona que va a peu (pàgina 62).

En el seu  moment vaig pensar que podria tractar-se de gravats ibèrics, però tornant al lloc he trobat una pedra, que anomeno dels Guerrers, on hi ha tres personatges masculins (el penis és molt clar), armats amb llances. Sota d’un dells es veu clarament la paraula “Niula”, de manera que sembla que respon a una cronologia medieval.

Roca dels Guerrers, part superior

De moment no he pogut desxifrar la inscripció que apareix a la part de sobre, que segurament ens aportaria molta informació sobre el que es vol representar. La visió d’aquesta imatge em suggereix una lluita entre dos grups (pobles?), separats per un frontera (dues línies verticals, potser un riu). Les llances que porten ambdós guerrers són desproporcionades, i el cap de l’únic que es veu, molt petit.

El guerrer de la nostra esquerra és evident que va ser esborrat a cops de roc, però per sort en veiem els peus, la llança i el penis, que ja ens serveixen per afirmar que es tracta d’un altre guerrer. Tot porta a pensar que seria un enemic del primer.

La pedra fa un metre de llarg, i a la part inferior hi ha un altre guerrer gravat. En aquest cas no li veiem el cap, que en principi hauria de quedar darrere d’una ballesta que sembla que porta en una mà. A l’altra mà, ens apareix clarament una llança. No es pot assegurar que ambdós gravats formessin part de la mateixa composició.

Guerrer amb ballesta i llança

Pany de la Nativitat de Durro

L’església de la Nativitat de Durro, a la Vall de Boí, és una obra romànica dels segles XII o XIII. A finals del segle XV va ser incendiada per ordre d’Hug Roger III, comte de Pallars, perquè la població s’hi havia refugiat.

L’església presenta una portalada força senzilla i sobretot que fa la impressió de necessitar una bona neteja/restauració.

En canvi, el pany de la seva porta no té pèrdua. Segur que respon a una morfologia pròpia del romànic, però és l’únic cas que coneixem (que consti que el nostre coneixement no és massa ampli) que està decorat amb motius figuratius, més enllà dels habituals motius geomètrics, que també hi són presents.

Pany de la Nativitat de Durro

En ella veiem una figura antropomorfa que semblaria una dona, dins d’un tancat quadrangular delimitat per torres en els extrems, i acompanyada de dos animals. Un d’ells sembla que seria un òvid i l’altre podria ser un èquid. També s’hi pot veure un element ramiforme que segurament representa un arbre.

 

Campaneres

El 23 de maig de 1742, el bisbe Ramon de Marimon feia una visita a l’església parroquial de Vacarisses i anotava (he actualitzat l’ortografia, però en la foto surt el text original):

Sent cosa impròpia, i contra lo estil de totes les esglésies que tingui una dona la incumbència de tocar les campanes i en ocurrència de temporal, i en dies de festivitats haurà de ajudar-se d’altres, que si era d’homes seria indecència: vegi el rector, si amb lo que dona i ajustant-hi alguna cosa l’Obra, es troba algun home, que exerceixi aquest ministeri, i mentrestant no permeti que ningun home ni minyó pugi al campanar, i als obrers els manem que reconeguin quin medi hi hauria de fer l’escala menos dreta, que ara està indecentíssima per pujar-hi dones”

En el mateix sentit, el seu successor, Manel Muñoz, en una visita a Sant Boi del Lluçanès de l’1 de novembre de 1746, escrivia:

Hem sabut que per moltes funcions en què s’ofereix haver-se de pujar en lo campanar a tocar les campanes s’ha permès pujar en ell en unes ocasions dones o minyones, en altres tropell de minyons, essent això clarament inconvenient: manem al monjo, o al que serveixi per a ell son ofici, que d’aquí endavant no permeti que pugi en lo campanar per a ajudar-lo dona ni minyona alguna, ni tropell de minyons, sinó tan solament un o dos quan siguin necessaris”.

Caracremada, un maqui

La masia que rep el nom de Creu del Perelló té unes magnífiques vistes sobre la cara nord de Montserrat, però sembla que el lloc va ser objecte de més d’una tragèdia. Segons l’edició catalana de la Wikipedia, el 7 d’agost de 1963 hi va morir Ramon Vila Capdevila, conegut com a Caracremada, que ha estat qualificat com el darrer maqui del nostre país. Ara bé, segons la versió castellana de la Wikipedia, els fets haurien tingut lloc a Rajadell, prop del castell de Balsareny.

