Dinàmiques estructurals al vessant oriental de la serra de l'Arca

La riera d’Avencó és coneguda entre els aficionats a la geologia pel fet de trobar-s’hi una discordança, coneguda com a Discordança del Brull, “una discontinuïtat geològica que separa les dues unitats fonamentals de la geologia de Catalunya que són el sòcol paleozoic i la cobertora mesozoica-cenozoica”.

Aquesta discordança es dóna entre els materials triàsics que es troben per damunt dels paleozoics i “es manifesta com una superfície estructural suaument inclinada cap al nord-est que és la que conforma el Pla de la Calma” (font).

Portat sobre el terreny, això vol dir que en la zona de la serra de l’Arca es troba un nivell de pissarres (paleolítiques) per sobre de les quals hi ha els conglomerats i gresos del triàsic. Un tercer nivell per sobre d’aquest el formen uns estrats de pedres calcàries. A la part superior de la riera, sota el Pujol, apareixen, en el fons de la vall també unes altres calcàries (paleozoiques).

 

Esquema geològic de la riera d'Avencó, segons Salvador Llobet (1947)

Aquesta diferenciació en el sòl de la muntanya sembla que podria tenir algun tipus de relació amb les activitats d’aprofitament que s’hi varen donar, tot i que altres factors antròpics segurament també hi tingueren un gran pes.

Pel que fa al nivell inferior, el que separa el sòcol paleozoic del nivell dels conglomerats, s’evidencia en tot el vessant oriental de la serra de l’Arca una utilització forestal del nivell inferior (pissarres), tot i que en alguns lloc segurament s’hi havia plantat vinya. Si es divideix el vessant en dues parts, la zona que quedaria entre el Saní i el Brull conserva moltes evidències d’una utilització forestal basada en l’explotació del carbó (carboneres, paradors). En arribar a les cotes superiors, per sobre dels 650 m aproximadament, apareixen les primeres feixes d’antics conreus. En alguns llocs el canvi sembla anar lligat al diferent origen geològic del sòl.

Del Saní cap al sud, les carboneres desapareixen en el nivell inferior, mentre les feixes i camps es mantenen a la part superior. La zona de pissarres aquí presenta les úniques alzines sureres que coneixem a la zona, en una extensió considerable. Enmig de les sureres es troben algunes cabanes, d’una tipologia que fa pensar en un origen vinculat a la vinya, però que no es pot assegurar.

Més enllà del sot de la Costa del Brull (és a dir, en l’extrem sud), desapareixen les sureres, però no es troben estructures associades al carboneig. Només entre la Magesteria i can Serra de l’Arca, però a un nivell inferior, s’ha detectat algunes petites carboneres de les que es feien servir per fer carbonet. A la zona inferior, on hi ha les pissarres, no hi apareix cap mostra d’explotació forestal, però es veuen feixes esparses i les restes del que podria ser un camí que, uns cinquanta metres pel damunt del llit del torrent, recorregués tota la vall en sentit nord-sud (s’hauria de verificar que fos així).

Aquest cas fa pensar en la interacció entre els elements medials (en aquest cas la geologia i la botànica) i els elements humans. Sembla que es podria aplicar algun tipus de plantejament possibilista, en el sentit que mentre la geologia va permetre uns certs usos (la qualitat del sòl pissarrós difícilment serveix per a l’explotació agrària, especialment si és força pendent) la voluntat humana va acabar d’actuar sobre aquest substrat.

El fet que coincideixi la presència de cabanes en la zona d’alzines sureres permet pensar que aquests refugis es fessin servir en les èpoques de pelatge de l’alzina, tot i que podria ser que en el seu origen haguessin estat vinculats a l’explotació de la vinya.

Barraca de carboners de les Rodones del Solà

Barraca de les Rodones del SolàA les rodones del Solà hi ha una gran plaça carbonera, amb dues petites construccions. Una d’elles correspon (4147819 – 0217546 – 646) a un edifici de forma irregular, lleugerament arrodonit, d’uns tres metres de diàmetre. El segon és la típica estructura d’una cabana de pilers, amb un parament de pedra d’una mica més d’un metre d’altura que protegia unes estructures de fusta, vegetals i terra, evidentment avui dia desaparegudes.

Un ampli camí comunica aquesta plaça amb unes altres carboneres que hi ha al SO, uns 80 metres per sota. El camí continua flanquejant cap al NE, on es troben altres carboneres. Seguint camins d’aquest tipus es pot arribar fins a la zona de les Mines o el Serrat Blanc, del Brull. Aprofitant algunes carenes o altres passos més o menys evidents, es pot anar a sortir al camí que des del Saní conduïa al Brull (per dalt) o a la pista que ressegueix la riera d’Avencó o del Pujol (per baix).

Si es va avançant sense perdre massa alçada, s’arriba a la part superior de la Carena Pelada, on es troba una pista que ha fet perdre el camí. En aquest punt, però, arrenca un camí que baixa cap al SO. Tot i que fa anys que no s’hi passa, encara es pot seguir amb una certa comoditat. Era un camí molt utilitzat, com ho demostren alguns trams molt erosionats per pas de persones i animals i que en alguns punts el camí ha estat condicionat amb alguns trams en què un marge de roca en protegeix el traçat. A uns 650 m el camí passa al costat d’un altre paravent i en principi la continuació cap al riu no ha estat trobada.

Tot plegat dibuixa en aquesta zona una xarxa reticular de camins que duien a les carboneres i que connectaven aquestes amb els camins principals. Són camins que s’endevinen prou amples, perquè havien de permetre passar-hi amb algun animal.

Aquesta explotació carbonera, al voltant de la cota 700, deixa pas a feixes de conreu (com les de la masia del Saní o les que hi ha per sota de la cabana de sobre les Rodones del Solà. Sembla que aquesta diferent utilització està lligada al tipus de material predominant: les pissarres que hi ha a la part inferior de la vall no han donat lloc a terra de conreu, a diferència de les roques vermelloses de la part superior.

Continua la lectura de “Barraca de carboners de les Rodones del Solà”