Imatge d’en Caracremada pintada a la façana del mas

A la Creu del Perelló hi ha un rètol signat per l’Ajuntament de Castellnou de Bages en què s’afirma que aquest maqui va morir en els murs d’aquesta casa.

Per altra banda, un pintada molt esborrada, encara permet veure una imatge del Caracremada i a sota una frase que diu “Jamás el olvido / Jamás el silencio“.

La casa podria haver-se construït a finals del segle XVIII (hi ha una llinda de fusta que porta la data de 1780, tot i que podria correspondre a una reforma). Era una masia com moltes altres de la zona, dedicada a la viticultura, com indiquen les grans tines que s’hi troben.

Pel que sembla -segons ens explica el cartell de l’Ajuntament- la casa acollia alguns maquis (entre ells el Caracremada) i com a conseqüència d’això  la família que hi vivia va ser afusellada. Una placa colocada en el lloc l’any 2006, arran d’una marxa d’homenatge als maquis -molt vandalitzada, per cert- ens explica que les persones qui hi haurien estat assassinades eren Ramona Bessa i Domingo Rovira, que moriren el mes de febrer de 1945. Com hem dit, anys més tard hi moria “en combat” Ramon Vila, en Caracremada.

La Creu del Perelló, amb Montserrat al fons

El Caracremada era nascut a Peguera, en una casa als peus de la paret més espectacular de la Gallina Pelada (la Plana). Una placa recorda que en aquesta casa va néixer Ramon Vila Capdevila el 2 d’abril de 1908, que hauria mort “en combat” el 6 d’agost de 1963 (sic). Quan hi vàrem anar fa encara no un any, en una paret interior encara es llegia, escrit amb guix, “La lluita [no] s’acabat / 17/01/08 / Tu sempre hi / seràs Visca Ramon”.

Casa on va néixer el Caracremada, a Peguera (Berguedà)

Ramon Vila va ser enterrat el 8 d’agost de 1963 al costat de l’església de Castellnou de Bages, en l’antic cementiri que llavors ja no es feia servir. No se li va posar cap creu ni cap referència, fins que l’any 1999 les restes varen ser exhumades i identificades per a la posteritat. La caixa que conté aquestes restes es va dipositar”a la torre de l’antic cup del mas de Can Batista“.

La seva mort continua encara avui envoltada de misteris, no només quant a les circumstàncies, sinó -com hem vist- fins i tot en el lloc i la data.

En tot cas, descansi en pau!

 

Tina on descansen les restes del Caracremada

Sant Sadurní de Sallent

L’ermita de Sant Sadurní de Sallent, originària del segle XII, ha tingut una vida força moguda. Tal com diu la inscripció que podem veure en la fotografia, a l’entrada de l’edifici, aquest santuari va ser destruït per un llamp l’any 1784. Els i les habitants de Sallent la varen refer tres anys més tard, quan era rector Francesc Sarmentero (que després seria rector de Santpedor).

Làpida de Sant Sadurní de Sallent

El fet que en l’escut de la làpida apareguin una mitra i un bàcul fa pensar en la implicació en la reforma de qui havia estat bisbe de Vic, Bartolomé Sarmentero (bisbe entre 1752 i 1775). Potser eren de família? Algú ho sap?

Tina de Massarrubies

El Santuari de Massarrúbies es troba a Lladurs (Solsonès). Tot i que és d’origen romànic, va ser molt reformat durant el període barroc.

Tina de Massarrúbies

Al nord-oest de l’edifici religiós, sobre un petit cingle i tocant a la pista, es troba una tina rodona connectada per un canal subterrani amb un piador rectangular. La tina fa 1,86 m de diàmetre i actualment se’n pot veure una profunditat d’uns 80 cm. Per la seva part, el piador fa 1,52 x 0,90 metres.

Arner a Pont d’Orrit

A Pont d’Orrit (Pallars Jussà), hi ha dues coses interessants. La primera es troba just on comença el camí que puja a Sant Pere d’Orrit (hi passa un GR) i s’agafa al costat del que els mapes en diuen casa el Pastisser (aquí).

Molera de Pont d’Orrit

Com mostra la imatge, es tracta dels negatius d’unes quantes rodes de molí. N’hi ha com a mínim dos emplaçaments, a tocar del camí i de la casa.

La segona cosa que val la pena és l’arner que es troba a la mateixa banda de la casa on s’agafa el camí que porta a Orrit.

Arner a Pont d’Orrit

Tot i que avui dia no està en funcionament, encara es poden veure més d’una quinzena d’arnes colocades en posició horitzontal dins d’un cobert construit i tapat actualment per unes planxes d’Uralita.

Forn de la Figuera

La Figuera és una masia del terme de Vilanova de l’Aguda (la Noguera) que en alguns mapes apareix com si fos un castell. Encara no a cent metres de la casa-castell, es troba l’ermita de Sant Martí de la Figuera de l’Aguda. Tots dos monuments apareixen documentats al segle XI.

En la carena que segueix cap al sud, no massa lluny de l’ermita, hem trobat un parell de forns de ginebre, això sí, molt casolans.

El primer té forma rectangular i fa aproximadament 60 cm de llarg per 30 d’amplada. El conjunt compta també amb un regueró per recollir l’oli de ginebre.

Forn d’oli de ginebre de la Figuera

En la mateixa pedra, en trobem un altre que, aparentment, sembla més antic. La seva forma tendeix a ser quadrada, però no ho arriba a ser totalment. Deu fer uns 30 o 35 cm de costat. Aquest és molt més profund que l’anterior, i també presenta un regueró per recollir l’oli que s’hi produïa.

Segon forn de ginebre

I com que no hi ha dos sense tres, a la pedra del costat trobem una o dues creus (la segona no queda gens clara), gravades a la roca. Amb el GPS a la mà, entre aquestes creus i l’ermita de Sant Martí hi ha exactament 30 metres, que és la distància que habitualment cobria el territori sagrat (la sagrera) dels espais religiosos.

Creu de la sagrera

Si un dia us perdeu per la Noguera, us hi podeu arribar: és aquí.

Anagrama de Maria

Sant Miquel de les Canals

Tot i que no estava previst, com a continuació del post anterior, us poso una fotografia de l’anagrama de Maria que decora l’interior de l’ermita de Sant Miquel de les Canals (Berguedà).

Anagrama de Maria a Sant Miquel de les Canals

De l’ermita de Sant Miquel no en sabem pràcticament res. Com a molt, que se suposa que és del segle XII, tot i que hauria estat reformada posteriorment, sobretot al seu interior.

 

Sant Martí de Sentfores

Es tracta de l’antiga església de la parròquia, consagrada originalment l’any 1151. L’església va ser reformada en diferents moments, entre els quals finals del segle XVI i principis del XVII. A l’interior apareix gravada una creu, que possiblement sigui la creu de la consagració.

Sant Martí de Sentofes

L’església va ser abandonada a mitjan segle XIX i actualment està mig enrunada i la porta d’accés tapiada.

A l’interior es troben un parell de capelles laterals. En una d’elles es veu l’anagrama de Jesucrist, l’any 1598 i un anagrama que sembla que hauria de ser el de la Verge Maria:

Llinda en un altar lateral

Si ens fixem en la imatge de sota, veurem que l’anagrama de la Verge conté totes les lletres del nom de Maria (excepte la erra?).

Anagrama de Maria

El que resulta interessant és que hi podem veure una ve baixa junt a una i (que a vegades es va representar com una ve doble). Aquesta ve doble apareix en diferents llindes de la comarca, entre elles una d’una casa de Santa Maria d’Oló (sota l’anagrama de Jesucrist):

Llinda de Santa Maria d’Oló

Per tant, és força probable que aquesta mena de ve doble que apareix a la llinda sigui un anagrama de la Mare de Déu, tot i que sovint s’hagi dit que correspon als tres claus de Crist (que trobem en l’emblema de la Companyia de Jesús).

Si descartem que es tracti dels claus de Crist és perquè, quan l’any 1604 Ribadeneira va publicar el seu Flos sanctorum, la imatge que estem comentant apareix dins d’un cor, fet que permet pensar que no es tracta dels tres claus de Crist sinó del Cor de Maria. I Ribadeneira no és l’únic autor que en aquell moment va dibuixar aquests tres elements dins d’un cor.

Portada del llibre de Ribadeneira